12

Ramón Balaguer triga una estona a parar esment que no ha aclarit la relació de Rovira amb Soteras, si en tenen cap. L’opinió de Rovira sobre Temperatura variable l’ha picat. Què vol dir això que és una novel·la pensada en català, que el que falla és la llengua? Com es pot dir una cosa així tan a la lleugera? Com és possible que això ho digui un escriptor, un home que sap, perquè ho pateix en carn pròpia, el que costa escriure una novel·la? Però vés a saber quina mena d’escriptor deu ser, l’idiota aquest. Ha publicat res? Segur que no. Si hagués publicat, mesuraria millor el que diu. És molt jove, encara. Quina edat deu tenir? Menys de trenta anys, probablement. No li ha dit ni com es diu. L’únic que ha quedat clar és que escriu en català i que no concep que es pugui escriure en cap altra llengua. No s’ha estranyat que no tingués més llibres en català a la biblioteca, l’animal? En comptes de fixar-se en quins autors i quins llibres té, com faria qualsevol persona culta, es posa a comptar quants n’hi ha en cada idioma. Què voldria, llegir Borges en traducció de Gabriel Ferrater? L’opinió que li ha donat sobre Temperatura variable no és una opinió literària, és una opinió ideològica. És l’opinió d’un fanàtic. Balaguer busca el llibre, el treu i l’obre a l’atzar. Qui diu que això és un castellà ortopèdic? No sap per què es preocupa: què pot saber un sectari de la ceba com aquest el que és un castellà ortopèdic, si no deu ser capaç ni d’escriure una carta al banc sense fer faltes d’ortografia?

Empipat, deixa el llibre al prestatge i es fica a la cuina a preparar-se el sopar. Pot escollir entre una llauna de mandonguilles amb pèsols i una lasanya de verdura que té al congelador. Treu la lasanya, en llegeix les instruccions, la fica al microones i obre una cervesa. L’animal ha dit que volia passar a veure una amiga abans d’anar a treballar. Aleshores, si té amics al barri, per què no els demana que li deixin un racó per escriure, en comptes de venir-li a fer la llesca a ell? No li ha preguntat qui li ha donat permís per instal·lar-se en el segon segona a escriure. El deu haver contractat Soteras, segur. Un clau treu un altre clau, es deu haver dit. No diu que no se’n pot anar de la casa perquè està escrivint una novel·la? Doncs li fotrà un altre novel·lista al cul, a veure si així toca el dos d’una vegada! Vet-ho ací: la missió d’aquest malparit és atacar-lo on Soteras pensa que li pot fer més mal, en la confiança en ell mateix com a escriptor. Minar-li la moral perquè tiri la tovallola, dir-li que escriu en un castellà de pa sucat amb oli. Però si la intenció és aquesta, Soteras s’equivoca un cop més de mig a mig. Enviant-li aquest animal potser aconseguirà posar-li entrebancs i endarrerir la redacció de la novel·la, però no que se’n vagi. D’això en pot estar ben segur.

Es menja la lasanya sense gana i, en acabat, torna a obrir a l’atzar Temperatura variable. Un castellà impostat, ortopèdic. Què vol dir? Fat? Pobre? Que manca d’agilitat i de naturalitat? Mira al diccionari el verb impostar. Ho mira en un diccionari català, per situar-se en l’univers mental d’aquest sectari, no fos que el significat no fos exactament el mateix en castellà i en català. Impostar: fixar (la veu) de manera que permeti de produir els sons del cant amb claredat i fermesa sense haver de forçar les cordes vocals. Evidentment, l’animal no ha volgut dir això, almenys en sentit literal. Just el que ell sospitava: parla a la babalà. Què ha volgut dir, doncs? Que utilitza un castellà fals, postís, probablement. Un castellà poc natural. Rellegeix una pàgina i mitja i ho deixa córrer, aclaparat per dos sentiments contradictoris: d’una banda, la convicció que l’idiota no sap el que diu i que no val la pena capficar-s’hi; de l’altra, la constatació humiliant que hi ha coses del text que podia haver polit una mica més, un adverbi mal col·locat aquí, un adjectiu no gaire brillant allà. Fora: el que ha de fer és concentrar-se en la novel·la que està escrivint, no posar-se a corregir les que ja ha publicat. Fet i fet, el que més l’empipa de tot el que li ha hagut de sentir a l’idiota aquest no és això del castellà, sinó la suficiència amb què li ha engegat que la idea de la novel·la no està malament. Qui es creu que és, per perdonar-li la vida amb aquesta petulància? Caldrà veure el que escriu ell. No ha dit que està escrivint una novel·la sobre la desaparició del català? I això com es menja, amb cullera o amb forquilla?

L’endemà, Balaguer es lleva descansat i de bon humor. Se sent capaç d’escriure mitja dotzena de fulls d’una tirada, però primer ha d’aclarir les coses amb el seu estimat veí. Surt a esmorzar i, a dos quarts i mig de deu, quan va a posar-se a la feina, sona el timbre. És Rovira, amb el maletí de l’ordinador portàtil penjant de l’espatlla. Balaguer li diu que no li pot oferir un cafè, perquè no hi ha gas, però que si vol seure un moment no li fa nosa, perquè encara no ha començat a treballar. Sense respondre, Rovira treu del maletí el llibre de Carpentier i l’allarga a Balaguer.

—Ja l’has llegit?

—Sí. Aquesta nit hi ha hagut poc moviment i he pogut llegir. Magnífica novel·la.

—Carpentier és un dels grans. Seu un moment.

—No, gràcies. M’estimo més posar-me a pencar de seguida. Ja xerrarem després, si vols.

Rovira agafa el calefactor, sense esperar que Balaguer n’hi doni permís, i se’n va afegint que passarà a mitja tarda. Serà aquí, oi?