17

—L’Eugeni i jo no vivim junts —li diu la Núria l’endemà, al llit—. Ni hi viurem mai, pots estar tranquil.

Fa tres mesos que surten, només. Balaguer li ha telefonat a les onze. Una hora prudent, segons els seus càlculs, però ella encara dormia. «No em diguis que t’he despertat. Perdona, ja et tornaré a telefonar després». «No, no», ha dit ella, «ara ja estic desperta. Vine ara mateix, si vols, i anirem a dinar junts». És diumenge, per Balaguer un dia estrany. Abans, quan treballava a la Delegació del Govern, el diumenge escrivia. Ara pot escriure durant la setmana, i el diumenge no sap què ha de fer. Sovint escriu, també, com qualsevol altre dia de la setmana, perquè si no s’ensopeix, però creu que és millor descansar, per profilaxi mental. Es rendeix més reposant almenys un dia a la setmana.

Pel camí, ha comprat un parell de croissants. Però ella ja havia esmorzat, tot i que l’esperava al llit com si s’acabés de despertar.

—Quan tinc mandra, esmorzo i em torno a ficar al llit —li ha dit—, anant cap a l’habitació en camisa de dormir, després d’obrir-li la porta.

—Doncs jo, si em permets, t’acompanyaré —ha dit Balaguer, traient-se la roba, no gaire convençut per l’aspecte d’ella a la llum del matí, sempre tan poc afavoridora, i per la deixadesa del pis i l’olor de resclosit de l’habitació. Però som al ball i hem de ballar, s’ha dit, per donar-se ànim.

Ara, després del primer ball, la Núria li explica que, en realitat, de les tres parelles que van sortir ahir, l’única consolidada és la que formen la Isabel i la Lola, que fa quatre anys que comparteixen pis.

—I el Miquel i la Rosa? —pregunta Balaguer.

La Núria diu que depèn de com es miri. Fa quatre mesos que es coneixen, però no sembla que acabin d’arrencar. Fa dos mesos, el Miquel va deixar l’habitació que tenia al pis d’uns estudiants perquè no hi estava content, i de moment no en va agafar cap altra perquè, com que durant la setmana dorm al garatge i el cap de setmana el passa amb la Rosa, no li fa falta, i així se n’estalvia el lloguer. Però és un arranjament provisional.

—Però, on té les coses? —pregunta Balaguer.

—Quines coses? —riu la Núria—. El Miquel no té pràcticament res, un parell de llibres, quatre camises i para de comptar. Què et penses, que tots els escriptors viuen tan bé com tu? —li pregunta, gairebé com un retret.

—Hi ha de tot —diu Balaguer—. Però, on renta la roba bruta?

—L’hi renta la Rosa —diu la Núria.

—Doncs aleshores estan lligats pel sant sagrament de la bugada —conclou Balaguer.

—Ja et dic que és un arranjament provisional —insisteix la Núria—. El Miquel va ficar les quatre coses que té al pis de la Rosa amb la idea de dormir al garatge i d’anar buscant una habitació en algun pis en què tingués una mica de tranquil·litat per escriure durant la setmana. Però com que ha trobat un pis buit a casa teva, ha deixat de buscar.

—I la Rosa, què diu? —pregunta Balaguer, fingint desinterès—. Hi està conforme?

—Mentre no deixi de ser una solució provisional, ja li està bé —diu la Núria—, però quan ell trobi una habitació cadascú a casa seva.

—I l’Eugeni i tu —li pregunta Balaguer—, també sou una parella provisional?

—No, nosaltres som una parella accessòria —riu la Núria.

—Accessòria? —se sorprèn Balaguer.

—Sí, perquè ens vam conèixer a través del Miquel —explica la Núria—. El va portar a sopar un dissabte, fa tres mesos, i ens vam enrotllar. Però, no et pensis, no hi veig gaire futur.

Nu al llit amb ella al costat, també nua, Balaguer pensa: no m’estranya, nena. La Núria li assegura que no vol parlar malament de l’Eugeni, perquè és un home excepcional des de molts punts de vista, però a continuació el deixa com un drap brut. Egoista, pedant, garrepa, autoritari, avorrit, la llista de defectes que li treu s’allarga tant que Balaguer té temps d’adonar-se de dues coses: a) que, la vigília, creient ingènuament que la iniciativa la portava ell i que la Núria el trobava irresistible, va estar a punt de ser utilitzat per formalitzar d’una manera pública i no gaire elegant la ruptura entre la Núria i l’Eugeni; i b) que la Núria veu aquest diumenge al matí com una mena d’estació de metro per fer la correspondència entre la línia Eugeni i la línia Balaguer. L’olor de resclosit de l’habitació se li fa aclaparadora. Decideix que, si no vol que la Núria hi pugi, el metro de la línia Balaguer ha de tancar les portes immediatament. Salta del llit amb el pretext d’un dinar amb uns parents que el van convidar fa un parell de setmanes.

—Sort que me n’acabo de recordar, si no hauria quedat com un porc.

Es vesteix a corre-cuita i toca el dos.