27

Divendres al vespre, en un restaurant, Balaguer torna a parlar a la Rosa de Rovira. Tret de la nit de dimecres a dijous, que ella tenia guàrdia a l’hospital, han passat totes les nits de la setmana junts. Ni Balaguer ni ella s’han atipat de l’ambient més íntim del pis, al contrari, però aquest vespre Balaguer ha insistit a sortir a sopar fora perquè tem que a ella, tantes nits seguides a casa se li facin monòtones, i també perquè no vol que hagi de cuinar, i ella no el deixa cuinar a ell perquè, per cuinar, hauria d’arribar abans que Rovira se n’anés. Ella ha dit a Rovira que ha quedat, sense dir-li amb qui. A Balaguer l’estranya que el Miquel no ho hagi volgut saber. La Rosa diu que, de vegades, no sap si el Miquel l’escolta, perquè està sempre pensant en la novel·la i mai no pregunta res. Balaguer no hi insisteix, però pensa que és una llàstima que el Miquel no ho hagi preguntat, perquè aleshores potser la Rosa no hauria tingut cap més remei que dir-li que sortia a sopar amb ell. Personalment, no té inconvenient a esperar que la Rosa trobi el moment oportú d’explicar la situació al Miquel. És molt més còmode que haver-l’hi d’explicar ell. A més, tem la reacció del Miquel, que sap que no serà benigna ni complaent. Però hi ha una cosa que el neguiteja. Demà és dissabte, i el dissabte el Miquel no ha d’anar al garatge. Què farà ella? Passar la nit amb ell com aquell qui res? Li explica que el Miquel continua empipat, i que quan passa pel pis a recollir i deixar l’ordinador a penes li dirigeix la paraula: bon dia, moltes gràcies i para de comptar. Només dimecres va pujar un moment a mig matí, amb el segon capítol a la mà, i li va demanar que li concretés on era que sonava fals un diàleg, si era tan amable. Ell l’hi va dir i el Miquel se’n va tornar avall amb cara de prunes agres. A part d’això, fredor i mirades de menyspreu, res més.

La Rosa diu que no es preocupi, que li passarà molt aviat. Pel pobre, la novel·la ho és tot. També li diu que, dimecres, sopant, el Miquel li va dir que més endavant li caldria trobar algú amb qui pogués comentar la novel·la en termes més constructius, però que de moment l’opinió de Balaguer li havia anat de primera precisament per la seva cruesa, per l’animadversió visceral de Balaguer contra el català. A Balaguer aquesta versió dels fets l’irrita. Diu que ell no va criticar el text a causa de cap animadversió contra el català, ni res semblant, i que si arriba a saber que el Miquel s’ho prendria així s’hauria inventat una excusa per no haver de llegir els dos capítols. La Rosa s’adona que no hauria d’haver reproduït tan fidelment les paraules del Miquel i intenta calmar-lo dient que va ser un comentari molt de passada, que no hi ha de donar importància. El Miquel és així, un moment fa la pell d’algú i al cap de cinc minuts n’és el millor amic. Però Balaguer, que fins aquest vespre ha anat molt amb compte de no dir una sola paraula negativa de Rovira, perquè no ho troba elegant i perquè no vol posar la Rosa en el compromís d’haver de defensar-lo, no es pot contenir.

—Li hauria d’haver dit el que penso amb tota claredat, i ara no aniria escampant això de l’animadversió visceral pel català. La idea de la novel·la no està malament, però genera unes expectatives en el lector que després s’han de satisfer, i no és fàcil. Com tants principiants, el Miquel es pensa que les novel·les es fan amb idees. No. Es fan amb paraules, i posar una paraula rere l’altra sense que grinyolin demana paciència. Si a ell li resulta massa dur de rosegar, el que ha de fer és dedicar-se a una altra cosa. L’hi hauria d’haver dit clar i net, per evitar malentesos.

—I per què no ho vas fer?

—Per no ferir-lo. I no pel que estàs pensant, perquè per mi una cosa és una cosa i l’altra és l’altra, sinó perquè crec que a un novel·lista que comença se l’ha d’encoratjar. Però em vaig equivocar de mig a mig, perquè no em va entendre. Si per una petita crítica es posa així, no sé què farà quan sàpiga el que passa. El millor fóra aclarir les coses amb ell tan aviat com sigui possible, no? Quan hi parlaràs?

—No ho sé. Em fa l’efecte que, si espero una mica, no em caldrà dir-li res. Ell mateix se n’adonarà. De fet, estic segura que, si no estigués tan capficat amb la novel·la, ja se n’hauria adonat i hauria buscat un altre lloc per deixar les coses.

—I demà, què farem?

—Haurem de tenir paciència i esperar diumenge.

Balaguer no vol preguntar què vol dir, ni si ella dormirà amb el Miquel com cada dissabte, ni per què creu que el mateix Miquel s’adonarà de la situació si la situació, en realitat, pel Miquel, no ha canviat gens. No vol que la Rosa es pensi que està gelós. No ho està. El molesta la implicació òbvia de la resposta d’ella: que ells dos no es podran veure fins diumenge. I el molesta no perquè no es pugui estar un dia de veure-la, sinó pel fet de no poder-la veure perquè aquell dia el Miquel no treballa. És a dir, perquè el Miquel té prioritat.

—I no fóra millor dir-li ras i curt el que passa? —pregunta.

—Tingues confiança en mi.