8

Balaguer sap que Rovira menteix. La senyora Vilanova ha venut el pis a Soteras, i ell no n’és parent ni res de res. Si de cas, deu ser parent de Soteras, o empleat, o pinxo a sou, el que sigui, tot i que, ben mirat, tampoc no és gaire versemblant que un pinxo a sou de Soteras s’instal·li al pis sense canviar-hi el pany. És possible que sigui un okupa? Amb un ordinador portàtil? Li hauria d’haver dit que es deixés de romanços i que li expliqués què diantre feia allí. Sense com va ni com ve, s’ha deixat tractar de tafaner i engegar a passeig sense oposar-hi resistència. Què ha de fer, ara? Trucar a la policia? Fuig, ni de broma. Preguntar a Soteras si sap qui és? La irritació amb ell mateix augmenta quan pensa que aquell malcarat sap perfectament que ell també ha mentit —que ha estat el primer a mentir, per més inri—, i que la porta no estava oberta. Hauria d’haver tocat el timbre. Entrant sense trucar, amb el pretext que s’ha trobat la porta oberta, ha actuat com si estigués tafanejant, en efecte.

Decideix treure’s l’assumpte del cap i no donar cap motiu més per ser tractat de tafaner. Ell no n’ha de fer res, de qui sigui aquell paio. Mentre no el destorbi, que faci el que vulgui i que entri i surti quan li convingui. Ara ja sap tot allò que ha de saber: que hi ha algú que passa unes quantes hores al dia al segon segona teclejant en un ordinador. Molt bé, que teclegi. Què més hi té si és o no parent de la senyora Vilanova, si està o no al servei de Soteras? El que ell ha de fer és no pensar més en Soteras i en les seves maquinacions i submergir-se plenament en la novel·la, perquè entre una cosa i l’altra va força endarrerit. Calcula que el primer esborrany haurà de tenir, pel cap baix, tres-centes pàgines, i encara no n’ha escrit ni la meitat.

Aviat farà un any que va demanar l’excedència per concentrar-s’hi exclusivament, convençut que, si retallava les despeses no imprescindibles, podia viure sense treballar almenys durant dos anys i mig, temps més que suficient per provar d’escriure una novel·la que s’incrustés a la memòria del lector. Durant els primers mesos, tot va anar raonablement bé. Es va fixar un pla de treball i no el va complir al cent per cent perquè ell no és cap robot, però va anar progressant a un ritme digne, sense gaires dies en blanc. A poc a poc, va deixar enrere el punt sense retorn. Allò que més temia en deixar de treballar, que després d’un curt període d’apassionament el projecte que tenia al cap el deixés d’interessar, o que li semblés banal, no es va produir. Al contrari, com més anava, més s’hi engrescava i més convençut se’n sentia. La dedicació exclusiva no s’havia traduït en un rendiment més alt des del punt de vista quantitatiu —ell era un escriptor lent, no hi podia fer res— però sí des del punt de vista de la qualitat. Ara aprofundia més, dissecava millor els personatges, escollia els mots amb més deteniment, sense sortir del pas amb el primer que li venia al cap, ni fer drecera.

Però les pressions i tracamanyes de Soteras li estaven fer perdre el ritme. De bon antuvi, no es va adonar del potencial desestabilitzador que tenien. Innocent d’ell, creia que aquella guerra absurda no l’afectaria. Tot plegat, fes Soteras el que fes, fossin quins fossin els seus projectes, ell tindria l’última paraula. Però aviat va veure que s’equivocava. Soteras disposava de molts mitjans per fer-li la vida impossible. No el podia obligar a firmar l’escriptura de venda del pis, però sí convertir-li el pis en inhabitable. La dedicació exclusiva, a més, no jugava al seu favor. Ara era més sensible a les amenaces de l’entorn. Petits neguits que abans s’hauria espolsat en el trajecte de la feina a casa creixien i se li enfilaven com heura per les parets del cervell, regats per l’abundància de temps lliure.

Ara mateix, no s’aconsegueix acabar de treure del cap la conversa amb l’okupa de l’ordinador portàtil. Si fos més tard —mitja tarda, posem per cas, o almenys l’hora de l’aperitiu—, ho solucionaria amb un dit de Johnnie Walker, que per aquesta mena de molèsties és un dissolvent que no sol fallar. Però ara és hora de pencar, no de dissoldre res. És cert que, sobre el paper, no n’ha de fer res de qui sigui, ni de qui li hagi donat permís per ficar-se al segon segona a teclejar en un ordinador. Però li convé saber-ho, no fotem. Viu sota l’espasa de Dàmocles de l’obra de rehabilitació de l’edifici que Soteras vol fer. Si bada, es pot trobar al carrer en un girar d’ulls. Quina intriga deu haver ordit el malparit de Soteras que necessita servir-se d’un gall com aquest? El borinoteig d’aquestes cabòries no el deixa en pau. Es caragola a la taula, decidit a no moure-se’n passi el que passi, i a empentes i rodolons aconsegueix escriure una ratlla, i després una altra, i així fins a completar un paràgraf de dotze ratlles, però quan l’ha enllestit el troba tan abominable que l’esborra. Millor un dia en blanc que agafar un sender que qui sap quant de temps trigarà a adonar-se que no el condueix enlloc.