36

Ara, Balaguer i Rovira passen moltes hores junts. Rovira té clau del pis, per poder sortir i entrar sense haver d’estar pendent de si Balaguer hi és o no. Només esmorzen junts quan Balaguer ha dormit a casa, que sol ser quan la Rosa té guàrdia a l’hospital, però s’estan el dia sencer al pis escrivint, surten a dinar junts i, al vespre, se’n van junts caminant a casa de la Rosa a sopar. De vegades, Rovira sopa primer tot sol per no fer tard al garatge, i la Rosa i Balaguer sopen després, però molts dies sopen tots tres alhora.

Durant el dia, Rovira interromp Balaguer amb freqüència per sotmetre-li dubtes, per comentar-li alguna dificultat o, simplement, per xerrar una estona quan vol reposar una mica. No sap estar sol, i s’estima més demanar a Balaguer el sentit d’un mot o buscar-ne sinònims castellans al Casares que Balaguer té sempre a mà, que consultar el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans que hi ha a la llibreria. Si és al matí, Balaguer se l’espolsa ràpid per no perdre la concentració. Però si és a la tarda, que Balaguer sol dedicar a llegir i a revisar el que ha escrit al matí, no és estrany que s’emboliquin en llargues converses.

Rovira s’admira del gavadal de mots utilitzables en castellà per dir coses que, en català, només es poden dir de dues o tres maneres diferents, perquè els altres sinònims sonen rebuscats o moribunds, i ell vol escriure en un llenguatge viu, natural. Balaguer li fa broma dient que aleshores s’ha equivocat de llengua, perquè el català té la meitat de les paraules a l’hospital, agonitzant o amb malalties de diverses menes i gravetats. Comprèn que li resulti frustrant. Rovira replica que una cosa és que admiri la riquesa del castellà i una altra de molt diferent que l’envegi, o que li resulti frustrant escriure en català. Al contrari. Una de les coses que més li agrada d’escriure en català és veure com paraules que en principi semblen mig mortes reviscolen de seguida si s’utilitzen en el moment i amb la companyia apropiats. El fa sentir com un metge capaç de tornar la salut als pacients. A més, ell és català: en quina llengua vol que escrigui? En castellà? És cert que escriure en català vol dir assumir la feixuga herència de la història de Catalunya, cosa que no sempre és fàcil, en especial pel que fa a la salut de la llengua. Però escriure en castellà implica convertir-se en hereu, encara que sigui inconscientment, no només de Cervantes, de Larra i de Valle-Inclán, sinó també de les pàgines més negres de la història d’Espanya, de la mediocritat del franquisme, de la fatxenderia castissista, del ¡Vivan las caenas! i del Vuelva usted mañana.

—Jo no me’n sento hereu —diu Balaguer—. Jo només em sento hereu dels escriptors, no de la història d’Espanya.

—Doncs potser és per això que el teu castellà és tan insípid —respon Rovira.

Balaguer diu que la literatura catalana és una enorme mentida subvencionada, una literatura onanística, sense un públic que en mereixi el nom, que només pot sobreviure en l’hivernacle de les ajudes públiques i que no resistiria la intempèrie. Qui es pensa que llegirà la seva novel·la sobre la mort del català? Mitja dotzena de talibans com el seu amic Eugeni? Escrivint en català, es condemna a no tenir mai un nombre raonable de lectors amb independència de criteri. Per un escriptor, això és un suïcidi.

Rovira s’empipa i li diu que hi ha escriptors en català que venen més de deu o dotze mil exemplars de cada llibre que treuen. I quaranta i cinquanta mil, també. Què s’ha cregut, que per vendre llibres cal escriure en cristiano? Un bon llibre sempre troba lectors, estigui escrit en la llengua que sigui. A part que el mercat editorial castellà també està farcit d’ajudes i de distorsions. Balaguer li pregunta quines i la conversa s’endinsa en un fangar d’interessos comercials, de premis manipulats i de jurats venuts. Balaguer acaba aconsellant a Rovira que no s’enganyi: sap tan bé com ell que els escriptors en català que poden viure de les vendes dels seus llibres són una excepció, i que les possibilitats que la seva novel·la, si l’arriba a acabar i publicar, sigui una de les afortunades són microscòpiques. I encara pitjor: també sap que la qüestió no és ser un dels dos o tres afortunats, perquè ell tampoc no aspira a escriure la mena de llibres que tenen més possibilitats de ser-ho, oi que no? Ell no escriu per vendre. Ell escriu per romandre. Però ho té pelut, perquè sense una mínima massa crítica de lectors, sense un públic format i suficientment nombrós, és impossible que una literatura pugui acollir novel·listes de qualitat, perquè els novel·listes de qualitat solen ser minoritaris, almenys quan comencen, i sense una majoria numèricament raonable no hi pot haver una minoria suficient per sostenir-los. Vet aquí el drama. Ell tot això ho sap, perquè no és brètol, oi? Però, gosa treure’n les conseqüències lògiques? No, pare. S’estima més ficar el cap sota l’ala i continuar acumulant mala bava i notes febrils sobre la desaparició inexorable del català. Així sempre podrà dir que s’ha immolat a l’altar de la pàtria, fent l’elogi fúnebre de la llengua. Bon projecte se li ha anat a acudir!

Rovira l’interromp a crits. Per ell, qui s’enganya de mig a mig és Balaguer, i no comprèn com no se n’adona. Què es pensa, que el problema del qual li parla és exclusiu de la literatura catalana? Quants escriptors hi ha en castellà que visquin exclusivament dels llibres que escriuen? Escriptors de debò, ben pocs. Tan pocs com en català. I la causa no és la llengua, ni el secular menyspreu hispànic per la lletra escrita. A l’escriptor de novel·les li passa com a la botiga de la cantonada, que cada dia li és més difícil competir. Fa anys que la televisió i el cinema, les grans superfícies de la ficció, li han arrabassat el paper de crear mons imaginaris pel gran públic, i ell ho sap molt bé. Les novel·les del segle XIX feien vibrar el lector amb tota mena d’emocions i peripècies. Avui, en canvi, es plora i es riu i es roseguen ungles davant de la pantalla, rarament davant les pàgines d’un llibre, i encara més rarament davant d’un llibre bo. La novel·la tampoc pot competir ja en el terreny informatiu, en la funció de documentar la vida en llocs i circumstàncies determinats. Quanta gent que vulgui saber com es viu a Birmània o a la Patagònia, per no dir al carrer del costat, recorrerà a la ficció escrita? En aquest terreny, la superioritat de la imatge és aclaparadora. Però això no vol dir que la novel·la estigui condemnada a mort, oi que no? Perquè no ho està, igual que no ho està el petit comerç de la cantonada si sap jugar les seves cartes bé i fer-se fort allà on és fort. La solució, i Balaguer ho sap tan bé com ell, és apostar per la qualitat. Oferir productes més sofisticats. La transformació de la botiga de queviures de la cantonada en una xarcuteria per gourmets, per entendre’ns. Si en el terreny de la ficció clàssica és cada dia més difícil competir amb el cinema i la televisió, cal buscar camí en la novel·la d’idees, en la metaficció, en la barreja de gèneres. Fugir del realisme i anar allà on la imatge està en inferioritat de condicions. Convertir el llenguatge i el procés creatiu en els protagonistes de la ficció escrita.

Balaguer contraataca dient que aleshores, si es tracta d’apostar per la qualitat, l’escriptor català ho té molt difícil, perquè per apostar per la qualitat necessita un coixí mínim de públic, i no el té. La transformació de la botiga de la cantonada en una xarcuteria per gourmets és viable en una gran ciutat, no en un poble de mil habitants. L’escriptor català no només ha de competir amb la pantalla, sinó que ha de competir amb la ficció en castellà i en altres llengües. El territori que li queda és molt petit, gairebé marginal. Li queda el simbolisme, els poemes en prosa, les ficcions abstractes, la paròdia, la ironia. I, sobretot, li queda l’omfalisme victimista, és clar, el vell recurs de llepar-se les ferides i de mirar-se el melic. Aquesta és l’aposta de Rovira, oi? Cal reconèixer que és una aposta hàbil. Si hi ha un llibre que el lector català llegirà sens dubte en català és una novel·la sobre la desaparició del català. És la mena de llibre ideal perquè el lector català es posi les mans al cap i, després, calmada la mala consciència i satisfeta la set de literatura autòctona, continuï llegint en castellà. La pàtria no vol ciutadans sinó màrtirs. És aquest el paper que ell ambiciona? Una poltrona de patum d’estar per casa, com a compensació pel seu sacrifici?

Rovira reacciona indignat. O sigui que ell pensa que escriure en català és un sacrifici? Aleshores, deixar una feina còmoda i segura per tancar-se a escriure una novel·la en un pis en ruïnes, menjar-se els estalvis a canvi d’uns possibles ingressos futurs que segurament no arribaran ni a la desena part del que hauria cobrat a la Delegació del Govern, resistir en un pis sense gas, ni ascensor, amb el propietari amenaçant-lo cada dos per tres de fer-lo fora, què és? A veure si no resultarà que, en el fons, qui està convençut que mereix una compensació és ell? A veure si el que el neguiteja és que la Generalitat no pagui sacrificis com el seu? Si és així, potser s’hauria de deixar de romanços i anar-se’n a Madrid a fer cua, perquè allà en donen moltes, de poltrones. Però si el que vol és escriure una obra que quedi, aleshores el que ha de fer és oblidar-se del nombre de lectors potencials i concentrar-se a guanyar-se’ls de debò d’un en un. Tant li fa que sigui en català, en castellà o en finlandès. L’escriptor que se sap guanyar de debò un lector, se’ls pot guanyar tots. Avui la immensa minoria és més immensa que mai. No es llegeixen a tot el món llibres d’escriptors portuguesos, o txecs? Doncs per què no se’n poden llegir d’autors catalans? Tant se val la llengua en què un escrigui, la clau no és quants lectors té sinó l’impacte que produeix en cada un. Però aquí és on ell va coix, ja l’hi ha dit molts cops. Per guanyar-se el lector, el llenguatge és crucial, i ell escriu en una llengua que no és la seva. El seu castellà és com una bicicleta amb la cadena fora de lloc. Li és més fàcil pedalejar, és clar, però no es mou.

Balaguer replica que el símil de la bicicleta li agrada molt, perquè això és exactament el que li passa a ell. Com que, en català, cap novel·la no se sotmet de debò a la prova del nou del públic, perquè no hi ha un públic prou nombrós per pagar tot el que es publica, el valor literari d’una novel·la acaba sent el que els que controlen el negoci decideixen. Vet ací la bicicleta que no es mou mai de lloc. Les curses són virtuals. No guanya qui arriba abans, perquè ningú es desplaça ni un mil·límetre. Guanya qui els mandarins de torn decideixen, i ningú protesta perquè tothom sap que la cursa és imaginària. Rovira protesta que de mandarins i de capelletes n’hi ha a tot arreu, i que a Madrid, a Londres i a París, molts prestigis es fan i es desfan per obra d’un petit cercle incestuós de crítics, d’autors i d’editors que controlen els premis i els mitjans de comunicació i tallen el bacallà al seu gust, com a Barcelona.

Balaguer no ho nega, però diu que a Madrid, a Londres i a París, hi ha sempre un jutge últim, un tribunal d’apel·lació que és qui decideix finalment: el lector. El mandarí pot anar contra el lector una vegada, dues, però no sempre, perquè s’hi juga la reputació, que és del que viu. En canvi, a Barcelona la relació entre l’escriptor i el lector està mediatitzada pels subsidis públics i per les pèrdues patriòtiques de les empreses capdavanteres que tothom sap, i el lector no compta, perquè és massa feble per jutjar res. Si el mandarí de torn decideix que un llibre és gloriós, ho és i punt, i si no se’n venen més que els tres-cents exemplars de la xarxa de biblioteques de la Generalitat no passa res perquè ja se sap que la culpa és del franquisme, que va prohibir el català a les escoles. Els escriptors de seguida descobreixen que el que han de fer és triar capelleta, aconseguir un racó a les pàgines de cultura d’algun diari —si és en un programa de ràdio o de televisió, encara millor— i anar grimpant d’article en article i de jurat de premi literari en jurat de premi literari. Si s’organitzen bé i posen a cada moment el peu on correspon, sense oblidar mai qui són els aliats i qui són els adversaris, poden arribar a viure molt dignament.

Rovira s’ho pren de broma i felicita Balaguer per descriure-li d’una manera tan acurada el funcionament del món literari en castellà. Perquè no deu pensar que sigui gaire diferent, oi? Sí, és clar, el pes del lector és un altre, però la manipulació de l’opinió del lector a través de les campanyes de promoció canvia molt poc, i si de cas canvia a pitjor, perquè en el món de les lletres catalanes encara hi ha un espai desinteressat, patriòtic, per dir-ho així, mentre que en castellà els interessos comercials ho contaminen tot. Els suplements culturals dels diaris es dediquen sense miraments a la defensa dels llibres de les empreses pròpies o afins, i només s’ocupen dels altres per amanir una mica la cosa.

Balaguer salta que això també passa en català, en una escala més reduïda, i s’embranquen a discutir si hi ha més editorials independents en català o en castellà i si són més nocius per la literatura de qualitat els interessos patriòtics o els comercials. Acaben insultant-se, Rovira dient que Balaguer escriu en una llengua de segona mà i Balaguer que Rovira escriu en una de segona categoria. Després, s’estan hores sense dirigir-se la paraula.