40

Al vespre, sopen amb la Rosa, i Rovira explica l’escena i torna a dir que hauria pagat per veure la cara de Soteras en rebre la notícia de la tossuderia de Balaguer. Per un tauró de l’especulació immobiliària com ell, serà tota una lliçó. Balaguer diu que no cal exagerar: de tauró res, tintorera i gràcies. La Rosa els escolta amb un somriure, i Balaguer també somriu, amb orgull, sense adonar-se que l’alegria del Miquel i de la Rosa prové de raons diferents, la del Miquel per l’absurd de la situació i per la humiliació que ha de ser per Soteras veure que els seus projectes immobiliaris estan supeditats a la redacció d’una novel·la que qui sap si arribarà a llegir mai ningú, i la de la Rosa per la camaraderia que veu entre ells dos i perquè Soteras no només no ha retirat l’última oferta de quatre-cents mil euros, sinó que els ha apujat a quatre-cents vint mil. Obren una ampolla de vi i brinden per la victòria eterna de la literatura.

—Encara que hàgim d’escriure a les fosques! —rebla el clau Rovira.

Quan Rovira se’n va al garatge, la Rosa pregunta a Balaguer si, ara que Soteras ja ha entès que la novel·la passa per davant de tot, no seria millor fer un pensament i arribar-hi a un acord. L’home s’ha empassat l’orgull i li ha apujat l’oferta. Potser és el moment per cridar-lo i parlar-ne amb calma, a veure si troben una solució convenient per tots dos, no troba? Balaguer arrufa les celles. Quina solució? Per ell, l’única solució és continuar al pis fins que acabi la novel·la. La Rosa el tranquil·litza. No vol que hagi de renunciar a la novel·la. Però potser podria parlar amb Soteras i pactar un temps raonable per acabar-la. Tres o quatre mesos, posem per cas. Hi sortirien guanyant tots dos, Soteras perquè podria fer les obres que vol i ell, perquè podria treballar al seu aire durant uns quants mesos i, a més, beneficiar-se de la compensació econòmica que Soteras li ofereix. El pis d’ella és de lloguer. Si arribés a un acord amb Soteras, potser el podrien deixar, d’aquí uns quants mesos, i agafar-ne un altre més gran tots dos junts, un pis on ell tingués un bon estudi per escriure. Amb els diners que Soteras li ofereix, els bastaria.

—A mi em faria molta il·lusió —diu, agafant-li la mà—. No t’agradaria?

Balaguer s’adona que ara ella ja no li està parlant només de Soteras i del pis. La mira amb tendresa i li diu que sí, que molt, però que primer cal que acabi la novel·la. Ara no pot. Anar-se’n a viure amb ella seria començar una nova vida, cosa que ell desitja molt vivament. Però abans de començar una nova vida ha d’escombrar els enderrocs de l’anterior, i això és justament el que està fent amb la novel·la que escriu, no ho entén? Necessita acabar-la entre les ruïnes de la seva vida passada. Quan l’acabi, girarà full i estarà net per començar de nou. Ara no ho està, i no funcionaria. No vol semblar egoista. Simplement, no els aniria bé. Per edificar, cal desenrunar el terreny. No és necessari que acabi totalment la novel·la. Basta que n’enllesteixi un primer esborrany. Després ja podrà trasplantar-la a un altre lloc sense por que se li mori a les mans. És tot just qüestió d’uns quants mesos.

—I per què no ho dius a Soteras?

—Ja ho vaig intentar, però es va pensar que ho deia per treure-li més diners i no em va fer cas.

—Ara ja ha vist que per tu la novel·la és més important que els diners. Segur que si l’hi tornes a dir t’escoltarà.

—I què aconseguiré? —diu Balaguer—. Que em doni dos mesos per acabar-la?

—No crec que li vingui d’un mes —diu la Rosa, dolçament—. L’important, per ell, és saber quan podrà començar l’obra. Si li proposes un temps raonable, segur que ho acabarà acceptant.

—Però aleshores jo m’hi hauré de comprometre.

—Sí, és clar.

—Doncs no puc, perquè no sé quant de temps trigaré a acabar —diu Balaguer, tossut—. Tant poden ser tres mesos com poden ser sis.

I, per subratllar que no vol continuar discutint l’assumpte, s’aixeca i comença a desparar la taula. La Rosa s’aixeca, també, i l’ajuda. En un moment tenen els tres plats, els vasos i els coberts a l’aigüera. Balaguer posa una mica de sabó líquid en un fregall i comença a rentar els plats, en silenci. Ella els esbandeix i els va deixant a una banda de la pica. Quan acaben, ella l’estreny i li diu que ella també té ganes que acabi aviat per poder girar full, com ell diu.

—Sí, però sense pressa —diu Balaguer, irritat—. El més important, per mi, ara, és escriure una bona novel·la. La resta ve després.