35

Mentre sopen, Balaguer explica a la Rosa el que ha passat. La Rosa li diu que s’alegra molt que hagi acollit provisionalment el Miquel i que no cal que es preocupi, que està segura que trobarà aviat un altre lloc per escriure i se n’anirà. Qualsevol biblioteca li anirà bé. Al Miquel no li importa treballar amb gent al voltant.

—Confiem que tinguis raó i que se’n vagi aviat —diu Balaguer, resignant-se a cedir la sala a Rovira per uns quants dies.

—De totes maneres, si el propietari de l’edifici s’obstina en els seus plans —continua la Rosa—, la situació potser no s’allargarà gaire, oi?

—Per què no? —salta Balaguer—. A mi aquest desgraciat no em farà fora fins que acabi la novel·la. D’això en pots estar ben segura.

La Rosa fa un somriure entre maternal i admiratiu i li pregunta, amb cautela, deixant clar amb l’expressió de la cara que no es vol ficar en els seus assumptes, si, fet i fet, no seria millor deixar el pis i acceptar l’oferta del propietari. Oi que tard o d’hora se n’haurà d’anar? Doncs potser val més que se’n vagi ara que encara en pot treure alguna cosa a canvi. Quant va dir que li donaria, el propietari?

—Pel pis? Quatre-cents mil euros —diu Balaguer, com si fossin vint duros—. Gairebé seixanta-set milions de pessetes.

—Doncs no és un mal tracte. Amb seixanta-set milions te’n podries comprar un altre força millor.

—Ja ho sé. Però jo ara no tinc ganes d’embolicar-me a comprar un altre pis.

—I no et va fer una altra oferta, per si no volies vendre?

—Sí, rehabilitar el pis de dalt a baix de franc i, mentrestant, pagar-me el lloguer d’un altre.

—Doncs tampoc no està malament. Saps què podries fer, si de moment no et vols embolicar a comprar ni llogar cap altre pis? Et pots refugiar aquí, provisionalment, i quedar-te els diners del lloguer, i quan acabis la novel·la ja pensarem què fem.

Balaguer no s’adona que ella no només li està parlant del pis, que acaben de creuar la frontera cap un altre territori que ja no és només assumpte d’ell. No se n’adona, ni pensa que ella es pot sentir ferida si rebutja l’oferta sense més ni més, i diu rodonament que no, gairebé amb mal humor, com si ella s’hagués passat a l’enemic.

La Rosa, en canvi, sí que s’adona que ell, ara, només pensa en la novel·la. És del morro fort i la seva obra passa per davant de tot. Fent un esforç per no agafar-s’ho pel costat que crema, s’aferra als angles pràctics de la qüestió, com si volgués fer marxa enrere i retirar totes les implicacions afectives de l’oferta que li ha fet. Si Soteras li talla la llum, diu, ja no podrà escriure i se n’haurà d’anar, i potser se n’haurà d’anar sense res a canvi, perquè segurament aleshores Soteras ja no li donarà els quatre-cents mil euros, ni li rehabilitarà el pis de franc, ni res.

Sord als arguments d’ella i sense adonar-se de l’esforç que fa per no prendre’s malament la negativa que ell li acaba d’etzibar, Balaguer diu que si vol acabar la novel·la l’ha d’acabar al pis, en les condicions que siguin però al pis. Com pitjor estigui, com més privacions passi, millor, més bona serà la novel·la, encara que Soteras li talli el corrent elèctric i l’hagi d’escriure sense llum, amb una espelma, encara que el deixi sense aigua corrent. La novel·la que està escrivint no suportaria un trasllat. És com les plantes, n’hi ha que es poden trasplantar i n’hi ha que no, i aquesta no es pot. Ha d’escollir, o la novel·la o els quatre-cents mil euros. I ell escull la novel·la. Un escriptor ha d’estar disposat a sacrificar-ho tot per la seva obra. Són les proves que imposen els déus.

La Rosa fa un somriure que no acaba d’amagar un fons de tristor. I si es queda sense els quatre-cents mil euros i tampoc no pot acabar la novel·la al pis, perquè el propietari comença les obres i ho posa tot damunt davall?, pregunta, pacient, com si ho demanés a un nen petit. Què farà? Balaguer arronsa les espatlles. Ell ha estat de sort i la té a ella, i pot venir aquí a dutxar-se i a dormir, i només necessita el pis per escriure, i sap que mentre tingui una taula, una cadira i un ordinador, i això ningú no li pot prendre, perquè allò és casa seva, podrà continuar escrivint, ni que tingui un exèrcit de manobres treballant a l’edifici. O sigui que hi té molt poc a perdre. A més, la novel·la que està escrivint va d’un món que s’enfonsa, i les incomoditats materials i el renou d’obres no faran més que donar-hi realisme i servir-li d’incentiu per acabar-la tan aviat com pugui. Quan l’enllesteixi, se’n podran anar de viatge amb els diners que li doni el malparit de Soteras.

—I si ja no et dóna res?

—Doncs també ens en podrem anar de viatge, encara que no sigui tan lluny. Però no pateixis, alguna cosa em donarà, perquè el pis el continuarà interessant.