Postil·la amb dos borratxos i un putxinel·li

GOETHE, Faust

Vés per on que sóc tornat a casa, passant —breument— per Hongria. Va ser pensat i fet.

Però, on coi he dit que torno? Ací no m’esperava ningú. Tenia deler, en fi, d’olorar de nou els tarongerars de la meva infantesa —que ja no hi són— i la brisa fresca, salobre, pudent, de la mar Mediterrània, després d’una estada massa llarga en terres de secà. O de parlar una altra vegada en valencià amb algú que no sigui jo mateix —aquesta mania de xerrar sol—, encara que ací ja no el parli quasi ningú si no és que tu hi parles primer.

Fins el port ha canviat, de bon de veres, des de la darrera vegada que hi vaig venir. Han posat jardins i fonts al costat dels vells molls de càrrega. Davant d’aquest banc on sec, un peix gegant de colors, fet de trencadís, treu el cap per mirar el cel i llença aigua per la boca cada pocs minuts.

Aigua. Nosaltres ens estimem més regar la festa amb vi. Bé, la festa: això seria, diguem, un eufemisme, una mentida piadosa.

—Bevíem molt. La Blanca bevia perquè al seu voltant ho feia tothom: per culpa de la seva vida social. Estrenes, rodes de premsa, sopars de gala, gales benèfiques. Aquesta mena de coses. Si no beus, al cap d’una estona et sembla que tots diuen ximpleries. I llavors tu t’enfurismes i ningú entén per què. Però jo no tenia aquest problema, jo ja venia begut del vaixell perquè, si no, en terra ferma em marejava, Déu meu, tant de vaivé. Com podria mantenir l’equilibri sense el meu Loch Lomond?

Efectivament, la gent diem moltes ximpleries, haguem begut o no.

M’havia adonat que el meu amic mariner, el meu company de seient, parlava de la seva dona en temps passat.

—Sou vidu?

S’ha gratat la barba i s’ha tret la gorra. L’ha rebregada amb les dues mans. Grunyia. Em maleïa.

—Llamp de llamp! Tot voleu saber-ho, joves heretges. Autòcrates. Percebes. La Blanca em va deixar. Jo ho vaig saber sempre, que no era prou home per a una dona de la seva talla, una soprano de prestigi internacional. Tant que va maldar per lligar-me. Tant que va ignorar les meves rucades. I després, a l’hora de la veritat, no va suportar la convivència amb aquest filibuster de mala mort. Jo ja ho sabia i no la culpo, ni jo mateix m’aguanto. Però no cregueu que bec per oblidar-la. Ans al contrari, bec per continuar recordant-la, per evitar que el pas del temps me’n pugui robar el record. Conèixer-la, enamorar-me’n, jugar amb ella al gat i el gos, casar-m’hi i que em donés passaport han estat les úniques coses dignes d’esment que m’han passat. Les úniques de què no m’avergonyeixo. La resta és tedi, rutina, fàstic. Remor i navegació. No em podria permetre d’oblidar ni un segon de la meva vida amb ella.

Ha donat una ullada al rellotge. El vi s’estava acabant. He tret unes monedes amb la intenció de pagar la meva part de la borratxera, però m’ha refusat l’oferiment. Li he proposat una altra ronda.

—Ara no puc. Hem de salpar i sense mi no són res. S’ofegarien en un got d’aigua, aquests ganàpies. Ja em convidareu en una altra ocasió. Capità Archibald Haddock, al vostre servei.

Li he donat la meva targeta nova i ens hem acomiadat amb una encaixada. M’he deixat convèncer, per cert, de posar-hi «terapeuta» en comptes de «psicomag». L’observava com coixejava cap a la seva nau, una balena rovellada, més atrotinada que ell, amb el nom mig despintat. Karaboudjan, crec que hi he llegit, o algun altre nom semblant que sonava a armeni. He agafat l’envàs i he mirat la marca. Al cap i a la fi, no el trobava dolent del tot, aquest vinet. Potser faria una visita al súper.

Però tenia mandra d’alçar-me. I encara n’hi quedava per a un últim trago. He fullejat una altra vegada el diari, la secció d’internacional. Ni una notícia, cap referència a la guerra, ni a l’ocupació de Bordúria per tropes de l’OTAN. Com si res d’això no s’hagués esdevingut mai. Com si els meus últims mesos no haguessin existit. Per a mi, ho reconec, Bordúria només ha estat un parèntesi de menys d’un any, una digressió interrompuda bruscament. Per a la resta del món ni això, el no res.

És llavors que sento la seva alenada. El Wilson, se m’havia atansat en silenci per darrere i havia pres el lloc del capità a la meva dreta, sense que jo me n’adonés. Amb la seva gavardina de sempre, malgrat la calda del final de l’estiu. Em guaitava a un pam de distància amb el seu posat cínic. Jo ja n’estava fart.

—Digue’m qui collons ets.

—Sóc la teva ombra. No et pots separar de mi. Em necessites.

—No em fas puta falta.

Potser sí que sóc una mica malagraït. Odiava el Wladimir, o Ismaïl, tant me fot com se vulgui dir, entre altres motius per haver-me’l donat, però conservava el flascó intacte. L’havia dut sempre damunt. Perquè em temptava el suïcidi? O per si de cas em venia bé en una ocasió com aquesta? L’he tret de la butxaca i l’he vessat sencer al bric, d’amagat. Li l’he oferit.

—No, gràcies —m’ha rebutjat—. No bec quan estic de servei.

Aquesta sortida tan seva, sardònica, insofrible, m’ha exasperat. Li he preguntat de mal to:

—Tu saps nedar?

S’ha arronsat d’espatles i jo, abans que pogués contestar, l’he agarrat per les solapes, l’he arrossegat fins al moll i l’he llençat a l’aigua. Ara diria que no s’ha resistit, que s’ha deixat portar com un ninot mancat de voluntat, com un fardell de roba. Se n’ha anat al fons en un tres i no res. L’aigua dubtosa del port se l’ha engolit enmig de la curiositat circular de les llises, sempre afamades, avesades a mastegar el fang i els crostons de pa. Mentre s’anaven extingint les bombolles jo mirava de reüll a un costat i a l’altre. Crec que no m’ha vist ningú. Estàvem sols, encara era molt de matí. He decidit marxar. Aniria a buscar aquell vell diploma de l’Institut d’Estudis de l’Imaginari de París, que m’he fet emmarcar, i el penjaria al despatx per donar-hi una mica de llustre. Em moro de ganes d’obrir i rebre els primers pacients.