La llauna d’ambrosia

Adiaú! Gis la revido!, em va acomiadar cordialment la mestressa en aquella botiga d’un carreró del centre. Però ateses les conseqüències dubto molt que hi torni. Quan anava a pagar, vaig veure la llauna de reüll en un prestatge baix i m’hi vaig ajupir. Em van cridar l’atenció els colors, suposo. Ambrozio, anunciava l’etiqueta en majúscules blanques sobre fons roig. L’ambrosia, el menjar o el beuratge dels déus en la mitologia grega. A sota, en lletra més petita, una obscura al·lusió a certa Formulo Bensington & Redwood. Vaig haver de pouar molt fondo en la meva memòria de lector adolescent per recuperar, uns quants dies després, L’aliment dels déus d’H. G. Wells. Aquells dos doctors britànics, vaig recordar, inventaven un compost alimentari capaç d’accelerar i augmentar fins a cotes formidables el creixement dels éssers vius. Creaven rates i cucs gegants per accident i causaven tot un seguit de problemes als seus compatriotes i al govern de Sa Majestat. Vegeu quina mena de propaganda criptoliterària, em vaig dir, estampada en una simple llauna de conserves. O potser és que ambdós savants —boigs i imaginaris— van fer cap de debò ací, en aquest país només mitjanament real, després d’assolar el seu.

Ara em ve al pensament un altre relat de Wells, en què un terrorista s’esquitllava dins d’un laboratori i furtava un cultiu del bacil del còlera. El seu pèrfid pla consistia a abocar el verí als dipòsits d’aigua de Londres per escampar una epidèmia mortal. Londres, la Bagdad d’Occident: la capital dels encontres i les aventures. La ciutat de tenebres on desembarcava el comte Dràcula. I jo també ací esdevingut gairebé un espectre aquests dies. Però no he caigut pas malalt de còlera, sinó que he patit només una petita intoxicació. Diumenge tenia la nevera buida i vaig encetar la llauna. Una pasta marró, espessa, que vaig untar en pa sec i em va deixar una sentida agra: n’hauria d’haver sospitat, ho reconec. M’estalviaré els detalls més escabrosos.

L’endemà, a una hora per a mi indeterminada enmig de la febre i el desbaratament, se’m va presentar a casa l’Heléna. S’havia estranyat que no acudís a la meva classe del dilluns i venia a veure si em passava res. El meu aspecte deplorable la devia preocupar: li vaig obrir la porta embolicat en una manta, ullerós, amb els cabells esbullats. Quan es va adonar que la calefacció no funcionava, em va despatxar cap al llit i va marxar corrents a buscar l’encarregat de l’edifici, sense que jo pogués fer res per evitar-ho. Va tornar al cap d’una estona, amb la promesa que m’aconseguiria un lampista abans de vint-i-quatre hores. Jo vaig voler fer-li una broma sobre els tuguris que reserva l’Escola als professors estrangers, però em va tallar en sec: s’acabava d’assabentar que no he pagat la llum ni l’aigua des que vaig arribar. Per ara, em va dir, el problema està resolt. Havia saldat ella el meu deute i ja li reintegraria els diners. Però això només era una solució momentània, per eixir del tràngol. Em va remarcar que aquests pisos són propietat del Govern i que se m’exigeix una mínima formalitat.

—Em pensava —vaig provar de defensar-me— que això ho pagava l’Escola. O la República Francesa.

Però ella ha de dir sempre l’última paraula. Es va posar a regirar la muntanya de papers de damunt de la taula del menjador fins que va trobar el contracte. El va llegir i rellegir conscienciosament i, al capdavall, va determinar que no, que em tocava pagar a mi aquestes despeses. Hi va descobrir també, de passada, un parell de cartes certificades, en les quals alguna instància oficial em reclamava els pagaments. En bordurià, és clar: com volien que ho entengués? Però, quan vaig voler argüir el desconeixement de l’idioma, es va acabar d’empipar amb mi i em va fer prometre que en endavant li consultaria tot allò que no sabés desxifrar.

D’altra banda, li haig d’agrair que, a més de renyar-me, m’hagués portat una estufeta elèctrica i un paquet d’arròs. Has anat al metge?, em va interrogar. Li vaig contestar que sí, però no em va creure. Em va dir que es quedava a passar la nit amb mi. «Així si t’empitjoraves», va remugar, «et podria arrossegar fins a l’hospital». Es va instal·lar en una butaca al costat del llit i em va estar contant xafardeigs de l’Escola fins que vaig donar mostres d’adormir-me. Llavors em va acotxar amb les mantes i em va fer un bes al front.

—Bona nit!

Encara vaig veure que es treia les ulleres i les deixava damunt de la tauleta. Aquest matí, en despertar-me, ella ja no hi era, però em quedava el record d’un murmuri. «Posa’t bé. Tornaré a la vesprada».

A quarts de deu ha vingut el lampista. Era una fuga fora del pis, m’ha dit, i ja havia enllestit la reparació. Crec que esperava que li donés una propina, però m’he fet el desentès. Em trobava molt millor. M’he endreçat i he anat a tornar-li l’estufa a l’Heléna. Quan s’ha aixecat, m’ha sobtat trobar-la un pèl menys alta: de la meva alçada, de fet, tot just. Es deu haver canviat el calcer? Una impressió enganyosa, segurament. Però el cas és que adés, mentre em vestia, m’havia semblat que els pantalons m’anaven una mica curts. Com si hagués crescut de la febrada: a la meva edat. (Quina ximpleria).

Una altra vegada a casa, he notat que les canonades restaven de nou silencioses i que l’ambient no s’havia escalfat gens ni mica. Com me l’has jugada, sapastre mesquí. He tret la llauna de les escombraries i he revisat l’etiquetatge. Bensington & Redwood… No té data de caducitat. Potser es tractava d’una conserva realment antiga, anterior a l’obligatorietat d’aquests avisos. Fins i tot ací en són, d’obligatoris. No seria estrany, per tant, que es trobés en mal estat. Només seria realment estrany que gosessin vendre-la. O potser no és això, potser és que l’aliment dels déus portat fins ací directament des de l’Edat Daurada de la Fantasia ja no se’ns assenta bé als estómacs. Els nostres pobres estómacs humans i decadents.