Converses al cafè (amb els estudiants)

—Tu vivies a París?

Ja ho sap tothom que sí. El que m’està preguntant evidentment no és això i espero que es decideixi a verbalitzar la qüestió de fons, cosa que, al capdavall, fa.

—I per què diantre vas venir a viure ací al cul del món?

Llavors em prenc uns segons addicionals per contestar, mentre medito el què. A l’esquerra, a l’extrem de la taula, alguns es cansen d’observar el meu silenci i aprofiten l’ocasió per canviar de conversa. Cap a on escamparem quan ens acabem aquestes cerveses, etc.

—No suportava la pressió —li dic fent veu de confessar-me—. Suposo que vaig ser només una de tantes víctimes de les estretors i les tibantors de l’economia. Una vesprada d’hivern, ja s’havia fet fosc, tornava a casa a peu i em vaig aturar igual que altres vegades davant de l’aparador d’una immobiliària. No renunciava a trobar un pis més habitable, més assequible. «La Defense, seminou…», «Place d’Italie, per reformar…», «Rue de Dieu 13, 3r, ocasió…». Em vaig quedar glaçat: aquesta última adreça, número i planta, era la meva. I la fotografia de la façana enquadrava per més senyes la finestra del meu estudi. I jo què?, em vaig demanar retòricament. Vaig continuar llegint per a atènyer tot seguit una resposta inopinada, espaterrant: «Pis moblat. Criat malgaix inclòs pel mateix preu».

»Vaig voler pensar que es tractava d’una errada, és clar, però dins de mi sabia ben bé que no ho era. Que em prenguessin per nadiu de Madagascar, això rai. No m’ofenia l’equívoc, ni m’estranyava: a l’amo tant se li’n dóna africà com caribeny. O català. Em penedia, sobretot, de no haver secundat les tímides protestes sindicals per la reforma de la llei de treball i de la llei d’arrendaments. També d’haver passat per damunt de la lletra menuda del meu contracte de lloguer, en especial certa clàusula lleonina sobre responsabilitats per impagament que vaig simular no entendre. I encara més em recava d’haver llençat a la paperera una carta certificada d’algun ministeri —el de Consum, el de l’Habitatge?— sense ni tan sols treure-la del sobre. Però, com havia de pensar que les coses acabessin així tot d’un plegat, que un deute insignificant, dues o tres mensualitats, com a molt quatre, em fes anar a raure al Registre Nacional d’Esclaus de la Place Beauvau^[6]?

»M’enfonsava —angoixat— en aquestes reflexions tètriques, quan vaig veure que un empleat de l’oficina despenjava, davant de mi, el full dels meus espants. Vaig presenciar com hi traçava uns gargots amb un retolador i després tornava a col·locar-lo al mateix lloc. “Venut”, clamava ara a crits el pergamí en tinta vermella. Recordo ben bé que aquell home —d’una cinquantena d’anys, ullerós, malfardat— em va mirar tristament un instant i després es va retirar capbaix a la seva taula per despatxar qualsevol altra iniquitat. Jo, llavors, vaig arrencar a córrer com un boig i, alhora que corria, em representava que ja s’haguessin personat al portal els nous —flamants— propietaris, acompanyats per efectius de la gendarmeria amb les seves porres amanides, sempre amatents a fer complir la llei de grat o per força. Per ells, si pot ser per força millor, més xalaran. La temptació de cedir, de lliurar-m’hi, era intensa. Hauria estat el més fàcil: menjar i sostre assegurats, a canvi d’un treball potser injust, humiliant i degradant però segur. Des que se’m va acabar la darrera feina remunerada, tot el reguitzell de beques i substitucions, consumia els dies als cafès, repassant les ofertes laborals dels periòdics i els anuncis de pisos o d’habitacions, en cerca d’alternatives viables. O visitant examics i coneguts per suplicar-los infructuosament que em donessin un colp de mà. Però em feia tanta por que el remei fos molt pitjor que la malaltia. Davallar en un pou del qual no pogués eixir mai més. Em resistia a deixar-m’hi caure.

»De sobte em vaig adonar que la Gare de l’Est era molt prop. Aquesta circumstància casual em va salvar la vida i va decidir per mi el rumb de la meva fugida. L’estació —la idea en si del ferrocarril— em va xuclar com un vòrtex i, tot emulant Blaise Cendrars l’any mil nou cents poc, vaig comprar un bitllet per al primer tren. Tant s’hi val on vagi, vaig dir al taquiller. Sense pensar-hi dues vegades, doncs, vaig partir cap als afores de la civilització, fins ací on l’Europa imperial perd el seu nom honorable. Com més aviat i més lluny millor, em deia, abans que no s’afanyin a emetre una ordre de captura. No fos cas que el nostre govern republicà hagués desenterrat també el codi negre de Lluís XVI i en enxampar-me em tallessin una orella: càstig infligit en temps —antics?— als pròfugs. Tant que m’estimo les dues, encara que les tingui grans i poc afavoridores».

En concloure aquesta peroració, algun dels joves ha proposat marxar i han corregut tots a pagar les seves begudes. Jo els he dit que restava. Avui estic una mica cansat. Enllestiré aquests apunts i me n’aniré a casa d’hora.