Samsa cantat

Els dilluns fan mercat a la plaça Major de la ciutat vella. Avui, passejava per allí casualment i m’hi he entretingut una estona tafanejant entre les parades. Al final me n’he endut tota mena de viandes que no solc menjar: fruita fresca, pernil fumat, un pa redó gruixut acabat de fer… Després, en un dels carrerons que desemboquen a la plaça, he trobat una botiga de queviures fins a tal punt idèntica a la que hi havia al costat de la meva escola, quan era petit, que em pareixia impossible. Per un moment m’he sentit transportat en l’espai i en el temps. Els prestatges atapeïts fins al sostre, la penombra, la mitja claror que entrava per uns finestrons alts, les capses de colors, l’olor enfarinada i ensucrada. De dins d’aquest miratge, d’aquesta cova dels prodigis, n’he eixit amb unes galetes amb llavors de rosella i una llauna de conserva més aviat enigmàtica: per a mi, és clar, que no entenc un borrall de l’etiquetatge en aquest idioma. La dependenta m’ha dedicat una mirada sorneguera. Estranger ignorant, devia pensar, no saps què compres ni què et menjaràs.

Una mica més tard, m’he aturat a la porta d’un petit teatre al carrer Pestawa per estudiar el cartell del que he deduït que era una adaptació de La metamorfosi de Kafka. La funció s’anunciava per a dos quarts de dues (els números són més fàcils d’entendre). Horaris estranys en un país estrany, però a mi ja em venia bé. Faltava a penes mitja hora i jo no tenia classes fins al vespre. M’he assegut en un banc i, abans que obrissin la taquilla, he celebrat un àpat privat —si descomptem els vianants que em miraven tot passant— amb part de les provisions que carrejava. Una delícia, un plaer.

En aixecar-se el teló, qui s’havia imaginat —jo, és clar que no— que l’obreta fos una òpera? L’escenografia, particularment la caracterització del malaurat protagonista, m’ha fet recordar un muntatge buf d’Offenbach en el qual els personatges anaven disfressats de mosques, cucs i bestioles per l’estil. En vaig veure fotografies una vegada, en una exposició del Museu d’Orsay. Sigui com vulgui, la trama ja m’era coneguda, el ritme era lent i jo m’havia omplert el pap. Durant el segon acte, m’ha cridat Morfeu des de lluny mentre en Gregor es planyia líricament de la seva dissort i plorava llàgrimes d’afecte per la seva pobra germana, que tantes atencions li dispensava. A l’últim instant, quan ja em vencia la son i se’m tancaven els ulls, se m’ha dibuixat encara un somriure als llavis en imaginar la Caballé fent el paper d’escarabat. Juro que en la meva visió estava esplèndida, folrada de vellut negre lluent, les nombroses potetes enlaire i aquella corpenta bombada que contrastava, i tant, amb la seva veueta d’insecte.