L’orella escapçada

Una vegada, en acabar la presentació del meu únic llibre, em van censurar públicament «la tirada fantàstica» dels meus contes. El pitjor de tot, vaig entendre, era que els finals quedessin massa oberts. Vaig ser advertit que aquesta «indefinició», aquesta «ambigüitat» —«suspensió del judici», «divorci de la realitat»: juro que vaig haver d’escoltar totes aquestes contumèlies— desconcertaven els lectors i que així només contribuïa a allunyar el gran públic de la literatura, tancada per culpa meva i d’«esteticistes» com jo en una «torre d’ivori postmoderna», en un joc de miralls «que es reflecteixen recíprocament ad infinitum». L’autor de retrets tan esmolats era un professor d’ensenyament secundari que solia publicar ressenyes en la premsa local. M’atribuïa, crec, una responsabilitat excessiva. Jo no he estat mai capaç d’escriure el que em proposo, sinó únicament allò que em surt del bolígraf. Que només me’n surtin miralls, quimeres o malsons, requeriria segurament una tanda de psicoanàlisi. Però, mentre això no passi —mentre jo no passi per l’adreçador del divan— no es pot dir que sigui culpa meva. El material amb què treballo, us puc assegurar que és ben real: són fets quotidians, coses que he vist o m’han esdevingut directament a mi. Si al capdavall el resultat es torç, potser és perquè no copso el sentit de les coses igual que tothom. Fins i tot si intento contar una història d’amor verídica, en principi d’allò més corrent, veureu com al cap d’una estona la narració se’m desbarata, se m’omple d’indis i fantasmes. Potser alguna tara mental em fa rellisquents les idees. O bé que atrec de debò cap a mi circumstàncies insòlites.

Tot plegat, l’afer que vull remembrar s’inicia just aquell vespre, en aquella llibreria del carrer d’Herrero. Mentre érem a la taula esperant els representants de l’editorial, vaig albirar el meu cosí Melcior entre el públic, a la darrera fila. Acumulàvem ja massa retard i algú va decidir que comencés l’acte abans que els nervis se’m mengessin viu. Mitja hora o tres quarts eterns després, es va servir un petit refrigeri als assistents i jo vaig ser víctima d’una allau de felicitacions, compliments i alguna amonestació com la que he transcrit adés. L’editor i el seu secretari van arribar, per fi, llavors. Venien de València. «Ens hem confós en eixir de l’autopista», es disculpaven amb tothom. Però un informador anònim, probablement cert amic escriptor molt perspicaç, em va xerrar a cau d’orella que s’havien despistat una estona a Nules en una casa de putes. Enmig d’aquest desori, Melcioret amb prou feines pogué fer-me una abraçada i haguérem de quedar per a l’endemà. Va ser ell qui va proposar la cita. «Tinc novetats», em digué abans que ens separessin. Melcior no és exactament cosí meu. La seva mare i la meva eren vagament parentes, un tènue vincle genealògic d’una mena que ara ja no significa res. El que compta és que ens dèiem cosins i que em va acceptar com a mig germà seu en una conjuntura complicada.

En resum, la notícia que frisava per donar-me era aquesta: que mantenia una relació amb una dona. No és que a mi no em sorprengués, a la seva edat i després de tants anys de celibat aparentment voluntari, gairebé militant. La història que em va contar, tots dos asseguts a la barra de la cafeteria Virgínia, incloïa, com és costum en aquests casos d’amors tardorals, traços gruixuts de coincidència i de retrobament amb el passat. Ella es deia Adela i havia estat casada amb un amic d’infantesa de Melcior. El Joan Ramon i el Melcior van ser companys d’escola i de jocs, de peripècies i descobriments juvenils, fins que se’n van anar a estudiar a València. Aleshores a Melcior no li van anar bé els estudis, va abandonar la carrera i tornà a Castelló abans de la fi del primer o del segon curs. Es va posar a treballar d’administratiu en un despatx d’advocats i a partir d’aquell moment es distanciaren. Els seus camins van divergir del tot. Va saber del seu amic molt de tant en tant: que es doctorava en Filosofia i Lletres, que es casava amb aquesta xica, l’Adela, que viatjava sovint i, més endavant, que estava de professor a París, a la Sorbona ni més ni menys: la catedral laica del saber. Després, una llarga absència, un llarg silenci. Fins que, feia uns anys, el matrimoni va venir de França i es va instal·lar a València, d’on era ella. Però no s’havien tornat a veure encara quan, al cap d’unes setmanes o mesos, Melcior es va assabentar per la premsa local que molt probablement el Joan Ramon havia mort. Estava esmorzant al bar de sempre i es va ensopegar el titular a la portada: «Antropòleg castellonenc desaparegut a l’Amazones», amb una foto de carnet —antiga, inequívoca— a sota. Segons l’article, l’aviació civil del Brasil havia perdut el contacte amb l’expedició en què participava Joan Ramon Martí. A mesura que passaven els dies hom temia «un fatal desenllaç», el típic eufemisme. La setmana següent, el mateix periòdic ratificava la tragèdia: una patrulla de l’exèrcit havia trobat les restes del sinistre en un punt remot de la selva.

I jo que em pensava que ara l’antropologia s’exercia als despatxos i a les aules, sense córrer cap mena de riscos.

—Per l’amistat que ens va unir —em digué Melcior posant-se solemne— havia d’anar a expressar el condol a la viuda personalment.

—I ja sabies on vivien o com localitzar-la?

—Aquesta mena de dades —em replicà— són fàcils d’obtenir.

Em va fer l’efecte que havia menystingut els seus dots com a detectiu. I que sóc més curt o més encongit que ell segons per a quines coses. Suposo que en el seu lloc jo hauria preguntat a persones properes, hauria cercat en una guia de telèfons i, si no hi reeixia, ho hauria deixat estar aviat. Però, segurament, no havia entès encara la importància que tenia per a Melcior aquest assumpte.

Sigui com vulgui, va visitar l’Adela. Em va contar que l’havia trobada sola, sense família ni amics, i que es va oferir a ajudar-la en tot allò que necessités, si més no en els tràmits legals. Com que treballava gestionant paperassa, això per a ell era bufar i fer ampolles. Va insistir i ella va acceptar. L’aconsellà i l’acompanyà a notaris, a bancs, al jutjat, allà on calgué. S’avesà a desplaçar-se a València a les vesprades, dia sí dia també, encara que només fos una estona per fer-li costat, per passejar amb ella, prendre un te, donar-li conversa i reconfortar-la. Alguna vegada van anar al cine o al teatre. Una cosa degué portar a una altra de la manera més natural i no crec que n’hàgim de dir res més, encara que ell va prolongar la seva explicació dues hores llargues, només, crec, pel goig de parlar-ne o mogut per una necessitat interior d’airejar certes qüestions. Hi havia, per exemple, l’índole de la seva relació amb el Joan Ramon, no exempta de contradiccions. Ara s’adonava que el seu sentiment d’inferioritat, arrelat durant la infantesa i la primera joventut en la comparació desfavorable dels seus resultats acadèmics, va ser molt més agut que no es pensava i, fins i tot, pogué estar aprofitat —i manipulat— pel seu amic. Però sobretot, amb l’impudor propi dels enamorats, Melcior es va rabejar en episodis massa íntims per al meu gust, com ara la seva declaració d’intencions —amatòries— en acabant d’una funció del Circ del Sol al Palau de les Arts de València, amb l’Adela embadalida encara per l’espectacle dels acròbates xinesos. O la capitulació final d’ella —després d’interminables dubtes i vacil·lacions, un estira i arronsa esgotador— acomplerta, escenificada, en una visita que li féu per sorpresa a Castelló, quan se li va presentar a casa a l’hora de sopar i van cuinar junts un pollastre amb bolets «per a llepar-se’n els dits» [sic].

M’alegrava per Melcior, és clar que sí, però admeto que no vaig prestar gaire atenció a tanta abundor de detalls i antecedents que no m’interessaven gens ni mica, que m’incomodaven i tot. Des del meu punt de vista de cosí i d’amic, només hi havia dues possibilitats a considerar: que fossin feliços per sempre o que no ho fossin. Un final, aquest darrer, ingrat i estadísticament molt més probable. M’hauria oblidat per complet de tots els ets i els uts si Melcior no m’hagués trucat ben capficat uns mesos després, en plena canícula. «L’has de conèixer», m’havia dit aquella vesprada de confessions emocionades a la Porta del Sol. «L’Adela és un tros de dona, estic segur que t’agradarà». Llàstima que la benaurança li hagués durat tan poc.

Vam quedar, doncs, per segona vegada al mateix bar. Melcior pareixia veritablement aclaparat. Em va contar que se n’havia anat a viure amb l’Adela a València feia un parell de mesos. En un pis vell, heretat per ella de la seva tia, que havia estat breument el seu domicili conjugal amb el Joan Ramon. Ell li recomanava vendre l’immoble, però sense pressa, que els preus ara van pujant —em puntualitzà—. En realitat, hauria preferit que es mudés ella a Castelló, fer-li un raconet dins la seva casa, més nova, més gran i molt més ben condicionada. Però l’Adela, tot i que no la retenien a València cap obligació ni cap lligam afectiu —no treballava, i els seus pares ja no vivien—, ja havia patit prou de canvis darrerament. Encara així, encara que no li agradés el pis, que hagués de matinar cada dia per venir a Castelló, que hagués de passar son i anar sempre de pressa d’ací cap allà, Melcior va acceptar el tracte, de moment, encantat. El problema de debò, allò que al capdavall va convertir en un error greu el trasllat a València, va ser el retorn d’Odile, la filla de l’Adela, que vivia a París i va aprofitar les vacances d’estiu per venir a pertorbar-los la convivència acabada d’estrenar.

—La meva mare és boja —li etzibà el dia que es conegueren— i vostè s’aprofita d’ella.

L’acusació era doble i doblement absurda, radicalment injusta. La seva mare, se suposava que mereixia una tal desqualificació perquè darrerament es deixava entabanar per falsos budistes, espiritualistes de la Nova Era i altres romanços irracionals per l’estil, que Joan Ramon Martí, el marit mort i pare idolatrat, no li hauria consentit mai, segons la filla. Pel que feia a Melcior, l’única base de l’ofensa era el fet que s’aixoplugava sota el sostre de l’Adela. Ell, que era propietari d’un àtic dúplex en una de les zones més apreciades de Castelló.

Dissortadament per al meu cosí, la noia es va buscar aliats. Particularment dos: un veí de la seva mare, d’edat avançada, que es malfiava de qualsevol nouvingut, i un policia municipal en pràctiques, destinat al barri, que es comportava de manera autoritària i agressiva amb els vianants comuns; però que, amb ella, amb l’Odile, es transformava en un gosset faldiller. A Melcior, l’amenaçà verbalment diverses vegades i, fins i tot, li posà dues multes sense cap motiu. El seguia pel carrer i, quan s’assegurava que ningú no els veia, l’amenaçava amb la porra. Almenys l’altre, el jubilat, es limitava a no saludar-lo quan es creuaven a l’escala o a malparlar d’ell, si fa no fa com l’Odile. Encerclat per aquests enemics, que l’assetjaven tant dins com fora de casa i el superaven en nombre, la situació se li tornà insuportable. La pressió que patia l’Adela per la seva banda també ens la podem imaginar. Però la gota que va fer vessar el got va ser un succés totalment inesperat: l’arribada d’un paquet postal, tramès des de Manaus en data posterior a l’accident… amb Joan Ramon Martí, en persona, com a remitent. Segons pogué observar Melcior quan l’Adela l’obrí, el fardell contenia uns fulls manuscrits i una talla de fusta, un fetitxe primitiu: una figureta antropomòrfica, amb cames i braços curts i una mena de capell estrafolari damunt de la testa. No en podia donar una descripció més acurada, ja que tot just va tenir temps de clavar-li els ulls uns segons abans que l’Adela el guardés a l’armari de la seva cambra. Es va fixar casualment, això sí, en un petit detall: l’homenet, o follet, tenia l’orella dreta un xic escapçada, «com si s’hagués esberlat o com si li hagués pegat un mos un animal salvatge», em va dir. De la carta, no en va arribar a saber gairebé res. L’Adela li va demanar que la deixés sola per llegir-la i ell ho va entendre: al cap i a la fi, es tractava d’un missatge pòstum del seu espòs, que es diu prompte. Van ser uns moments delicats. Es va quedar tancada a la cambra mitja hora llarga i la resta del dia va evitar el Melcior. Les poques preguntes que ell li pogué formular no trobaren respostes gaire clares. L’endemà de matí, l’Adela va trencar amb Melcior. Es va limitar a dir-li que li sabia greu, que ara tenia la certesa que el seu Joan Ramon era viu i que no podia persistir en l’adulteri. Res més. Viu, però com? Melcior afirma que va intentar tenir paciència i ser comprensiu, però que xocava contra un mur d’evasives, silenci i obstinació i que, al final, va perdre els estreps. Li va dir coses que ara es feia creus que haguessin eixit de la seva boca i que no havia pensat mai de debò.

Vés per on, em vaig dir, una mena d’arravatament passional mai vist en la història dels sexes.

Al vespre, des de Castelló, li va trucar i van tornar a parlar. Ella es va mostrar més relaxada i dialogant. No li guardava rancor pels improperis, es volia explicar. Va fer referència al contingut de la carta: l’expedició del Joan Ramon, li digué, va canviar el vol a última hora per problemes d’enllaços i uns altres viatgers en llista d’espera degueren prendre els seus seients i el seu destí. Malauradament, a l’indret recòndit on portaven a terme les seves recerques de camp —hi havien fet cap després d’un llarg periple en jeeps i a peu— no disposaven de comunicacions modernes, ni tan sols telèfon. Per això li havia d’enviar el paquet mitjançant un funcionari del Ministeri de la Selva que s’hi trobava en el curs d’una inspecció, amb el consegüent i inevitable retard.

—Però el que és més preocupant —em digué Melcior— és que deixà caure, amb una certa ambigüitat, que havia parlat amb el Joan Ramon. Com, la vaig interrogar. No deia que estaven incomunicats? No m’ho volia aclarir. Jo crec que estava improvisant l’explicació sobre la marxa i se li escapaven aquestes incongruències. És obvi que amaga alguna cosa.

Ja tenia raó a malpensar. N’hi havia més, de punts foscos. Per ventura la companyia no havia fet constar tard o d’hora el canvi de passatgers? I ningú no s’havia molestat a comprovar la identitat dels cossos?

—L’única manera de resoldre aquest misteri —afirmà Melcior llavors— és entrar-hi quan ella no hi sigui i llegir la carta. Encara tinc claus del pis.

Vaig puntualitzar-li, quan em vaig recobrar de la impressió, que això que pretenia fer —entrar en una casa que no era seva, sense permís de l’Adela, i escorcollar-li les coses— constituïa segurament una il·legalitat flagrant. I que, en cas que aspirés a reconciliar-s’hi, no em semblava pas aquesta l’estratègia més intel·ligent. Però no m’escoltava. Estava encegat i entossudit, així que vaig decidir que no el deixaria sol. Si l’acompanyava, em vaig dir, encara em quedaria fins al darrer moment alguna opció d’impedir que cometés una estupidesa massa grossa.

L’endemà, cap a les quatre de la vesprada, vam agafar el tren a l’estació de Castelló. Una mica abans de les sis érem a València, al carrer de Jesús, davant del pis de l’Adela. Justament a l’edifici conegut com la Finca Roja, un gran bloc d’habitatges d’abans de la guerra civil, amb un valor històric i arquitectònic notable, però a hores d’ara bastant degradat: la façana bruta, les persianes malmeses, les pintades als baixos i algun vidre trencat, reclamaven urgentment una posada al dia. Jo ja coneixia una mica aquell barri, Estació del Nord avall: molt prop hi havia les oficines del meu editor. Ens vam asseure a l’altra banda del carrer, sota els para-sols d’un bar que ens quadrava com a post d’observació. Vam demanar cafès i aiguardent. Melcior no treia la vista del portal per on havia d’eixir l’Adela.

—A les sis —em digué— ella se n’anirà a classe de ioga. Cinc minuts després, el monocipal [sic] vindrà a buscar l’Odile i se n’aniran a passeig. Aleshores serà la nostra.

Els pronòstics de Melcior es compliren amb puntualitat suïssa. A les sis i nou minuts —sincronitzàrem els rellotges com uns lladregots de sèrie B— entràvem a l’habitatge, en una quarta planta sense ascensor. El vaig seguir per la penombra del passadís fins al dormitori.

—Ho veus —em va assenyalar la paret, damunt del capçal del llit, amb la mà oberta— com ha tret el mandala que li vaig regalar? Una preciositat, tants diners que em va costar… El tenien a l’aparador d’una botiga del carrer de la Pau i se li feien uns ulls com unes taronges cada vegada que hi passàvem per davant. Hagueres vist quines coloraines!

Però jo més aviat em mirava la carta, uns fulls doblegats per la meitat damunt de la tauleta de nit. Ell també la va veure i restà immòbil, paralitzat. Així que vaig haver d’agafar les quartilles i desplegar-les davant seu, amb el propòsit d’encoratjar-lo a llegir-les. I per tal de satisfer jo mateix la meva curiositat, és clar. Amb bona cal·ligrafia, Joan Ramon Martí —o qui en fos l’autor— començava despatxant en dues o tres frases ràpides el confús assumpte de l’avió i les víctimes, per concentrar-se a continuació en el famós fetitxe, fent servir un estil més aviat retòric, erudit. «Es tracta d’un tipus d’obra escultòrica característica de l’ètnia arumbaia, una mica basta però molt expressiva. Una troballa de gran interès científic que certifica la pervivència de pràctiques ancestrals». Els conquistadors portuguesos i espanyols, informava, ja havien reportat l’existència d’aquests «talismans» segles enrere i n’havien après l’ús dels indígenes. Citaré de memòria un paràgraf sencer que em va intrigar especialment, amb tota l’exactitud i fidelitat que pugui i sempre procurant, en tot cas, ajustar-me tant al fons com a la forma:

Sabem per ells que cada fetitxe s’aparionava amb un altre en una cerimònia d’un elevat simbolisme. L’inca Garcilaso de la Vega deixà escrit en els Comentarios Reales que, després de creuar l’Atlàntic per anar a viure a Espanya, romangué en contacte amb la seva mare, la princesa Isabel Chimpu Ocllo, mitjançant una d’aquestes unions. Durant més de tres-cents anys, ací i a milers de quilòmetres d’ací, per exemple a Cuba o a les Filipines, militars i funcionaris hi recorregueren. Com aquell que diu, fins als darrers dies de l’Imperi. L’espia i empresari català Alfred Darnell en veié un a Bulacà, al nord de Manila, el 1860. Els habitants d’aquesta jungla on ens trobem encara els usen, però cada vegada menys i dissortadament s’han perdut els secrets de la tècnica de fabricació, probablement per sempre.

Aparionar? Unions? Romandre en contacte? A quin ús al·ludia d’una manera críptica? El misteri es desvelava tot seguit. En Joan Ramon donava instruccions precises per a utilitzar dues figuretes d’aquestes com a aparells de comunicació a distància: una mena de telèfon màgic dels indis. Heus ací, doncs, per quin mitjà se suposava que havia parlat l’Adela amb ell. Finalment, se n’acomiadava així:

«Crida’m prompte, carinyet. Estaré esperant la teua veueta dolça a qualsevol hora del dia o de la nit».

En llegir açò, Melcior va llançar una riota histèrica i tot d’una va obrir de bat a bat l’armari de la roba. Primer no vaig entendre què pretenia. Aleshores va començar a regirar els vestits i les bruses de l’Adela fins que el fetitxe va quedar al descobert: una estatueta d’uns quaranta centímetres d’alçada, afaiçonada molt toscament com correspon a una cultura primitiva. A mi no em va parèixer, què voleu que us digui, ni més ni menys que una moneta embarretinada. Va agarrar-la pel tronc amb les dues mans, la va sostenir enlaire, va acostar la boca a l’orella trencada i cridà tan fort com pogué:

—Què hi ha alguuú?

Arribats a aquest punt, el quid de la qüestió és què vam sentir en resposta realment. Com s’expliquen aquells murmuris que sonaren a renecs? Malauradament no vam tenir temps d’entaular cap diàleg de caire espiritista perquè, en un tres i no res, ens va caure damunt un piquet integrat per l’Odile, el nòvio policia i un senyor gran, quasi un ancià: el veí bel·ligerant, que s’havia encarregat sens dubte d’alertar els altres. Heus ací el nostre error, el taló d’Aquil·les del nostre pla, altrament tan ben dissenyat. Ens havien enxampat in fraganti i Melcior va ordenar la retirada:

—Fotem el camp!

Més hauria valgut, potser, remembrar el crit de guerra clàssic dels almogàvers, o un d’equivalent. Si n’haguéssim servat l’esperit guerrer, és clar, que no era el cas. Perquè la trifulga va ser de mil dimonis, impròpia de persones adultes i civilitzades com se suposava que érem els presents. S’hi produí un intercanvi seriós de colps de puny i de peu, manotades, esgarrapades i estirons. El nombre i la fúria comptaven de part d’ells, a més de la porra de l’agent de l’ordre. Per sort per a mi, s’acarnissaren sobretot amb Melcior. Jo intentava endebades defendre’l, alliberar-lo dels agressors, parar alguna patacada si més no, però mentre el policia i l’Odile l’atonyinaven de valent, el jubilat em subjectava i m’impedia intervenir. Vaig veure doncs impotent com la noia el mossegava. Llavors els seus udols de dolor i d’espant van fer que afluixessin la tenalla, moment en el qual vaig poder, per fi, ajudar-lo a deseixir-se’n i arrencàrem a fugir. Travessàrem la porta, que romania oberta, i saltàrem com cabres escales avall. Vam desfilar a tot córrer pel carrer de Jesús, avinguda del Cid, carrer Sant Vicent… girant el coll a cada tros per comprovar temorosos que no se’ns atansaven. Fins al carrer de Xàtiva, on ens cercioràrem que ens havien perdut definitivament i ens aturàrem xops de suor a agafar aire i a examinar la ferida sagnant de Melcior, que havia perdut un bon bocí d’orella.

* * *

—No te’n pots fer idea: saberuda, arrogant, enfadosa. T’ho dic jo que havia eixit igualeta al pare.

Físicament també, m’assegurava Melcior: capgrossa, escanyolida, idèntics cabells arrissats. La viva imatge de Joan Ramon Martí, tret que ell ja feia una pila d’anys que es va quedar més aviat calb. Però alhora amb una certa semblança a la mare, que hom podria voler fixar en la línia del nas, en el to gris verd dels ulls o en les manetes menudes i nervioses. O ni tan sols res d’això, res pel que feia estrictament a l’anatomia. Potser únicament se li reconeixien uns gestos familiars, una manera de caminar i de moure’s, la inflexió de la veu quan es posava a rondinar. Una vaga combinació, en tot cas, de trets del pare i de la mare, un recordatori especialment odiós per a Melcior. No sé si va arredornir el seu comentari amb una pensada sobre la perversitat de la reproducció, sobre la trista condició de ser còpies defectuoses dels que ens precediren, o aquest mal aforisme vaig aportar-lo jo manllevat d’alguna lectura prèvia.

De l’aspecte físic de Joan Ramon Martí, jo no en tenia cap idea. Segurament no el vaig veure mai: quan se’n van anar tots dos a estudiar a València, encara no vivia amb Melcior i amb els meus oncles. Sí que recordo, però, haver llegit per sobre, molts anys més tard, alguna notícia sobre la seva habilitació com a catedràtic a València. I alguna ressenya d’un llibre seu, editat pel Servei de Publicacions de la mateixa universitat. Una referència obligada, jutjava el comentarista, per a l’antropologia valenciana i catalana. Per als seus alumnes, mormolà amb sorna un conegut meu, sí que en serà, d’obligada. El qui em deia això era un professor de sociologia, escèptic respecte a les virtuts específicament intel·lectuals de Martí. Però gairebé tothom al voltant nostre pareixia entendre que, per patriotisme, calia ser pròdig en alabances a les poques i magres glòries nostres. Al Joan Ramon ja li venia bé així. L’Adela va explicar a Melcior que a París van anar molt curts de diners i que passaren sovint privacions, ja que no gaudí mai d’un contracte estable i, a més a més, no consentia que ella treballés. Cosa que sí que féu, mig d’amagat: hagué de fer-ho, no hi havia altre remei si volien pagar casa i menjar. Aprofitant que ell s’estava tot el dia a la facultat o a les biblioteques, ella cuidava nens i vells per hores i pintava també unes aquarel·les que es venien en una botiga de souvenirs de Montparnasse. Més que els problemes econòmics, tanmateix, allò que amoïnava i amargava de debò el Joan Ramon era la manca de reconeixement. Mentre era becari —res més que becari— a la Sorbona, cim lluminós del seu currículum, va escriure diversos articles en els quals pretenia assenyalar nous camins i formular crítiques internes a l’estructuralisme dominant, marca Levi-Strauss. Ell estava segur que eren treballs sòlids, subtils, penetrants. Però als seus companys i caps no els ho semblaven pas i no va rebre cap més resposta que el silenci. No se’n donaven per assabentats, li feien el buit: el pitjor insult imaginable en un context acadèmic, infinitament pitjor que ser refutat per escrit o ni que fos que el reprovessin al si del departament. Van ser aquests textos esparsos els que, anys a venir, li va repescar la Universitat de València per a aquell volum titulat Tristos tòpics?, amb interrogant final.

* * *

Pel que fa a aquell remuc o renec que vam sentir al pis de València, Melcior em jurà i perjurà que era la veu del Joan Ramon, tèrbola però inconfusible, que li demanava en mals termes què diantre hi feia. «Tu què collons fots a ma casa?», haurien estat les paraules exactes. I a més a més, de remat li hauria dedicat a ell algun adjectiu extra, malsonant, irreproduïble. Jo només puc dir que vaig sentir un soroll que s’assemblava en gran manera a una veu humana, però no hi vaig entendre cap mot. Si era la seva veu, tampoc no l’hauria poguda identificar, atès que no el vaig conèixer. En canvi —i no és que sigui menys estrany— sí que vaig copsar una altra frase més apagada en un xiuxiueig en segon pla, la qual per alguna raó m’arribava a mi més clarament, més modulada. Deia açò o alguna cosa semblant:

—What time is dinner served here?

Permeteu-me remarcar que el meu coneixement de l’anglès és molt lluny de ser òptim i que per tant els mots exactes ben bé podrien diferir, però el sentit de l’al·locució en essència havia de ser aquest: «A quina hora se sopa ací?». L’accent em va semblar escocès, però ja he dit que no sóc un expert en aquest idioma. Potser em deixava, o em deixo, portar per impressions i associacions d’idees. Després he verificat que en els Retrats de memòria, una perla literària que havia llegit feia molts anys, Bertrand Russell contava una anècdota referent als hàbits alimentaris del cèlebre Sir James Frazer, un dels pares de l’antropologia moderna. Frazer era un don a Cambridge quan Russell va entrar-hi com a estudiant de primer curs, cap al 1890. Era, en efecte, escocès i sembla que tenia fama de garrepa i d’esquerp. No li feia gens de goig la vida social, però diuen que es presentava cada migdia al menjador col·lectiu —on dinaven estudiants i professors plegats— sistemàticament a l’últim moment, just abans que tanquessin l’accés. Ho feia així per tal de no perdre un minut de treball ni deixar córrer tampoc l’àpat de franc a què tenia dret com a membre de la junta del college.

D’altra banda, em consta que Melcior va obtenir més endavant de la policia de Brasil —a través d’un amic advocat i aquest, al seu torn, via l’ambaixada— la confirmació oficial de la identificació dels cossos: que corresponien realment, de manera terminant, al marit de l’Adela i a tots els seus companys d’expedició. No caldrà que digui que no crec en esperits, ni quant em costa creure que un racionalista convençut com Joan Ramon Martí, defensor acèrrim dels ideals de la Il·lustració, triés un mitjà paranormal com aquest per comunicar-se amb la seva dona: tant si era viu com si era mort. Però per algun costat caldrà començar a buscar una explicació dels fets. Jo tinc dues hipòtesis. Per a la primera, exercitaré l’empatia i assumiré el tipus de supersticions en què pareixia creure l’Adela. Postularé que vam sentir literalment veus del passat. Imaginem, per un moment, que Martí va tenir el fetitxe a les seves mans —en un llogaret selvàtic, dins d’una cabanya—, que el va enviar per correu gràcies a aquell funcionari providencial i que d’alguna manera hom pot transferir a un tros de fusta els pensaments, les emocions i les pors. En contacte amb l’Adela, el ninot degué vibrar amb una veu melancòlica que, davant de Melcior, per un motiu o altre, va esdevenir hostil. Això explicaria que jo, que no vaig conèixer Martí personalment, no l’entengués: ans que paraules, projectava emocions que només tenien sentit per als seus destinataris naturals. En aquest cas, si aquesta fos l’explicació correcta, hi hauria l’esperança que en passar el temps s’extingissin les males vibracions, que la fusta callés i que l’Adela i el Melcior poguessin tornar a estar junts en pau. Que poguessin llençar tranquil·lament l’andròmina a les escombraries —o millor: donar-la a un museu— i tirar endavant.

Però llavors, l’altra veu, la de, diguem-ne, Frazer? Potser sir James va tocar també alguna vegada aquesta mateixa relíquia, cent anys abans? I, per què vaig sentir-lo jo? Per què m’hauria de parlar a mi?

Hi ha, també, la qüestió de la carta, redactada indubtablement després del sinistre i signada pel Joan Ramon. D’aquí ve la meva segona hipòtesi, que em farà anar encara més lluny: fins a l’altre món, on, si hi creus, seria el Joan Ramon a hores d’ara. Podríem concebre que, des d’allà, hagués enviat el fetitxe, qui sap si amb la intenció desesperada de retenir la seva dona i impedir que caigués en braços d’altri. Potser es va aparèixer corpòriament al funcionari del govern brasiler sota les acàcies gegants i el capoquer, entre el guirigall dels lloros i les mones aranya, i li va encomanar el paquet perquè el trametés per correu. O potser anà ell mateix fins a l’oficina més propera, o l’envià directament des de l’infern. Si jo fos aficionat a la filatèlia, em deliria per examinar amb una bona lupa aquest segell. Podria valdre una fortuna. Aquella vesprada a València, tanmateix, no m’hi vaig fixar gaire. D’altra banda, m’adono que he escrit «infern» tot i que no hi crec. Sí que penso, però, que a l’altre món, si existís, les ànimes es reunirien espontàniament com en aquest per afinitats: amb aquelles que més s’hi assemblen. No seria doncs gens sorprenent que Martí, per tot el que en sabem, hi hagués fet amistat amb Frazer, l’antropòleg malcarat per antonomàsia.

(Una tercera possibilitat que se m’acaba d’acudir és que l’Adela hagués escrit la carta ella mateixa i hagués esculpit el fetitxe amb les seves males arts, apreses en un taller de bruixeria de set a vuit de la vesprada, a la seu de l’associació de veïns. Amb el propòsit d’espaordir i foragitar el Melcior, vés a saber per quina fosca raó del cor: perquè s’havia atipat del meu pobre cosí, o per pura maldat? Sona inversemblant, però no es pot descartar d’antuvi).

* * *

Sigui com vulgui, la violació de domicili va eixir bastant cara a Melcior. És cert que la seva orella es va guarir aviat de la mossegada (i que ni tan sols li hagueren d’administrar l’antiràbica: aquesta broma la va fer ell mateix). L’Adela, tot i que dubtà, finalment accedí a retirar la denúncia, a desgrat de la insistència d’Odile a portar-lo a judici. Però encara així, l’incident inevitablement va transcendir i va suposar l’excusa perfecta que estava esperant un dels seus caps per acomiadar-lo. Des que va començar la relació amb l’Adela, la seva dedicació a la feina s’havia reduït sensiblement. Més d’un matí, s’havia adormit i havia fet tard. I ja no solia quedar-se a treballar de vesprada si no resultava imprescindible. En realitat, hi havia un litigi obert entre els dos socis propietaris que l’afectava a ell de rebot: pugnaven pel repartiment del pastís i per col·locar els fills. Melcior va ser moneda de canvi i es va ensorrar. Sortosament al cap d’unes setmanes va rebre una oferta d’una promotora immobiliària i es va posar a vendre apartaments en primera línia de platja a estrangers incauts. Segur que amb això guanyava més diners que abans i tot.

Però les ganes de viure són una altra cosa. S’havia conformat, es donava per vençut. Va obtenir un regal, una felicitat inesperada als cinquanta anys i ja li estava bé si només havia durat uns pocs mesos. Jo —justament havia de ser jo?— l’instava a lluitar, a no deixar passar l’oportunitat. Aquells dies, solia venir a casa meva en plegar de la nova feina. Eren moments propicis a les confessions. Jo encara no sé què va passar de debò entre el Melcior, el Joan Ramon i l’Adela fa trenta anys, ni l’any passat tampoc. Però ja intuïa per algunes insinuacions, i per contradiccions mal dissimulades, que no me n’havia dit tota la veritat. «Tu què collons fots a ma casa»: més que sorprès de la seva presència, el Joan Ramon pareixia que estava furiós, indignat. Una d’aquelles vesprades em reconegué, sense que jo li ho hagués preguntat, que les coses no van ocórrer exactament com m’havia explicat. Que ell va anar a trobar-se amb l’Adela a València abans que morís el Joan Ramon: tan bon punt va saber que havien vingut de París. Segons que he pogut deduir, aleshores ella el va rebutjar —potser a contracor— però el seu marit va descobrir l’intent i segurament es discutiren. He entès que Melcior ja la coneixia de la seva època d’estudiant, quan va estar matriculat ell també —fugaçment— a la universitat. És obvi que hi havia un antic compte pendent entre ells, una història a tres inacabada, tancada en fals. Però no en tinc més dades: els sobreentesos, la vaguetat i la manera d’enfarfollar-se contrastaven fortament amb la narració fluïda, prolixa i adornada d’uns mesos enrere a la Porta del Sol, quan la vida li somreia i el desbordava l’entusiasme.

Preparava cafè i treia la botella de whisky, posava un disc de Nina Simone o de John Coltrane amb el volum ni massa alt ni massa baix i ell s’asseia al sofà amb els ulls molls i el cap en una altra banda. A València, o a l’Amazones.

—Melcioret —li deia—, tu no pots seguir així.