Pròlegs, epílegs i postil·les

Una cosa és tenir idees, i una altra, els recursos, l’energia, el vigor mental i intel·lectual necessaris per a enllestir una obra d’una consistència mínimament acceptable. Si Wittgenstein, un geni superior, només va poder escriure un Tractatus i, després de la trentena, ja no va ser capaç de confeccionar altra cosa que un «àlbum de retalls» —més o menys són les seves paraules— brillant però fragmentari, què es podia esperar d’un talent migrat com el meu? Segurament la meva —pobra— tesi doctoral i aquells Contes per a bojos de l’any noranta-dos donen la mesura de la meva capacitat: la cota més alta que podia assolir abans que fes malbé les meves opcions. També Russell deia que mai no va tornar a rendir igual després dels Principia Mathematica, als quals va dedicar divuit o no sé quantes hores cada dia durant mesos. (Però aquestes comparances que em faig no m’afavoreixen gens. Em poso en un nivell que no és el meu i en surto minimitzat).

Comptat i debatut, ara ja només puc aspirar a deixar un grapat d’esborranys i apunts dispersos, que no completaré mai i que requereixen tot de comentaris, notes introductòries, esclariments a peu de pàgina, etc., si hom vol que resultin mig entenedors. Arguments inconclusos als quals cal afegir sistemàticament l’avís, la disculpa: això no és tot. Més que un llibre, una edició improbable dels meus textos semblaria un recull de pròlegs, epílegs i postil·les. Llavors, per a què continuar escrivint? I sobretot, per a qui? Per a mi, com a molt. Per escriure-ho: no perquè ho llegeixi ningú?