Aprenent de miracler
Aquesta setmana vam dedicar una classe a l’antipsiquiatria: Le Guillant, Bonnafé, Tosquelles, la seva polèmica amb Foucault. Al final de la sessió, vaig esmentar de passada la psicomàgia d’Alejandro Jodorowsky (que també pot comptar com a francès, o no?). Fent una mica de broma, en vaig posar un parell d’exemples ràpids, extrets de memòria de La danza de la realidad, que van agafar de sorpresa els meus estudiants. En eixir, un d’ells em va demanar que ampliés aquest tema en una xerrada per a algun tipus d’agrupació o associació cultural a què pertany.
Avui —ja no sabia per què hi vaig accedir—, hi he anat i crec que m’he emborratxat parlant: no sempre em passa. Encara pitjor, he caigut en la temptació d’agradar al públic. A mesura que observava els escarafalls, com s’exclamaven, com s’enriolaven, he anat esmolant els acudits, he deixat de banda l’exactitud, la veracitat, m’he recreat en les anècdotes i, quan algú ha tingut la pensada d’exposar davant de tothom els seus problemes personals, no se m’ha acudit res més estúpid que improvisar receptes psicomàgiques de collita pròpia. Més aviat paròdies, només parcialment involuntàries.
Ens ha contat, el meu primer conillet d’Índies, que és orfe des de ben menut, que els seus pares van morir en un accident i se’n va fer càrrec una tia fadrina amb la qual continua vivint, tot i que ell ja passi de llarg els quaranta. La tieta venerava els seus pares. Li’ls fa presents constantment com a model de rectitud i d’èxit. Té al menjador una foto gran del matrimoni, un retrat de noces. Amb el noi, va tenir des del principi una actitud sobreprotectora i, a hores d’ara, encara no ha pensat que sigui el dia de baixar la guàrdia. Li sap greu que arribi tard a casa i no s’està de fer-li-ho palès. Per això no pot sortir de nit, o marxar de viatge, sense sentir-se culpable, etc., etc. Li ha complicat absurdament les relacions i, fins i tot, la feina. Entre els murmuris de la concurrència —i alguna rialleta indissimulada— li he aconsellat que es busqui un pis per llogar, o una habitació, però que mantingui l’operació en secret fins a tenir-la tancada. Després, que li ho digui tot d’una, sense donar-li temps a reaccionar. Que s’endugui el retrat dels pares i que l’enterri dins d’una capsa, en algun jardí, o al camp, ja que ell, com que era un infant quan van faltar, no va poder enterrar-los. El dia de difunts, cada any, que els porti flors. I a la seva casa nova es pot posar una foto de la tieta dins d’una gàbia, perquè faci un tast simbòlic de la seva medecina.
Després, un altre dels assistents ens ha dit que té la sensació que corre massa, que les coses passen rabents al seu voltant sense que tingui ocasió de valorar-les, encara menys gaudir-ne o prendre-hi decisions. Sent que les circumstàncies l’arrosseguen. Voldria aturar-se i no sap com. El metge li ha receptat ansiolítics, però per a ell «les píndoles» no són prou. Desitjaria, ha remarcat, viure a una altra velocitat. Li pregunto: vostè a què es dedica, com és la seva vida, què li agrada fer? M’explica que és cobrador d’assegurances, però que la seva vocació era tenir un taller mecànic; quan era jove arreglava tots els aparells que s’espatllaven a casa. Per com ho conta, és evident que s’estima les màquines. Doncs l’arranjament del món, li dic, és també un engranatge molt fi i nosaltres en som part. Li dibuixo a la pissarra un croquis de rodes dentades, per al qual m’invento un mot: ciclotron, la primera bestiesa que se m’ha acudit. Li mano que copiï l’esquema i que construeixi l’artefacte ell mateix, personalment. Compri vostè les peces, disposi-les, faci les proves necessàries. No li dolgui el temps, que no va d’un dia: esmerci’n tot el que calgui i més. Quan el tingui llest, accioni’l cada matí abans d’anar a treballar. Pari l’orella un minut abans de sortir i veurà com, a poc a poc, el seu rellotge intern s’hi acobla.
No segueixo perquè em fa vergonya, però l’espectacle ha durat una estona ben llarga. En acabar —necessitaven l’aula per a un curs de brodats— he rebut aplaudiments i felicitacions: una experiència nova per a mi. M’han pregat que repetíssim la sessió un altre dia, però em penso que declinaré la invitació. Una vegada més s’ha confirmat, entenc, que els sants forasters són més bons que els de casa: fan més miracles i més grossos. I que hi ha molta gent necessitada d’explicar-se i que l’escoltin. Algú amb menys escrúpols que jo podria fer fortuna aprofitant-se’n.
(Variant: potser podrien simplement imaginar ells mateixos i descriure en un full la realització de l’acte psicomàgic. Així no caldria que fessin cap d’aquestes poca-soltades i segurament tindria un efecte similar).