Fantasmagoria

Fa uns quants dies que falla el llum de l’escala. De vegades resta apagat una estona i quan vol, tot d’una, es torna a encendre. Ahir al matí un electricista revisava la instal·lació, però a la nit vaig haver de baixar la bossa de les escombraries a fosques, en una negror absoluta, i vaig topar amb algú al replà del segon pis. No havia sentit cap soroll abans, ni havia notat cap moviment. Juraria doncs que ell, qui fos, estava quiet, evidentment a propòsit. Llavors el llum es va encendre, durant un llarg segon només. Estic segur que la que vaig tenir davant, a un pam, era la seva cara lívida d’aparegut i no la de ningú altre. Em va tocar el braç amb la seva mà gelada, jo li vaig respondre amb una puntada de peu rabiosa i es va esfumar en les tenebres.

* * *

Impossible esbrinar a hores d’ara quan va ser la primera vegada que el vaig veure. Des de sempre el recordo traient el cap per damunt de la tàpia de la Beneficència. O, anys després, assegut en un banc, mentre jugàvem a futbol a la placeta dels Dolors. Caminant quatre o cinc passes darrere de mi pel carrer d’Enmig o pel carrer d’Amunt, aturant-se un moment davant d’un aparador si jo m’aturava, fent veure que no era a mi, que no em seguia.

Quan ja tenia gairebé divuit anys, no sé mi m’ho va dir algun dels meus amics o vaig llucar-ho jo, que podia ser un agent de la policia secreta. Eren temps difícils (com tots). No passava mai una setmana que ell no es presentés de sobte en qualsevol moment.

Jo intentava despistar-lo.

La vesprada que em van citar per fer efectiva la meva incorporació a la cèl·lula, la possibilitat que ell em fes la guitza em neguitejava. Vaig pensar: hi aniré aviat i, si és allí, me l’emportaré tan lluny com pugui. No posaré en perill la causa, ara que som en una cruïlla i ens pertoca una missió històrica. Ni posaré en perill tampoc els qui m’han emparat, els qui han confiat en mi. Però no comptava que no hi seria ell sol i que vindrien per feina. Em van ficar a empentes dins d’un portal i em van estovar de valent. Sort que els companys no hi eren encara, em deia. Bona jugada, Carles, molt bona jugada. Que jove que era llavors i que ingenu: fins aquell vespre. Després he estat altres coses pitjors, però ingenu crec que ja no.

A continuació, em van arrossegar fins a un cotxe gris i se’m van emportar vés a saber on. El viatge va durar més d’una hora, això segur. Dues, tres, no ho sé. Tenia els ulls inflats, em feia molt de mal el cap i em bategaven els polsos. El cotxe corria, volava. Jo plorava. Quan es va aturar el motor, em van fer eixir amb el cap tapat i em van fer baixar trams i trams de graons que no s’acabaven mai. Vaig tenir temps de pensar successivament en un soterrani, en les clavegueres de l’estat que jo no sabia que no eren estrictament una metàfora i en els inferns dels gravats de Doré d’un llibre dels meus oncles. Però no tenia gens de ganes ni de pressa que em tornessin a pegar. Per mi, doncs, el descens es podria haver prolongat molt més, tant com ells volguessin.

Em van treure la caputxa en una cambra de parets de maó, d’uns quatre per vuit o nou metres, sense finestres i amb la porta tancada i barrada. M’havien fet seure en una banda d’una taula llarga i enfront de mi es va col·locar el comissari, el cap de l’escamot: el meu vell perseguidor. Recordo que estava fumant. Fumava tothora, una cigarreta darrere d’una altra. Parlava poc, les paraules justes i ni una més. No exterioritzava cap emoció i servava en general unes formes pausades, mecàniques, com si aquell assumpte realment no fes amb ell o no el preocupés gaire. Pura rutina? A mi, és clar, sí que em preocupava. Em demanà noms: noms de persones. Jo li n’anava dient i un dels seus sicaris els apuntava en una llibreta. Quan tenia un o dos fulls plens se n’anava. Obria la porta amb una clau que guardava a la butxaca, eixia i tornava a tancar per fora.

A la meva esquerra, tenien penjat a la paret un cartell d’una famosa cançonetista d’aquells anys, que s’aguantava amb la mà un pit nu i afrontava l’objectiu amb la cara alta, amb un punt d’orgull desafiant. Portava un clavell roig als cabells, del mateix color que el pintallavis. Pel terra s’apilaven caixes que, més endavant, vaig saber que contenien botelles de conyac i de whisky, cartons de tabac, píndoles i altres articles suposo que decomissats. O potser estàvem en un magatzem de l’economat de la bòfia, jo què sé.

Quan tornava el de la llibreta, de vegades feia un senyal al comissari i m’afartaven de colps. Altres vegades no. Primer vaig creure que em pegaven si donava noms falsos. Però vaig comprovar —dolorosament— que encara que fossin tots bons també em podia tocar el rebre. Potser l’ajudant, vaig pensar, n’ha escrit un malament, o la mena de verificació que fessin s’espifiava per qualsevol altre motiu. Errades dels seus fitxers. O es tractava només de recordar-me qui manava allí. Com si calgués.

Sovint em preguntaven també on vivia cadascú, on treballava, on havien estudiat, quins altres amics tenien. Al cap de moltes hores de representar aquesta funció, quan ja se m’havia exhaurit el cabal de noms —de vertaders i de falsos, d’implicats, d’amics i d’enemics, de coneguts, de saludats—, un altre dels seus ajudants va portar una farmaciola i el comissari en persona em va guarir totes les esgarrapades i les contusions. Amb cura —gairebé podria dir que amb delicadesa paternal, si hagués tingut mai un pare—, em va rentar amb aigua oxigenada, em va pintar les ferides amb iode i em va embenar el cap i el canell dret. Em va donar dos optalidons. «Pren-te això», em digué, «t’anirà bé». Era un analgèsic molt popular, llavors. Després va ser prohibit: deien que contenia un barbitúric.

Mentre em restablia, van deixar d’ocupar-se de mi i em vaig quedar sol cada vegada més temps. De tant en tant venien, però ja no em preguntaven res. Al principi, van portar dos o tres detinguts com jo, amb els quals van executar el mateix ritual d’interrogatori i hòsties. Aquests, tanmateix, van ser més afortunats: en acabant se’ls enduien. Després van començar a venir ells sols. S’asseien a taula, o en unes butaques a l’altra punta de la cambra, i bevien cafès i carajillos. Jugaven a cartes i fumaven. El comissari també solia venir. Wilson, li deien els altres, però mai davant d’ell. O potser era Winston, per la marca de tabac que gastava. Com recordar tots els detalls. Sé que li agradava llegir un periòdic esportiu. A mi em donaven diaris endarrerits, de vegades retallats, on només hi havia notícies falses que no m’importaven. No solien parlar mai entre ells. Jo no gosava dir res: no hauria sabut pas què dir. Una vegada va entrar la noia del cartell, la cançonetista. Això sí que ho recordo bé perquè em va sorprendre, en aquell maleït malson en què podia passar qualsevol cosa. Venia vestida, però es va despullar i el comissari se la va tirar damunt d’un matalàs, entre les butaques. Ella, primer, li va fer una fel·lació: jo això no ho havia vist mai. No volia mirar-los, però a l’altre costat tenia el cartell, des del qual era ella qui em guaitava. Vaig decidir, doncs, que tancaria els ulls i la vaig sentir així com cantava els seus grans èxits tan afinada, sota les envestides i els grunys del mascle.

Després ja no venia ningú.

Em pareixia que passaven anys.

Al final va venir el comissari i em va dir molt seriosament: «Franco ha mort. S’ha promulgat una Constitució. Tu i jo som demòcrates de tota la vida». Em va fer aixecar i em va treure per un passadís a un carreró —però, no érem sota terra?— i em va portar en un utilitari, un sis-cents, fins a una estació de trens. Vam baixar del cotxe i vam passar directament a les vies per un accés de servei. El comissari em va donar un bitllet de cinc-centes pessetes —«per a les despeses»— i un sobre tancat. El tren era a punt d’eixir. Va parlar amb el revisor i em van fer pujar. Es va acomiadar de mi des de l’andana:

—Fins que la mort ens separi, xaval.

Amb tot, jo em pensava que tornava per fi a casa. Em vaig deixar caure al seient i, quan em vaig despertar, vaig descobrir que havíem arribat a l’estació de Barcelona. Tantes hores havia dormit? Havia passat de llarg Castelló? En baixar, la multitud em va empènyer cap a fora, cap al carrer. Em vaig agarrar a un fanal, o a un semàfor, per no caure, per evitar que m’engolissin la marea humana o els cotxes rabents. Vaig caminar sense rumb tres o quatre hores i l’atzar em va portar, cap al tard, a una platja bruta i trista. La remor de les onades i l’aire fred van apaivagar una reverberació que creixia dins del meu cap. Però encara sentia que el cervell em tremolava com un flam. Restaré una temporada ací, vaig pensar. No tenia on anar, de fet, ningú que m’esperés enlloc, ara que era un traïdor. Estaré millor en una altra ciutat, en l’exili apartat de la vergonya i la culpa. Lluny dels pares i de les mares, de les germanes i els germans i les núvies i els nuvis dels que són morts perquè jo els he delatat. Dins del sobre que em va lliurar el Wilson hi havia les esqueles de tots.

Sigui com vulgui, no em va deixar en pau tan fàcilment. Un any més tard, quan començava a refer la meva vida i m’havia matriculat en Filosofia i Lletres, el vaig veure que m’esperava, un dia dels primers mesos del curs, a la porta de la universitat. Encara sort que el vaig veure abans de travessar la ronda i vaig seguir caminant sense creuar, sense mirar-lo. Ja no vaig tornar a les classes. Cap al Nadal, l’única vegada que he estat amb una prostituta, es va estar assegut en una cadira al costat del llit mentre jo intentava follar, tantes ganes que en tenia. Em vaig disculpar amb la noia —que es deia Càndida i era jove i amable, no gaire agraciada— perquè ell ni es va treure el barret, però em va dir que no m’amoïnés i que anés fent, que el rellotge corria. Ja n’havia vist de tots colors, la pobra, en aquella pensió del carrer de les Penedides.

I d’ençà d’aleshores, el Wilson no ha romàs mai lluny de mi molt de temps.