Dos camells blaus

Bec massa. No tant potser com Malcolm Lowry, però a mi em fa efecte més aviat i a punt he estat de veure els seus famosos elefants de color rosa. Els he vist, de fet, tret de la coloració i que no eren paquiderms sinó remugants. Eixint d’un cafè al Traketo, passaven dos camells allà davant de mi, per l’embocadura del carrer. He tornat a dins i he confessat als presents la meva al·lucinació.

—De quin color eren? —m’ha demanat algú.

—Tenien el pelatge gris —he respost amb total sinceritat—, potser una mica blavós.

—No sé què t’has pensat —ha saltat la Jana, indignada—. Açò és Europa. No som àrabs, ací. Que porto vel, jo?

La veritat és que no, no en portava, ni crec que n’hagi portat mai. Tot i que, més que els seus cabells negres, llargs i sempre solts, allò que m’ha desconcentrat alguna vesprada des del panòptic de la tarima ha estat el seu escot, o les cames una sobre l’altra. Però el cameller, he recordat, el rabadà barbut que menava els animals, sí que lluïa una gel·laba ratllada i un fes o altra mena de casquet similar.

—Perdona, noia, no tenia cap intenció d’ofendre. Dec haver vist una desfilada, o la comitiva d’un circ.

Un quart d’hora i una cervesa més tard, la conversa ja havia derivat cap a algun altre assumpte menys compromès. La Jana no estava pendent de nosaltres i l’Heléna m’ha recordat en un apart que aquest país va romandre quatre segles sota dominació otomana. En algunes àrees rurals encara perviuen rituals i costums heretats d’aquella època. Sobretot a les serralades del nord-oest, on sembla que hi ha un conflicte de fronteres amb un dels estats veïns. Diu que últimament s’ha estès un cert moviment de solidaritat i que hi han acudit voluntaris magribins, palestins, iranians… milicians que exhibeixen símbols i arreus «inoportuns», totalment aliens a la cultura «estrictament europea» —ha insistit— d’aquest país. Segons l’Heléna, el govern s’estimaria més no haver d’assumir aquesta mena d’ajuda, que ha posat en guàrdia les potències occidentals i, a més a més, li ha obert nous fronts interns amb els sectors més progressistes del règim. Però, d’altra banda, és una força de xoc que li ve molt bé d’emprar per a fer la feina bruta allà on calgui.

—A Szohôd no se n’havia vist ni un, d’aquests brigadistes, fins fa un parell de setmanes. Potser el fet que ara s’hi passegen encara és més preocupant del que pensem. Qui sap si a les muntanyes la situació no pinta tan bé com ens volen fer creure.