El Gran Serafí

Un cartell groc entre molts altres cartells de tots colors, en una cantonada prop del pont de la Mar, tan castigada per la propaganda com la majoria en aquesta ciutat: rebaixes en electrodomèstics, roba de temporada, voteu aquest, no voteu l’altre, cursos d’informàtica. L’he vist passant avui de matí i he reculat. M’ha cridat l’atenció sobretot un nom escrit en lletres de cos gran: «Seraphim Karelly». També la silueta d’un home amb els braços en creu i les cames rectes, traçada d’una manera que donava la sensació d’enlairar-se. O potser aquest pensament el posava jo? Em despertava, sigui com vulgui, un record mig oblidat, pràcticament oblidat. Després d’assegurar-me que no em mirava ningú, he arrencat un tros de paper, l’he plegat dues vegades, tres, i l’he desat dins de la cartera.

En arribar a l’Escola, he demanat a l’Heléna que em traduís el text. «L’elevació del cos i de la ment», m’ha recitat. «Seraphim Karelly entre nosaltres. Divendres 19, 20 h». Relaxació, autoajuda?, he avançat com a hipòtesis. No exactament, m’ha esmenat ella: levitació. De l’estrella del xou, d’aquest nom que m’intrigava, no me n’ha sabut donar raons. Sí que m’ha dilucidat, però, el significat de les tres esses de sota: l’acrònim d’una tal «Societat Especulativa de Szohôd». Para compte, m’ha advertit, no sé si estaràs preparat. Per a què? Per a assimilar, m’ha respost, les… revelacions. Res de nou, doncs. La seva actitud cap a mi —entre afectuosa i irònica: maternal— dels dies de cada dia.

—És allò… com en diríeu vosaltres? Un club ocultista? Orientalista? Una mena de capítol local de la Societat Teosòfica, devots de La doctrina secreta, de Lobsang Rampa i de tota aquella onada apocalíptica que al teu país deu fer un munt d’anys que va remetre. Podria ser que fossin, com diu algú, una tapadora de grups d’oposició clandestins, o bé una colla d’estafadors, desaprensius disposats a escurar les butxaques de la gent més ingènua i desprotegida. Però no s’ha substanciat mai cap d’aquestes acusacions. Què vols que et digui, la vida últimament s’està complicant molt, i si n’hi ha que s’esbargeixen amb plats voladors, amb la telepatia o amb aparicions, no seré jo qui els llenci la primera pedra.

Indulgent, com sempre, la meva amiga.

—I tu —li he dit—, com en saps tantes coses, d’aquests espavilats?

—Què et pensaves? —m’ha replicat sorneguera—. Sóc rebesnéta de Madame Blavatsky, jo.

S’ha rigut de mi i m’ha fet venir una esgarrifança. Nota al peu: Madame Helena Petrovna Blavatsky, bruixa, profetessa o farsant d’origen rus que va emigrar a Occident per fundar la Teosofia i viure de les rendes d’aquest astut muntatge. Però el que m’havia esglaiat no era aquesta brometa innocent, sinó la informació que maneja ella, la meva Heléna. El que em preocupa, clar i net, és fins a quin punt pugui estar implicada en les tasques del seu estimat Wladimir.

No es devia creure, tanmateix, que m’intimidaria amb les seves admonicions, que podia impedir tan fàcilment que anés a ficar el nas en aquesta Societat. Tenen la seu a vora riu, enfront del barri de Khadrell, en una casa magnífica de façana Jugendstil, amb balconades de ferro forjat, tot i que necessitada més aviat d’una bona neteja i una mà de pintura. La porta era oberta quan hi he arribat. A dins, m’ha rebut un minyó d’ulls esquius i cabells greixosos, ple de grans i de tics: carn de gabinet psicopedagògic, sé de què parlo. Entre ell i jo, un aparador amb uns pocs llibres i una col·lecció de rèpliques arqueològiques. Figuretes precolombines, egípcies, etc. La quincalla habitual en aquests negocis. M’he fixat en una petita venus prehistòrica, una deessa nua de malucs amples i pits rodons, escapçada, que m’he sorprès imaginant, vés per on, amb la bonica cara de pa de l’Heléna.

M’he presentat. Li he dit que era escriptor —definitivament no n’aprenc— i que m’agradaria tenir una entrevista amb algú que em pogués informar de les activitats que organitzen.

—Écrivain ou journaliste? —m’ha demanat ell.

Escriptor o periodista: dubtava què em convindria més declarar. O què seria pitjor. Potser, he pensat, a aquests firaires els resultarà abellidora la publicitat que els podria proporcionar un article de dues pàgines en un diari local, o en una revista per a turistes estrangers, o un reportatge radiofònic en horari de màxima audiència. O ans al contrari, no seria estrany que ja n’estiguessin escarmentats per alguna experiència adversa i preferissin discreció absoluta. Voldria per tant haver-li contestat amb una altra pregunta: que vostè què vol que sigui? Però això no semblava tampoc una bona idea, podia interpretar que me’l rifava. Així que he tirat a l’aire una moneda invisible i ha eixit cara: l’opció u, la que era menys mentida.

—No, periodista no. Sóc escriptor. Ensenyo literatura a l’Escola d’Alts Estudis. Literatura francesa.

Ha assentit sense mirar-me i amb el dit índex m’ha indicat —m’ha ordenat— que m’assegués en una butaca en un racó de la sala. Ell s’ha desplaçat a una cambra contigua i, al cap d’un minut, ha tornat. Jo he fet com si estigués donant una ullada a una pila de revistes.

—Si us plau, el swami Chandraputra l’atendrà ara mateix.

He entrat, doncs, en aquell despatx. L’home de nom pompós era d’edat similar a la meva o una mica més gran, prim i més alt que jo. Encara el feia parèixer més alt, suposo, el turbant de color porpra, voluminós i vistós, que contrastava amb la seva roba d’estil occidental, americana i corbata incloses. Tot un colp d’efecte. Jo diria que abans no duia aquest coronament damunt la closca, quan han tingut la porta oberta i l’he vist una fracció de segon darrere del noi. M’ha convidat a seure i s’ha assegut ell també. La seva expressió era greu, però no descuidava unes maneres calmes, en tot moment corteses, educades. Gastava un aire impassible, impertorbable, amb un punt evident de teatralitat. La cara llarga, el nas i els llavis prims, realment podrien permetre que passés per indi, si tingués la pell una mica més bruna. En conjunt, però, la seva fatxa ans feia pensar en un farsant, un artista de circ, que en un santó d’aquells seminús que es mortifiquen de debò damunt d’un llit de claus o es remullen en les aigües tèrboles del Ganges. A la taula, àmplia, hi tenia un Buddha daurat, rodanxó, que feia de petjapapers. Les parets estaven decorades amb imatges —gravats— de moais de l’Illa de Pasqua. Just darrere seu, una fotografia en blanc i negre de la senyora Blavatsky amb un ancià barbut —alguna altra patum de la internacional de la superxeria— envoltats d’aborígens. A sota es podia llegir en una plaqueta: «Madame Blavatsky & Colonel Henry S. Olcott. Bombay, 1881».

—M’acaben d’anunciar —se m’ha adreçat— que sou escriptor. Sento una gran curiositat… Digueu-me, quina mena de projecte us ha portat fins a nosaltres i aquesta llar nostra petita i remota?

Parlava com si fóssim al Tibet. Potser ell mentalment hi era.

—Li seré franc —li he dit—. Estic a Szohôd des de fa mesos, però no havia sabut res de vostès fins avui mateix. El motiu del meu interès tan sobtat és un cert cartell. No em puc treure la sensació —infundada, ja m’ho pot dir— que vaig conèixer aquest Serafí Karelly fa molts anys.

—Ben bé podria ser —m’ha replicat—. Karelly va recórrer mig món, o més de mig, abans de venir a parar a la humil Bordúria.

—Però llavors —l’he interromput—, quan jo el vaig conèixer, si fos ell, ja era un home gran.

—És molt vell —s’ha somrigut lleugerament per primera vegada—, molt més que no es pensa ningú. La seva edat i els seus fets no es mesuren amb paràmetres ordinaris. Hi ha qui afirma que és la mateixa persona, el mateix mag, que va ser conegut com a Carelius a les corts europees del segle XVIII i a Sant Petersburg gairebé cent anys després. I que va estar present en una cèlebre assemblea, al carrer 47 de Nova York, el vespre del 7 de setembre de 1875. Podríem pensar que posseeixi el secret de la immortalitat.

—Això no ho deu dir de debò —li he dit i li he dedicat jo també el meu millor somriure, tan bo i tan fals almenys com el seu. Com el seu nom i el seu turbant.

—Jo no afirmo ni nego res —ha reblat sense mudar el gest afable.

—Potser si me n’ensenyéssiu una foto…

—Veniu divendres a les set. Vegeu-lo en persona, en acció, i jutgeu. Altres l’han vist i hi han cregut abans que vós.

No se’n parli més. M’ha estampat el cuny de la Societat en un tros de paper perquè em deixessin entrar debades, hem encaixat i ens hem acomiadat. Fins divendres, doncs.

* * *

Castelló, trenta i tants anys enrere. En eixir de l’escola, tres xiquets es quedaven embadalits davant d’un altre cartell, massa semblant al que jo he vist aquest matí, per més que aquell estigués escrit a mà, amb retolador, en un modest foli doble de paper quadriculat enganxat a la paret amb cinta adhesiva. «El Gran Serafí us ensenyarà a volar amb les ales de la ment. Levitació pràctica. Èxit segur». A sota, un ninot amb els braços estesos com si fossin ales pareixia sobrevolar els teulats d’un poblet de conte de fades. La composició es completava amb un apartat d’informació pràctica: un preu en les pessetes de l’època i un plànol esquemàtic que remetia a un punt imprecís del Caminàs, l’antic camí que travessava els horts a l’est de la ciutat. No gaire lluny, vam entendre, de la cruïlla amb la carretera del Grau. Vaig arrencar el cartell, gairebé com avui, i me’l vaig guardar a la motxilla. No en vam veure cap altre. Quina casualitat, doncs, que tinguéssim l’únic exemplar d’aquesta publicitat esotèrica just enfront de la nostra escola. Em vaig entestar a anar-hi, però en aquells anys de roba apedaçada i polls, cinc duros —vint-i-cinc pessetes— eren un dineral per a un infant de deu o onze anys. No sé com s’ho feren els altres, l’Albert i el Roberto. Jo em vaig afanyar a buscar el finançament dins del moneder de ma tia aquella mateixa vesprada. L’endemà de vesprada, vam fer-hi cap. El «Gran Serafí» va resultar ser un gitano, un home vell, un drapaire, que després ens vam assabentar que era parent d’un altre company de classe. Alcohòlic: s’amorrava tota l’estona a una botella de vi i li pudia l’alè que tombava de cul. Sucant un pal en un pot de pintura vermella, va dibuixar uns símbols a la paret de l’hort: creus i triangles inscrits en cercles, lletres estranyes, coses així. Ens va fer anar darrere de l’alqueria, una mena de torreta de planta hexagonal, per fer uns exercicis gimnàstics. Recordo que aguantàvem la respiració i que, estesos a terra, miràvem el cel. Més tard, vam pujar per una escala estreta i vam sortir a la teulada per una portella. Repetia una vegada i una altra una salmòdia en un idioma desconegut: però nosaltres érem fills de l’Imperi i de l’aïllament, només coneixíem el castellà i el valencià. Executava unes passes, una mena de dansa ritual, i pretenia que l’imitéssim. Una de les positures que feia era idèntica a la del dibuix del cartell groc de la Societat, d’això n’estic totalment segur. Jo em vaig tòrcer un peu, no sé com. Suposo que vaig caure. Vaig tornar a casa ranquejant, amb rascades als genolls i a la cara. La meva tia ja havia descobert que li faltaven unes poques monedes i ella i l’oncle em van mamprendre de valent. Em van collar com ells sabien fer-ho i vaig confessar la malifeta. Però el Gran Serafí degué eixir més malparat que ningú d’aquesta història. Els meus oncles van parlar amb els pares dels meus companys i van anar tots plegats a passar-li comptes. Vam sentir que va rebre algun mastegot i que se li havien endut una quantitat de diners més gran que la que li havíem pagat nosaltres. Així aprendràs, cabró, a no aprofitar-te’n. Malgrat les murmuracions que s’escamparen, no crec que fos una mala persona. A nosaltres no ens va fer res dolent.

No en vam saber mai res més, del gitano dansaire. De fet, me’n vaig oblidar durant molt de temps, fins ara mateix. Recordo haver passat en cotxe amb un amic per aquella part del Caminàs fa una desena d’anys. L’agricultura retrocedia i el negoci predominant era el de la carn: la carn de les noies africanes i, eventualment, d’Europa oriental. Negres i rosses vigilades pels seus proxenetes. L’alqueria ja no hi era. L’havien enderrocada per construir-hi una cotxera d’una empresa de transports. Crec que n’havien conservat per alguna raó, potser com a element ornamental, l’antiga entrada a l’hort: la porta, amb un tros de paret, un metre escàs, a cada costat, on devien restar fragments descolorits d’aquells símbols: l’escriptura xifrada que el Gran Serafí va esbossar davant de nosaltres. Un missatge inintel·ligible que em pervé ara a través dels temps i d’una memòria precària, a milers de quilòmetres de distància.

* * *

Dimecres, en acabat de l’entrevista amb el swami, vaig comprar un d’aquells llibrets que tenien exposats a la seu de la Societat: un quadern sobre el tal Karelly. En bordurià, és clar, de manera que no en podia capir gran cosa. Però les il·lustracions, els diversos retrats del personatge, em resultaven familiars, com si em recordessin algú. El Gran Serafí potser? En aquest punt, fatalment, hi vaig caure: em vaig adonar que era incapaç de representar-me la seva cara. Si l’hagués de descriure, amb prou feines podria dir-ne tres o quatre vaguetats: prim, bru, colrat, esparracat. Se m’havien esborrat els seus trets físics concrets. Com hauria de saber doncs si es tractava d’ell? En tot cas, no calia que ningú m’argumentés que era una ximplesa buscar cap relació entre els meus confusos, minsos records, i aquest personatge exòtic, espuri, fingit sens dubte per una secta d’estar per casa, amb fins lucratius. Comptat i debatut, no hi havia res més que una mera coincidència, una associació d’idees i de noms casual, intranscendent. Millor, per tant, no tornar-hi, deixar-ho estar. Fins i tot aquest vespre, encara volia creure que passejava ociós per la vora del Seka, sense cap destinació definida, i que em trobava de manera fortuïta i res més pels volts de la Societat: just a l’hora en què estava a punt de començar l’espectacle de la levitació. Per què no entrar-hi, llavors, si no tenia res més a fer? Me’n podria riure i tot. Si no em prenia l’assumpte gaire seriosament, no estava pas en perill. Un home intel·ligent i racional com jo ben bé té dret a donar-se un esbarjo, assistir a un número de màgia, tot posant-hi el seu esguard més escèptic. Antropològic.

He ensenyat doncs la butlleta, el salconduit, al xicot dels tics, que m’ha assenyalat l’escala amb la seva mímica dactilar ja coneguda. La sala, muntada com un auditori, devia ocupar si fa no fa tot el primer pis. El públic era nombrós, molt més que no hauria pensat. Al voltant d’un centenar de persones s’asseien en cadires de tisora davant d’un escenari, una tarima amb cortina vermella i tot. He trobat un seient lliure a la penúltima fila, al costat d’una senyora que ha intentat donar-me conversa. M’he disculpat pel meu desconeixement de l’idioma local i ella ha canviat al francès. Tenia ganes de xerrar. Era una dona gran, repentinada i composta. Però la seva roba es veia vella i gastada. L’he mirada un moment als ulls i me n’he endut una impressió d’una certa malenconia. He imaginat que em faria una apologia de la màgia o de l’espiritisme, segurament tot entortolligat amb alguna tragèdia personal, que m’explicaria que veia visions o sentia veus, o voldria sentir-ne, jo que sé. Però la història que m’ha contat era més prosaica. És mestra jubilada, fadrina. No té família, abans tenia les seves companyes de l’escola, i els alumnes, però ara cada dia es troba més sola. Ha adoptat el costum, em deia, d’assistir a conferències, inauguracions, actes com aquest. Consulta l’agenda als diaris i acudeix allà on sap que se solen servir piscolabis de franc. La paga és molt curta i així, almenys, s’estalvia una menjada. Però el motiu principal no és alimentari. Entre la massa se sent emparada i confortada ni que sigui una estona. Pot xerrar amb algú. M’ha fet pena. Li he somrigut, en fi, no sabia què dir-li. Mentrestant, continuava acudint gent que ha hagut de romandre dreta al fons o contra les parets laterals. El que exercia de porter a sota i un altre adolescent tallat pel mateix patró instal·laven una pantalla. Finalment, ha comparegut en Chandraputra. S’ha presentat davant del teló, avui amb turbant blau turquesa. Quin tocador més ben proveït. S’han atenuat els llums, s’ha fet un silenci expectant i, alhora que el mestre de cerimònies començava a parlar, s’ha engegat una projecció. Quadres, escenes d’època. Salons majestuosos, balls, retrats de cavallers emperrucats que he entès que feien referència a les imaginàries aventures de Karelly en segles pretèrits. Després, una estampeta de Sant Josep de Cupertino, sant levitador segons que sembla; una fotografia trucada d’un faquir suspès en l’aire; una altra d’un ovni i, per acabar, una seqüència tediosa de fórmules pseudocientífiques que, aparentment, posaven en joc la força gravitatòria i camps electromagnètics. Soporífer, tot plegat.

Advertit, potser per algun badall indiscret, que el temps corria, el swami ha tingut llavors l’amabilitat de posar fi al sermó i ha despassat la cortina del darrere. Un espai secret, un recambró com un fals fons, una fornícula, ha quedat al descobert. Karelly hi esperava pacientment assegut en una cadira. La seva cara eixuta, m’ha resultat de nou, ara en persona, d’allò més familiar: aquesta vegada un gra massa. Un calfred m’ha recorregut l’espatla fins al coll, però no he volgut o no he pogut donar crèdit encara a una impressió tan fugaç. Perquè tothom s’ha aixecat davant de mi, suposo que moguts pel desig fervent de veure’l millor, i me l’han tapat. Després ell també s’ha posat dempeus i n’he tornat, almenys, a entreveure els cabells grisos embullats. Tot d’una, m’ha semblat —m’ha semblat, subratllo— que s’alçava uns centímetres. S’elevava lleugerament, moderadament, per damunt del mar de caps que me l’ocultaven. El front arrugat, els ulls mig aclucats, els pòmuls i el nas tort. Creia estar preparat per a qualsevol cosa, per a la sorpresa més gran, però no podia estar preparat per a açò, perquè la cara que he vist avui era la del meu odiat Wilson, la darrera persona que em podria haver imaginat que toparia en aquest guinyol. Més vell i migrat, amb la barba esclarissada i canosa, però era ell sens dubte.

Era ell? Què dic? Podia ser ell? La visió no ha durat més que uns instants perquè la seva ascensió —si ha ocorregut de debò— ha desfermat la histèria de la concurrència. Però li he vist la cara un llarg segon i ell també m’ha vist a mi. M’ha mirat i ha murmurat en francès: «Je suis tu». Jo sóc tu. Juraria que ha dit això i que m’ho deia a mi. De sobte tothom xisclava i s’han tombat cadires. Què em volia dir amb aquest koan, precisament quan l’he reconegut? Enmig de l’aldarull s’ha disparat el flaix d’una càmera, s’ha sentit un colp i algú ha cridat: «Ha caigut! Ha caigut!». Jo ja havia deixat de veure Karelly abans d’això, o Wilson, com coi li hagi de dir. Hi ha hagut trompades. Algú —membres de la Societat?— ens empenyia cap a fora i, després d’una baixada per les escales bastant accidentada, ens han obligat a eixir al carrer i han tancat la porta. Crec que allò de la foto els ha tret de polleguera.

Buscava un zíngar fonedís de la meva infantesa i m’he trobat el meu sàdic comissari. Vinc a parar —per més que intenti evitar-ho— a la pregunta que no em vull fer: és merament concebible que fossin la mateixa persona el Gran Serafí del Caminàs de l’any 1967 i el sàdic que el 1974 em va turmentar a la Direcció General de Seguretat? La idea em trasbalsa, em fa venir nàusees i em tornaré boig si hi continuo pensant. I si en lloc de torturar-me va ser ell qui em va salvar? Em va trencar el braç, és veritat, però també va ser ell qui em va obrir la porta de la masmorra i em va ficar al tren en què vaig fugir. Potser li calia demostrar una duresa extrema, conforme al seu paper i al lloc on érem, per poder-me’n rescatar més endavant? O tenia altres motius arcans: enfonsar-me, endurir-me, transformar-me. Una trama metafísica dirigida cap a mi o contra mi. Per què penso aquestes necieses? Ara voldràs dir que per comptes d’un dimoni que t’empaitava, el Wilson era el teu àngel de la guarda. Cada un en un vèrtex d’un triangle equilàter: el Gran Serafí, el Wilson, Karelly. Iguals, o semblants com tres gotes d’aigua. Però, com puc saber si s’assemblen o no? Com puc estar segur de res si no recordo la cara del gitano? És sorprenent que no la recordi, perquè des de dimecres he anat recuperant més i més detalls d’aquella rara vesprada a l’alqueria. En algun moment érem a la teulada i ell saltava. Volava? I jo, saltava també? Més endavant em renyaven sovint perquè m’enfilava damunt dels murs o de les teulades i hi caminava fent equilibris. Però no puc pas veure la seva cara per més que m’hi entesti. Com puc ni tan sols estar segur de les altres coses. Que la meva memòria sigui fiable, que l’esforç de la voluntat no hagi creat falsos records.

D’altra banda, potser no seria un simple triangle, sinó un pentàgon o un hexàgon, o un polígon amb un nombre de costats suficient per a encabir també el swami, els seus acòlits, l’Heléna, el Wladimir, l’hostaler de Mekidi, la mestra jubilada. Totes les semblances i relacions: jo mateix, els meus oncles, els meus pares, onsevulla que siguin o fossin. I tothom que hagi tingut res a veure amb mi, amb la meva vida mancada de sentit.

M’aclaparen l’angoixa i una sensació d’irrealitat que no havia experimentat mai. Açò no té cap ni peus. Si no ho deixo estar, ja ho he dit, pararé boig.

* * *

Quan ens van foragitar de la Societat a espentes i redolons, va haver-hi persones que van quedar contusionades i s’hagueren de recolzar contra la paret o ajaure’s a la vorera mentre altres més afortunats les ateníem. N’hi havia que protestaven a crits, donaven colps a la porta i reclamaven que sortís algú a responsabilitzar-se dels danys. Jo, per sort, n’havia eixit indemne i preferia marxar. Ja en tenia prou i massa, d’aquell cau de bruixots. Vaig ajudar a incorporar-se la dona d’abans, la mestra, que tampoc no tenia res trencat, i vaig girar la cantonada quan se sentia la sirena de la policia o d’una ambulància. Vaig tornar a buscar la riba del Seka i em vaig ficar en una cerveseria, que és on vaig prendre els apunts d’ahir. A mesura que vessava el meu desconcert a la llibreta, les quimeres van donar pas a un buit urgent a l’estómac, així que vaig demanar una salsitxa del país amb la segona gerra de cervesa. M’havia amagat al racó més fosc, en un recolze darrere de la barra, però l’Heléna, que acabava d’entrar-hi, no va tenir cap problema a trobar-me. Va venir directament a la meva taula, com si ja sabés que jo hi era. Crec que em va explicar que sol venir a aquest bar els caps de setmana amb alguns amics. Ahir, però, venia sola.

—Ja l’has vist, el teu levitador?

—Més o menys —li vaig contestar amb franquesa—. S’ha aixecat tothom i me’l tapaven.

—Però ell —es va somriure—, no s’ha aixecat? S’ha elevat o no?

—Bé, no més de mig pam, diria.

Jo no hi trobava cap mena de gràcia, però ella es va riure obertament de mi com sol fer, com si acabés de contar-li un acudit o una altra beneiteria de les meves. Va demanar la seva ració de salsitxa i cervesa i es va asseure amb mi. La part bona va ser que no vaig haver de dir-li pràcticament res més. Ahir, l’Heléna parlava i parlava i, en contra del seu costum, tan se li’n donava que jo no piulés. No em preguntava, no intentava estirar-me la llengua. Vaig deixar aviat d’escoltar-la, no sé si m’està bé dir-ho. D’altra banda, no l’havia vist mai alçar el colze d’aquesta manera. Demanava una ronda darrere d’una altra i jo tot just era capaç de seguir-li el ritme. Em va semblar eufòrica, com esperitada. Al cap d’una o dues hores de xerrotejar, va proposar que anéssim a escoltar no sé quina música. Potser vaig fer una ganyota o va anticipar la meva prevenció, perquè va argüir de seguida entre riotes que no m’obligaria a ballar. Ens vam desplaçar, doncs, uns quants carrers cap al sud i cap a l’est, cap als afores de Szohôd, fins a un pub on tocava un grup de jazz. Vam beure més —ara gintònics— i ella va continuar xerrant pels descosits. El volum l’obligava a forçar molt la veu i pel mateix motiu se m’arrambava. Era una sensació una mica inquietant sentir-ne l’alè, l’escalfor. Em parlava de coses personals, de la seva família i dels temps que no tornaran. D’aquells que no veurem més. D’algú —una germana?— que se’n va anar a viure a Budapest o a Berlín. En algun moment jo havia d’anar al lavabo, al capdamunt d’una escala de caragol empinada i estreta. En pujar no m’havia apercebut del problema, però durant la baixada temia perdre l’equilibri i m’agarrava al passamà. En tornar a la barra, ja s’havia acabat l’actuació. La gent desfilava disciplinadament cap a fora.

—Anem a casa teva o a casa meva? —em va plantejar—. Casa teva és més prop.

Al carrer plovia. Vam córrer per davall de les cornises i ens vam aturar uns minuts a l’entrada d’un aparcament, per arrecerar-nos i agafar aire. Ens vam besar, mullats i, de sobte, tots dos tan feliços. Rèiem. Era ben bé com si no haguéssim rigut mai així, com si ens acabéssim de conèixer de bell nou. En arribar a casa, davant del llit, Isis es va treure el vel, la meva deessa nua, i a mi, ho confesso, les cames em tremolaven.

* * *

Torno a tenir deu o onze anys. Sóc amb el Mestre, tots dos sols asseguts davant d’un llibre vell de fulls grans, esgrogueïts. Per una finestra es veu el blau del cel, només el blau del cel, com si fóssim en un lloc realment elevat. Una habitació del pis de dalt de l’alqueria? Una torre, un campanar? Què em fa pensar en un campanar? Als pobles i a les ciutats, abans, era el lloc més alt, la talaia des d’on es podia albirar tot al voltant. El Gran Serafí és al meu costat, però jo no el miro: no li veig doncs la cara. La meva atenció es concentra exclusivament en el llibre. Ell em guia, orienta la meva lectura. De tant en tant, em llegeix el text en veu alta. No escatima explicacions i s’atura a esclarir cadascun dels meus dubtes abans de donar per sabuda una frase i passar a la següent. Al final, crec que copso la idea, entenc el mecanisme tot d’una, el secret que és a la base. Exclamo amb entusiasme infantil: «És això! És això! Però jo em pensava que era màgia!». I ell em contesta: «És màgia, és clar que sí. Aquestes lleis són màgiques. Ningú no sap per què és que el món funciona així».

Continuo dormint. Després —a la matinada?— s’està fent de nit i sóc més amunt encara, dalt d’una muntanya, al cim del món, dret a la vora d’un penya-segat. M’acompanya algú a qui no veig, darrere de mi. És ell? Però no deu ser ell perquè no em sento protegit com abans, ara tinc por. Uns núvols foscos s’esmunyen rabents per davant de la lluna i dels primers estels. Bufa un vent gelat. Vaig en calçotets i samarreta: diuen que en un somni això implica inseguretat. Tinc la pell de gallina. Se suposa que he de saltar, probablement instat per aquesta altra persona que s’oculta i que murmura entre dents. El tràngol m’angoixa. Passo molta por, una por que va creixent i es fa tan intensa que em paralitza, m’engarrota les cames. Llavors em desperto, just quan acabo de rebre una empenta que em feia caure al buit i faig un crit.

* * *

Aquest matí l’Heléna ha tardat a llevar-se. Jo no sabia si voldria quedar-se a passar el dia amb mi. Però tampoc no sabia si jo preferia que es quedés o no. Millor que marxi, he pensat. Per què prolongar la relliscada, la incomoditat, l’inevitable desenllaç. Mentre ella ronsejava al llit, he preparat cafè i he improvisat un desdejuni amb els ingredients de què disposava: pa torrat, melmelada i formatge. M’he recordat d’una cosa. Llavors, s’ha presentat a la cuina, vestida amb una camisa meva que havia agafat del penjador. M’ha besat als llavis. Quan ens hem assegut a taula, els raigs del sol s’han escolat pel finestró per escalfar-nos i fer-nos saber que l’hivern era acabat. (Ja no caldrà amoïnar-se més per la calefacció).

La veia tan bella, avui, amb aquest somriure dolç que deu reservar per a situacions d’estricta intimitat.

—Anit quan et vaig trobar a la cerveseria —ha dit tot untant un tros de pa— em va semblar com si haguessis perdut l’esme, pareixies estamordit. Havies vist un fantasma o què?

—No pateixis —he eludit el tema—. Em vas animar molt.

—No siguis ximple, això va ser més tard. I, a més a més, era un assumpte que seguia el seu curs.

M’he tocat el cap. Em feia una mica de mal, però no era la migranya de sempre. Més aviat semblava un colp, un inflament superficial. Se m’han quedat enganxats als dits uns esquerdills de color blau cel, del mateix to que la pintura escrostonada del sostre.

—Aquesta matinada —li he dit— m’he despertat d’un ensurt. M’he passat la nit somiant. He volgut aixecar-me, però em marejava, m’he entrebancat i he fet un volantí. Et juro que m’ha fet l’efecte que tocava el sostre amb el cap.

L’havia vista davall de mi, al llit, però això no gosava explicar-li-ho. Ella s’ha empassat un altre trosset de pa amb melmelada.

—Et vas fer un embolic i no sabies baixar. Et vaig haver d’agarrar el peu i estirar-te perquè tornessis amb mi al llit.

És veritat que ella m’estirava. Tenia fred, ens abraçàvem. Em tornava a adormir.

Li he proposat que anéssim a dinar al riu, a un lloc on la gent d’ací solen anar els diumenges. Fa temps m’hi van invitar ella i el Wladimir, però em vaig excusar. No em veia amb cor d’acompanyar-los a festejar. L’Heléna m’ha dit que avui tenia un compromís: havia de dinar amb ell i amb els pares d’ell. Li sabia greu cancel·lar-ho.

L’Ismaïl, ha dit. Qui? És com li diuen a casa seva, però al registre civil, abans, no s’admetien els noms tradicionals. Ara sí. Aquesta setmana ha fet els tràmits per canviar-se’l.

Caram.

(Al vespre va tornar inesperadament —jo almenys no l’esperava—. Vaig fer més cafè i vam estar xerrant fins a les dues o quarts de tres. S’ha quedat a dormir: això tampoc no m’ho esperava. No he esmentat encara el Wilson. No sabia com dir-li-ho sense semblar boig rematat. I no voldria semblar-li-ho, a ella).