Equacions

• Vaig intentar pagar les despeses, de debò que ho vaig intentar. Però no vaig localitzar l’administrador de la comunitat de veïns i després ja no vaig pensar-hi més. Sóc mil vegades despistat. Aquesta és la raó, també, que no li tornés a l’H. els diners de les factures que em va avançar.
• No és cert que cobrés a «pacients» per cap mena de «consulta». Tan sols vaig rebre una quantitat —irrisòria— en concepte de gratificació per la xerrada. Ignorava que el contracte amb l’Escola i el permís de residència em prohibissin qualsevulla altra activitat remunerada. Com coi havia de saber-ho.
• No és just que l’H. no em deixés explicar-me. Ella sap que sóc lent a reaccionar, a pensar i a parlar. No podia esperar cinc, deu o trenta segons més abans de girar cua i marxar pegant una portada?
• Tampoc no teníem per què discutir-nos per la cancel·lació de les classes. Ni ella ni jo no decidim res. Jo vaig criticar que volguessin fer jugar a la guerra els estudiants i ella va blasmar la meva falta de consciència. No dubto que no sigui ni la meitat ni la quarta ni la dècima part d’home que el teu Wladimir-Ismaïl. Sempre m’ha fet molt de respecte ser un home. La majoria d’homes, com ell, em fan feredat. Ja puc estar tranquil, però, que no estic en perill de ser-ne un realment.
• Ara l’Escola està tancada i no sé on buscar-te. Només em podia passar a mi, a un idiota com jo. Ens hem vist i no vist durant setmanes, ens hem ficat al llit junts, i no sé on vius ni el teu número de telèfon. Els bars que sovintejàvem estan buits o tancats. No trobo ningú que et conegui. Els carrers són deserts, tret d’aquesta vesprada. Una massa de gent callada, espectral, circulava arreu cap al centre i jo m’he deixat arrossegar fins a la plaça Major, que ja era plena de gom a gom quan hi he arribat. Tot d’una, s’ha trencat el silenci, han començat a llançar crits que no entenia. Aixecaven els braços enlaire i s’adreçaven al Palau del Govern. El clam, unànime, cada vegada més fort, em ressonava dins del cap. Jo em tapava les orelles.
• Alguna equació deu governar la caiguda de les bombes. Coneguts el pes de la bomba, la posició inicial, la velocitat i l’acceleració del bombarder, l’angle de l’escotilla i la mida exacta del fanatisme dels generals, hauria de ser possible calcular quina teulada, quines llambordes o el cap de qui s’esberlarà. Però jo sóc negat per a les matemàtiques, vaig ser un mal estudiant de ciències. Tota la vida deu ser governada per equacions que no entenem els mals estudiants?
• En algun moment ha començat a sentir-se un xiulit, al principi molt llunyà, el so sibilant d’una serp mecànica. De sobte, s’ha sentit un esclat i han volat enderrocs. Un projectil havia impactat contra la teulada del Palau i n’havien saltat uns fragments. Hi ha hagut ferits. Un segon abans, m’ha semblat veure l’Heléna entre la multitud. Crec que era ella, no puc estar-ne segur. Després, quan s’enduien algú en braços amb la cara i els cabells ensangonats, un peu descalç —al darrere, algú portava a la mà la sabata—, he temut que fos ella.
• No devia ser ella. No m’ha semblat de debò que fos ella, però he pensat que podia ser-ho i m’he espantat. No em puc asserenar. He estat als serveis d’urgència dels dos hospitals i no la tenien registrada. He preguntat a metges, a infermers, a tothom. La meva descripció no coincidia amb cap dels ferits.
• Fins ara, la «guerra» només era fum: literalment i metafòricament. La setmana passada es van sentir explosions una nit. Fortes, aparentment properes. I sirenes d’ambulàncies i dels camions de bombers. Al matí, eren ben visibles dues columnes negres de fum cap a l’oest, fora de la ciutat. Es van escampar rumors sobre l’arribada de soldats i la saturació dels hospitals. Els dies següents es va parlar d’atrocitats comeses per tropes estrangeres. Per primera vegada, s’esmentava l’exèrcit americà: no sols el sildau, l’enemic tradicional. Eren tots plegats ja en territori de Bordúria? Quan havia començat la guerra? Per què? A qui li ho pregunto?
• Hauríem d’haver sospitat que s’apropava la catàstrofe. L’Ismaïl va proclamar davant de tothom, al vestíbul de l’Escola, que la situació era «òptima» al front nord-occidental. Però no havíem sabut mai que la situació fos dolenta enlloc. (Òbviament, tots menys jo es devien fer llavors aquesta reflexió).
• En un bar a la vora del bosc de Ripalta, just quan esgotava les opcions de trobar l’Heléna, he vist un senyor a la televisió, un clergue. M’ha sorprès, no m’ha semblat una cosa gens corrent. He preguntat i m’han dit que és el nou cap del govern. Un capellà? He sentit pànic pel que això pugui significar, no sé si justificadament o no. Desorientació absoluta.
• On ets, Heléna?
• Han tornat a caure bombes. No sé exactament on, però he sentit les explosions. I les sirenes de les ambulàncies, una altra vegada.
• Un èxode. A l’ambaixada de França organitzaven l’evacuació, però jo no tinc passaport francès. La funcionària de torn s’ha rigut de mi quan li he ensenyat el carnet de soci del Regne d’Espanya. L’ambaixada espanyola, però, està tancada i barrada. Qui no corre vola, les rates són les primeres… tret d’algunes que excel·lim per lentes, inhàbils, ximplotes.
• A hores d’ara, suposo que seria raonable acceptar l’oferta amistosa i generosa d’Aleksándr. L’alternativa és quedar-me ací a fer de màrtir. M’ha vist ell a la plaça Major, jo no l’havia vist, m’ha estirat el braç i m’ha obligat a seguir-lo per un carreró quan fugia tothom a la desbandada. M’ha explicat que té parents a Budapest i contactes suficients per passar la frontera de l’est sense problemes. Encara sort.