Nostàlgia de l’infinit

Al vespre desembarquem —és un dir: no hem vingut pel riu, sinó en autobús— i l’Heléna organitza, en un tres i no res, la distribució d’habitacions. Demostra, com de costum, el seu do sobrenatural de comandament. L’hotel és petit i sembla que l’espai va just. A mi em toca compartir la cambra amb un professor de capacitació agrària pròxim a jubilar-se. Li veig cara de pa, em fa olor de col i intueixo que deu roncar com un porc. Protesto —hauria de dir: remugo— i l’H. em clava un esguard que significa que ja ens coneixem, ella i jo; que faci el favor de no comportar-me com un xiquet malcriat i que, si fos la meva mare —sé que li encantaria ser-ho—, m’escalfaria el cul immediatament i m’enviaria a meditar al racó més fosc de la casa. Que és on vaig a parar de tota manera, perquè, després de parlamentar amb el recepcionista, m’assigna una altra cambra: una cofurna irrespirable a la vora de la cuina, camuflada sens dubte durant la darrera inspecció sanitària, que conjecturo que han rebutjat, fins i tot, el marmitó o la minyona de la neteja, subempleats mancats de pecúnia, però no exempts d’un mínim punt d’honor. Decideixo, llavors, seguir el seu exemple, rebel·lar-me jo també com ells amb totes les conseqüències. Addueixo el soroll dels extractors, o d’una caldera o no sé quins engranatges, que no m’ha de deixar dormir en tota la nit. En realitat, amb prou feines un zum-zum com el d’una nevera vella que t’adones que senties quan s’apaga. Però l’H. sap que pateixo d’un son lleuger, difícil, insuficient, i es rendeix. Guanyo. Ara em fa aquells ulls molls, iracunds i tendres alhora, tan típicament seus, i jo li dic que me’n vaig a un altre hotel —n’he vist un pel camí, bastant proper—, que ja me’l pagaré si cal de la meva butxaca. I aquesta darrera faroneria, que reconec que no venia a tomb, l’acaba d’exasperar, perquè, sí, ella i jo ens anem coneixent i ja sabem tots dos de quin peu coixejo, qui sol pagar el què en darrer terme. Però me’n surto. Anit, doncs, vaig sopar i vaig dormir molt més tranquil, ben bé tot sol en aquest hostal d’ambient casolà —Can Mordo—, separat malauradament per dos blocs de cases dels meus benvolguts companys.

I el que em cou no és l’H., ni el seu caràcter dominant, ni la cambra, ni el d’agrícoles, que potser l’home no ronca ni res, sinó més aviat el Wladimir que roman a l’ombra, una passa o dues darrere d’ella, sense que se li senti mai formular verbalment una ordre, però manant sempre, ni que sigui mitjançant la seva presència muda i diàfana, anorreadora. Sempre vigilant, amb aquell aire falsament distret. Encén una cigarreta i fa veure que mira cap a un altre costat. Perquè amb ell també ens coneixem els gestos i el sentit de cada moviment. Què coi fot ací, en aquestes «jornades internes de formació», si no és professor de l’Escola, si ell és funcionari d’un altre ministeri: del Ministeri de debò amb majúscula.

* * *

(T’hauries de donar vergonya d’acaçar jovenetes pels carrers).

El riu sembla de joguet. Potser per això, ni tan sols no hi ha un pont. Els turistes que arriben a Mekidi des de l’altra banda han de deixar els seus cotxes o autobusos i embarcar-se a peu dret en una gavarra mig desballestada. Pel temps que porto ací, jo diria que en aquesta república tot és de mentida o gairebé de mentida (una categoria ontològica difusa, ho admeto). Fins i tot, sospitava que el Giorgio De Chirico de qui em parlaven ahir no podia ser el mateix, el mundialment conegut De Chirico que va inspirar els surrealistes. Però després n’he vist els quadres i sí que eren de debò els seus, al museu que es troba al capdamunt de la lloma, en una vil·la elegant envoltada d’altres vil·les elegants, enfront d’un amplíssim mirador de marbre. Una balustrada una mica kitsch on m’he aturat uns minuts a contemplar el pendent de teulades roges i els reflexos del sol a l’aigua, allà baix. Les barcasses carregades de visitants lliscaven cap al moll lentament, irrealment. El palauet de conte de fades on he entrat, m’han dit, va pertànyer a Isabella Pakszwer, la segona muller de De Chirico, que era russa de naixement però tenia arrels familiars en aquestes contrades. He entès que van passar-hi llargues temporades cap als anys setanta, els seus darrers anys. Al primer pis, s’exposa un llegat notable: set aquarel·les, més una vintena de dibuixos i esbossos a llapis. Són obra d’un De Chirico vell, lluny al meu parer de la seva plenitud, molt lluny d’aquella pintura metafísica, inquietant, que va trasbalsar André Breton. Jo no diria que aquesta col·lecció tingui un gran valor artístic, però importància històrica o biogràfica sí. I serveix, sens dubte, per a atreure un públic nombrós i fer-li afluixar la bossa. La botiga ocupa amb sentit estratègic la planta baixa. Hi venen reproduccions de totes les mides —làmines, pòsters, postals— dels seus llenços més famosos, que òbviament no són dipositats ací, sinó als centres de gravitació del negoci de l’art modern. A Nova York, a París. A Roma.

En un passadís que comunica dues sales, hi tenen penjades algunes d’aquestes còpies, dins de marcs curosament envellits. Simulació sobre simulació. La torre roja. Misteri i malenconia d’un carrer. Ombres enigmàtiques, un tren que passa. Arquitectures de grans blocs, de buits, d’absències, perspectives impossibles. M’han tret del seu meu somni abismat, al davant de La nostalgia dell’Infinito, tres noies italianes gesticuladores i cridaires com en una comèdia passada de rosca de Pietro Germi o Dino Risi. Per les poques paraules amuntegades que he agafat, sé que discutien algun afer pràctic, quelcom referent a un cotxe (la macchina) i a un nombre de dies que comptaven ostensiblement amb els dits a l’alçada de la cara. Les he estudiades mentre enraonaven escandalosament, racialment. Devien tenir cap als vint-i-cinc anys, com a molt trenta la més gran. De mica en mica s’han amansit. Aconseguien alguna mena d’acord, un pacte. Llavors m’ha semblat que es podien adonar del meu interès i he dissimulat, he fullejat un díptic de la fundació Guggenheim. La de cabells arrissats s’ha acomiadat de les altres dues amb sengles abraçades i besades a galta i galta i ha marxat. Jo he eixit al cap d’un moment darrere d’ella.

L’he seguida a una distància prudent poble avall, per costes i carrerons. Portava un vestit curt, florit, primaveral, que no s’adeia amb l’època de l’any ni amb les botes altes fins als genolls. Que la gent jove vesteixi com vulgui i que els amants de la bellesa en puguem gaudir. Ha començat a plovisquejar i s’ha posat un impermeable de plàstic blau que guardava a la bossa, tot rebregat. Després, quan ha parat de ploure, se l’ha llevat i s’ha assegut en un pedrís sec, davall d’un pòrtic. Ha mossegat una xocolatina com un pardalet —el seu esmorzar?— mentre es complaïa mirant una nena petita que jugava davant d’ella amb un pal i unes pedres i s’embrutava de fang. Jo, dret a l’altra banda del carrer, he fet com que prenia notes al meu quadern. Ella s’ha aixecat i hem reprès la caminada. Qualsevol cosa li cridava l’atenció: la nena aquella, uns geranis en una finestra, la forma dels núvols, o una inscripció —obscena— en una paret. Era jove, tan jove que gairebé em feria, m’ofenia. Un somriure li il·luminava la cara a cada moment. Sola, el silenci la transformava. No era la mateixa que feia pocs minuts s’escridassava amb les seves amigues. No som els mateixos quan estem sols, o quan no sabem que ens observen. Però hi havia, també, algun tret seu que me la feia familiar, com si ens coneguéssim d’abans. Potser em recordava algú.

Més tard, l’he perduda de vista quan una horda d’alemanys s’han plantat davant d’una església i m’han tallat el pas, resolts a escoltar el discurs del seu guia. En rodejar-los, he trobat que ella ja s’havia escolat per una de les dues cantonades. Impossible resoldre quina. Adéu doncs, amor meu, fins mai. M’he encaminat llavors cap a l’hotel. L’H. em va obligar a prometre-li que seria amb el grup abans del migdia a fi de començar els exercicis espirituals. Importantíssim estar-hi des de l’hora zero, em va remarcar, per iniciar aviat: 1) la confraternització i 2) l’adoctrinament. (No dic que fossin aquestes les paraules exactes que va emprar, m’inclinaria de fet a creure que no ho eren, però la intenció, el sentit de tot plegat, era aquest, tan si vols com si no vols, i són uns ritus que a mi, com a qualsevol persona decent, em fan venir picor).

* * *

El menú de la pensió constava de goulash, verdures torrades i pastís de formatge; més pa i un vi negre que, lluny d’esmorteir les espècies dissoltes al brou, hi col·laborava de bon grat a foradar l’estómac. En acabant de dinar, fart i una mica marejat però artificialment content, he tret la llibreta i he continuat escrivint mentre bevia a glops pausats un cafè —encara sort— aigualit. El personal de l’establiment xerrava a la porta de la cuina. Jo els mirava entre frase i frase, o enmig d’una frase, tot buscant le mot juste, la puntuació exacta. Damunt d’una coma, una de les noies s’ha tret de sobte la còfia i s’ha descobert, m’ha fet descobrir, els seus cabells castanys caragolats. Era ella: per això em semblava conèixer-la. Anit la hi devia veure, ací mateix, i adés no l’havia reconeguda. De vegades, he reflexionat candorosament, la màgia neix de l’error, d’una confusió, d’un oblit. (Però tant s’hi val d’on neixi, d’on hagi sorgit). Ella també m’ha mirat un moment i ha seguit xerrant amb les seves companyes. Jo he tornat al paper i al boli. Al cap d’un minut he vist de reüll que s’apropava.

—Li ve de gust una copa de licor? Invita la casa.

M’ha parlat en francès, amb accent. Abans que li contestés ha vessat un raig generós d’aiguardent en un gotet de vidre blau i ha deixat la botella damunt de la taula.

—No en tens ni idea —m’ha dit, ara canviant a l’italià— de seguir la gent que t’interessa. Jo no hauria deixat pas que t’escapolessis en una cantonada.

A l’instant, s’ha materialitzat al seu costat una mòmia egípcia. Un homenet prim, de pell apergaminada, baixet, més aviat geperut. He comprès que era l’amo, en Mordo en persona. La noia ha tornat a la cuina mentre el vell em dedicava un somriure excessiu, una ganyota còmica de tan exagerada. M’ha demanat si jo «també era professor».

—A l’Astoria —s’ha explicat— n’hi ha encauats una bona colla.

—Sóc escriptor —li he contestat.

—Escriptor? Què escriu? A mi m’agraden força les novel·les d’amor i les de detectius.

—Doncs ho lamento —he replicat—. Jo treballo per a Baedeker.

De vegades em fico en embolics simplement per fer bromes que crec privades, meves i prou. Sobretot peco de supèrbia: subestimo l’adversari. No m’esperava que un hostaler d’un poblet perdut, en aquest cul-de-sac als límits d’Europa, conegués unes guies de viatge mitjançant les quals s’orientaven els rics alemanys l’any mil vuit-cents i escaig, abans que les masses poguessin permetre’s de contreure el virus del turisme. Però ha resultat que el meu amfitrió té molts més anys que jo —això ja es veia— i molt més de món i moltíssima més pols a les sabates.

—No em digui! M’ha de deixar que li conti una història.

S’ha assegut, s’ha tret les ulleres i s’ha torcat la suor amb un mocador blanc. O potser era una llàgrima? M’ha començat a explicar el tràngol d’uns soldats en una guerra indeterminada, els darrers dies o les darreres setmanes d’una guerra. Pertanyen al bàndol vencedor, però ells d’això no en són conscients, perquè han quedat aïllats en territori enemic i desconeixen el curs de la contesa.

—Cerquen —em diu—, sense gens ni mica de sort, un camí que els retorni sans i estalvis a les seves línies. Marxen encongits, esglaiats, al peu d’una serralada sinistra. El cel és gris. Es troben en un país desolat, tots els països fustigats per la còlera de Mart deuen ser-ho. De sobte hi ha una explosió, potser són víctimes d’una emboscada, o bé es tracta d’un obús perdut. Volen tots per l’aire i aterren violentament. Dos d’ells —de tot el grup només dos— es desperten al cap d’uns minuts. Els altres ja no es despertaran mai. Un ha eixit il·lès, està baldat, li fa mal cada part del cos i té la ment emboirada; però no ha patit cap ferida. Enmig del silenci i de la destrucció, sent els gemecs de l’altre. S’hi arrossega per mirar de socórrer-lo i veu que té una ferida molt lletja a la cama, un tall obert per on raja la sang. Intenta fer-li un torniquet però no és prou. Es mor. Abans de morir, pronuncia unes darreres paraules. Un nom. Deu ser, ha de ser, el nom del nostre amic —li direm així en endavant, «el nostre amic»—. I encara el que sembla el nom d’un lloc: un poble, una ciutat. La seva ciutat. «Tornarem?», li ha demanat en el darrer sospir. El nostre amic assenteix, fa el cor fort i treu del fons de no sap on unes frases d’ànim i de consol —inhàbils, inútils— que ell, pensa, també voldria que algú li digués quan vagi a morir. O ara mateix.

»Però ja no queda ningú viu amb ell que li pugui dir res. El nostre amic guaita amb ulls plorosos al seu voltant. L’erm i l’estesa de cadàvers: un paisatge tètric. I tot d’una, comença a buscar frenèticament la seva arma que no sap on ha anat a parar. Tant s’hi val, perquè la patrulla enemiga cau damunt d’ell, li cauen a sobre patacades i porrades a dolls, inclements, estúpides. Per quina ximpleria cruel l’apallissen així abans d’enviar-lo a l’altre món? Amb paciència i dolor obtindrà la resposta. No el mataran, prefereixen fer-lo presoner i se l’emporten lligat de mans. Volen utilitzar-lo com a hostatge o com a escut. Passarà penúries els dies següents amb aquella banda de malfactors, ignorants i atemorits com ell mateix, desertors del bàndol enemic ja derrotat. Les provisions se’ls acaben, costa molt trobar cap més aliment que arrels o insectes o coses pitjors, en aquesta terra eixorca, rebentada per les bombes. Emmalalteix: de pneumònia, probablement. Amb prou feines troben a qui robar. No topen mai altres soldats, però una matinada topen la Creu Roja i l’hi lliuren a canvi de tabac i una gallina —aquest és el meu preu, pensa, ara ja ho sé, i no li sembla ni alt ni baix, ni tan sols no li sap greu—, però ells no s’hi donen, malgrat la insistència d’una infermera pigada. “La guerra s’ha acabat”, els repeteix. “Winston Churchill ha cantat victòria a les Cases del Parlament”. Els assegura, també, que tothom serà tractat conforme a la convenció de Ginebra. Allà ningú no coneix la reina Ginebra més que de nom, ni aquest cavaller dit Churchill; però la llegenda d’un campió anglès, que ha entonat qui sap l’himne davant de la cort artúrica, es divulga pel camp de concentració els dies posteriors i serà molt comentada durant molt de temps.

»Al camp, el nostre amic es refà, la seva salut millora. A mesura que reviscola, creix per contra la seva consciència que no recorda gairebé res d’abans de l’explosió, més enllà del que és obvi: que era un soldat com tots en una guerra com totes. Mentre va ser a l’erm amb els bandits, no hi pensava, ja tenia prou feina a sobreviure. Ara s’aferra a allò que té, per poc i minso que sigui: el seu nom i el nom d’aquella ciutat que va pronunciar el seu company a punt de morir. I amb això tira endavant. Passarà alts i baixos. Primer fa relació amb la infermera anglesa, pèl-roja i enèrgica però ingènua i bondadosa. Després, un bon dia marxa amb un tal Max, un austríac, i es guanyen la vida amb un acordió vell improvisant cançons còmiques i picants. Les lletres són cosa de l’altre, a ell la música li surt dels dits. De diners en veuen pocs, dormen i mengen de franc en cases i posades a cada poble, a cada cruïlla. Ara que la guerra s’ha acabat, la gent té ganes de divertir-se i oblidar els mals. El nostre amic pregunta sempre per la seva ciutat allà on s’aturen, però ningú no sap orientar-lo, no n’han sentit a parlar. Malauradament retornen la seva tos, les flegmes, la febre. La pneumònia remunta el vol i ell es decandeix. No té prou força ni per tocar l’instrument. Són als afores d’una vil·la que es diu Ljubljana. Mancat del do musical del nostre amic, en Max l’abandona i s’enrola en una brigada de peons. Hi ha molta feina a reconstruir el país, els països devastats.

»Són dies negres. Malalt, sense sostre, sense menjar. La febre l’atueix, fins que un bon samarità el recull, el treu del pou i se l’endú a casa seva. És un burgès acomodat, un advocat que té dona i una filla. L’havia escoltat dies enrere tocant l’acordió i quan el va veure inconscient en un cantó se’n va apiadar. Fins i tot fa que l’atengui el seu metge. Es refà de nou. L’advocat li ofereix restar-hi una temporada a canvi d’ensenyar música a la seva filla. D’ençà de la guerra, van tancar el conservatori i trigaran a reobrir-lo. No troben professorat perquè ha fugit molta gent, tothom que ha pogut. Resulta que el nostre amic domina també el piano i sap solfa i tot. La noia és bona estudiant, aplicada i eixerida. Transcorren setmanes així, mesos. Ell té cambra pròpia. Passa mesos en una calma absoluta, en una aparent —i aparentment impossible— felicitat. Fins que, una nit, la noia es presenta a la seva cambra a les fosques quan ell dorm i es fica nua al seu llit. És molt bonica, però només té quinze anys i ell deu gratitud i lleialtat al seu pare. La rebutja, els pares senten el renou i acudeixen esverats. Així s’acaba la calma, la felicitat. No el culpen, però decideixen que ha de marxar. Li donen una quantitat de diners com a liquidació. El nostre amic es nega a acceptar el pagament, ja han fet massa per ell, però l’advocat hi insisteix. Li regala, també, una guia Baedeker de la península balcànica, una edició original de 1912 que, li diu, pot ser-li molt útil.

»I heus ací que en aquest llibre —a la pàgina 151, que vés per on és el nombre exacte de dies que ha passat a ca l’advocat—, descobreix inesperadament, sorprenentment, la ciutat que tant anhelava: Mekidi. Ha retrobat doncs el camí. Quan hi arriba al cap d’uns dies, és rebut per gent que primer se’l miren amb recel, però a poc a poc l’accepten, es comporten com si el reconeguessin. Li mostren on era la casa dels seus pares, la seva casa: un solar enrunat, arrasat per les bombes com tants altres pertot arreu. Ell no aconsegueix recordar per més que s’hi esforça: no recorda ni aquesta gent que li parla, ni els carrers que petja, ni els camins per on ha vingut. Però s’hi adapta, s’acomoda als records dels altres amb una facilitat portentosa. Ha sabut que aquella casa enrunada que li ensenyen era un hostal, el negoci familiar de tres generacions, i compra amb els diners del seu benefactor un altre local que es traspassa, en bones condicions. S’integra en la vida del poble, en una ordidura de veus, de mots, d’històries. Un terreny fèrtil on arrelen sensacions tan semblants a la memòria. Anys després, tanmateix, no està segur de no haver viscut els records d’un altre, una existència atzarosament manllevada. I si aquesta ciutat, aquest nom seu i tot plegat no era pas de debò seu? I si aquell que va morir a l’erm cridava a un altre, o merament cridava en veu alta, en va, el seu propi nom i el de la seva ciutat? Quan hi pensa, el sorprèn més que cap altra cosa haver oblidat per complet aquella aptitud per a la música des que és a Mekidi. Ací, ningú no li n’ha dit mai res, de pianos ni d’acordions. No pensaven en ell com a músic».

* * *

Certament la història és bastant bona. Una mica alambinada, d’un estil massa retòric per al meu gust, un pèl llagrimosa. Però això rai. D’altra banda, tant se val que l’hagi decorada o que sigui mentida de dalt a baix. Segurament la va llegir en alguna antologia popular de suplantacions, o en algun d’aquells articles de fons d’armari amb què s’amaneixen els suplements dominicals. O se l’ha treta ell mateix del magí, per què no. Potser en Mordo té enginy inventiu i tot. Qui sap si no he vingut ací a conèixer l’avi bordurià de Paul Auster.

Al nostre costat, la noia dels cabells arrissats ajudava a desparar les taules. Jo la mirava de reüll com aquest matí. He escoltat com li deia a una companya que, en acabar, se n’aniria a la seva cambra a descansar, fins a l’hora de fer els sopars. Quan s’ha girat, he cregut veure que em treia la llengua, abans de fer-se fonedissa per segona vegada en un sol dia. Però potser m’ho he imaginat jo, potser només els mullava els llavis.

—De poc me’n descuido! —ha saltat tot d’una el vell—. Fa una estona, mentre dinava, han deixat aquest missatge per a vostè a la recepció.

Era una nota de l’H., una tira de paper manuscrita que imitava un telegrama:

H. ASTORIA 19:30. SOPAR I CONFERÈNCIA. INSPECCIÓ. ASSISTÈNCIA I-N-E-X-C-U-S-A-B-L-E. NO FALTIS. T’ESTOVARÉ. MICO PALLASSO.

He doblegat el paperet i l’he guardat a la butxaca de la jaqueta. En Mordo em mirava atentament.

—Au —m’ha dit—, vagi amb la noia. Jo ja li he fet perdre massa temps. No la faci esperar més per culpa meva.

Primer no he entès a qui es referia. És italiana, m’ha dit, de Torí. Estudia Belles Arts i té una beca al Museu —on jo l’havia trobada—. Ací es guanya uns quartos addicionals com a cuinera. En Mordo opina que se li donen ben bé els perols i els guisats: una dona de sa casa. Les altres dues, diu que devien ser unes amigues que havia esmentat, unes companyes d’estudis que anaven de viatge. Feia un parell de dies que les esperava, va demanar un dia lliure però no van arribar a temps. Es veu que havien tingut algun problema amb el cotxe en una carretera sildava, una avaria o una qüestió de permisos.

I jo que em pensava que havia superat feia un munt d’anys els enamoraments sobtats, l’amor boig i l’ansietat de les ocasions perdudes, el vertigen de les vides infinites que ja no podràs viure mai, mai. Però una cara i uns cabells angelicals, una veu italiana que t’encisa, un gest entremaliat, han estat prou d’esquer perquè caigui una altra vegada al parany? La pintora i l’escriptor: una idea suggestiva, una imatge romàntica, segur, però irrisible si la consideres de més prop. No entens que li doblo l’edat, amic Mordo? Potser des de l’alçada dels teus cent anys i escaig la diferència et pareix tan sols un matís, un detall menor. Concedeixo que ella hagi pogut flirtejar un moment amb mi, no ho sé pas: no he reeixit mai a interpretar els llenguatges de la seducció. Però no cal que atorguis a la seva espontaneïtat juvenil una rellevància i un propòsit que no poden tenir. Què vols que faci? Potser sí que m’oblidaria amb molt de gust del sopar que em tenen preparat, sí que faria veure demà davant l’H. que no vaig rebre el missatge o que em vaig equivocar una altra vegada d’hora o de lloc. Aniré doncs a trucar-li a la porta? Li pregaré que em deixi dormir amb ella aquesta nit? I si inexplicablement no em refusés, després què? Em quedaria ací amb ella, li suplicaria el seu amor, la seva llàstima, m’arrossegaria, em prostraria als seus peus uns pocs dies més d’angúnies i esperances vanes? La seguiria a Torí quan hi tornés? L’acaçaria de bon matí, un matí fred d’hivern del Piemont, per la vora del Po o sota l’ombra monstruosa de la gran Mole Antonelliana?

Quin tip de riure, amic.

(En Mordo ha demanat a una de les noies una cigarreta per a ell i una altra per a mi. Jo no he fumat mai: m’ho va prohibir el metge per endavant quan tenia deu o onze anys. L’asma, una asfíxia lenta. Però això Mordo no ho sap. Li he agafat la cigarreta. Benvinguda sigui. Benvingut sigui aquest fum que m’ennuvola els ulls i l’aire que respiro).