L’home del calendari

Diuen que Ibsen tenia penjat al despatx un retrat de Strindberg. Era el seu rival públic, el seu enemic mortal, i ell trobava que la presència constant del «boig» [sic], davant seu, l’incitava a escriure amb més ímpetu, amb més fúria. Jo també m’havia plantejat de provar la recepta: vaig estar a punt de demanar a l’Heléna una foto del Wladimir. Però temia que la visió d’aquest ase em resultés contraproduent, que em deprimís. Flaubert es va fer portar un lloro dissecat per inspirar-se i en va acabar tip. Bèstia per bèstia, m’estimo més tenir davant la cara de rata de Brown Jenkin.

Penso ara en l’Eliseu, que no va obrir aquest fotut calendari fins a la darreria de febrer, tres o quatre setmanes després d’haver llegit —i oblidat— el meu article: justament doncs en l’ordre contrari a les càbales que em vaig fer. Hi ha dies, ben cert, que sembla que els planetes s’alineïn en contra teu, que tot et surti al revés i que la volta del cel o les quatre parets de la cambra t’hagin de caure a sobre. Quan va fullejar les il·lustracions, ho va fer en el pitjor moment possible, amb l’ànim per terra i les facultats minvades per un excés d’alcohol. D’aquesta combinació accidental de circumstàncies, no es pot dir que en tingui jo la culpa. Va ser ell qui va dedicar bona part del divendres a enfonsar-se en la misèria, a desembarassar-se de tot el seu seny habitual. Els nombres li cantaven la veritat a l’orella, per més que d’entrada no la volgués escoltar: el seu soci i la secretària el robaven, li aixecaven la camisa. I no és que haguessin comès la malifeta a la babalà, en un rampell sobtat de cobdícia, sinó que havien executat durant mesos a la seva esquena un pla premeditat, metòdicament i calladament, com formiguetes perverses.

A primera hora, s’havia sentit de molt bon humor, més que cap altre dia en molt de temps. Estava sol i no tenia cap feina urgent. L’Òscar, se suposava que era a Madrid per negociar un nou contracte amb una companyia multinacional. «Una oportunitat d’or», li va dir, de les que es presenten una vegada i prou i cal agafar-les ni que sigui per la punta dels cabells. Els anaven bé les coses, per fi, després de posar-hi fe i esforç a cabassades. En acabant d’adobar i sembrar, ara toca collir. Un enamorat de la retòrica, l’Òscar. I dels diners. Pel que feia a l’Encarna, li havia telefonat la nit anterior per dir-li que es trobava malament i que si no li feia res avui es quedaria a casa. Una altra vegada el període, va pensar l’Eliseu. Llavors, va decidir que aprofitaria l’avinentesa per prendre’s un dia de descans. Així es desemboirava i refrescava les idees. Va agafar la llibreta i se’n va anar a esmorzar al forn de la cantonada. Mentre assaboria el cafè llarg a petits glops i el croissant, deliciós, acabat de fer, va esbossar en un full un nou disseny que li rondava pel cap últimament. Res seriós, probablement res que pogués aprofitar, només uns apunts per soltar la mà. L’inventor ets tu, solia dir-li l’Òscar, tu tens el geni creatiu. Inventar, crear. Per a ell eren uns verbs desmesurats. Li plantaven cara, aquests grans conceptes. Al cap i a la fi, es limitava a reelaborar idees prèvies i combinar elements d’una manera nova, imaginativa si voleu. Podia reconèixer que d’això, d’imaginació, sí que en tenia. Aquest mot li semblava molt més ajustat per a definir les seves virtuts. L’Òscar s’ocupava de tota la resta: la gestió, el finançament, el màrqueting. Comprar i vendre: en aquest terreny era tan incansable com imbatible. Tenia, per a començar, habilitats socials que a ell li mancaven. L’Eliseu no servia per a convèncer la gent. Anava a dir enganyar… Ni tan sols no s’aclaria, tot sovint, a explicar d’una manera intel·ligible els seus projectes. En canvi, l’Òscar era d’aquells que només cal que hagin entès el tema per damunt per contar-te’n meravelles, no necessiten més. D’aquells, també, que coneixen a tothom i que si no coneixen algú, tant s’hi val, s’hi comporten igual que si fossin amics de tota la vida. T’han entabanat i no saps com. És clar que, en augmentar el volum dels negocis, la feina el va sobrepassar i per això van contractar l’Encarna. Que estigui bona, van dir fent riotes en rebre els currículums de l’empresa de treball temporal. La típica broma d’homes; però la van triar no pel físic, sinó perquè els va semblar qualificada i competent. Llicenciada en empresarials i amb experiència com a administrativa en un parell d’empreses punteres de la zona.

És a dir, que l’Eliseu no obria mai una carta d’Hisenda: això era cosa dels altres dos. No l’hauria oberta, aquesta, si no hagués estat sol i no s’hagués topat el carter en tornar de fer el cafè, a la porta de l’oficina i amb la notificació i el justificant de recepció amanits. Ell tan sols pretenia agafar la bossa i eixir a fer una passejada, visitar potser un parell de llibreries. Però ja no pogué ser. No sabia el telèfon del banc i va anar-hi en persona, esverat per allò que acabava de llegir. El director de l’oficina —inflexible, sever com un sacerdot que administrava els olis— li va comunicar que, en el compte corrent de la societat limitada, no hi quedaven ni les teranyines. I que, ara que vostè és ací, ja em dirà com pensen fer front a aquests càrrecs que he aturat avui i que em pesen com el plom damunt de la taula; sort que és de roure.

Què li podia dir ell. Es va recordar de les dues signatures que calien, li havia dit l’Òscar, per autoritzar qualsevol xec o transferència. Però això, puntualitzà el director, era abans que donessin d’alta també la signatura de la senyoreta —sigui dit amb sorna—, «la tercera en discòrdia», a fi d’agilitar les operacions i no haver d’esperar l’un o l’altre que no eren mai a l’oficina quan els buscaven, perquè tenien feina, dia si dia també, en un altre lloc. L’Òscar, visitant possibles clients, i ell, a la universitat, fins que va renunciar a la plaça de funcionari per fer-se ric. Ha ha.

La confirmació de la veritat pura i dura va arribar més tard per fax —com una escopinada de tòner a la cara— a una hora en què l’aire començava a enrarir-se, després que hagués pegat cent tombs i que hagués fet o intentat mil trucades: a la gestoria, a un altre banc on sospitava que podien tenir un altre compte, a la delegació d’Hisenda, a l’advocat; tot en va. A ca l’Òscar i a ca l’Encarna. Els quals, al capdavall, tingueren l’amabilitat d’enviar-li aquest missatge telefònic, quan menys s’ho esperava i des d’on menys s’ho pogués esperar, des de la platja de Rio, Brasil: temps assolellat, l’informaven, folrats i suats. Milions de gràcies: els milions que li deixaven en deutes al fisc i als proveïdors. Signat: els teus amics que tant t’estimen.

Aquella nit, anant a casa, l’Eliseu es va aturar en una bona part dels bars que va trobar oberts. I no és que tingués per davant un camí quilomètric. Ni que acostumés a beure: més aviat era abstemi. Abans, si venia bé s’emborratxava els caps de setmana amb els amics, com tothom. Però feia temps que això no solia passar, des que la majoria eren casats i tenien fills. Quan ja no podia més, quan va venir el moment de tornar al niu, va tenir dificultats a encertar el pany. Encara així, el primer que va fer en entrar-hi va ser rescatar un quart de botella de Jack Daniel’s d’una festa que li organitzaren pel seu quarantè aniversari. La va sostenir amb una mà i, amb l’altra, va tirar a terra la paperassa acumulada les darreres setmanes damunt de la taula del menjador: publicitat comercial i factures sobretot. Enmig de l’escampada, una fotografia en blanc i negre que eixia d’un sobre gran li va cridar l’atenció. Va comprendre què era: el calendari que els solia enviar la impremta amb què treballaven. Aquest any se l’havia endut a casa però ni l’havia fullejat. Hi arribava sempre massa tard, massa cansat.

Segurament la tensió i la vista tèrbola li impediren apreciar els valors artístics d’una manera objectiva. Si hagués hagut d’emetre un judici crític, em consta que hauria afirmat sense embuts que es tractava d’una sèrie d’imatges més aviat morboses i d’escàs gust. Un lleó devorant una presa en una selva de colors bigarrats. Un globus aerostàtic que semblava un ull. Una fotografia d’uns homes —arqueòlegs, turistes?— davant d’una desolació de runes. Un salt d’aigua geomètricament impossible. Etc., etc.

El primer full, el de gener, resultava enganyosament calmós: la façana d’una església gòtica jaspiada per la neu. El va arrencar. Febrer, un mes traïdor, li reservava el retrat esfereïdor d’un monstre que el mirava de gairell. Pèl-roig, la barba ferotge. L’expressió era d’escarni, de follia. A sota, en lletra petita, hi va llegir: «Brown Jenkin». Aquest nom li sonava familiar. Estava segur d’haver-se’l trobat abans en alguna ocasió, però no recordava quan ni on. Va penjar el calendari a la paret, en substitució del vell de l’any anterior que encara hi era, i es va empassar un glop de whisky. Trobava convenientment cruel —justament cruel— ser observat per aquell dimoni hieràtic. Es va tombar al sofà i es va adormir sotmès pel seu esguard.

A la matinada, el va despertar el timbre del telèfon. Parlava l’Encarna. Li feia tot de retrets amb la seva veueta múrria.

—Et vaig donar l’oportunitat. Podries haver estat tu en lloc de l’Òscar si haguessis volgut.

Un llarg silenci. Després:

—Vindràs aquesta vesprada al Chelsea?

Van quedar a les vuit i es va tornar a adormir. Al matí, mentre es dutxava, es va recordar d’aquesta conversa i va entendre que havia estat un somni. Va anar al menjador. Efectivament, el telèfon no havia registrat cap trucada. Des de la paret, Brown Jenkin el mirava burleta, es mofava d’ell.

Es va estar fins al migdia estirat al sofà, sense fer res, intentant de no cavil·lar. Li feia mal el cap i volia dormir, però li costava relaxar-se. La ressaca el mantenia en un estat d’excitació i desordre mental. Cap a la una, l’Encarna va tornar a trucar. No podia venir, el temporal havia fet que es cancel·lés el vol. Quin vol? Què cony de temporal? Es va representar un cel d’un blau intens.

—Ací fa un dia esplèndid.

Mentia. Per la finestra veia passar uns núvols negres, carregats de pluja.

—És una tempesta local —va explicar ella baixant la veu.

—Estàs sola?

—Sí, és clar. Amb qui vols que estigui?

Això no podia ser, estava al·lucinant. Va penjar i va mirar el calendari. La ganyota mordaç de Brown Jenkin li feia fàstic. Riu, va pensar, cabronàs. Ahir era vint-i-vuit de febrer, avui ja és març. Però en aixecar-se es va adonar que fins l’endemà no podria passar full: era any bixest i al febrer encara li restava un dia de més.

Més tard, ja s’anava trobant mitjanament i es va decidir a remenar la cambra dels mals endreços, on tenia les caixes de llibres que no havia desembalat mai des de la darrera mudança. En va trobar uns quants dels que tenien a priori més possibilitats: Lovecraft, Papini, Stanislaw Lem. Lectures de la seva època ociosa d’estudiant. Conjecturava que havia de ser algun d’aquests qui esmentava el tal Brown Jenkin, però no aconseguia situar-lo amb més precisió. Devia ser un personatge històric o fictici? Tots aquests autors eren coneguts per barrejar la realitat i la fantasia. Va repassar els índexs sense sort. De Lovecraft, recordava allò d’Innsmouth d’uns batracis repulsius i un altre d’una expedició a l’Antàrtida amb uns extraterrestres congelats o fossilitzats, una mena de ciència-ficció malaltissa i inquietant. Feia poc n’havia llegit alguna altra cosa, no recordava el què. De sobte va tenir una intuïció. A la tauleta de la tele, davall d’una pila de periòdics vells, esgrogueïts, va trobar unes fotocòpies que havia rebut per correu, un article d’una revista —Lovecraft Magazine— que portava per títol «Vida i miracles de Brown Jenkin». Voilà.

* * *

D’acord amb aquest article, el tal Jenkin era fill d’immigrants irlandesos de Cork i va ser clergue catòlic a Providence: la capital de Rhode Island, a la Nova Anglaterra blanca, anglòfila i protestant. Havent estat implicat en un greu escàndol, es veié obligat a penjar els hàbits i fugí a Europa a mitjan segle XIX. El cas tenia relació amb divisions i enfrontaments dins de la diàspora irlandesa; però, a causa de l’hermetisme d’uns i altres, no es podia dir que se’n coneguessin molts detalls. Dos periòdics de l’època, el Providence Journal i el Visitor, van parlar de malversació de fons de la diòcesi —Jenkin n’hauria estat l’ecònom— i d’«actes immorals» obscurament insinuats. Tot seguit, l’article exposava els rumors sobre l’ulterior singladura europea de Brown Jenkin, que hauria treballat segons semblava per a l’ambaixada dels Estats Units a París. Com a traductor d’insulsos documents legals, o bé com a espia: en aquest punt les versions diferien. Se li atribuïa el robatori d’un dossier, un vell lligall, als Arxius Nacionals, l’interès real del qual ningú sabia concretar. Hi havia també testimonis de la seva participació en les revolucions de febrer i juny de 1848: com a infiltrat de la policia —«agent provocateur»— al parer d’alguns detractors. Es va introduir, d’altra banda, en ambients bohemis i literaris, on l’anomenaven «l’irlandès», pels seus orígens, o «la rat», pels seus trets facials peculiars. S’afirmava que hi havia constància de la seva amistat amb Charles Baudelaire, a qui hauria conegut a través de la que era aleshores la mussa del poeta, l’actriu mulata Jeanne Duval. Fins i tot s’especulava que hagués estat ell qui va posar en contacte Baudelaire amb Edgar Allan Poe. Però la fama, o la infàmia, de Brown Jenkin seria deguda principalment a un llibre, el títol del qual no s’enunciava mai en les cròniques. Una obra maleïda que hauria estat objecte de culte en cercles simbolistes i decadentistes.

Aquest llibre, publicat anònimament, se suposava que l’havia escrit ell. De les citacions en diverses fonts es deduïa que era una antologia novel·lada de perversitats —delicades o atroces— conforme a cert gust artístic del moment. O ni això tan sols, potser una llegenda negra n’exagerava l’abast i el fulletó tan sols es limitava a reflectir una moral liberal, relaxada, pel que feia al sexe o a les drogues. En 1855, l’any que es va publicar també la primera edició de Les fleurs du mal, les hemeroteques franceses informen que Jenkin va ser detingut per la Sureté, no sense la inestimable col·laboració del detectiu amateur C. Auguste Dupin. S’havia ocultat durant setmanes en una mansarda de la rue d’Auseil, en la Halle aux cuirs, però el cervell analític de Dupin va lligar caps, va connectar el testimoni d’una prostituta amb el d’una dama de l’alta burgesia, va desxifrar —la seva especialitat— una nota interceptada a un colom missatger i el van enxampar a punt de llençar-se per la finestra. La captura va tenir ressò social i polític. Alguns rumors, se suposava que també denúncies formals, havien despertat sospites sobre la veracitat d’episodis relatats al llibre. No se sap absolutament res del judici, si és que va tenir lloc, ni del parador de Brown Jenkin a partir d’aleshores. D’alguna manera, degué escapar de la justícia i no va tornar a presentar-se a París fins la Semaine sanglante que va cloure la primavera de 1871. Hom el va veure, primer a les barricades de Belleville, després en les files dels vençuts. Segons un testimoni dubtós, hauria estat entre els milers de communards deportats a Nova Caledònia. En el vaixell, es deia que portava en una maleta una relíquia macabra: un cap humà momificat a qui anomenava Baptiste i amb qui simulava mantenir llargues converses sobre qüestions teològiques. Un número de ventrilòquia, sens dubte, d’allò més interessant. Molt més endavant, l’any 1916, Etienne-Laurent de Marigny anotà en el seu diari que ell i Randolph Carter, tots dos enrolats a la Legió Estrangera, van tenir al seu regiment durant la batalla del Somme un capellà irlandès, un ancià pèl-roig, elusiu i misteriós, que responia pel nom de Brown Jenkin. Però si hagués estat realment ell, hauria tingut llavors com a mínim cent anys. Una longevitat veritablement extraordinària. Més rum-rum per al mite. Donant una altra volta de rosca, un biògraf de Pierre Louÿs ha afirmat que caldria atribuir, si més no, parts dels Diàlegs de cortesanes i del Manual d’urbanitat a cert «diable irlandès», amb qui aquell autor de versos satírics i lascius hauria fet coneixença a Montparnasse abans de 1914.

Sigui com vulgui, l’editor francès del llibre de Jenkin hagué de retirar-lo enmig d’una dura campanya, pregonada des de les rotatives i des dels escons de l’Assemblea Nacional, un foc creuat que va provocar que el traductor, un tal Jacques Beauvoir, se suïcidés aclaparat pel sentiment d’oprobi. Durant un temps, però, en van circular còpies clandestines. L’escriptor nord-americà Robert W. Chambers, que va viure a París envers 1890, va plasmar aquests esdeveniments en els seus contes d’El rei de groc. Per mitjà de Chambers, segons l’article, el cas Jenkin podria haver inspirat la invenció lovecraftiana del Necronomicon, un llibre maligne que feia tornar bojos els qui el llegien. O potser no va anar exactament així. De fet, els experts creuen que Lovecraft va llegir Chambers per primera vegada anys després d’empescar-se el Necronomicon pel seu compte. A més a més, Chambers no esmentava Jenkin explícitament, cosa que Lovecraft sí que va fer alguna vegada. Amb un desusat sentit de l’humor, el va caricaturitzar en un dels seus contes —«Els somnis de la casa de la bruixa»— com una rata diabòlica amb cara i manetes humanes. Aquesta imatge —invertida però exacta, com en un espill màgic— reforçaria la hipòtesi que va saber de Jenkin per una via més directa, potser a través de parents o amics majors que ell. No seria gens estrany, atesa la indignació que sembla que va concitar en la societat puritana de Providence només una generació o dues abans de la seva.

* * *

Brown Jenkin, doncs. El rei de les rates de París que, amb la seva cara de rata irlandesa viciosa, contemplava el meu amic des de la paret del menjador. Va tornar a tenir mal de cap i decidí combatre’l amb uns glops de whisky. Alcoholisme sobrevingut. S’adonà aviat que no devia ser sols ressaca. Li feien mal també la gola, l’esquena, les cames. Tenia calfreds. Probablement s’havia refredat o havia agafat la grip. Fins i tot, mig delirava: li venien imatges d’una cambra amb les cortines despassades i un gran finestral contra el cel blau. Què cony de temporal! Els veia cardant tots dos suats com porcs i una botella de xampany buida que redolava pel terra. La cavalcada de les valquíries com a banda sonora. Va anar al lavabo i va perbocar. Es va posar el termòmetre, però no arribava ni a trenta-sis. O s’havia fet malbé el mercuri o és que era mort. Es va endormiscar una altra vegada al sofà. Va obrir un ull. La una de la matinada. Li havia semblat que veia arrossegar-se una coseta estranya pel terra al llindar de la porta: una mena de bestiola. Tornava a somniar, sens dubte. Va seguir dormint i, encara de nit, el va despertar una punxada, com si fos —va pensar— la mossegada d’unes dentetes. Instruccions per a tenir por. Em va assegurar, va jurar i perjurar, que tenia unes marques petites al canell esquerre, amb dues gotetes de sang, i que va sentir molt prop, però no sabia on, unes passetes lleugeres, minúscules.

* * *

El diumenge 1 de març, després d’un xàfec que va descarregar a l’alba, va lluir gairebé tot el dia un sol intens d’hivern, preludi de la primavera que ja s’anunciava. Vaig telefonar a l’Eliseu a mitjan matí. Feia que no parlàvem, pel cap baix, set o vuit anys: des de l’època en què coincidírem al vell Col·legi Universitari. Vaig proposar-li que ens veiéssim per dinar o, si més no, per prendre unes cerveses. Si li anava bé, jo ja tenia pensat un restaurant i tot. Però em va contestar que tenia molta feina. No m’esperava que es mostrés tan aspre.

—Què et va parèixer el calendari? —vaig preguntar-li.

—Fastigós. El què dius?

Com que per telèfon resultava difícil entendre’s, vaig decidir que passaria a buscar-lo. M’havia esverat la seva actitud, no el fet que em refusés la invitació, sinó, sobretot, la manera caòtica de parlar, les respostes incoherents, com si estigués marejat, o com si hagués begut, tan d’hora. En persona, no va millorar gaire la impressió que donava. No em va deixar pujar a casa seva, sinó que preferí baixar ell. Quina cara feia, i que desendreçat. Vam caminar una mica, fins al parc de Ribalta. Un dels seus refugis privats, em va remarcar, un dels seus paradisos perduts. I meu també. Vam comprar dos cafès en gotets de plàstic al quiosc —no sabia que tornava a estar obert— i vam anar a repenjar-nos a la barana de l’estany. Els ànecs ens engegaven els seus crits patètics i maldaven per nedar entre els pilots de fullam i la brossa. Feien pena. L’Eliseu, en un llarg monòleg, em va contar tots els seus problemes: la conxorxa del soci i de la secretària, la situació sense sortida en què el deixaven, la grip o el malestar que tenia o el que sigui que fos allò… Jo vaig callar de moment la meva part. Em va semblar que era millor no dir-ne res encara. Dins d’un conjunt tan desastrós no tenia gaire importància i només serviria per a enutjar-lo. Quan va esmentar el calendari, vaig insistir-hi discretament, vaig indagar. Em feia creus que no hagués copsat les al·lusions als temes —les dèries— que havíem compartit de joves.

L’Encarna, una vegada li va dir: «No havia vist mai tants diners junts». Es referia al moviment dels comptes, o a algun ingrés en particular. Ara creia que al principi potser se li va insinuar. Va començar a exhibir-se amb faldilles molt curtes i escots exagerats. Un dia va anar al lavabo, es va asseure a la tassa i va pixar de cara a ell sense tancar la porta. L’Eliseu la veia de reüll però no va gosar mirar-la. En acabant, van fer tots dos com si no hagués passat res. Potser el temptejava, o l’Òscar i ella ja tenien el pla en marxa i allò formava part d’una estratègia per a despistar-lo, per a desviar-li l’atenció.

—Es quedaven fins tard a l’oficina, quan jo plegava, i jo no m’adonava de res. Una vegada els vaig veure dins d’una cerveseria. Ella ratllava en un full i li explicava alguna cosa a ell. Devien esbossar l’operació, o ultimaven detalls. No fa tant de temps d’això.

Que hagi estat un malson, per favor, va dir mormolant, que demà vingui l’Encarna, i l’Òscar també.

—Tu creus que tornaran? —em va preguntar alçant la veu—. No sé si vull que tornen o que no tornen.

Silenci. Miràvem els ànecs, la brossa. Les ombres rogenques de les carpes que serpentejaven a sota.

—Ací baix hi ha un monstre —va recitar greument—, un peix negre i gros espera amb la boca oberta que ens entrebanquem i caiguem dins de la bassa.

—T’agraden massa les històries de por —li vaig replicar.

Però tenia raó. De vegades al fons habita un monstre.

De sobte em va etzibar:

—Com es deia aquella nòvia que tenies a la universitat?

Bé que ho saps, vaig pensar. Es va posar a comptar amb els dits de la mà dreta i després els de l’esquerra.

—Què fots? —li vaig dir.

—Compte els tios de classe que es va tirar.

Això era mentida i sobretot era injust que la insultés així, ni més ni menys que ell.

—Gairebé tots —li vaig contestar—, excepte tu i aquell de la Vilavella que era marieta.

Em vaig girar d’esquena i vaig marxar. L’Eliseu em va seguir capcot. Fins a casa seva no li van quedar més ganes de conversa, ni a mi tampoc.

Vaig preparar jo el dinar, amb els quatre ingredients en bon estat que vaig trobar a la cuina. Tenia roba bruta i deixalles per terra. Vaig haver d’obrir finestres per ventilar. A banda d’empipar-me amb ell per les seves impertinències, realment em preocupava. Les al·lucinacions que havia patit: aquelles converses absurdes per telèfon i, sobretot, que es cregués que l’havia mossegat una rata. Entenia que la situació el superava i que no n’hi havia per a menys. Estava arruïnat: hauria de vendre la casa perquè ja no podria pagar la hipoteca i, encara així, no sabia com podria afrontar els deutes i la sanció d’hisenda. Però era tan bon xicot que encara es recordava de pensar en la dona de l’Òscar, enganyada i abandonada com ell. Almenys, em va dir, ella és propietària d’una botiga i segurament tenen separació de béns.

Després de dinar, es va trobar una mica millor. Va arrencar davant de mi el full de febrer i el va llençar a la paperera. Encapçalava el mes de març un quadre bell i salvatge d’Henri Rousseau: El lleó, afamat, es llança damunt de l’antílop. El títol complet, més llarg, descriu prolixament l’escena. Es pot consultar en qualsevol enciclopèdia o manual d’història de l’art. El lleó, afamat, es llança damunt de l’antílop, el devora. La pantera espera amb ansietat el moment en què, ella també, podrà tenir la seva part. Els ocells carnívors esbocinen, cadascun, un tros de carn del pobre animal, que vessa una llàgrima! Posta de sol.

* * *

Feia uns mesos que jo havia tornat a Castelló i estava treballant —provisionalment, mentre no em sortís una altra cosa— en una impremta. M’agafà de sorpresa trobar l’Eliseu a la base de dades de contactes, me’n vaig alegrar i se’m va acudir fer-li aquesta broma del calendari. Aquell any, per culpa d’un pic de feina, no l’havien pogut preparar a temps i no n’havien enviat cap als clients abans de Nadal com era costum. Vaig compondre la meva versió clandestina a estones perdudes —va ser allí on vaig aprendre que amb un ordinador i un escàner hom pot fer collages esplèndids— i li’l vaig remetre per correu després de Reis, a mitjan gener, a nom de la impremta. Quan érem més joves, ens divertíem amb tota mena de petites falsificacions o mistificacions. Tan bon punt vaig tenir enllestit el pastitx sobre Brown Jenkin, li’l vaig fer arribar maquetat i imprès a imitació de les fotocòpies d’una revista, per a la qual em vaig empescar un títol improbable: Lovecraft Magazine. Si el meu pla hagués reeixit, l’Eliseu en aquell moment ja hauria d’haver vist el calendari, inclòs el funest retrat de Brown Jenkin, i aquest subjecte, per tant, hauria d’haver-li resultat, com a mínim, conegut. Però la realitat és que va fullejar l’article fora de tot context: fora del context que, tan amorosament, jo li havia fabricat. El tema no li va dir res, no hi va parar esment i se’n va oblidar. Després, ja sabem el que va ocórrer.

Al cap d’un any i mig, ja sóc a París però m’estic uns dies a Castelló per un assumpte personal. Dissabte de matí, vaig a casa dels meus oncles i, pel camí, passo casualment per davant d’una botiga de llenceria, al carrer d’Enmig, prop de la plaça Clavé. A dins, hi veig l’Eliseu darrere del taulell. Està ensenyant uns sostenidors de talla extra gran a unes bones senyores. No m’aturo, tinc pressa i, a més a més, penso que podria incomodar-lo.

(Me’n recordo d’allò del negoci de la dona de l’Òscar i elucubro que l’Eliseu s’emboliqués amb ella. Potser va anar a veure-la amb la intenció d’explicar-li els fets, o a interessar-se per la posició en què quedava ella i aleshores… O simplement es va apiadar de l’Eliseu i el va agafar de dependent. O el va obligar a treballar gratis per sufragar les pèrdues que li havien causat l’estafa del seu home i la negligència del meu amic).

Em dic: ja li trucaré en un altre moment, li faré una visita. Però no li l’he feta encara. No li vaig confessar mai que jo li havia enviat el calendari. D’altra banda, vaig pagar amb escreix la meva ostentació d’enginy.

Em van despatxar de la impremta quan l’Eliseu, uns dies després de veure’ns, hi va retornar el calendari amb una carta de protesta adjunta, en la qual blasmava els motius gràfics «de gust penós». Van esbrinar que jo era el responsable de l’atzagaiada i em van fer fora. No els queia bé, això ja ho sabia. No sols als amos: cap company no va eixir a defendre’m. Érem a març; però, a fi de rescabalar-se del dany ocasionat a la seva imatge, encara es van afanyar a treure i repartir un calendari de l’any nou amb dotze aquarel·les costumistes de Joaquim Sorolla.