Un diàleg bizantí

No recordo qui va treure el tema de les aparicions. Potser la Jana.

—William Blake —vaig dir— va veure un dia un arbre ple d’àngels, quan era un infant. «A tree filled with angels», va explicar a la seva mare. Va ser la seva primera visió.

—Jo —va intervenir l’Heléna— vaig veure una vegada un àngel a Istanbul, durant una visita guiada al centre històric. Hi era allà dalt, agotzonat al capdamunt de la columna de Constantí.

—Deu ser que els agrada enfilar-se —va replicar algú amb agudesa—, com a les criatures.

—I què va fer llavors? —vaig preguntar—. Va marxar volant?

—No. Va restar-hi quiet tota l’estona, amb les ales plegades. Jo el mirava de reüll i em feia l’efecte que ell també m’observava. Tot just girava el cap, molt a poc a poc, a mesura que el nostre grup es desplaçava primer al seu voltant i després seguint el Divan Yolu, l’antiga carretera de Roma. Entràvem en una botiga o en un cafè, i en eixir encara hi era.

—I el va veure algú més? —va inquirir la Jana.

—Em penso que no —es va somriure l’Heléna—, però no vaig gosar preguntar-los-ho. A la vesprada vaig fer que hi tornéssim. Vaig posar alguna excusa. Abans no portava la càmera i crec que vaig dir al meu acompanyant que volia fer unes fotos.

—El teu marit? —vaig interrogar-la.

L’Heléna va aclarir que no és casada, però no es va deixar desviar del tema.

—Quan vam arribar-hi, l’àngel ja no hi era.

—Cal parar compte amb aquestes coses —vaig reflexionar en veu alta—. Estic pensant en un relat d’un d’aquells escriptors anglesos del segle XIX. Potser era Chesterton, o potser Arthur Machen. En tot cas, jo diria que l’autor, qualsevulla que sigui, degué inspirar-se en l’episodi de la biografia de Blake que he esmentat adés. Al protagonista de la història, els àngels que se li apareixien en un camp li manaven fer coses terribles.

—Quina mena de coses?

—Rebel·lar-se contra el sistema, usar la violència. Es traslladava a Londres des del poblet on havia crescut, ingressava en un grup anarquista i participava en atemptats amb bombes. Atacs indiscriminats, no els importava matar un munt de persones innocents perquè la seva causa era justa. Més endavant, tramava un pla pel seu compte per fer volar el Museu Britànic, que ell tenia per símbol màxim de l’Imperi, del poder amb majúscules, de la dominació d’uns homes per uns altres. Els seus companys, peons de la revolució, no volien saber res d’aquest deliri megalomaníac, així que tirava endavant tot sol. Cavava un túnel, l’omplia d’explosius. Al final, l’atrapava Scotland Yard abans que culminés el seu objectiu. El delatà algú, o vigilaven el tràfic de dinamita. Però la qüestió és que llavors ell ja tenia dubtes. En el seu record, els angelets es transformaven per moments en dimonis, uns micos amb la cara bruta i ales corretjoses, petits ratpenats monstruosos que no entenia com van enganyar-lo. O potser sí que eren àngels, ja no podia estar segur de res. Potser ell no va copsar correctament llur idioma celestial perquè la seva ànima era impura i va capgirar el missatge. S’havia convertit en terrorista per error, per un malentès? Passava anys a la presó, penedit i afligit pel que havia fet, corcorcant-se per la culpa i el remordiment.

—Però Chesterton i Machen —es va ficar l’Aleksándr en la conversa— són dos escriptors antitètics. Em sorprèn que puguis atribuir aquesta història indistintament a ambdós. L’un era propagandista catòlic, un convers fervorós, i l’altre un esotèric que remuntava espiritualment fins la màgia i el paganisme dels seus avantpassats gal·lesos.

—Doncs a mi —vaig respondre— no em sembla que fossin en els fons tan diferents. Vivien en mons delimitats per significats religiosos, en un costat o l’altre d’una ratlla perfectament definida que separava, per a ells, el bé i el mal absoluts. Trobo que aquest argument policíacosobrenatural els casa igual de bé als dos.

—I a tu —em vaig adreçar a l’Heléna després d’una pausa—, l’àngel no et va dir res?

—El meu àngel —em va contestar— només em somreia. Això no pot ser perillós. No em va parèixer que volgués res de mi.