Vés alerta també amb ella

Aquest matí l’Heléna m’ha aturat al corredor en eixir de classe. L’Aleksándr, m’ha dit, volia parlar amb mi: un mer formalisme. M’ha arreglat el coll de la camisa i m’ha fregat, a penes, el llavi amb el dit índex.

—Aquest és el Wladimir, el meu nuvi.

M’he adonat llavors que l’acompanyava un individu amb corbata. La cara llarga, inexpressiva, els ulls que m’escrutaven sense parpellejar. M’ha fet venir un calfred. La situació de sobte s’ha fet massa tensa.

—Li agradaria conèixer-te. Et va bé que dinem junts avui? Pressento que us avindreu.

Quan han marxat, he vist que l’Aleksándr contemplava l’escena des de la porta del seu despatx, al fons del corredor. És el cap d’estudis.

—Vés alerta amb ell —m’ha dit en entrar-hi, després de tancar la porta—. Treballa al Ministeri.

(Quan diuen el Ministeri a seques, no es refereixen pas al d’Educació sinó al d’Informació: la policia).

El cas, en resum, és aquest: algú s’ha queixat que jo expliqui uns autors que no són francesos ni tenen cap relació amb França, a més de resultar «ideològicament dubtosos». La protesta, o denúncia, anònima, esmenta el·lípticament un escriptor «americà reaccionari» i uns «místics anglesos». Vegem, anem a pams. De Lovecraft, és cert, en vaig parlar a classe. Però la conversa on van sortir Blake, Machen i companyia va tenir lloc en un cafè: era un diàleg privat. És evident que hauré de mesurar més el que dic i davant de qui ho dic.

—Són coses que passen —m’ha volgut tranquil·litzar—. Podem arreglar-ho si presentes el programa dels teus cursos. Un parell de fulls, dono el beneplàcit i ens oblidem de l’assumpte, t’ho prometo.

Per experiència, em fa mala espina que em prometin res. He assentit amb el cap i m’he aixecat per marxar.

—Però vigila també l’Heléna. Pot ser una mica bruixa si s’ho proposa.

Al migdia, ella i el seu guardaespatles m’han portat a dinar a una casa de menús del carrer Graco, al límit de la part vella. Mentre esperàvem el primer plat, l’amic de tothom ha badat la boca —ha obert el foc— per primera vegada en aquest dia.

—M’han dit que vas tenir fa poc un petit problema digestiu. No pateixis, en aquest restaurant practiquen una cuina sana, molt suau. Però la gastronomia local té algunes peculiaritats que et convé conèixer. Mira, discretament, a la teva esquerra.

Dues taules més cap allà, contra la paret, un home gran i gras dinava sol. Picotejava amb aire absent unes molles de peix bullit.

—Deus pensar que fa règim —ha prosseguit el Wladimir en veu baixa—, però no és això. Fixa-t’hi bé ara.

En aquell moment el cambrer li ha lliurat un flascó molt petit, gairebé una ampul·la. L’homenot, n’ha vessat unes gotes al got del vi i se l’ha begut lentament. Ha guardat el flascó en una bossa de paper i ha punxat un altre trosset de peix.

—És arsènic —m’ha explicat l’Heléna també en veu baixa, en un to de fer safareig que no li escau gens—. Treu la gana, però fa créixer el teixit adipós i provoca una obesitat característica, una aparença saludable més aviat enganyosa. Ara això és il·legal, però era un remei tradicional i es continua tolerant, què hi farem. Se suposava que, en dosis reduïdes, millorava la resistència de l’organisme. Hom creia que era bo sobretot per a la funció respiratòria, per a tota mena de malalties dels pulmons: bronquitis, emfisema, etc. A Àustria també existia aquesta creença, i a Eslovàquia. Cada dia es veu menys, només l’usen persones d’una certa edat, a casa seva o en establiments molt comptats com aquest, amb molta història darrere.

—A Viena el dilueixen en cafè —ha afegit el Wladimir.

Ens han portat el pollastre guisat amb verdures i per sort els meus contertulians han deixat estar el tema. Bé, això em pensava jo.

—Però un augment de la dosi pot resultar fatal —ha reblat encara ell al cap d’un minut.

Al vespre, abans de l’última classe, he anat a portar els papers a l’Aleksándr. Tres fulls improvisats, amanits amb una rècula de noms il·lustres: de Descartes a Foucault, passant per Victor Hugo, Sartre o Saint-John Perse (ja ho sé, qui molt abraça poc estreny). El Wladimir m’esperava al corredor. Una altra vegada el calfred.

—Té —m’ha dit—, potser t’anirà bé per a l’asma.

M’havia ficat alguna cosa a la butxaca de la jaqueta: un flascó d’arsènic, idèntic al del restaurant. Jo no li havia contat a ningú ací que sóc asmàtic.

Açò no pot acabar bé.