Nissagues

Quatre, vuit. Set, rei. Cinc, cinc: bataille. Jo, que em sabia Wittgenstein de punta a punta, que havia donat lliçons d’epistemologia a doctorands. Què hi fotia, jo, que odio els jocs de taula? Millor jugar a cartes que mirar-nos les cares? O enredar-nos una altra vegada en les polèmiques de sempre, en els nostres grans temes gastats per l’ús fins a arrodonir-ne els cantells, no ens hi féssim mal. La metafísica i el llenguatge. Els mots i les coses, la veu i el fenomen. La filosofia i la literatura, la política, el cinema. El compromís, Le mépris. Els contes de primavera i del llarg hivern. Els embolics amorosos: les dones que ja no eren —que no van ser mai— les nostres dones. Ja no venien mai. Ells tampoc, els que ens dèiem amics. A poc a poc tothom s’anava rendint als vicis consuetudinaris: el treball, la parella, la societat.

Menys jo. Millor jugar a cartes, doncs, mentre esperàvem endebades que ens rescatés un miracle. Els miracles però no existeixen. N’hi havia per a fer-se’n un tip de riure, si no fos tan patètic. I, per què venia encara l’Henri? Si ell era d’allà, tenia feina i família. Per què no es rendia ell també? Crec que es va quedar l’últim per pura distracció i ara no sabia com desempallegar-se de mi. Li sabia greu deixar-me tot sol, enfangat. Un sentiment de responsabilitat que l’impel·lia igualment a buscar-me una sortida, una solució que, de retruc, l’alliberés a ell de la càrrega. Tinc un conegut a l’Agència, em va dir aquell vespre. Ja me n’havia parlat altres vegades. No aconsegueixen mai cobrir certes places. El lectorat de Bordúria continua vacant un any rere l’altre. Bordúria?, li vaig preguntar. A mi aquest nom em sonava vagament a tebeos de Tintín o de Spirou, d’aquells que llegia quan era petit, a la biblioteca municipal del carrer Major. Una antiga província, em va assabentar l’Henri, de l’Imperi Austrohongarès, en l’àrea d’influència soviètica durant la guerra freda. Es va incorporar a l’Organisation Internationale de la Francophonie fa deu o dotze anys, arran de la caiguda del Mur de Berlín. Només per plantar cara als americans, que volien ficar-hi cullerada. En realitat no s’hi parla el francès.

I què coi se suposa que hi hauria de fer?, vaig inquirir fredament, mantenint les distàncies. Donar classes de cultura francesa a universitaris, o a gent gran. Però jo no tinc pas cap títol, res que m’acrediti per a ensenyar l’idioma. No tinc ni tan sols passaport francès. Tu prepara un currículum una mica adornat i ja veurem que es pot fer. Jo demà et portaré la instància. L’adreces a Quai André Citroën, 75015… O li dic al meu amic que l’empleni ell mateix. Segur que ningú no et demana res més. Encara els fas un favor.

Una escena digna d’una pel·lícula d’espies expressionista i absurda, un xic ridicule. El nom del bar on tenia lloc: Fort-de-France. Un mapa de les Antilles presidia el local gairebé a les fosques. Si algú volia saber-ho, en Charles Beauvoir seria nascut a la Martinica. La seva àvia materna era mulata, filla d’una esclava. El seu pare un mariner, bretó. Aquesta barreja explicaria la meva pronunciació exòtica. I a més a més no vaig posar els peus a la França metropolitana fins als divuit anys, quan vaig anar a estudiar Filosofia a París IV-Sorbonne, amb una beca del Ministeri d’Educació per a nois pobres d’outre-mer. Si és que hi ha allà —ací, a Bordúria— algú que sàpiga prou francès per copsar res estrany en les meves vocals neutres.

Pel que fa al pseudònim, aquesta paròdia d’identitat falsa, ja l’havia fet servir abans, mai molt seriosament: només per signar algun epigrama, algun article satíric, alguna novel·leta picant que vaig destruir. Pecats de joventut.

* * *

Avui he passat la vesprada a la biblioteca de l’Escola. Cercava l’assaig d’Houellebecq que em diuen que ha popularitzat els contes de Lovecraft entre els estudiants. No és irònic, que un ianqui racista i reaccionari triomfi enmig de l’antiamericanisme d’aquest Arkham —o Dunwich— centreeuropeu? Però no perdis el fil una altra vegada. L’Heléna m’ha suggerit que donés una ullada també als enviaments de l’Agència. No cal que t’aixequis, li he dit, ja agafo jo el paquet. Res de cavallerositat: és que m’incomoda la seva alçada. Cadascú té les seves manies i a mi em fan posar nerviós les dones més altes que jo (i les que se t’arramben exageradament).

Es tractava, he pogut comprovar, d’excedents editorials de la grandeur: ens encolomen una part d’allò que els sobra. De dins d’una caixa han eixit trenta o quaranta exemplars de Les Guillotinés. Avez-vous eu un ancêtre decapité pendant la Révolution? Sic. Una mena d’inventari del terror republicà. (Totes les revolucions s’emporten gent per davant, això és una veritat com una casa. Molta gent, de vegades. Però no s’ha vist mai un balanç de víctimes de la revolució industrial).

Doncs bé, a la pàgina 94:

Sens dubte, tan il·lustre patuleia de degollats devien ser avantpassats d’aquest altre jo meu, que ja és a hores d’ara, ací, el meu jo primari.

(I de la cèlebre na Simona, ara que hi penso, diguem que devia pertànyer a una branca bastarda de la família. L’ouaille noire. O és que érem nosaltres els negres, els bastards. Això depèn del punt de vista. I de qui hagi guanyat la partida, la guerra: la revolució).

* * *

El sou no és res de l’altre món, però fa un parell de mesos no tenia ni cinc i no podia pagar el lloguer. Ara tinc casa gratis i temps de sobra per a escriure. Les classes no m’ocupen més de tres hores cada dia. He dit a tothom que sóc escriptor. Els meus alumnes m’han demanat una col·laboració per a una revista que fan. Hi penso un moment i els dono a triar una remembrança de King-Kong o una ficció sobre Lovecraft, que se salvava miraculosament del càncer a l’hospital de Providence i vivia una segona vida secreta com a granger al Midwest. Són coses que tinc mig embastades. L’Hélena (no sé mai on va l’accent) ha assistit a la conversa i ha amollat una rialleta, com si m’hagués pescat, com si digués: ja n’he conegut d’altres com tu. Sóc massa suspicaç, ella ni em coneix. Em pregunto si es pot ser escriptor als quaranta i tants anys sense haver acabat d’escriure res més que un sol llibre (a banda de la tesi). No enllesteixo mai un full, ho deixo tot a mitges. Però és el que he pretès ser sempre i és així com em veig, què hi farem.