L’arrencacors

Fa uns dies que l’Agència ens va remetre aquesta circular, referent a una magna exposició dedicada a Sartre que en aquests moments és oberta a París, a la Biblioteca Nacional. Ofereixen la possibilitat d’instal·lar-la en altres ciutats, fora de França inclús. Segons vaig entendre, podríem allotjar-la gairebé de franc, sempre que el govern o alguna institució garantissin unes condicions bastant específiques: espai en metres quadrats, vigilància les vint-i-quatre hores, pòlisses d’assegurança, difusió als liceus locals, etc. En tot cas em sembla que això seria una qüestió a mitjà o llarg termini: ja deuen tenir una llista ben llarga d’aspirants amb molt més pedigrí que Szohôd, terra incognita enllà. Calculo que no ens tocaria el torn abans de dos o tres anys com a molt aviat. No crec que jo estigui encara ací per a veure-ho.

La secretaria de l’Escola em va proporcionar la informació i avui n’he fet esment a classe. Mentre els meus estudiants fullejaven en rogle el catàleg de paper setinat, se m’ha acudit una petita broma: els he dit que era sens dubte un parament d’allò més complet, però que trobava a faltar que s’hi exhibís també, en una vitrina central, l’arrencacors amb què va ser occit Jean-Paul Sartre. Algun dels més desperts —i saberut— m’ha replicat que Sartre es va morir de vell, al llit. De manera que m’ha donat peu com desitjava a explicar-los aquell episodi de L’Écume des jours de Boris Vian, quan la pobra noia es cansa que el seu promès sigui un lector tan fanàtic, un consumidor voraç, obsessiu, de les obres completes de «Jean-Sol Partre». Desesperada perquè la compra compulsiva de cada nova edició, reedició, antologia o opuscle d’aquest prolífic autor els estigui eixugant les finances i els comprometi el futur conjugal, decideix tallar el problema d’arrel: matar el filòsof, usant un instrument esbalaïdor denominat —molt gràficament— «arrencacors».

Vian es complaïa a inventar tota mena d’artefactes estranys, en els seus llibres i en la vida real. He remarcat, però, que la novel·la titulada L’arrache-cœur justament no en conté cap, d’arrencacors. A mi ja m’estaria bé que en llegissin qualsevol de les dues, la que vulguin. Això els he dit. L’arrencacors és un conte cruel, una obra mestra de l’humor negre en el sentit, precís o imprecís, però profund, d’André Breton. La trama de L’escuma dels dies, en canvi, és sentimental, d’amors romàntics i tràgics.

Tot plegat, al cap d’una estona aquesta discussió m’ha suggerit una història.

* * *

Això era un diumenge de novembre. Tres dies seguits de pluja gairebé ininterrompuda, acompanyada d’un fort vent tramuntanal, havien posat fi abruptament a l’estiu més llarg de molts anys. No parava de ploure i ningú no eixia al carrer si no era per necessitat, només si no hi havia un altre remei. Després d’hores de contemplar ara el rebost buit, ara —a través del vidre entelat— el carrer que semblava una riera, em vaig adonar que amainava una mica el temporal. Vaig decidir, doncs, aventurar-me fins a una botiga propera, un d’aquests comerços del raval de la Trinitat, regentats per magribins o pakistanesos, que no tanquen ni en caps de setmana ni en festes de precepte. Compraria llet, galetes, fruita fresca si n’hi havia. Tot el que em calia per sobreviure uns dies més. Abans que pogués arribar-hi, però, la pluja va refermar una altra vegada i em vaig haver de refugiar a l’únic lloc que vaig veure obert: la cafeteria del Casino Antic. Els costums, per sort, últimament s’han relaxat. En un altre temps no hauria gosat entrar-hi, ni el porter —ja no n’hi ha— m’hauria permès fer-ho.

Va ser per tant allí on ens vam trobar. Tot i que de primer no el vaig reconèixer. Jo havia demanat un cafè amb llet i un conyac a la barra i en passar pel seu costat —estava assegut en una de les taules a la vora dels finestrals— el vaig prendre per un jubilat dels que solen constituir la clientela d’aquest tipus d’establiments. No s’hi veia ningú més. El saló —ampli i ben fornit de mobiliari rococó, catifes perses, aranyes i canelobres polsosos— feia l’efecte d’estar més aviat desaprofitat.

—Carles? —se m’adreçà, aixecant-se per sorpresa—. Sóc el Simó Badal.

Em va fer una abraçada massa enèrgica i sense soltar-me del tot —em tenia agafat el canell— em va obligar a seure al seu costat.

—T’he conegut de seguida —em va dir—. No has canviat gens.

—Tu tampoc —vaig mentir jo en correspondència.

—No exageris —em contestà amb mig somriure—. Ara envellim més de pressa. És per la poca qualitat de l’aire. Però almenys ja veus que no sóc mort. Es van dir tantes coses. T’aclareixo que utilitzar l’arrencacors no va ser idea del meu germà. Ens havíem barallat, a tu no t’haig de contar que no vam congeniar mai. De fet, es podria dir ben bé que ens odiàvem. Però allò li ho vaig demanar jo.

El seu germà, crec que també el coneixia vagament. Més gran que ell i membre, deien, de la policia secreta de l’antic règim. O, potser, només un vulgar confident, no ho sé de cert. Feia molts anys, en tot cas, que havia perdut el contacte amb tots dos. Des que vaig acabar els estudis, no n’havia tornat a tenir cap referència, ni ganes tampoc. D’aquest i altres malentesos posteriors, en vaig deduir que em contava la seva història perquè suposava que jo ja n’estava més o menys al corrent. Era obvi que la memòria li flaquejava. Malgrat que vam ser companys de classe un parell de cursos a l’institut, i després a la universitat, pertanyíem a mons totalment separats, si més no a estrats socials molt distants. Els seus cotxes nous cada any, el descapotable per l’estiu, les vacances pagades pels papàs a les estacions d’esquí o a les Illes Verges, el Moët et Chandon i el tracte —carnal també— amb noies elegants, de bona família… eren per a mi poc menys que luxes asiàtics, delicadeses que ni tan sols aspirava a tastar.

Va venir el cambrer uniformat, amb la meva comanda a la safata, i el Simó li va demanar que li omplís també a ell la copa. Va continuar parlant atropelladament. S’embarbussava, cada dues o tres frases quequejava perceptiblement. Em vaig preguntar si l’alcohol era la causa del seu estat o, al contrari, era aquesta excitació nerviosa que el portava a beure.

—Vam heretar l’arrencacors del meu oncle —m’explicava—. Bé, la veritat és que el vam trobar a les golfes de casa seva, la vella casa pairal del carrer d’Alloza, quan ell es va morir, i ens el vam quedar sense revelar-ne res a ningú. Ens vam assabentar, per una nota en un paperet esgrogueït, que l’havia comprat a Tànger, a un antiquari, durant la Quarta Guerra Mundial. El vam desar en un racó del garatge on s’amuntegaven les nostres joguines i tota mena d’andròmines velles de quan érem menuts, entaforat dins d’una caixa de fusta i embolcallat amb draps perquè no ens el descobrissin. De vegades, quan érem sols a casa, el trèiem per mirar-lo. Ens fascinaven els engranatges, les fulles esmolades, la solidesa de ferro colat. També, sobretot, que fos quelcom absolutament prohibit. El meu germà en sabia un fum de coses que havia llegit als llibres d’Aleister Crowley i altres autors ocultistes del segle XX, d’aquells que tant —i tan incomprensiblement per a mi— l’apassionaven: Lobsang Rampa, Erich von Däniken, Jiménez de los Santos…

»No sé si saps de què et parlo. És un aparell quasi mític, d’origen indi o tibetà, que s’emprava en cerimònies reservades als alts mahatmes i a cercles d’iniciats. Una operació física, relacionada amb la negació budista de les emocions i dels afectes, molt més brutal encara que la perforació del tercer ull. A Occident, n’havien arribat pocs d’autèntics, mitja dotzena a tot estirar, que es trobaven dipositats en museus o en col·leccions privades. Alguns havien estat requisats per les autoritats, atès que la seva utilització resultaria extremadament perillosa en mans inexpertes. Se sospitava que determinades sectes l’usaven o pretenien usar-lo en rituals força cruents.

»El meu germà volia vendre-se’l. Suposo que ja buscava comprador, algun d’aquells cràpules milionaris que freqüentava llavors, gent sadollada de tota mena de vicis i rareses. Fins i tot ja devia fer el compte dels dòlars o rubles que podia guanyar, una quantitat respectable. Aquest va ser un nou motiu que ens va fer discutir. Jo no entenia que tingués tanta pressa a desfer-se d’un objecte enormement valuós i m’hi vaig enfrontar. Quan va marxar de casa, després d’una agarrada tremenda —una altra— amb el pare, vaig impedir que s’endugués l’arrencacors. Em vaig plantar davant d’ell i li vaig advertir: per damunt del meu cadàver. Tanmateix, malgrat el patetisme i la teatralitat de la meva acció, no vaig tornar a pensar en aquest estri fins uns quants anys més tard.

»El que ve a continuació et pareixerà un melodrama barat. No crec que et recordes de l’Esperança. Jo la coneixia des de l’escola. Als catorze anys vam eixir junts algunes vesprades i dèiem que érem nuvis, una criaturada. Però després vam fer el batxillerat en instituts diferents i ja no ens vam retrobar fins a la universitat. L’estiu de cinquè ens solíem veure amb altres amics a la terrassa de l’Hotel Voramar. El bàrman era excepcional, un dels millors. Si l’agafaves ben disposat et podia preparar uns còctels fulminants. Dues dosis i a volar. Marisc i xampany per sopar, passejades per la platja sota la lluna plena, els balls, les festes privades a les vil·les i de remat… Una nit ens vam quedar sols. Paraules i carícies lleus, el mateix joc íntim de sempre. Com podia intuir que aquesta vegada tindria conseqüències? Era Sant Joan. Hi havia fogueres, la gent saltava i entraven nus a l’aigua. Nosaltres ens banyàrem l’un en l’altre. L’endemà, em vaig despertar al llit dels meus pares —estaven de viatge— a l’apartament de Benicàssim. Ella ja no hi era».

I jo, com volia que oblidés l’Esperança? Si no vaig errat, em va convidar a dormir amb ella, aquell estiu d’aprenentatges, precisament el vespre d’aquest mateix dia que el ximplot del Simó es va despertar sol. Vaig tornar a ficar-me al seu llit més vegades, però no pas totes les que jo hauria volgut. I durant poc temps. Manava ella, es feia la seva voluntat.

—Crec que aleshores ja estava promesa amb l’Andreu. No podia esperar que em truqués, ho sé, ni ella es podia creure que insistís així, com un babau. Va començar a evitar-me. No em contestava les telefonades, o no era bon moment per a parlar, o tenia altres compromisos. Aquesta actitud meva tan pueril costa d’entendre, me’n faig càrrec. Se suposava que no érem uns xiquets. Jo mateix estava perplex. Un neguit em rosegava. De nit no em podia adormir, de matí em despertava d’hora pensant en l’Esperança i no em volia llevar. Vaig perdre les forces, la salut, l’oremus. La Isa em va deixar, ni tan sols vaig saber explicar-li… Vaig patir migranyes, mareigs, febrades. Però l’origen de totes aquestes afeccions era exclusivament anímic.

»No creguis que no vaig posar res de la meva part per salvar-me. Encara que només fos per calmar ma mare, fins i tot vaig deixar que m’examinés el seu terapeuta de confiança, un psiquiatre excèntric amb uns mètodes de relaxació ben estranys. Un tal Hilarius, belga o alemany, que gaudia d’una certa fama malgrat l’accent i la fila que feia: nan, ossut, malgirbat. Em posava enregistraments de sorolls, projectava taques de colors a la paret, coses així. Mitjançant un parell de trucades vaig obtenir una informació útil: mancava de títol homologat, imprescindible per a exercir ací. Molt pitjor, havia estat acusat d’abusos a pacients en un altre estat de la Unió. Vam arribar prompte a un pacte. Jo no presentava denúncia i ell renunciava a tractar-me. Però ens calia fingir, per ma mare. Ens passàvem les sessions escoltant els seus discos vells de jazz i bevent el conyac francès que li pagaven les seves pacients. Jo no badava boca i ell tampoc. M’entretenia fullejant les seves revistes mèdiques i una antologia de psiquiatres militars en setze volums: Vallejo-Nájera, Dunbar-Welter, colles de nazis infiltrats a Amèrica. Feia basarda. El meu germà s’ho hauria passat pipa. Al cap d’unes setmanes, Herr Hilarius es va avorrir de mi, es va atipar de tenir-me davant mut, mirant-lo amb displicència. Em va demanar que no hi tornés. Devia témer que li encomanés la malenconia, el nihilisme? Va comunicar a ma mare que jo ja estava guarit i em va pregar que dissimulés els símptomes amb ella.

»Vaig saber aleshores que l’Esperança es casava i em vaig proposar d’acceptar la situació com era, ni més ni menys. Et juro que m’ho vaig plantejar seriosament. Hauria intentat de tornar amb la Isabel, si això hagués estat possible. Però l’Esperança m’havia enverinat el cor. Amb tot, a poc a poc m’anava temperant, em resignava, i qui sap si un dia o altre no m’hauria refet. En mala hora em va venir al cap d’utilitzar l’arrencacors. Va ser una decisió precipitada, un pla malvat forjat en contra meu, fruit de la depressió i d’un malson terrible que vaig tenir. Tant de bo que m’ho hagués repensat, que ho hagués deixat estar ni que fossin unes hores a veure si m’espavilava. Només em faltava algú que m’ajudés, una persona sola no pot manejar-lo, i l’elecció em va semblar òbvia. Ja t’he avançat abans a qui vaig acudir».

Va callar uns segons per mirar-me de fit a fit, com si esperés la meva reacció. Vaig assentir sense ganes.

—Exacte. Vaig trucar al meu germà. Al cap i a la fi, ell tenia nocions concretes sobre la manera d’efectuar l’extracció.

Una altra pausa, em tornava a clavar els ulls i em feia sentir incòmode. Per a ell, evidentment, això era un clímax dramàtic, però jo no pensava pas donar-li el gust de mostrar interès.

—Crec que en el fons també volia venjar-me, donar-li el colp de gràcia. Era una operació arriscada i, si res anava malament, aleshores ell seria el meu còmplice, culpable de la meva mort davant dels pares. A canvi, es podia apropiar aquesta màquina infernal que cobejava i fer-ne el que li donés la gana.

»Vam desinfectar-lo amb alcohol. Després em va fer fumar una cigarreta de haixix. Em va deixar en clar que “els lames de les muntanyes” no ho haurien aprovat, però que, en el meu cas, resultava indispensable perquè em faltava preparació espiritual. Va escriure un mantra, un galimaties, en una quartilla i em va ordenar que el recités a poc a poc, que el memoritzés i l’anés repetint. L’arrencacors s’ajustava per mitjà d’unes corretges que m’estrenyien el tors. No et pensis que va ser un acte innocu. Una volta de manovella em va seccionar la carn, la segona em va separar les costelles. Vaig sentir que una llança em traspassava. Les penes passades i presents es resistien a desprendre’s, fins que se’m va obrir el pit com una flor roja i tot seguit —no em preguntis per quina art màgica, ancestral i inescrutable— es va tornar a tancar sense deixar més senyal que dos talls finíssims, unes incisions que dibuixaven una creu gairebé imperceptible. I aquell dolor agut, intens, que acabava de torturar-me, va ser el darrer que he experimentat en ma vida.

»Abans d’acomiadar-nos per sempre, el meu germà em va recomanar que m’hi posés cotó-en-pel amb aigua oxigenada per prevenir possibles infeccions. I que descansés. Vaig passar unes setmanes dolentes mentre el cos s’acostumava a treballar sense el múscul primordial. Quan els meus pares es van assabentar del que havíem fet —i jo no em vaig preocupar gens ni mica d’ocultar-los-ho—, em van enviar a una clínica a Baviera i van trencar definitivament amb el fill maleït, el van repudiar, així que es pot dir que vaig aconseguir tots els meus objectius.

»Ja abreujo. Ella no tardarà a venir».

Va fer un altre glop llarg i va reprendre la xerrera.

—He viscut molt tranquil, d’ençà d’aleshores. La meva existència ha estat banal i monòtona, sense daltabaixos. Em vaig concentrar en els negocis, en la lectura, una mica d’esport per mantenir-me en forma —perquè la sang circuli: prescripció mèdica— i poca cosa més. Tot just algun viatge. Fins aquest últim any.

«Perquè el Nadal passat ens vam trobar de bell nou. Gairebé topem, en un corredor d’un centre comercial on buscàvem els típics regals per a la família, i t’haig de dir que va ser ella qui va suggerir que prenguéssim un cafè. Potser només per eixir del pas, però és així com va ocórrer. Ens vam estar mitja vesprada parlant allí mateix, a la cafeteria de l’última planta, amb una vista tremenda a sota del que resta de la ciutat. Em va confessar que el seu matrimoni havia fet aigua des del principi. No s’entenien i es van ser deslleials. Banyes, ja m’entens. Quan li van proposar una feina en un banc a Nova York, l’Esperança no va dubtar a acceptar. Es van separar, doncs, primer de fet i després legalment. Amb l’oposició total de l’Andreu, no et pensis, però va marxar. Uns quants anys més tard, va tornar a Castelló. Llavors va saber, li ho van dir, que ell estava molt malalt i va sentir una barreja d’enyor i remordiment, una recança per les oportunitats que van malmetre. Va anar a veure’l i d’una manera imprevista es va quedar a viure amb ell, per tenir-ne cura. Tot i que va ser més una infermera que cap altra cosa, a mesura que s’agreujava l’estat de l’Andreu es va adonar que ara l’estimava de debò, com no l’havia estimat mai abans. Quina broma del destí. Em consta que el dia de l’enterrament, malgrat les murmuracions de les harpies de torn, les seves llàgrimes hagueren de ser totalment sinceres».

Jo també la vaig veure plorar. Havia llegit l’esquela en un diari i vaig fer cap a Santa Maria a les quatre en punt. Però no pel tal Andreu, un capitost a qui no coneixia ni de nom. No vaig entrar a l’església. Des de la vorera del Mercat Central, darrere dels cotxes, vaig estar guaitant com una àvia xafardera.

—Em va trucar, aquesta vegada sí. Eixíem a passejar, anàvem al cinema, al teatre, a reunions de la parròquia… damunt de totes les seves virtuts, és una dona pietosa. Em va anar contant els seus problemes. L’Andreu havia modificat el testament a última hora per beneficiar-la i ella havia hagut de pledejar amb la família del seu exmarit, molt ben situada, circumstància que la va condemnar a un dur ostracisme. Ja saps com és la gent en aquesta ciutat que continua sent només un poble gran: li van posar el capell de caçafortunes. Que avars i que cecs som de vegades! Una vesprada, per fi, la vaig veure somriure. No et vull enganyar, els fets són els que són. El meu record agre i dolç, el meu somni recobrat. Però no aconseguia que açò signifiqués res per a mi. No sentia res: literalment em mancava l’òrgan. Fins ara havia passat en pau amb aquesta ataràxia, aquesta fredor impertorbable. És que no estava millor així? Per primera vegada en tots aquests anys tenia dubtes. Em vaig escamnar, ai las, quan vaig votar la dreta en les eleccions a Corts d’enguany, només perquè la reforma fiscal que es propugnava m’afavoria. Tingues en compte que a desgrat de la meva posició jo sempre havia estat un home de conviccions esquerranes. Socialdemòcrata si més no. Però el dia que em va caure l’ànima als peus va ser quan vam escoltar junts una cançó al Voramar, una que el meu germà solia posar al tocadiscos quan jo era menut i sempre em commovia. «Irene», es deia, un nom antic de dona. Ara en reconeixia la música i els versos, però em deixaven absolutament indiferent, impassible. Què n’havia fet, insensat, de mi?

Va fer venir el cambrer amb la botella de Torres i després de tornar a remullar la gola va prosseguir.

—En aquest punt comença el meu periple per les consultes dels especialistes. Primer vaig anar a un dels millors cardiòlegs, que es va emprenyar amb mi i em va renyar. L’automutilació, em va sermonejar, no sols és un delicte sinó que a més a més resulta fisiològicament irreversible. Segons ell no hi havia res a fer: em va posar l’exemple de la sargantana i em va recordar, com si calgués, que no som rèptils sinó mamífers. Em va despatxar de molt mala manera. Li havia dut el cor dins del vas on el tenia guardat en alcohol i em va etzibar que això ja podia abocar-ho al fem, que no era més que un tros de carn morta en conserva.

»Però no em vaig rendir. Vaig cercar una segona opinió i una tercera. Renoi, semblava que s’haguessin posat d’acord tot el col·legi de metges. Llavors em vaig sincerar amb l’Esperança —encara no li n’havia contat res— i ella va ser molt comprensiva. Em va recomanar una homeòpata, amiga seva. El seu diagnòstic va ser totalment discordant amb els anteriors, va albirar una possible solució i em va derivar al radiòleg. L’ecografia, gràcies a Déu, ha demostrat que tinc encara un buit al pit. El pulmó no ha acabat d’omplir aquest espai i se suposa que això és bo: vol dir que hi ha marge perquè creixi un cor nou. El pronòstic, per tant, és encoratjador. M’ha prescrit una teràpia múltiple. D’una banda he de seguir una dieta rica en vísceres: fetge, ronyons, etc., que poden afavorir la regeneració dels teixits implicats. De l’altra, és essencial que em captingui sempre com si tingués vers sentiments. Preferiblement, és clar, bons sentiments, de manera que m’hi avesi i a poc a poc, per costum, per repetició, la il·lusió arreli al cos i —per dir-ho així— la funció recreï l’òrgan. Més la contribució dels potingos i elixirs, entre cometes, que em van receptar a Alemanya quan acabava de cometre aquest disbarat. No et pensis que aquesta dona és cap curandera. Va estudiar medicina a Pamplona amb l’Opus Dei.

»I que no provi l’alcohol. Però avui necessitava encara que només fos un trago».

O deu, em vaig dir. Va tornar a beure. Jo també.

—He quedat amb ella. No ens hem vist des que va començar a ploure i pressento que serà un dia decisiu. Farem un pas endavant en la nostra relació.

Just llavors va entrar al saló l’Esperança. Més gran, amb els mateixos cabells llargs i solts, lluents, però ara grisos. Tan prima com sempre, però no meravellosament prima com abans, com l’àngel ingràvid que era, sinó eixuta, mustigada. Malalta, potser, o només tan vella com jo, com tothom? El temps també passa per a les de la seva classe? També envelleixen els àngels i les prime donne? Quina notícia si es confirmava. No vaig voler saber-ho. Miraculosament havia parat de ploure. El rellotge marcava les vuit i mitja. Si m’afanyava encara podia arribar a la botiga abans que tanquessin, i sense mullar-me.

—He d’anar al lavabo.

No em va escoltar. Ara tota la seva atenció s’enfocava a l’altra punta de la sala. L’Esperança tampoc no em mirava. Invisible, doncs, per a tots dos, em vaig aixecar, vaig agafar el paraigua i em vaig escapolir per la porta del pati.

Que es fessin fotre ells i la seva egolatria.

* * *

Avui hem llegit a classe part del meu conte. La Jana —em va demanar el meu exemplar de l’Écume, perquè a la biblioteca no el tenien— m’ha retret que contradic Vian. En la novel·la, l’arrencacors és mortal de necessitat. De fet el tal «Partre» hi mor en l’acte, com jo mateix havia implicat l’altre dia quan els vaig fer aquella broma sobre l’exposició.

—Però mor de la impressió —li he contestat—, en contemplar el seu cor tan lleig. «Tenia forma de tetràedre», diu el text. Revisa el capítol cinquanta-sis i ho veuràs. Ningú no s’ha mort mai perquè li hagin arrencat el cor.