Fantasia oriental

Una altra història de soldats, més inversemblant encara que la del vell Mordo. Conten que un d’aquests guerrillers hirsuts que pul·lulen per ací, cada dia més abundants, assegura ser malgrat la gel·laba més ianqui que la coca-cola. Nord-americà fins al moll dels ossos. Diu —ell— que feia un viatge per Europa i que el van reclutar a la força quan estava de visita a casa d’un excompany d’universitat, en un poblet sildau. Que un policia militar li va trencar el nas d’una culatada i li va requisar el passaport. Que, a ell i a altres, els van obligar a participar en l’assalt a un llogaret, en una vall remota, un indret inhòspit fins on van ser portats en camions, i que va presenciar l’execució de civils desarmats. O que va intervenir-hi directament, la seva versió s’ha anat modificant. Que després van ser maltractats ells mateixos i que els van acusar de pertànyer a la milícia borduriana. Que van ser jutjats a Klow, la capital de Sildàvia, sense cap mena de garantia processal, i condemnats: alguns a mort i, entre altres ell, a penes de presó. Que va passar mesos en una cel·la col·lectiva, immunda, i després va ser intercanviat a la frontera, amb dos companys de tribulacions, per un nombre igual de presoners de guerra sildaus. Que els paramilitars bordurians, els nostres extremistes, els van tenir reclosos en un camp d’entrenament a les muntanyes —fugir del foc per caure a les brases— on els van sotmetre a durs interrogatoris i a una severa disciplina fins que es van convèncer que no els havien donat garsa per colom. Que li van fer posar l’«uniforme» —els parracs— que ara porta i quan va aconseguir escapar va anar a parar sense saber ben bé com a Szohôd, després d’una odissea per camins de cabres, fangars i patatars. I que ara demana —prega— que algú, el Govern, la Creu Roja, qui sigui, li pagui el bitllet d’avió per anar a Amèrica: per tornar-hi, diu ell, és clar. Però no pareix que se’l cregui ningú. Tothom dóna per descomptat que és un desertor, un xarlatà i un bergant, si més no.

L’Heléna m’explica aquesta nouvelle delirant mentre fem un café i reflexiona que tot plegat té un cert aire orwellià. Però jo no veig que això signifiqui necessàriament que sigui mentida. De fet, em sembla massa estrambòtica per a ser una mera invenció. Jo diria que les relacions entre la realitat i la ficció s’estan embrollant darrerament: han esdevingut —a partir d’algun moment— dialèctiques.