RAFAEL ESCOBAR i MARTÍNEZ (Burjassot, 1942) és un escriptor valencià. En l’actualitat està jubilat. Entre 1972 i 1980 va viure a Alacant, on col·laborà a diversos diaris i començà a escriure en català. Inicia la carrera literària amb les novel·les curtes L’Estel capgirat (1992) i La dona menuda (1992), guardonades respectivament amb els premis Vila de Crevillent del 1990 i L’Encobert de Xàtiva del 1991. L’any 1993 rep el premi Octubre-Andròmina de narrativa per la novel·la històrica L’últim muetzí (1994), on narra la persecució i expulsió de la població morisca a València. També publica diverses obres de narrativa breu, com ara Perversa oronella tardana (1994) i Vent de bruixes (1994), entre d’altres. Continua amb una altra novel·la històrica, Les veus de la vall (2000), on acció i personatges se situen en els anys següents a l’expulsió dels moriscos. La novel·la Els vidres entelats (2001) és la història d’un periodista que es trasllada a Roma durant la segona dècada del segle XXI. L’any 2003 publica el recull de narrativa breu Històries urbanes i El camí de les bardisses, una narració on l’autor recrea el paisatge rural i urbà d’un poble de l’Horta de València en la dècada de 1950. És membre de l’AELC.