Temps de Germania, temps de fellonia

Obsedit en aquelles vivències retrospectives, només subconscientment percebia Ahmed Xubudi la fosca i persistent mossegada del mal dins del seu pit mentre, amb els ulls fixos en els matolls de romaní que creixien a l’altre costat del barranc, contemplava, a través dels difusos contorns del buit obert per la seua mirada enfebrida en la boira del temps, la llarga història dels fills de la Xarquia.

Aquells ulls cansats però encara vius i plens de força, beneïts per la bondat d’Al·là, que havia volgut recompensar els seus anys d’oració i dejú, podien ara veure, amb nitidesa creixent, a mesura que el temps passat esdevenia més proper, els afanys, les penes i les esperances dels seguidors de l’islam sobre aquella riba de la Mediterrània.

La seua mirada, absorta en l’ingrat pretèrit, complia el deure indefugible, era la necessària expiació final, per a poder obtenir del Totpoderós la gràcia suprema que seria la coronació del seu camí per la vida i la seguretat d’una mort feliç i en pau. Una gràcia perseverantment demanada i llargament merescuda després d’una vida de pietat i treball: la darrera nit de lluna del mes de ramadà, amb els raigs blavencs de l’astre pàl·lid caient sobre l’aigua neta i fresca del seu cossi de fang, podria veure sobre la quieta superfície del líquid el futur del poble morisc. Un futur ja entrellucat pel vell Ahmed, perquè venia anunciat per múltiples senyals, com el vol diari dels corbs, els dibuixos de la pluja sobre l’arena del fons del barranc i també el llenguatge de les estrelles, ple d’antiga saviesa. I el més evident de tots era l’esplendor creixent del Carro i, sobretot, del seu segon cavall, l’estrella de Mizar i del seu genet Alcor, més brillants cada nit que passava. Així brillaria l’espasa del Profeta quan vingués damunt el seu cavall a donar compliment a l’antiga profecia i retornàs així al poble de la Xarquia la seua terra i la seua dignitat.

El rostre eixut del vell fugitiu acusà l’esforç esmerçat per allunyar aquells pensaments joiosos per als quals l’hora no era encara arribada. Calia primer escurar el calze de l’amargor en la contemplació i el seguiment d’aquell passat infaust, ple de llàgrimes i sang. Tancà un moment els ulls fits en les mates de romaní, aurades d’una tènue lluminositat, mentre impetrava d’Al·là la fortalesa necessària per poder reviure el temps negre i funest de la Germania.

Temps de Germania! En aquells anys caigueren per terra les darreres màscares dels cristians. Crueltat i odi, horror i fanatisme camparen lliures i sobirans per la terra.

Mascarats i agermanats. Els tagarins hagueren d’optar entre sangoneres xucla-sangs i botxins despietats. Entre l’opressió i la mort a mata-degolla. Entre submissió abjecta i extermini.

Els moros de la terra i els de les moreries, els del camp i els de les viles, hagueren de fer front tancat i unànime amb el bàndol mascarat, amb els seus senyors i tirans, els nobles valencians. Aquests, almenys, els necessitaven vius perquè no es podia viure de la suor dels morts. A l’altre costat, entre els menestrals, artistes i llauradors agermanats, carregats d’odi contra la seua raça, la qual consideraven còmplice de les maquinacions del senyors, no els esperava altra cosa que mort violenta, immediata o ajornada, després de robatoris, violacions i baptismes forçats. Allò que ja sabien els habitants de les moreries de les ciutats de reialenc ho comprovaren, durant la Germania, en carn pròpia, els mudèjars de les baronies, els moros de la terra.

Els llauradors cristians odiaven els senyors i cobejaven les seues terres treballades pels muslims. I també els odiaven els menestrals, els oficials i tots els membres dels gremis de les ciutats, perquè controlaven el poder municipal sense que la seua aportació al bé comú de la república ho justificàs. Uns i altres descobriren que la millor manera de combatre els senyors era occir els seus serfs. I això feren sempre que en tingueren ocasió. Amb motiu real o amb invenció iniqua.

El preludi d’aquella terrible guerra que assolà la Xarquia vingué assenyalat per un inacabable enfilall de catàstrofes, enviades pel Totpoderós en els seus inescrutables designis.

L’any 895 caigué sobre Balansiya, durant incomptables dies, un inacabable diluvi en tot semblant a aquell que, durant les primeres passes de la humanitat sobre la terra, donà fama i notícia del llinatge del patriarca Noè, de qui tots els pobles i nacions provenen. L’aigua persistent durant aquells dies foscs i grisos provocà una violenta revinguda nocturna del Wád al-Labbiar sobre la ciutat. L’aigua travessà la muralla per davall de les portes dels Serrans, del Palau Reial, de la Mar i de la Trinitat i cobrí places i carrers, esfondrà cases, ofegà persones i animals i omplí de crits i planys la fosca nit senyorejada per l’espant.

Enmig de la sotsobra, pels carrers inundats i dèbilment il·luminats per la vacil·lant llum de les torxes, va córrer la veu que molta gent havia vist i escoltat, en diferents llocs i moments, un lleó bramador i terrible, que després es conegué amb el nom de «lleó de la Germania», i que aquella bèstia era la forma externa que havia pres l’arcàngel enviat pel cel com a assot i càstig pels molts pecats comesos per la ciutat.

En poc de temps se succeïren altres desgràcies perquè també se n’isqué de llit el riu Xúqr, que arruïnà cases i vides a Aljazirat i les seues aldees més properes mentre un estremidor terratrèmol sacsejava Sátiba.

Però, sobre totes les coses, causà una gran consternació entre els cristians de Balansiya la caiguda d’un llamp enlluernador sobre el campanar de la seu, quasi el mateix mes de ramadà de l’any 897. El fenomen, contemplat pels ulls atònits del vell Ahmed de Manzal, fou aterridorament espectacular perquè es va encendre en flama tota la fusta de la cuculla del rellotge i aquell incendi sobtat i devastador, que es pogué contemplar des de llocs ben allunyats, fou interpretat pels cristians com un senyal amenaçador que el seu déu els enviava.

Finalment, la pestilència. L’hàlit d’aquell mal pèrfid i arterós s’encruelí amb la població, féu fugir de la ciutat les autoritats i els cavallers, i la lliurà a les mans dels plebeus, odiadors a mort dels tagarins.

Tot aquell seguici de mals va enrarir l’aire de la ciutat i va encendre als cervells de la gent llums de vesània, atiades per veus malastrugues que recordaven l’aparició, anys enrere, d’un cometa que il·luminà ominosament, amb el seu fulgor groguenc, el cel nocturn sobre les terres del regne.

Com responent al conjur de tots aquells esdeveniments nefasts, aparegueren per tots els indrets de la Xarquia frares fanàtics i exasperats, com l’il·luminat fra Lluís de Castellolí, de carns eixutes i ulls encesos —tant de bo Al·là l’hagués lliurat eternament a les flames d’Iblis!— els quals excitaven els plebeus cristians, amb diabòlica perseverança, en sermons farcits d’odi, pretenent que totes aquelles calamitats que afligien la terra eren un càstig de Déu per la tolerància que es tenia envers els bujarrons…, i els agarens.

Sodomites i musulmans eren, per a aquells predicadors, els culpables de tots els mals. Predicaren amb iracúndia que la culpable permissivitat amb la gent de l’Alcorà era el que tenia irat el seu déu i que calia posar-hi remei dràstic i exemplar. I sobre aquells cervells, encesos ja per l’odi, caigué la notícia, arribada del Sud, de dellà el Xúqr, que una imatge de la Mare de Déu de Qust ant ániya, que hi havia al palau dels comtes, havia plorat amargues llàgrimes, durant la celebració d’una missa, per raó d’aquella tolerància culpable del poble cristià.

Per acabar d’atiar el foc, l’augment de la presència de fustes de malfactors nord-africans a les costes accentuà l’odi i la recança contra els agarens de la terra. No passava dia sense que hi hagués incidents i topades per tots els indrets del regne convulsionat, fins que l’any 899 tingué lloc un intent violentíssim d’assaltar i botar foc a la moreria de la capital.

La metxa era encesa i fou voluntat d’Al·là que, després d’innombrables topades, aldarulls i fets de sang, es pogués alçar, amb armes i poder, aquell home terrible i sanguinari, aquell fill de Saytan, el cerer Vicent Peris, odiador a mort dels cavallers i del agarens, així fossen guerrers com ancians, dones o infants. I plagué a l’Altíssim que pogués instaurar, per més d’un any, aquell sangonós «Regnat del Terror i de la Virtut», on qualsevol agermanat no semblava tenir en el pensament altra idea que no fos fer guerra sense treva contra el poble tagarí.

Els moros de la terra, lluitant per la seua supervivència, nodriren les hosts dels senyors i lliuraren tot el seu esforç en batalles obertes contra aquells cans rabiüts i sacrílegs. Si el duc de Subúrb pogué derrotar a Al Manára els seguidors d’aquell altre celerat de Miquel Estellés, l’aprenent de fuster, saquejador d’Exuvert i de «tots los llocs d’agarens», com ell deia, fou en gran part gràcies als homes de guerra mudèjars del riu Millars, posats als llocs més perillosos del combat. I també gràcies a l’ajut dels de Manzal, que van seguir a la batalla el baró Pere Boïl i els seus fills Pere i Joan. I gràcies als de Bani al-Wazír, manats per l’opulent Aben Amir. I tants d’altres que lluitaren sense reserva per servir, al capdavall, els interessos dels senyors.

Però el valor dels homes de guerra al camp de batalla havien de pagar-lo a preu altíssim els veïns de les aljames i de les moreries del regne. Els creients de la Xarquia vivien terroritzats després de cada victòria dels agermanats, les quals els deixaven a la mercè d’aquells botxins sense misericòrdia. Com va ocórrer després de la batalla de Qandíya. Però potser temien més encara les derrotes d’aquella gent, perquè aleshores la fúria de la seua frustració es desfermava contra els veïns indefensos. Així l’assalt contra la moreria de Murbaytar fou la revenja dels agermanats pel seu fracàs a Al Manára. I també va córrer sang innocent a Campanar, a Bétera, a as-Sarra, a Náqla i a altres llocs de moros, vessada pel fuster Estellés. Però fou Déu ben servit que a aquell criminal li arribàs aviat el dia de retre comptes quan fou pres pels homes del duc de Subúrb en un aiguamoll pròxim a Abija i escapçat poc després al Qastilyún de la Plana i la seua ànima maleïda passà per sempre més als ardents dominis de la Gehenna, on també sojornaria, fins a la consumació dels segles, el cerer Peris, xop de sang mudèjar.

L’alfaquí Ahmed Xubudi es commogué fortament en veure l’assalt dels plebeus al barri mudèjar de Manzal, on foren espanyades i saquejades onze cases tagarines per una trepa de llauradors agermanats comandats per un envernissador anomenat Cebrià Puig, de malnom «el Porret», qui després d’aquell abús pixà ostentosament a la porta de la mesquita i va córrer amb la seua gent tots els carrers del barri fent soroll amb caixes i blasfemant contra el déu d’Agar i d’Ismail. I aquelles coses eren possibles per l’absència del senyor de Manzal de la seua baronia, on una gran part dels cristians s’havien agermanat i alguns d’ells volien passar a degolla tots el barons agarens de més de dotze anys. Un altre dia, Felip l’assaonador s’apoderà d’un dels senyals del Baró, l’arrossegà pels carrers de la vila i li calà foc després, dient que així és com acabaria un dia el seu propietari. Però Manzal es pogué considerar vila afortunada entre totes aquelles on tenien mà els agermanats, perquè les notícies que arribaven d’altres indrets del regne parlaven de tal quantitat i magnitud de crims i abusos que feien semblar bo allò que ocorria a la vila del baró.

Ahmed Xubudi premé fortament les parpelles davant les espantoses visions que seguiren la batalla de Qandíya, l’única victòria autèntica dels agermanats. Quan els obrí de nou, pogué veure els homes del cerer, ebris de victòria i ufans pel seu moment d’efímer domini, saquejar Qandíya, Awriba i les aljames de tot el Marquesat de Dániya cometent tota mena d’atropellaments contra la fe i les normes d’Al·là. Revisqué, amb suors d’angúnia, els batejos massius i forçats dels agarens, realitzats amb graneres i branques d’arbre mullades precipitadament a les sèquies de les hortes. Aquella paròdia odiosa no era més que el preludi d’assassinats, robatoris i humiliacions perquè aquella trepa sense clemència es vantava d’enviar simultàniament ànimes al cel i diners a les seues bosses. Els vistosos vestits i joies de les dones mudèjars havien enlluernat aquells bandits i excitat la seua cobdícia.

El modest benestar dels tagarins de la conca de la Sukhur, si es comparava amb el dels altres indrets del regne, fou pagat ben car a les mans de capitostos com ara Peris o el capità Bocanegra, andalús agermanat que sembrà el terror a Bilalunqa, on batejà coactivament més de quatre milers de musulmans.

Però aquells fets no eren més que les fites que assenyalaven un llarg i penós camí de patiment que conduïa, dret i fatal, a l’holocaust de més de vuit-cents mudèjars, homes, dones i xiquets, anyells indefensos, després de la caiguda de Bulub a mans agermanades.

Els vencedors es trobaven dividits sobre la sort final d’aquells presoners tractats com a ramat. Una minoria es donava per satisfeta amb el baptisme multitudinari imposat als captius, però n’eren més els qui en cobejaven les pertinences, i no necessitaven més que un motiu ocasional per a cometre l’excés. I doncs l’inventaren: es féu córrer la brama que els presoners estaven en contacte amb els escamots de musulmans armats del proper caseriu de Xirles, des d’on —segons es digué— es preparava un atac sorpresiu contra les confiades forces de Peris. L’atac agarè mai no s’esdevingué però aquells centenars de desventurats foren sacrificats, un a un, per grups o per famílies, entre udols d’espant i súpliques de clemència. Dagues, ganivets carnissers, destrals, ballestes, espases i corbelles es van acarnissar amb aquells nous batejats i els peus dels botxins clapotejaren per un bassal de sang.

Ahmed Xubudi, tremolant per les escomeses d’una febre sobtada, va veure la jove Celima demanar mercè infructuosament per al seu fillet lactant, i Fathma, d’ulls color d’ametlla, estimbar-se voluntàriament agafada a la seua xiqueta, i també el rostre del vell i respectat ulema desfigurat per la pólvora d’un mosquet descarregat a un pam dels seus ulls per un sastre d’Awriba…

Veié i visqué més coses de les que podia suportar, el vell alfaquí de Manzal i, per uns moments, tancà el seu cervell i el seu pensament i es negà a la contemplació d’aquelles escenes del temps antic, velles de més d’un segle però conservades en la memòria col·lectiva del seu poble. I quan, després d’un llarg espai de temps, necessari per a poder assumir tant de dolor, tornà a obrir enteniment i ulls i retornà al penós compliment d’aquell deure amarg, fou perquè se li gravàs la imatge de la sòrdida alegria dels vencedors udolants al voltant del seu trist botí: tres barcelles de granisses de coure i bronze —unes quantes, molt poques, de plata— i un munt de roba femenina formant un informe apilotament multicolor, amb predomini dels vermells i els verds, al centre d’una placeta polsegosa. Arracades, polseres, esclaves i collars per un costat; cossets, gonelles, faixes i mocadors regats de sang, per l’altre. I pertot arreu, una collita de cossos sense vida, de totes les edats, sexe i condició, amb l’horror cristal·litzat als seus rostres completava aquella visió miserable.

Maleïda fos, mil vegades, la llavor que donà vida al cerer i els seus seguidors! I beneit el molí d’Al·là, que molgué lent però molgué bé i donà justa retribució a aquell esguerro d’Iblis, encegat en la seua fúria vesànica contra el poble del Profeta! I plagué a Déu que fos la seua ira, com a conseqüència de les derrotes a Awrilyula i Murbaytar, la que, amb l’ajut de la seua mala estrella, el dugués novament a la capital, seguint el reflux del poder agermanat. Allí fou atrapat per les moles del molí de Déu, infinitament just, i va finir els seus dies miserables a la seua mateixa casa, on va ser occit, davant la seua muller, pels soldats de les forces reials. El seu cap, separat del cos, restà penjat a la porta de Sant Vicent, per a escarment dels seus seguidors. I fou ben servit Al·là que sa casa fos enderrocada fins als fonaments mateixos i sembrat de sal el solar on s’aixecà.

I així és com va concloure el seu camí de facinerós per les terres del regne.

Però no finiren amb la seua mort les dissorts dels tagarins, en aquella guerra acarnissada on cap dels dos bàndols no demanava ni obtenia treva.

Batuts novament els agermanats a Luxen, la seua resistència fanàtica i desesperada es va concentrar als últims reductes, les ciutats reials de Sátiba i Aljazirat. A la ciutat del Vernissa aparegué, entre boirines de misteri i excitant fins al paroxisme l’odi antimudèjar, un cabdill que es feia anomenar lo rei Encobert i que pretenia ser de sang reial encara que les males llengües deien que no era altra cosa que un marrà, un renegat de la llei mosaica. Aquell impostor prengué com a propi el crit de combat i odi escampat per un frare foll i sanguinari anomenat Miquel Garcia: «Visca la fe de Jesucrist i guerra contra els agarens!».

Guerra pregonava el frare i guerra obtingué contra els seguidors de l’Alcorà, amb saqueigs i tota mena d’excessos i vexacions a les localitats d’Al-Baríd i Al-Qusáyr a càrrec dels sequaços de l’Encobert, qui mai no semblava prou assaciat amb la sang dels veritables creients.

Però novament el molí d’Al·là molgué amb justícia i rigor i plagué al Totpoderós que, qui tanta sang fidel havia vessat, amb sang acabàs també els seus dies maleïts a la ciutat de les sitges i que amb ell restàs eliminada aquella mala llavor agermanada sobre les terres del regne.

Però no la persecució ni les injustícies contra l’islam.