La torna

Carregat d’amargor era el somriure d’Ahmed Xubudi, amb l’esguard perdut pels viaranys del temps antic, on veia que, després d’aquella guerra tan cara en vides i patiment per al seu poble, encara restava per tastar la ingratitud i la traïció d’aquells qui tan fidelment s’havia servit en la dura prova.

A mesura que el temps passat era més proper als dies del vident, les seues visions es feien més vívides i riques, més paleses, com si al Saturn dels antics li costàs menys esforç remoure els anys ja morts. El camí que Xubudi resseguia era ja un camí ben conegut per pares, avis i besavis i tramès verbalment de generació en generació, amb riquesa de detalls. Però els relats escoltats entre les parets de les cases de les aljames resultaven més suaus que la directa contemplació dels fets per aquells ulls penetrants però castigats també per l’edat i el sacrifici.

La paga que el rei i els barons donaren a aquells vassalls que tan lleialment combateren sota les seues ordres fou la traïció i la perfídia: els senyors, estrenyent més encara el dogal de les exaccions i el sobirà, aconsellat per clergues cristians, freds i implacables, validant el baptisme imposat forçosament als musulmans pels criminals agermanats vençuts i dictant disposicions injustes i carregades d’ingratitud contra els fills de l’Islam, tendents a canviar-los l’ànima i els costums.

Agermanats i mascarats es mostraven com les dues cares d’una mateixa moneda falsa.

El vell apartà la mirada d’aquell punt, situat a l’escarpa frontera del barranc, on, a través d’aquell absorbent forat temporal d’incerts contorns, veia la història dels antics amos de la Xarquia. Una història tramesa a les mesquites, les escoles i les cases del raval musulmà de Manzal als xiquets de les generacions passades…, quan Manzal tenia encara xiquets, mesquita, escoles i cases tagarines, amb pou al pati posterior, amb ombra de parra i mosaics policroms als sòcols de les parets. Quan als seus carrers sonava, cristal·lina i identificadora, la dolça i ancestral algaravia.

Quin error tan greu, creure que el desenllaç de la guerra de les Germanies i que la fi del «Regnat del Terror i de la Virtut» milloraria la sort i l’existència dels tagarins! I quina ingenuïtat, creure en paraula de cristians, ni que fossen cavallers o reis! I quin engany haver arribat a pensar que de la gent de la Creu els podia venir altra cosa que no fos odi, menyspreu i persecució!

Aliè al sol de la vesprada que queia sobre el barranc, com abans ho fou a la lluna de la nit anterior, el vell, amb els ulls febrils i el front suat, tornà a concentrar la seua mirada en els matolls aromàtics de l’altra banda del barranc on novament es formà aquell absorbent cúmul de boirina gris-verdosa que, esquinçant lentament el vel del temps, li lliurava els arcans del passat. Uns arcans per a ell ja desvelats, però que ara podia veure directament amb els propis ulls i no únicament amb el coneixement i l’estudi.

Ell sabia ja que la fi de la Germania obrí, de bat a bat, la porta de l’avern cristià i que les fètides emanacions d’aquell odi ja no deixarien d’afligir els bons musulmans fins a la consumació de la més implacable de les crueltats que pot sofrir un poble: l’allunyament de la seua terra mare, dels paisatges estimats, dels arbres i vents plens de records i suggeriments, del sòl guardador dels ossos benvolguts, de les llegendes, dels rius i de les fonts; de l’amputació poble-terra que es produí l’any negre de 987 de l’Hègira, el 1609 dels infidels.

Els ombrius clergues servidors de la Creu mogueren veus i fets, s’afanyaren i laboraren sense descans i reeixiren a fer madurar al cervell del jove emperador cristià, de blaus ulls i rossa barba sobre el seu mentó esmolat, la conclusió, monstruosa i contrària a tot recte enteniment, que el baptisme dels muslims, fet pels facinerosos agermanats sota inequívoques amenaces de mort, era plenament vàlid als ulls del seu Déu. I no sols fou acceptada pels vencedors de la guerra aquella abominació comesa pels denigrats vençuts sinó que tant la cort com el Sant Ofici decidiren que calia, a més, vessar les aigües del baptisme cristià sobre aquells tagarins que s’havien deslliurat de rebre’l de les tropes de Vicent Peris. Fou aleshores que començaren a anomenar-los «moriscs» i «cristians nous», i sobre aquella monstruosa falsedat que amb ple convenciment fingien creure edificaren tot el seu infame edifici d’agressions contra la llibertat dels seguidors de la vera religió.

Des de la ficció legal que ja eren cristians de debò i davant la continuació de les pràctiques islàmiques, mai no interrompudes per part dels tagarins, els homes de la Creu els van acusar d’apostasia, quan no de sacrilegi, i ordiren contra ells tota mena de malvestats.

Però tots els alfaquins sabien i havien divulgat entre el poble que el llibre de l’Alcorà, revelat al Profeta per l’arcàngel Yibrail, dispensava els creients, en moments de greu perill i adversitat, de la sahada, o professió pública de la fe davant testimonis. Ben al contrari, Al·là, el Misericordiós i el Compassiu, admetia la pràctica de la taqiyya, o simulació d’acceptar la religió dels infidels en cas de greu perill si a l’interior del seu cor restaven fidels a l’islam. Aquella era la lletra del Llibre Sant, custodiat a les mesquites per ulemes i alfaquins.

Però el negre clergat cristià es feia una altra mena de consideracions, derivades de la seua prepotent situació en el regne i de la seua influència sobre la cort i el rei.

Un tètric teòleg de negres carns, barba grisa i calba pigada, anomenat Onofre Esquerdo, afirmà, i així ho perpetuà als papers, que els agermanats, els qui d’altra banda condemnava iradament, no havien forçat realment la conversió i el baptisme dels musulmans: «… dieron tiempo para escoger», dictaminà amb gravetat, «aunque poco, pero bastante y el ser baptizados, aunque estrechados por las amenazas de la muerte, su receptoria fue libre y voluntaria absolutamente y simplíciter aunque involuntaria y violenta secundum quid…».

Aquell raonament va fer interessada fortuna entre els eclesiàstics, que forçaven els arguments, així com fan els ferrers amb el metall roent, per poder arribar a conclusions i conseqüències prèviament triades pel seu cor i la seua voluntat.

El bisbe de Subúrb, de platejats i venerables cabells i cobert amb vestimentes de suau tacte, vigilava com una àguila els sarraïns de les contrades muntanyenques tan properes a la seua seu i preparava també, sobre l’innocent i blanc paper, els arguments subtils que facilitarien la tasca dels enemics de la veritable fe. Escrivia pausadament a la seua taula de tallats contorns sobre la fusta obscura. De vegades aixecava la vista del paper i es quedava mirant, amb la ploma a la mà, cap a la porta de roure quarterat, com si al seu través li arribassen les idees. I així semblava ser, moltes vegades. Aleshores escrivia: «… no fue aquella violencia precisa cual fuera si les ataran y les baptizaran contradiziéndolo ellos, sino solo fue la violencia condicional que escogieren baptismo o pena, la qual, aunque no se debiera hacer pero ellos quedaron obligados a guardar la ley cristiana por ellos recibida…».

Eren les acaballes de l’any 903, el 1525 dels cristians, quan el rei, ben esplanat el camí de la seua autèntica voluntat pels consells i les argumentacions dels clergues de la Creu, ordenà la conversió general de tots els moriscs sota pena d’expulsió.

Entre la coacció de la cort i dels capellans cristians, vinguts molts d’ells del regne de Ponent, i l’accentuació creixent dels deures de servitud per part del senyors, el poble tagarí fou presa de la desesperació i fou així que en el transcurs de l’any 904 masses ingents de moriscs es traslladaren a les muntanyes després d’abandonar un gran nombre de baronies. Així infringien la norma que era la clau de la seua explotació ignominiosa, la qual els obligava a residir forçosament a les terres del senyor que servien i a no eixir-ne sense butlletí exprés que els autoritzàs.

La mola de Qurtíj, les serralades d’Aitana, Bèrnia i Wád’a’Last, l’Espadà i la propera zona de Bani al-Wazír acolliren aquelles gents sotragades per la desesperació. Tornaren a veure el sol ballestes i mosquets i tota mena d’armes primàries, absolutament inadequades per a qualsevol confrontació formal, però fou l’èxode massiu i espontani el que omplí de preocupació el rei i la seua cort que, per primera vegada en molt de temps, donaren mostres de flexibilitat i modificaren parcialment la seua rígida posició anterior.

Amb la muntanya alçada en armes i les baronies despoblant-se com a rerefons, una representació de les aljames i dels moriscs benestants, amb el suport implícit i interessat dels barons, pogué obtenir del poder cristià una sèrie de concessions transaccionals que en realitat no modificaven el propòsit final de destruir l’essència i l’ànima del poble morisc. El pacte assolit es trobava molt allunyat de l’esperit indòmit que regnava entre els insurrectes de la muntanya i a la llarga, i en el fons, significava la victòria cristiana amb l’afebliment de la raó bàsica del poble morisc per a continuar sent-ho. En realitat, el pacte era una rendició a llarg termini. Es rebia una almoina encoberta a canvi del reconeixement de la raó del contrari:

«Es toleraria per quaranta anys la pràctica de la religió islàmica. Passat aquell termini, la Inquisició quedaria amb les mans lliures.

»Deu anys per a abandonar la llengua aràbiga i els vestits “a la morisca”.

»Es mantenien els fossars musulmans devora les mesquites, i se’n respectaven les característiques i peculiaritats.

»Es permetia la tinença d’armes i s’atorgava la llibertat de residència.

»S’atorgava una pensió als alfaquins quan abandonassen les seues funcions de docència i guia religiosa.

»Es toleraven els matrimonis ja existents, contrets entre cosins, tal com permetia la llei musulmana».

Aquell era, en substància, el pacte que signaren els representants de les aljames i que comprometia la paraula del rei. Però es tractava de la paraula d’un rei cristià i els anys següents foren testimonis del seu valor.

Els pactes es van mantenir secrets mentre fou possible i trigaren, per tant, a ser coneguts pels moriscs aplegats a les muntanyes, de qui es desconfiava, amb raó, que els acceptassen.

Els focus rebels foren reduïts un a un, amb lluita i vessament de sang. Primer fou Bani al-Wazír, en un any marcat pel color vermell. Allí l’opulent i poderós Aben Amir no mogué un dit pels seus germans de raça en desgràcia, ans al contrari, es convertí en cristià, públicament i en cerimònia ostentosa, i així salvà les seues riqueses a canvi de vendre l’honor i la seua gent. Com el gos traïdor que era, acceptà fins i tot el títol de noblesa amb què els botxins dels seus germans de raça van premiar la seua actitud.

Molts dels fugitius de Bani al-Wazír s’encaminaren cap a les fonts del riu Millars i les fragositats de la serra d’Espadà, com ja havien fet abans els de les valls de Xún, Ajlída i Al-Munastír. Allí es van fer forts i temuts, comandats pel cabdill Celim Al Mançur, de malnom Carbau.

Mentrestant, al sud del regne, el despoblament progressiu de molts indrets com les valls de Satta i At’rabat’il tenia corpresos els senyors, els quals, tot i veure’s obligats a obeir les ordres reials, contemplaven aquelles fugides de serfs com l’inici de la seua ruïna irremeiable perquè estaven assabentats que molts dels fugitius s’embarcaven en les fustes berbers que s’apropaven a les costes valencianes i deien adéu per sempre més a una terra que havien estimat com a mare però que se’ls havia tornat madrastra.

L’ànima del barons es trobava partida entre l’obediència deguda al rei i el desig interessat de tenir com més assossegats millor aquells vassalls altament rendibles. En realitat havien acabat sent els únics defensors dels costums i les formes de vida dels seus serfs sarraïns, però això no obstant acudiren amb les seues forces a sufocar la rebel·lió de l’Espadà i fou digne de veure l’entusiasme amb què els burgesos cristians col·laboraren, amb homes i diners, al sufocament de la revolta dels miserables.

Més de mig centenar de cavallers s’aplegaren enfront d’aquella serra fragosa encesa pel foc de la desesperació, perquè si a la Marina molts del tagarins triaven la fugida a Àfrica, a l’Espadà, en canvi, s’imposava la voluntat ferma de permanència en una terra considerada entranyablement pròpia.

Els Vilarragut, els Eixarch, els Carròs i molts altres cavallers valencians hi acudiren amb els seus senyals i les seues bigarrades hosts. Al costat d’ells s’alineava el baró de Manzal, Pere Boïl i Escrivà, cavalcant el seu nerviós cavall ruà i flanquejat pel portador del seu senyal partit, castell de plata sobre camper d’atzur a la part superior i el bou vermell de la família campant en plata a la inferior, ras lluent al sol i al vent. El seguien els seus ballesters i alguns vilatans voluntaris.

En total s’alinearen vora set mil homes armats, entre ells un terç format per alemanys, atrets tots per l’expectativa i la promesa de saqueig. Enfront seu els insurrectes, sense altre recurs a posar en joc que la fragositat de la serra i la seua fúria davant la injustícia.

Amb les darreres llums de l’estiu, l’exèrcit nobiliari inicià l’atac contra aquells homes que per ells havien vessat la sang en la lluita contra els agermanats. Els tagarins es defensaren amb les seues armes rudimentàries i fent rodar rocs muntanya avall, però la lluita era extremadament desigual i no n’hi havia prou amb la dificultat del terreny per a anivellar-la. A més, els atacants estaven determinats a aixafar com fos la insurrecció de l’Espadà, convençuts que aquell indret s’havia convertit en el símbol de tota la resistència morisca escampada pel regne i que la seua caiguda arrossegaria la de les altres zones aixecades.

I hi havia també la cobdícia…

Quan les aigües del Millars deixaren de baixar roges, les forces senyorials es dedicaren a un saqueig sistemàtic dels pobles de la comarca. I es van repetir novament els abusos i els robatoris de cinc anys enrere, i els munts de roba de les dones morisques, i els fardells de joies, botí de vencedor exhibit ufanosament als carrers de Balansiya i venut després per més de dos-cents mil ducats.

Agermanats primer, mascarats després. Aquella vegada no els batejaren, però molts dels tagarins supervivents, passejats com a captius durant la desfilada dels vencedors per la capital del regne, foren després venuts com a esclaus a la plaça del Mercat.

La notícia de la caiguda de l’Espadà es va escampar pels altres focus insurrectes del sud. Successivament, els nuclis de Confrides, Wad’a’Last, la serra de Bèrnia i la mola de Qurtíj anaren rendint-se i lliurant-se a la mercè del rei.

Aquella revolta dels moriscs més empobrits i desesperats es va saldar amb dos milers de morts.

I un d’ells fou l’avi patern d’Ahmed Xubudi, Suleiman «el Ferrador», de Bani al-Wazír.