Feina de rastell

El baró Felip Albert constituí, durant els darrers anys que Xubudi visqué a Manzal, una estranya excepció en l’odi de l’alfaquí envers els enemics del seu poble. Potser allò tenia com a causa el comportament paternal del baró envers tota la gent de Manzal, quan visitava la vila, o també perquè l’alfaquí arribà a saber —les notícies corrien ràpides durant el temps de la Gran Ignomínia— de l’actitud benèvola del baró en aquells dies de crisi.

Però ara l’alfaquí sabia ja que el baró havia arribat a oferir al rei delmar la població tagarina, encara que fos a canvi de poder mantenir-ne a la península la resta, i també que li havia parlat de «traure pels cabells» els fills de l’islam cas que fos necessari. I aquella taca que havia caigut sobre la imatge impol·luta que del baró tenia formada l’alfaquí havia fet morir un petit bocí ocult del seu cor.

Però aquella darrera i contradictòria ferida cicatritzà ràpidament perquè el cervell de l’ancià s’havia endurit, més encara, envers als seus enemics. «És un cristià, al cap i a la fi», enraonà amb sorda fúria contra ell mateix i la seua imperdonable debilitat passada.

Ara, sobre la boira intemporal formada davant els seus ulls, al barranc solitari, Ahmed Xubudi, més enllà del dolor i el patiment, resseguia les últimes peripècies dels rostolls del seu poble sobre aquella terra robada.

Així pogué veure que la sort de Turigi fou coneguda pels seus seguidors pocs dies després que el senyor de Manzal hagués tornat amb una ja inútil ampliació del termini de seguretat i que el desànim s’escampà entre els refugiats, com un hàlit mefític, en veure’s sense el seu cap. I també com es dividia l’opinió entre els pocs que propugnaven recercar amagatalls més llunyans i segurs i la gran majoria partidària de lliurar-se a la incerta magnanimitat del de Boïl.

Però el vell del barranc hagué d’admetre que, en aquell quadre tràgic on es dibuixava la sort dels tagarins durant aquells dies infausts, no fou el senyor de Manzal qui pitjor comportament va tenir. El baró Felip Albert es mostrà partidari de la persuasió i la tolerància amb aquells dissortats de les muntanyes i no abusà de la propensió al fatalisme que advertia entre els fugitius. Comprengué de seguida la necessitat que els homes del comte de Carlet i tots aquells que estaven marcats per l’arrest i la posterior mort de Turigi restaren al marge de les actuacions que preparava. Ans al contrari, utilitzà com a intermediaris uns moriscs de Qat ad-Dabúr, conversos autèntics i exempts per tant del Decret d’Expulsió, per entrar en contacte amb els fugitius. I també li foren de gran utilitat els serveis de Muluf, el lloctinent de Turigi, a qui pogué convèncer perquè persuadís els seus antics companys de fugida de la conveniència de dirigir-se, sense més demora, als ports d’embarcament.

Precedit d’aquells missatgers forçats, el baró Felip Albert, després d’uns dies de descans a Millars, s’endinsà serra amunt, cavalcant al costat del capellà de la família, mossèn Pere Vilar i voltat de mitja dotzena de ballesters, dos homes armats amb mosquetons i muntats en mules i una cinquantena d’infants.

El cavall ruà del baró era nerviós i jove. El de l’eclesiàstic, més parsimoniós i entrat en anys, s’adaptava al posat bonancible del seu poc habitual genet però sense perdre el ritme ni la distància amb el de Boïl. Les mules dels soldats els seguien agrupades quan el terreny ho permetia i en filera quan les quasi inexistents dreceres els obligaven a adoptar aquella formació. Quan el camí es feia massa perillós per als animals, els infants més joves s’avançaven i feien de guia dels genets.

El baró cavalcava en silenci. Això preocupava mossèn Pere perquè el veia en una actitud que no era l’habitual.

—Sia Déu servit que aquesta gent s’avinga a acceptar les vostres propostes i puguem acabar en pau aquestes fatigues per bé del regne —digué per trencar aquell silenci només contrapuntat pel ritme monòton dels cascs de les cavalleries contra les pedres del camí.

—Difícil ens ho ha posat la notorietat de les fetes del senyor comte de Cocentaina, dellà el Xúquer, mossèn Pere. Això, per no parlar de les accions del comte de Carlet i de la gent de Torrent en aquests indrets on ara ens movem.

L’eclesiàstic va guardar silenci perquè poc era el que podia oposar als arguments del baró. Desitjava acabar en pau aquella tasca desagradosa però havia presenciat i tingut notícia de grans desmesures comeses contra aquells infidels Ell els volia a Àfrica, lliures però ben lluny, perquè allò no forçava en excés la seua consciència, però no podia pair les escenes de sang i violència que havia hagut de presenciar contra aquells desgraciats. I tampoc no podia suportar les seues mirades derrotades.

Es trobava en aquelles consideracions quan arribà un dels exploradors de Qat ad-Dabúr. Pel que deia, havien ataüllat un jove que caminava muntanya amunt amb un cànter d’aigua al llom, procedent, segons totes les evidències, d’un rierol esquifit que corria entre les pedres a l’encontre del Xúqr. Boïl féu una senya a dos dels ballesters, que s’avançaren seguint Muluf. AI cap de poc el cànter rodava llitera avall i els homes del baró arrossegaven fins on ell es trobava un xiquet d’uns tretze anys i li’l posaven davant.

—Qui ets? Com et diuen? —li preguntà. El presoner mirà amb ulls temorosos aquella host que formava cercle al seu voltant i la seua mirada es clavà en la terra. Muluf es dirigí al baró.

—No entén aljamia, senyor. Aquest xiquet és del camp i no de moreria. Deixeu que siga jo qui li pregunte.

Boïl féu un gest d’aquiescència.

—Demana-li on es troba la seua gent. I quants en són.

Muluf es dirigí en algaravia al presoner, el qual, inicialment continuà en silenci, però quan l’amenaçaren de ser enforcat allí mateix si no col·laborava, donà unes contestacions temorenques i entretallades. L’idioma que interrogador i interrogat feien servir creava una expectació impotent entre el grup cristià. Només Boïl entenia algunes expressions aïllades que tampoc no l’ajudaven gaire.

—Condemne Déu aquesta llengua aràbiga de Satanàs —mormolà entre dents mossèn Pere.

El baró féu un gest amb el qual li imposava silenci. Muluf i el presoner parlaven ja amb certa continuïtat i tots veren que el jovenet assenyalava una carrasca que es retallava contra el cel en una llunyana revolta del camí que seguien.

—Què diu? —preguntà Boïl.

Muluf féu una ràpida recapitulació mental abans de contestar. Desitjava creure que tot el que feia seria per bé de la seua raça i gent, però no n’estava segur. Coneixia la fama del de Manzal, però també els fets de la vall de Búb, el carnatge d’al-Agwár i el miserable comportament del comte de Qust ant ániya, a més de la infinitat de vexacions, assalts i injustícies comesos contra els moriscs que es dirigien cap als ports d’embarcament, coses que li donaven arguments per al pessimisme. Però era un presoner —útil però presoner— i no tenia opció.

—Senyor, aquest xiquet afirma anomenar-se Jaume Mas i és cristià nou de Millars. No sap quants refugiats hi ha a les muntanyes, però els seus parents parlen de menys d’un miler, potser no arriben a la meitat. No es troben ajuntats sinó escampats i dispersos pel muntanyam. Formen grups de quatre o cinc famílies i diu que els seus parents viuen en una balma que s’obri devora d’aquella carrasca que allà es veu.

—Jaume Mas, dieu que s’apella? He cregut escoltar-li com deia que lo seu nom és Celim. O potser m’he confós? —Muluf abaixà els ulls i Boïl reblà—: Comprenc. Cristià nou. O muslim vell, tant se val. Jaume Mas els diumenges a missa, si és que hi anava, i Celim la resta del dia, no és així?

—Saps senyar-te? —preguntà mossèn Pere.

—No, no, pare. Bé estan les coses així. Deixem en pau l’ànima d’aquesta criatura i mirem de dur a terme el treball que ens hem proposat —digué el baró.

Es girà cap a Muluf i els dos tagarins de Qat ad-dabúr.

—Acompanyareu aquest minyó fins a la cova on es troba la seua gent i els convencereu perquè se’ns lliuren —digué assenyalant la carrasca llunyana clarament perfilada per la llum del capvespre.

El gest del baró omplí d’inquietud el jove presoner qui es dirigí a Boïl, s’agenollà davant el seu cavall i enllestí una nova peroració incomprensible en la seua algaravia nativa.

—Senyor, us prega mercè de la vida per als seus familiars. Són allí sos pares i dues germanes. Sa mare espera un altre xiquet. També hi ha vells i altres parents.

—Digues-li que el senyor de Boïl compromet sa paraula. Se’ls respectarà la vida i els béns de què disposen. Els meus homes els donaran protecció i guiatge fins al Grau i els posaran als vaixells sans i estalvis. I mira què fas, Muluf, perquè els meus ballesters et seguiran i et tindran sempre dins l’abast de les seues armes. Quan els hages convençut, ens fareu senya perquè ens hi acostem. I aneu ja, que la nit està a punt de caure —conclogué.

Hagueren de passar dues hores abans Boïl no tingués notícies dels seus enviats. S’esperava ja el pitjor quan va arribar, nit negra ja, un dels ballesters amb bones noves. El contacte s’havia establert, però el tracte havia estat llarg i laboriós i passà molt de temps abans els refugiats no acceptassen les garanties ofertes pel baró. El ballester havia tornat en persona atesa la impossibilitat de fer senyals enmig de la foscor i també per guiar-los per aquell camí tan dificultós.

Una hora després, Boïl i mossèn Pere, seguits pel mig centenar d’infants, arribaven davant la boca d’aquella cova recòndita. Els moros hi havien encès un parell de fogueres que havien servit de referència orientadora a la host. Al voltant d’una d’elles s’apinyava una vintena de moriscs, dones més de la meitat i vells i xiquets la resta, amb un aspecte tan míser i desmillorat que feia pena veure’ls. Únicament els xiquets presentaven una aparença més saludable.

Felip Albert descavalcà i s’acostà al cap dels ballesters sense deixar de mirar de reüll el penós grup que formaven els presoners, perquè d’alguna manera així se’ls podia considerar.

—Capità Fons, no veig ací homes drets i fets. Només dones, ancians i xiquets.

—Així és, senyor, però no se què dir-vos. Muluf ha parlat llargament amb els dos vells però s’ha negat a explicar el contingut de la conversa, tret del fet que es lliuren a la vostra mercè, Diu que només a vós trametrà la resta.

El de Boïl es girà cap al moriscs.

—Has escoltat ço que diu el capità. Ara vull saber on es troben els homes adults d’aquest grup.

—Senyor, segons afirmen els ancians, hi ha cinc adults a cosa de mitja llegua d’on ara som. Concretament allà baix —digué assenyalant un punt llunyà enmig de la foscor on, forçant la vista, es podia percebre la dèbil reverberació sobre la pedra d’una foguera amagada—. Em diuen que han anat a pastar farina però que, en circumstàncies normals, ja haurien d’haver tornat. Potser estan sorpresos de veure aquestes fogueres.

—No encenien fogueres ací a la cova?

—Sembla que no, senyor. Possiblement per precaució de no descobrir la situació del refugi.

—I perquè se’n van tan lluny a fer pa?

—Això no ho sé, senyor.

—Pregunta’ls-ho.

Muluf s’adreçà als vells de la cova i conversaren una estona mentre les dones estrenyien els xiquets contra les seues cames i els soldats, seguint les instruccions rebudes, escorcollaven l’habitacle sense trobar-hi altra cosa que flassades i màrfegues de corfa de panís i unes robes i eines de cuina.

—No hi ha armes ni bastiments a la cova, senyor.

—És molt estrany, tot açò. Muluf, vull que expliquen, ara mateix, què és el que passa ací.

L’al·ludit parlà novament amb el grup i especialment amb una de les morisques més joves i informà.

—Diuen que tenen els queviures muntanya avall, soterrats o amagats en llocs segurs i escampats. Ho fan per no perdre tots els aliments en un únic colp de fortuna adversa.

—Pregunta’ls per què ixen de la cova per fer el pa.

—Necessiten aigua, que ací no en tenen. Baixen al riu i el fan de nit. Amaguen com poden el foc, però si algú l’arriba a veure queda desorientat respecte a la situació de l’autèntic refugi on tenen els familiars.

Boïl callà i passejà lentament la mirada pels seus captius. Es detingué en la dotzena escassa de dones, joves quatre o cinc d’elles però d’una bellesa tocada ja per les privacions i la penúria. Els xiquets, agafats a les gonelles de les mares, el miraven de cua d’ull. Els vells, amb esguards expectants una mica cansats. En totes les mirades, amb més o menys claredat, era present la súplica, sense que allò exclogués restes d’orgull. Pel cap del baró passaren molts sentiments, però finalment hi predominà la compassió. Una compassió que no excloïa la prudència quan parlà.

—Capità Fons, hem de fer tornar aquells homes d’allà baix —féu assenyalant la llunyana claror que titil·lava en la nit—. Us acompanyaran Muluf i dues d’aquestes morisques. Els feu arribar el meu missatge i torneu amb ells. Que us indiquen també el lloc on amaguen els queviures. Els faran falta per al viatge a la costa.

Una hora desprès, el petit destacament guiat per les dues morisques tornà a la cova, seguit pels cinc homes. Dos d’ells eren quasi adolescents i tots duien al rostre el temor i la incertesa. Boïl es disposava a repetir una vegada més la seua promesa de garanties quan es fixà en un dels moros.

—A tu et conec. No ets Miquel Ferelli, de la vila?

—De Xilvella, senyor. Em vaig avassallar amb vós fa deu anys, quan vivíeu al poble més sovint.

—Parles romanç.

—Una mica i malament, si ve de cas, com tots els cristians nous manzalins. Perquè no és el nostre idioma —afegí amb un punt d’orgull.

—I què fas ací, tan lluny de la baronia…, o del Grau?

—Estic amb la meua gent, senyor. No hi ha seguretat als camins per als moriscs, ni tampoc als mateixos vaixells, segons hem pogut saber. Preferim morir ací, a la nostra terra, ans que empesos com a ramat cap a la mar i cap a la indignitat i la mort.

—No hi haurà mort ni indignitat per a vosaltres, si seguiu les meues ordres. Teniu la meua paraula.

—Paraula de crisità! —deixà escapar el tagarí.

—Què has dit?

—No res, senyor. Hem decidit confiar en vós i en la vostra paraula. Veurem si es més valuosa que la del marquès de Dénia o la del comte de Cocentaina…, o la del comte de Carlet. Heu de saber que ho fem pels nostres familiars, que si tan sols hi hagués homes en aquestes serralades, per força d’armes ens n’hauríeu de traure. Però ens resulta forçós admetre la vostra protecció i confiar que sigueu home d’honor, si volem salvar les nostres dones i els nostres xiquets.

Boïl mirà durant uns segons els ulls ferms i una mica melancòlics d’aquell moro que de tal manera li parlava. Pensà de tallar aquell inici d’insolència però mirà la cara dels vells i el ventre ixent d’una morisca prenyada i optà per deixar-ho córrer. Oportunament li parlà el cap del seus ballesters.

—Senyor, tenen gran provisió de queviures vora riu. Tots ben guardats i ordenats i ben ocults entre els badalls de les roques i en petites sitges, colgades sota terra, que han anat obrint. Hi ha blat, oli i sal i també figues i panses en tal quantitat que podrien nodrir durant molt de temps tota aquesta gent, encara que potser són també utilitzades per altres grups de fugitius.

—Però aquesta gent té molt mal aspecte i semblen arrossegar una vida de misèria i privacions. Alguna cosa no és conforme, ací.

Es dirigí novament a Ferelli, de Xilvella.

—Digues-me. Com és que teniu tal provisió d’aliments?

—Els fem durar. No sabíem quant de temps viuríem en aquesta aspresa.

—Els fèieu durar…

—Prioritat per als ancians i els xiquets, i també per a Jaddiya, que espera família. La resta mengem un dia i dejunem l’altre, fins que Al·là dispose una altra cosa.

—I així és el vostre aspecte, per haver desobeït la voluntat del rei.

Ferelli alçà el cap.

—El nostre poble és dur i sofert, senyor baró. Està acostumat a les dificultats des que el Rei Conqueridor entrà a la terra de la Xarquia fent servir pactes i compromisos tant com la força de les armes. No ens ve d’un dia, dejunar.

Boïl no contestà, féu mitja volta abans de donar ordres concretes i precises als seus homes. Era ja una hora molt avançada i necessitaven descans. Manà als tagarins que entrassen a la cova per passar la nit. Ell i els seus homes restaren al ras, sota les estrelles, voltats de quatre fogueres. Per primera vegada, des de feia setmanes, no es va passar fred a la cova.

El sol ixent fou el senyal perquè el grup de captius i els seus guardians començassen a remenar-se. Mitja hora després, Boïl repartia ordres destinades a dur a bon fi el pla que tenia preestablert. Ell continuaria vall amunt en cerca de nous grups de fugitius. Mentrestant el capità Berenguer, establert a Millars, conduiria a la costa els grups més grans que s’anassen formant amb la gent que el de Manzal li enviaria. Cridà el capità Fons.

—Anireu amb les dones fins als dipòsits d’abastaments d’aquesta gent. Agafeu deu infants i deixeu-ne ací quatre per vigilar els presoners. Quan hàgeu portat totes les provisions no us detingueu en aquest lloc, continuareu fins a Millars i comunicareu al capità Berenguer que jo continue vall amunt i que li faré arribar més gent. Quan n’haurà reunit un centenar haurà de conduir-los sans i estalvis als vaixells del Grau.

Fons empal·lidí.

—No serà molta morisma per a tan exigua escorta, senyor?

En aquell moment se’ls apropà Ferelli i, com si l’hagués escoltat, es dirigí a Boïl.

—Senyor, he observat que la vostra tropa és escassa i això em fa témer per la seguretat de la meua gent. Seran prou els vostres infants per a defensar-nos dels assalts dels cristians durant el llarg camí que tenim al davant?

El baró mirà significativament el capità dels ballesters i després es dirigí al morisc.

—Estaran sota la protecció del senyor de Manzal i el seu estendard. El capità Berenguer és portador, com jo, de papers que certifiquen la missió que tenim encomanada, que és pacífica i de benignitat i jo dic que sota la meua paraula arribareu a Berberia sense entrebancs.

Als ulls del morisc brillava la malfiança.

—Senyor, tots els moriscs de la vall coneixem què passà amb Turigi.

El baró Felip Albert guardà uns curts moments de silenci mentre pensava ràpidament. Impossible descarregar sobre el de Carlet tota la responsabilitat de l’afer, però calia donar resposta ràpida.

—Turigi faltà al seu compromís amb mi. El comte de Carlet i la justícia del rei el tractaren, per consegüent, com a rebel. Consell et donaré i és que no imites el seu mal exemple. I també que no tornes a posar en dubte, i menys encara públicament, la meua paraula d’home d’honor —digué amb un to glacial.

El morisc s’acovardí i féu mitja volta en silenci.

Una vegada Fons formà el seu grup, Boïl muntà a cavall, s’acomiadà i enfilà la imperceptible drecera que s’endinsava en aquella vall salvatge seguit del capellà, de Muluf i una de les dones i d’una discreta host, massa nombrosa com a grup explorador i massa escassa com a força de combat.

Quan la drecera s’eixamplà, mossèn Pere va fer avançar la seua cavalcadura fins a posar-se-li al costat. El sol era ja alt i, malgrat l’estació, la seua força es feia notar. L’eclesiàstic se li dirigí amb veu i to tranquils, com sempre que volia influir sobre el seu senyor.

—Heu pensat, senyor baró, que tant Ferelli com el capità poden tenir raó? La nostra host és ben minvada, una vintena d’infants i un grapat de ballesters i mosqueters. No sabem quants moros pot haver-hi en aquestes serralades, poden ser centenars…, o milers.

Felip Albert marxava taciturn i capficat.

—No serà amb força d’armes que acompliré el desig del rei.

—Ho sé, senyor, però potser haurem d’usar-les, enmig d’aquesta immensitat salvatge i tan allunyats de la nostra gent.

—El nom del senyor de Boïl és conegut i anomenat entre tots els cristians nous del regne. La seua paraula té valor de llei. I ús diré més: recordeu-vos de les famílies de la cova i convingueu amb mi que no són llops ans més aviat ovelles indefenses. Cap glòria no aportaria al meu nom vessant la sang d’aquests fugitius. I tal no faré.

—Sang sarraïna —medità en veu alta el rector.

Boïl no contestà i marxà callat durant una llarga estona. Creia fermament tot el que havia dit i sabia també quina era la seua autèntica missió i quin el desig del rei. Persuasió seria la seua arma. Se sabia respectat dels moriscs i comptava amb l’ajut de Muluf i amb l’efecte que pogués causar l’acompanyament dels moros de Millars i Qat ad-Dabúr i més encara el de les dones de la cova per poder convèncer els grups —no sabia quants— que aniria trobant pel camí.

La fidelitat al rei, tot i considerar un greu error el Decret d’Expulsió i l’actitud del monarca durant l’audiència que li va concedir, li era consubstancial i la tenia ficada al moll dels ossos. Aquella fidelitat era la pedra mestra del seu honor. Per això suava sota el sol d’aquella vall inhòspita, socavant i destruint els fonaments que havien donat suport a la grandesa de la seua família, de la seua baronia i de totes les baronies del regne.

Sabia què significaria per a sa casa i per a la vila sobre la qual exercia el seu senyoriu l’expulsió dels cristians nous i preferia no detenir-se a pensar en l’estat de la seua hisenda. Tampoc no oblidava l’afirmació, que havia fet fortuna, emesa en un repte de sinceritat pel baró de Malferit: «Més m’estime un sol llaurador morisc que una dotzena de cristians vells, indolents i maules!».

Boïl no volgué imaginar com trobaria el vell barri de la Sèquia i el carrer dels Oficis, quan tornaria a la seua vila.

Es tombà cap a l’eclesiàstic i se sorprengué parlant-li amb inusual fredor perquè realment el tenia en molta estima.

—Em pregunte, mossèn Pere, què deu pensar Déu de nosaltres en aquests moments.

—No us entenc, senyor.

—Jo crec que sí.

El clergue mirà de reüll.

—Jo pense que us deu veure complint el desig del nostre monarca, amb glòria i profit de la nostra religió.

—No parlava de mi ni de vós en concret. Pensava en tots nosaltres plegats. En tots els cristians del regne. I en tot el que hem fet a aquesta gent.

Mossèn Pere inhibí, tant com li fou possible, un inici de reguitnada davant aquella reflexió insòlita en el seu senyor.

—En la Sagrada Escriptura trobem, senyor Felip Albert, que el serf obeirà el seu senyor.

—Ho sé. Els cristians nous del poble sempre m’obeïren.

—Senyor, pense que potser obeïen les vostres ordres però no les de la nostra santa religió. La seua falsedat era fama pública entre tots els cristians vells. Només per temor fingien complir amb l’Església i després, a casa i tret d’unes poques famílies que tots coneixem, tornaven a les seues supersticions mahomètiques.

—Dins les seues cases…, i sense mal per a ningú.

Mossèn Pere s’exaltà a desgrat seu.

—Amb molt de mal, diria jo, per a la nostra religió i també per a la seguretat de la monarquia. Us he de recordar les fustes de corsaris moros, sempre rondant les nostres costes, cridades per aquesta gent? O la rebel·lió dels granadins i la sang vessada en segles passats pels almoràvits i altres fanàtics africans?

—No discutiré aqueixes coses i supose que vós tampoc no discutireu que els cristians nous de la nostra vila eren gent pacífica i bons vassalls.

—Era deure seu. I tampoc no es podran queixar de la magnanimitat del nostre monarca. Ara podran viure a Berberia, entre els seus germans i sota l’obediència del tirà d’Istanbul qui els permetrà viure lliurement en la seua secta, com tant han desitjat.

Les passes de les cavalleries sobre la drecera marcaven un ritme ensopidor. Es féu un curt silenci abans que el baró contestàs pausadament, com si sospesàs el contingut de les seues paraules davant aquell inferior, que no ho era totalment.

—Els viatgers que tornen de Llevant conten que a Istanbul els cristians i els jueus no són destorbats en les seues pràctiques pel govern del Gran Turc. I ací, què hem fet nosaltres amb aquesta gent? Robatoris, assalts, assassinats, furts de xiquets. Pràcticament se’n van amb la roba justa i poca cosa més. A penes els hem deixat els ulls per poder plorar.

—Són insurrectes contra la monarquia catòlica, senyor. I amics dels turcs. Mercès haurien de donar encara al nostre rei perquè no va seguir, com els israelites de l’antiguitat, les ordres del Senyor, que els manà passar a degolla tots els cananeus i recriminà Josuè per la seua feblesa en aplicar-les.

—No conec, com vós, la Bíblia però he vist els ulls dels nostres presoners de la balma, els vells, les dones, els xiquets, sos pares… Sé que Déu no me manarà jamai allò que demanà a Josuè.

En aquells moments se’ls apropà Muluf, qui tallà aquella conversa de continguts tan poc habituals entre el baró i el seu capellà.

—Allà hi ha gent —digué el moro.

Boïl mirà on li indicaven i pogué distingir mitja dotzena de persones a la vora del riu. Semblaven estar llavant roba i vaixella i no haver advertit la seua presència. Es girà cap al morisc.

—Saps ja què has de fer. Acosta’t amb una de les dones, parleu-los i féu-me’ls venir. Digueu-los qui sóc i per què em trobe ací.

El baró descavalcà i manà descans a la seua host. Els homes s’assegueren sobre les roques mentre seguien amb la mirada l’avanç per la drecera d’aquella mínima i pacífica ambaixada cap al fons de la vall. El parlament durà quasi una hora i quan ja Boïl començava a impacientar-se i s’aprestava a seguir els emissaris, observà que Muluf semblava fer senyals des de la llunyania. Després distingiren altres figures humanes incorporant-se al grup inicial i poc després una vintena d’ànimes, carregades amb petits embalums, començaren a caminar cap on ell es trobava encapçalats per Muluf i la morisca de la cova.

Vint minuts després, la trista comitiva s’apinyava al seu davant. Sis moros adults, set dones, tres vells, un d’ells sostenint-se amb crosses i amb l’ajuda d’una joveneta, i quatre menors.

—Glòria a les armes cristianes, mossèn Pere —digué amb suau sarcasme el baró Felip Albert—. Aneu a sermonejar-los vós, o preferiu que siga jo qui els parle?

La host del baró de Manzal passà encara dues setmanes més recorrent aquella vall recòndita i intricada en cerca de les darreres famílies i grups de moriscs fugits. Va ser una feina ímproba i plena de paciència i mà esquerra, però afortunadament per a Boïl el missatge de la muntanya semblà arribar fins als amagatalls més remots amb la notícia de la seua presència i, sobretot, de la seua disposició benevolent. Aquells infeliços celebraren reunions improvisades i assemblees cada nit, a l’escassa llum de les estrelles, amb sentinelles d’orella fina i mirada temorenca guardant-los les espatlles. Hi hagué qui arribà a proposar el segrest del baró amb vista a utilitzar-lo com a ostatge, encara que tampoc no quedava clar amb quina finalitat; d’altres, pocs, proposaren continuar amagats durant uns anys, fins que s’abandonassen les operacions de recerca, per fugir després en direcció a Castella fent-se passar per simples vagabunds. Però la idea tampoc no prosperà perquè la immensa majoria dels fugits eren moriscs del camp que no parlaven ni entenien altra llengua que l’algaravia, cosa que feia impossible l’èxit d’aquell propòsit. Uns quants vells es van negar terminantment a moure’s ja d’on eren; la Xarquia era la seua terra i en ella volien acabar els seus dies, encara que fos al més inhòspit i esquerp dels seus indrets, ningú no els pogué dissuadir de la seua decisió, que fou respectada. La majoria es decidí, no obstant, pel mal menor d’acceptar l’exili definitiu a Berberia, fiada en el guiatge del baró cristià.

Quan la dramàtica decisió prengué cos, aquelles abatudes assemblees es dissolgueren lentament en silenci. Als vells dissidents i irreductibles, perquè poguessen acomplir el seu desig, se’ls deixaren les coves més amagades i que —en la mesura del possible— reunien millors condicions. Algunes es trobaven en llocs inversemblants i altres, més àmplies i accessibles, eren en canvi massa a la vista. Algun dels ancians es féu enrere en l’últim moment i de qualsevol manera foren pocs els qui es quedaren.

Quan arribà el moment, es produïren algunes escenes penoses. Els vells veren partir amb mirada indefinible el gros dels expulsats. La viuda Khadila s’espenyà amb el seu fillet perquè ningú no la pogué apartar del seu convenciment que abans d’arribar al Grau li’l furtarien; i Rudzill, l’orfebre, es tallà les venes i deixà anar la sang pel rierol que corria entre les penyes; però allò no canvià el curs de la decisió majoritària, com tampoc no ho aconseguí Saddam, el bouer, qui es tornà foll i afirmava ser descendent de lo rei Çaït, ni la vella Zulimma, qui arrapà la cara de la seua filla perquè havia tingut amors amb un cristià… Eren espasmes inconnexos precursors de la fi.

L’endemà, Boïl començà a rebre els primers grups moriscs que es lliuraven a la seua mercè. En grups de trenta, quinze, vint persones, amb el fatalisme pintat als rostres, lent i continuat degoteig muntanya avall cap al petit campament del de Manzal.

Durant la darrera setmana els seus escamots escorcollaren encara els més ocults racons de la vall per trobar i convèncer fins al darrer amagat. Només un dels vuit vells es deixa trobar.

El baró acompanyà personalment durant el camí als molls del Grau l’última partida de moriscs. En alguns punts els seus homes hagueren de formar cercle defensiu al voltant d’aquells infeliços per protegir-los dels insults, les pedres i els ous podrits dels llauradors cristians del camí del port.

El baró esperà uns dies fins que va veure sortir el vaixell amb aquella gent que havia protegit i se li clavaren en l’ànima les mirades de desemparança dels forçats passatgers quan el navili començà a separar-se lentament dels molls dirigit per tripulants d’aspecte rufianesc.

Després, es posà novament al capdavant de la seua host en el silenciós trajecte de tornada cap a la seua baronia.