Zenit i nadir

La llarga penitència de cinc anys del darrer alfaquí de Manzal havia arribat a la seua fi. El seu pietós sacrifici i la benevolència d’Al·là, el Savi, el Misericordiós i el Compassiu, l’havien fet digne del do especial que Ell atorgava únicament als més escollits dels fidels, als més grats al seu cor. Perquè Ahmed Xubudi, el darrer alfaquí de Manzal, s’havia guanyat, per una sola nit, la facultat divinal de poder conèixer el futur de la terra sagrada de la Xarquia i l’esdevenidor dels seus fills, els tagarins.

Una sola nit, la Nit del Destí del mes de ramadà, la mateixa en què el profeta Muhhammad rebé la revelació de Déu, Ahmed Xubudi podria, sobre l’aigua quieta del seu petit tassó d’obra de terra, guardada de la calor del sol i del foc, esquinçar el vel d’un futur que pressentia gloriós, perquè no podia mentir la premonició del seu cor ni el fulgor, creixent nit a nit des de feia mesos, de l’estrella de Mizar, el segon cavall del Carro, ni el de l’estrelleta d’Alcor que n’era el genet.

L’ancià donà gràcies al Misericordiós pel fet de compadir-se dels seus sacrificis i premiar la seua fe. Havia conclòs la més dura de les penitències: el compliment del penós deure que un dia, ajudat de la mà de Déu, s’imposà, de contemplar i pair estoicament vora quatre segles del temps antic. Un temps dissortat, dur i trist per al seu poble estimat. Durant tres arcs de sol sobre el Barranc Fondo Ahmed Xubudi, aïllada la ment del món exterior, concentrades les forces de la seua ànima creient, havia pogut contemplar, a través de l’esguard d’Al·là, els dies i els segles de la Xarquia, des dels boirosos temps de la caiguda de Balansiya a les mans del Rei Conqueridor fins a les nítides imatges del temps de l’expulsió. I també havia reconstruït en la memòria la seua pròpia fugida de Manzal i la posterior arribada al barranc que, durant cinc anys, havia constituït tot el seu món.

En aquelles setanta hores, l’alfaquí escurà el calze de l’amargor, ple fins a les vores del fel i la sang de la història dels tagarins. La gràcia menor de poder reviure el temps vell es va convertir per a ell en el més dur dels sacrificis i en la culminació final de cinc anys d’ascesi.

Quan finí l’implacable compliment d’aquell deure necessari, el cos de l’ancià pagà el seu tribut. Es trobà amarat de suor, presa de tremolors incontrolades i afectat d’una gran debilitat. Aixecà penosament la seua persona increïblement adolorida i entumida per tres dies d’immobilitat i duríssima concentració i, trontollant, quasi arrossegant-se, entrà a la cova, on caigué esgotat als braços d’un son profund i compassiu.

Però ben endins tenia la certesa absoluta que Déu el despertaria quan fos el moment. Ben a temps de la vigília de la Nit del Destí.

Despertà moltes hores després amb la sensació imperiosa, que se superposava a qualsevol altra, d’una set irresistible. Isqué de la cova i féu, una vegada més, el curt camí de pujada fins a la font on begué copiosament, com mai no ho havia fet durant el darrer lustre.

El dia era esplendorós i a l’ancià allò li va semblar un signe encoratjador. Féu amb ànim redoblat les seues ablucions matinals i es llavà mans, peus i rostre abans de prosternar-se de cara a l’alquibla de la Meca i fer la seua oració del matí. Quan acabà, es va sentir també famolenc i després de menjar-se dues garrofes i unes quantes ametlles pensà que aquell dia bé podia fer una excepció i donar una satisfacció desueta al seu cos tan llargament castigat. Uns metres més avall de la seua cova, sobre la llitera del barranc, destacava un grup de margallons i Ahmed Xubudi, amb una estranya sensació de benestar que no havia tornat a sentir des que era infant, entrà a la cova, d’on isqué poc després amb una dagueta minúscula, i es dirigí al grup de verds ventalls constituït per les palmes dels margallons. S’hi assegué al costat i amb tota la parsimònia del món començà a gratar la base d’una de les plantes, alçant pedres i guanyant profunditat fins a arribar a l’oculta i sucosa arrel. A poc a poc la descobrí totalment i la va extraure del seu humit recer. Amb la roba li torcà somerament la terra adherida i sense tan sols netejar-la amb aigua la devorà amb una delectació que quasi li semblà pecaminosa.

Aquell dia la resta d’oracions, encarat al santuari de la Ka’ba, foren oracions de goig perquè la nit d’aquell dia era la Nit del Destí. Com aquella en què, vora mil anys endarrere en el temps, el Profeta va rebre la revelació de la Divinitat i el mandat de renovar el món. Ara, quan es complien nou-cents noranta-dos anys des que la Veritat féu el primer pas en un món envaït per l’error, ell viuria també la nit gran de la seua vida.

Amb parsimoniosa i cerimonial unció, omplí amb l’aigua de la font el seu tassó i protegint-lo dels raigs del sol el diposità a l’ombra, sobre la terra plana de l’entrada de la seua balma i esperà, en reconcentrada meditació, que arribàs el moment.

A la caiguda de la vesprada, quan la lluna aparegué per l’horitzó, disputant-li prematurament el cel a un sol encara present, l’alfaquí se sentí en pau amb el món. El cant de les aus, la remor del rierol originat per la fonteta de la qual s’abastava, les olors de les plantes i els verds diversos de pins, oliveres, xiprers i garroferes li semblaren en harmonia total amb la voluntat d’Al·là. I quan contemplà Manzal, llunyà i ataronjat sota la llum del capvespre, tornà a veure’l com el seu poble.

Es trobava en una disposició d’ànim molt diferent a la dels dies anteriors i, mentre la vesprada avançava, s’entregà tranquil·lament als records més personals. El seu pensament, defugint els darrers anys de la seua vida, marcats a foc per l’expulsió, volà fins a la llunyana i feliç infantesa, transcorreguda entre jocs de carrer sota les arcades, els passadissos, i els envelats dels serpejants carrerons del barri morisc. Recordà els rostres i l’afecte dels seus pares Çaad i Sulaina, anomenats pels cristians Miquel i Teresa. Uns pares que Al·là, en la seua saviesa infinita, s’endugué ben a temps al seu Jardí i els deslliurà així dels infinits sofriments dels anys que precediren l’expulsió. Recordà els seus temps de ferrador i de terrissaire i els banys a la sèquia dels Arcs; i també recordà, sense haver-s’ho proposat, l’enderrocament de la mesquita de Manzal, i la commoció que experimentà quan Fathma, la filla de la seua germana gran, abjurà públicament de l’islamisme per poder casar-se, molt jove encara, quasi una xiqueta, amb Blai Nadal, oblidant per sempre més el seu nom i fent-se dir per tots aquell amb què formalment la coneixien ja els cristians: Valèria; i com la seua família li negà la paraula, des d’aquell dia. Però, sobretot, recordà la decisió presa, quan véu enderrocada la mesquita, de dedicar-se per sempre més al seu poble perseguit. Rememorà els seus anys d’aprenentatge amb l’ulema i la seua determinació, sota l’impacte de la defecció de Fathma, de viure i morir cèlibe, a imitació dels rectors cristians, per consagrar-se millor a la seua missió.

Mirà, sense aconseguir-ho plenament, de defugir els records trists per recrear només aquells que conhortaven el seu cor.

Així el sorprengué la nit. Una nit de lluna blanquíssima i estrelles diamantines que contemplaven, des del seu camp d’atzabeja, una barrancada sumida en un silenci expectant i quasi intemporal.

Quan arribà el moment, Ahmed Xubudi, amb unció extrema, prengué el tassó d’aigua entre els seus palmells, el diposità a la vora de la cornisa on es trobava i segué davant del recipient amb les cames encreuades. El petit cercle de líquid reflectia una lluna mòbil i trencadissa sobre la qual el vell mussità unes oracions i després tancà els ulls durant un temps. Finalment, amb les mans obertes, protegí el seu front mentre el cos s’inclinava sobre el recipient i romania quiet durant una llarga estona.

El cant dels grills remarcava més el silenci que dominava el Barranc Fondo.

Qui hagués pogut observar el vell, en aquells moments, s’hauria adonat de la seua immobilitat total i de l’absoluta concentració de la seua mirada sobre l’aigua. I després hauria vist nàixer i créixer una agitació i una inquietud progressives que feien tremolar aquell cos eixut. En un determinat moment el vell tancà els ulls amb força, com si es resistís a admetre allò que veia. Després els tornà a obrir, carregats amb una llum patètica, per clavar-los sobre el líquid del petit recipient. Finalment els tornà a cloure mentre el seu cos s’alliberava de la tensió i es feia lentament cap enrere.

Aquell rostre, amb les parpelles caigudes i l’expressió relaxada per la resignació i l’abatiment, es va mullar amb les llàgrimes que lliscaven, abundoses i amargues, pels solcs entrecreuats de les galtes. Més tard, el vell es deixà caure de costat damunt la terra pedregosa, com si volgués adormir-se. Durant quasi una hora, la lluna i les estrelles foren testimonis únics del plany espasmòdic que s’havia apoderat d’aquella figura arrupida i presa d’una agitació incontenible. Per fi, el desassossec s’anà calmant fins a desaparèixer del tot i l’ancià es va incorporar lentament i alçà la mirada al cel, allí on un núvol negre ocultava totalment l’estrella de Mizar.

La Nit del Destí.

Només de recordar l’expressió el vell sentí com una punyalada al pit. Anys de sacrifici, penitència i pregàries; de soledat i meditació; d’identificació absoluta de la seua ment amb els noranta-nou noms de Déu…

La Nit del Destí!

Es va sentir sobtosament vell i cansat i per uns moments pensà que Al·là l’havia abandonat per sempre més. Afortunadament aquella sensació no fou duradora i aviat tornà a percebre la presència protectora i amatent del Misericordiós i el Compassiu. I la seua veu, que li parlava amb absoluta claredat i nitidesa.

Lentament s’assecà les galtes i mirà una altra vegada l’aigua del tassó. Poc després els seus ulls eren totalment secs i tenien una expressió nova i estranya quan mirà el cel. La seua veu sonà clara i amb fermesa redoblada, quasi imperativa, sobre la foscor solitària del barranc.

—Senyor, tu que ets únic i sense parió i regeixes la vida del món i les criatures, tu que vas crear la Ka’ba, melic de la terra, abans que la Meca, i la Meca abans que l’haram, i l’haram abans que l’Hediaz, i l’Hediaz abans que Aràbia, i Aràbia abans que el món, escolta’m, senyor, en aquesta Nit del Destí en què m’has permès conèixer allò que mai no hauria volgut saber ni imaginar. Ara et pregue que em deixes que puga veure la sort que depares als meus enemics que són també els teus.

Els ulls negres del vell, plens ara d’una fredor quasi inhumana, buscaren una altra vegada la llisa superfície d’aquella aigua on s’havien ofegat els somnis però on podia surar encara el plaer glauc i gelat de la venjança.

El líquid li tornà la llum apagada d’una lluna mig coberta pels núvols. I també una expressió nova i absolutament desconeguda, carregada de malèvola fruïció, en els seus ulls enrojolits i febrils.

El vell mirà una vegada més en la direcció de Manzal.

Però la mirada que, a través de les seues parpelles badades, dirigí al seu poble nadiu era una mirada nova, en res semblant a totes les que amb anterioritat li havia dirigit durant els últims cinc anys.