La forca del fossar

—Us diré què fareu, mossèn Joan, perquè aquest cas no ha finit conforme a justícia i això és un desordre que cal esmenar. Aqueix morisc rebel i sacríleg, que ha desafiat l’autoritat del baró i ha ofès la nostra Santa Església, ha rebut per necessitat una mort que no li pertocava, per la seua vil condició i per son actuar com a enemic del rei i de la nostra fe. Ha tingut mort de guerrer en lliça o en camp de batalla i no és just que un vilatà infidel reba mort de cavaller. És per això que, en absència dels senyors i del batlle, dispose que us feu càrrec del cadàver i adopteu les mesures necessàries perquè siga alçada forca fora de la muralla, a la muntanyeta on hi ha el fossar de la seua secta expulsada, i allí siga penjat com a bandoler i malfactor de la terra. Us ocupareu que el seu cos penge per trenta dies com a punició pels seus crims i com a exemple de facinerosos i notícia i fama del compliment de la justícia del baró. I és això tot el que mane. Aneu i feu-ho complir.

Mossèn Joan recordava no tant les paraules de la Baronessa Viuda com la seua expressió adusta i distant, quan les pronuncià. El seu to inapel·lable i imperatiu…, i també el propi irracional temor a oposar-se-li.

El rector recordà els seus sentiments durant aquella curta entrevista, quan va comunicar a aquella dona magra i espigada que les seues ordres havien estat complertes i el vell morisc havia mort ajusticiat…, encara que no va esmentar la segona fletxa.

La santa ira que l’havia envaït durant la profanació de l’església i la posterior sorpresa davant el desenllaç d’aquell drama indesitjat havien deixat pas, quan va veure en terra el morisc moribund, a un vague sentiment d’estèril i tardana pietat. L’impersonal i anònim enemic, que moments abans semblava senyorejar les altures del campanar, provocant la indignació dels cristians amb les seues imprecacions, es revelava ara, sobre la terra ensangonada, com un ancià menut i solitari, de cos increïblement remagrit. Mossèn Joan sentí que allò no havia estat bo…, ni necessari. Hauria estat més conforme al seu desig que el vell hagués obeït les seues ordres i hagués baixat al carrer. I ell s’hauria limitat a lliurar-lo als homes de la viuda. Però plagué a Déu que aquell negoci acabàs en sang i que ell es veiés agafat en el curs dels fets. Les absències circumstancials del batlle i del Justícia, a València, afegida a la més habitual dels senyors, al seu palau de la capital, l’havien deixat tot sol davant les ordres d’aquella dona trastornada i convertit en còmplice i quasi executor d’una mort amb interrogant ocult.

Li feia por la Baronessa Viuda. L’acovardia aquell rostre ossós i hieràtic de blavoses venetes transparentant-se a través de la pell lletosa. Els llavis prims i sense color, la tos intermitent i la figura alta i escardalenca, retallant-se ombrívola contra el finestral…

Els pocs que la conegueren bé, anys enrere, es feien creus de com s’havia agrejat progressivament el caràcter d’aquella dona que, altiva sempre, fou en canvi amatent i protectora amb els seus vassalls moriscs, «els seus morets» que en deia. Els vells del poble descrivien una persona que quasi resultava desconeguda. Ell la va tractar ja viuda i malaltissa, amb el cervell regirat. Mai no l’havia vista riure. Menys encara somriure. Viduïtat, malaltia i soledat havien operat aquella trista transformació. O potser els vells murs del palau de la plaça —per què en deien tots «el Castell»?— guardaven secrets desconeguts per als vilatans.

Mossèn Joan tremolà lleugerament, quan escoltà aquell mandat explícit i imperatiu. Va sentir dins seu que aquelles ordres despietades, que en absència dels barons impartia legítimament aquella dona, anaven horriblement contra la caritat cristiana i contra el respecte a la dignitat dels morts. «Aquell pobre vell ja havia purgat…». Però no va gosar parlar ni oposar-s’hi. La seua lluita interior era dolorosa perquè sentia que allò que havia escoltat no podia ser grat als oïts de Déu Pare. Però callà acovardit, una vegada més —ell que en home dominant i autoritari!— pels ulls gèlids de la malalta.

Després pensà que, al capdavall, el morisc ja era mort i que no li podria fer cap mal que penjassen el seu cos. I també es digué que qui obeïa mai no errava.

Isqué del palau conscientment capficat en els detalls necessaris per al compliment de l’ordre rebuda, òrfena de tota humanitat. Volia que la mecanicitat de les passes que havia de donar li tragués del cap el monstruós punt final on conduïen. Tampoc no volgué demanar-se si corresponia al senyoriu o als tribunals i soldats del rel l’execució, ja consumada, del morisc i el seu macabre remat. Semblava com si el discórrer del temps hagués invertit el seu camí.

Tenia pressa per concloure aquell mal negoci en què l’havia ficat la viuda, però no encertava quina podia ser la millor solució. Finalment decidí exercir sense miraments tota la seua autoritat i el seu ascendent sobre els feligresos, que eren pràcticament tots els habitants del poble. Recordà també que, durant el curt camí de tornada des del palau a la placeta de l’església, havia temut que la multitud no hagués comès alguna indignitat amb el cos del mort. No fou així. Els veïns s’havien limitat a rodejar el cadàver del vell, encara calent, en un cercle atapeït, mentre feien tota classe de comentaris.

Va costar-li buidar la plaça i fer tornar la gent a les seues cases, tret dels quatre joves que havia elegit perquè l’ajudassen. Hagué de fer ús de tot el seu autoritarisme i esmentà la viuda tres o quatre vegades. Finalment, va aconseguir que més de la meitat dels congregats abandonassen la zona. La resta —dones la major part— es limità a recular remugant fins als cantons i uns quants s’arrengleraren a les voreres pròximes.

Lliure momentàniament d’aquell quefer, pogué pensar amb més prestesa. Envià un dels minyons a cercar una grossa flassada, cosa gens fàcil d’aconseguir perquè la gent, prou reticent a deixar pertinences de les seues cases, es tancava per banda quan s’assabentava, o s’imaginava, la destinació que tindrien. Finalment, el xicot tornà amb un vellíssim i arnat requadre de llana que pogué obtenir a la casa d’un peraire.

La van estendre a terra i col·locaren damunt el cos esquifit i xop de sang de l’alfaquí.

Restava encara la part més problemàtica de l’encàrrec. Per sort la fusteria de Vicent Sempere i els seus fills es trobava ben a prop, però resultà més difícil convèncer el mestre de la necessitat que li construís una forca. A les dificultats que comportava l’inusual encàrrec, s’hi sumava la urgència amb què mossèn Joan exigia el lliurament del treball. El vell Sempere es passava la mà pel crani calb i ple de pigues.

—Avui mateix! Això és impossible, mossèn. Sabeu què demaneu? A més, quan he construït forques, jo? Són ja molt llunyans els temps en què els barons aplicaven justícia directament. Ni al meu avi li vaig escoltar mai que n’hagués fabricades.

Els fills del mestre fuster havien deixat quietes les seues eines i escoltaven la conversa del pare amb el clergue. Aquest insistia.

—No em digues que el que t’encarregue és impossible, Vicent. Es tracta d’un treball ben simple.

—No ho és! No ho seria encara que tingués tota l’experiència del món. Ha de suportar un pes important.

—El cos del morisc és ben magre i menut.

—És el pes d’una persona. Trenta dies, heu dit? A plena intempèrie. Això vol resistència i equilibri, i també bona fusta. És absolutament impossible que us ho faça avui mateix, com demaneu. Impossible, mossèn Joan!

El rector es trobà sense arguments. Mirà l’expressió del mestre Vicent, que no mentia, i després les cares expectants dels seus fills. Observà el requadre de taulells encastats en una de les parets que representava sant Josep. La cara bonancible del patró del gremi semblava retraure-li l’odiosa tasca que duia entre mans i la pressa li tornà de sobte. També la desorientació. Va recórrer nerviosament el taller i la seua mirada acabà detenint-se en un pesant eix metàl·lic de carro. Abans que el seu pensament pogués concretar la idea que maldava per prendre cos a la seua ment, féu una imperceptible reguitnada intuïtiva. I després es fixà en la biga que hi havia arrambada a la vora d’una de les parets…

Es girà cap al mestre fuster.

—Vicent, pots tallar-me un tros d’aqueixa biga, d’uns quinze pams?

—Això no és complicitat, però no sé jo què és el que…

—Vull que em talles aqueixa biga amb la llargària que t’he dit i després li fas un forat prop d’un dels extrems. Un forat que la travesse de part a part i per on puga passar, ben ajustat, l’eix aquest —féu assenyalant la barra de metall.

—L’eix no és meu, mossèn. És del carro de Julià, el de la vinya.

—Tant em fa. Julià l’haurà de cedir durant trenta dies a la baronessa i li ho diràs tu mateix, Vicent. Ho vull tot avui.

—Ja crec que sé què voleu fer, però…

—Puix m’ho fas. Quan m’ho tindràs?

—El forat portarà un temps.

—Posa’t a la faena, ara mateix.

Mentre els quatre minyons, amb el temor supersticiós reflectit a les cares, obrien amb pales i picoles el clot per plantar-hi aquella ominosa ela de fusta i ferro que faria de forca rudimentària, mossèn Joan passejà pausadament per l’arrodonit monticle que des de feia moltes dècades, potser segles, acollia el fossar de la vila. La terra que trepitjava, coberta ací i allà per matolls i males herbes, no era gaire compacta, com si no volgués empresonar en excés els cossos que contenia al seu ventre.

«El fossar dels cristians nous». El rector somrigué amb amargor. Mai no fou cristiana, aquella gent, malgrat la seua tènue pàtina externa i la seua llarga convivència amb els cristians vells, més evident que en altres viles perquè així ho imposava l’estructura del poble, amb els seus obradors, l’abundor de menestrals i professionals i la benignitat dels senyors. Però, tret d’uns pocs que es podien comptar amb els dits, els moriscs mai no acceptaren sincerament la fe de Jesucrist. Moros eren i moros romangueren fins al darrer dia que visqueren al poble. I moro continuà sent aquell fossar que mai no va veure cap creu al centre ni cap mur tancat al seu voltant. Aquell mínim tossalet, perfilat per la sèquia i els canyars que circumdaven el talús del seu límit oriental i per la petita rambla que el separava per l’oest del mur de la vila, li semblà sempre terra fosca i hostil, sorruda i prohibida. Amb una suau declinació cap a llevant, com si volgués mirar en direcció a la Meca, contenia a les seues entranyes centenars, potser milers, de cossos aferrats a una terra que sempre consideraren pròpia. Uns cossos que havien defugit l’expulsió i que potser cap nit vigilaven les veus i les remors del poble amb els seues ossosos oïts, encara que tots els cristians sabien que jeien d’esquena a la vila.

Mossèn Joan tractà de fer a un costat aquells pensaments inquietants i contemplà l’aqüeducte que travessava el barranquet, la sèquia dels Arcs, construïda molts segles abans per les mans mortes i sàvies dels antics que precediren moros i cristians en la possessió del poble. Les llavaneres havien deixat ja el seu treball diari i contemplaven, des del terraplè que donava accés a la sèquia, els preparatius que es feien per a l’enforcament del cadàver. I també contemplaven aquella escena, que ell tant desitjava veure finida, nombrosos grups de curiosos des de la murada.

Malgrat la curiositat morbosa dels vilatans, el temor supersticiós al fossar morisc es mantenia inalterable des dels dies de l’expulsió. Les dones que cada dia es dirigien a la sèquia a llavar la roba feien una bona marrada per eludir el tossal, i els carros, d’altra banda, havien obert un camí secular entre la muntanyeta i el mur de la vila.

El rector quasi tenia la seguretat que, des que es consumà l’expulsió, cap cristià vell, tret d’ell mateix i els quatre homes que l’acompanyaven, no havia gosat trepitjar aquella terra sense cap senyal extern identificador però ben densa de significats per al record col·lectiu dels cristians vells.

Si havia de ser sincer, mossèn Joan mai no pensà que la superstició s’imposaria tan clarament a la curiositat. El trajecte des de la placeta de l’església fins a l’indret on ara es trobava, amb dos dels seus homes portant a pes la biga enastada amb l’eix de carro i els altres dos sostenint sobre la manta el cos de l’alfaquí, s’havia convertit en una cerimònia mig patètica mig grotesca, amb el silenciós seguici de vora un centenar de veïns darrere d’ells pel carrer de Sant Joan i després pel carrer Nou fins arribar al portal de València, perquè la notícia de les ordres de la Baronessa Viuda s’havia escampat com taca d’oli. Però una vegada travessat el mur, i quan el clergue estava a punt d’esclatar en imprecacions contra aquells acompanyants indesitjats, s’adonà que els grups s’esclarissaven. Molts dels curiosos vorejaren la murada buscant punts favorables per veure els preparatius de l’enforcament i alguns altres aconseguiren pujar i seure a la part superior del mur, però cap ni un posà el peu sobre el tossalet del fossar.

Queia ja la vesprada i s’havia alçat una mica de frescor. Mossèn Joan deixà de passejar entre els matolls mig ressecs i s’apropà al lloc on s’afanyaven els quatre joves. Era ell mateix qui l’havia triat, prop del suau talús on suposava que les picoles no toparien amb cap tomba. S’hi apropà perquè, encara que s’havia proposat no intervenir directament en la fase final d’aquella tasca que a cada moment se li presentava més clarament com una ignomínia, tampoc no volia fer la impressió que defugia totalment la seua responsabilitat i direcció abandonant-la en mans dels seus subalterns acompanyants.

Aquells ja havien conclòs la tasca de cavar el clot, de més de tres pams de fondària, i procedien a enlairar aquella tosca forca amb la forma inicial d’una ela invertida que després passava a ser una tau de braços desiguals perquè trobaren que així suportaria millor el pes del cos. Els dos elements havien estat afermats i lligats amb un tros de la mateixa corda de cànem que aguantaria l’enforcat.

—Cap problema, Baptiste? —preguntà sense arribar massa prop per no veure el rostre de l’alfaquí, de costat sobre la manta.

—Estem a punt d’acabar. Només falta falcar la biga…, i la resta.

—Està bé. Afanyeu-vos.

Mirà cap al poble, sobre el qual descendia ràpidament el sol ponent. El castell dels barons, més aviat palau atrotinat perquè feia segles que havia perdut qualsevol funció i l’aspecte bèl·lic, destacava nítid sobre la resta de les cases de la vila i es perfilava contra els raigs declinants del sol. Des d’aquella perspectiva desacostumada, la visió del poble li semblà estranya i aliena. Durant uns segons intemporals tingué la sensació d’estar caminant en un indret desconegut, davant d’un poble ombriu i enemic. Féu un esforç per traure’s aquella sensació i caminà per allunyar-se lentament tant del poble com de la forca. S’endinsà cap al centre del fossar, on els seus peus s’afonaven uns dits sota la terra blana. Sense adonar-se’n arribà fins al límit oriental, prop dels canyars de la sèquia. La remor quasi inaudible de l’aigua li tornà l’ànim d’alguna manera i se sentia ja millor quan uns aplaudiments aïllats i dispersos, procedents dels grups de curiosos de la muralla, el feren dirigir la mirada en l’única direcció on podia trobar-se la causa d’aquelles expansions. Els seus homes acabaven el seu treball i tant les seues figures com la sinistra tau que havien enlairat es retallaven nítidament contra el cel i l’horitzó meridional. Sense motiu raonable, mossèn Joan va ser presa de l’angúnia i notà el seu cos ple de suor. La visió de la forca, lleugerament obliqua, afavoria la impressió que els dos braços d’aquella lletra de mort tenien la mateixa llargària. Per uns moments se li representà palesament la imatge d’una creu…, sobre un calvari.

Els esclarissats aplaudiments que des de la muralla acompanyaven l’operació dels homes del tossal, estirant la corda i elevant lentament fins a la barra metàl·lica el cos d’Àngel Ferrer, el morisc, i també l’estranya llum d’aquell capvespre, feren que mossèn Joan no pogués suportar aquelles imatges. Sentia un nus a la gola i estava xop de suor. De sobte l’escometé un plany convulsiu i irreprimible i caigué agenollat sobre aquella terra d’altra època, altres gents i altra fe.

No podia discernir quant de temps passà en aquella situació, però se sentia dèbil i anímicament desfet quan escoltà la veu de Baptiste Botet i els seus companys que el voltaven amb rostres de preocupació.

—Passa alguna cosa, mossèn Joan?

—No…, no em passa res —balbucejà.

—N’està segur?

—N’estic segur, sí. Pregava per l’ànima d’aquell desgraciat.

—Quan vulga ja ens en podem anar.

El rector assentí i seguí, com si fos un vell decrèpit i abatut i no el fornit home del camp que tots coneixien, els quatre joves. Aquests s’havien tirat al muscle les eines i es dirigien ja cap a la rambla que conduïa al portal de València, on esperava un atapeït grup de curiosos.

Mossèn Joan hi arribà arrossegant els peus. No era la més gran de les seues afliccions l’actitud que pogués prendre l’arquebisbe, quan s’assabentàs d’aquells fets, que intuïa benèvola. Ni tampoc la del baró, que segurament comprendria la sensatesa i la conveniència de tirar terra sobre aquell assumpte, i així esborrar de les cròniques i els documents familiars qualsevol referència a uns fets que podien entelar la memòria que d’ell i de la viuda conservàs la posteritat. Però aquelles agitades reflexions no li servien de consol. Com tampoc no el tranquil·litzava el record d’aquella misteriosa segona fletxa que realment matà el morisc i que hauria d’haver aquietat en part la seua consciència; ni l’hi ajudava el silenci de Gassent qui —com ell i sense haver-hi hagut acord explícit—, havia renunciat també a estirar del fil d’un cabdell que només podia conduir a noves i potser penoses complicacions. Mossèn Joan se sentia culpable perquè un pensament obsessiu senyorejava la seua ment: la seguretat, sense cap ombra de dubte, que Déu no podia haver contemplat amb bons ulls ni el que passà al campanar ni allò que s’havia fet sobre el tossalet aquella vesprada que ja moria.

Quan arribà al portal, les rates-penades zigzaguejaven sobre els canyars de la sèquia dels Arcs, perseguint els insectes, mentre, allà al lluny, creuant l’esmorteïda i ataronjada roda del sol, una parella de corbs planava cap a les rogenques aigües del Túria.