El minaret sentenciat

L’alfaquí, retornat per uns moments al present, contemplà els núvols que en aquells moments ocultaven la lluna i sumien en negra foscor el barranc. El vell va interpretar aquella tenebra passatgera com una reminiscència simbòlica del moment en què els homes d’armes del baró Pere Boïl, l’onzè senyor de la vila, executaren a Manzal l’ordre del rei Joan II Sense Fe que manava enderrocar tots els minarets de les mesquites dels seus regnes.

L’aljama de la vila es remenà dèbilment perquè els seus habitants, després de dues centúries de servitud creixent, havien desenrotllat sentiments de desesperança i hàbits de fatalisme que lentament guanyaven el terreny al seu esperit de llibertat. Només l’arreladíssima determinació d’adaptar-se a totes les adversitats i subsistir a qualsevol preu enmig de la creixent maror cristiana, alhora que la pràctica tossuda i indestructible de la seua fe i els seus costums, mantenia la cohesió dels tagarins valencians… I també l’esperança que un dia es compliria l’antiga jofora i el Profeta arribaria pel cel, damunt del seu nerviós cavall blanc, fent tremolar l’ensenya verda de la fe, per restablir la justícia i la prevalença de la fe vertadera sobre la terra de la Xarquia.

Però la torre de la mesquita caigué sota els colps dels obrers de vila. El capità Eiximeno, de negra barba i continent fred, fou terminant perquè duia ordres ben clares: féu esgrimir davant els fills de l’islam el senyal quarterat del senyor de Boïl i manà a tots els presents que de continent buidassen la placeta de la mesquita sota immediata pena de la vida. Que parlava seriosament ho demostrava el fet que quatre dels seus ballesters que el flanquejaven aprestaren els seus instruments de mort tan aviat com acabà de parlar. La multitud retrocedí cap al petit alfòndec, però el cap de la tropa no en tenia prou amb allò i els ordenà recloure’s a les seues cases i no interferir, si s’estimaven la vida, en l’odiosa tasca que es disposava a començar.

Amb els caps baixos, els creients manzalins hagueren d’obeir. Hi hagué algun crit irat, alguna mirada esbiaixada, algun plor de dona i poca cosa més. Carn de vençuts. Només l’alfaquí Abdal-Rahman Mançur oposà una feble i curta resistència al requeriment de lliurar la clau de la porta principal. Però li la van traure, i allò potser li salvà la vida. Allò i la mediació de Murcí, el Renegat. A més, pesava en l’ànim de tots els presents el recent assassinat de Zarek el Prim, muetzí de Xilvella, que es negà a abandonar el minaret i que fou llançat al buit per la soldadesca i morí amb el coll fracturat.

A Manzal, però, fou tot més fàcil. Una vegada que Murcí obrí la porta del recinte sagrat, el capità Eiximeno féu una senya i un petit exèrcit d’obrers de vila i pedrapiquers s’enfilaren per l’estreta escaleta de caragol i començaren el seu sacríleg treball.

Destruir fou feina fàcil i planera. Ni tan sols calia odi. N’hi havia prou amb fredor de cor i insensibilitat. Dos dies després, el minaret havia desaparegut.

De primer, aquells enemics de la fe, refractaris a la bellesa, escometeren la petita cúpula daurada i aviat les teules començaren a caure, una a una, a la placeta, com si fossen llàgrimes o efímeres espurnes enceses pels raigs del sol. Després demoliren el cos superior de la torreta, construït bàsicament amb rajoles alternades amb estretes línies ornamentals de taulellets i alfardons amb dibuixos geomètrics en blau sobre blanc. Per desencastar el balconet circular hagueren de treballar de valent, però finalment també caigué en una plaça que començava a semblar un camp d’Agramant. L’emblanquinat cos inferior, que era la part més antiga de l’estructura, fou demolida amb menys dificultat. Finalment, conclòs el sacrilegi, els manobres es retiraren, però la prohibició d’apropar-se a la plaça, establerta per als tagarins, s’allargà durant cinc dies més. Ni les despulles foren seues. Els materials de la cúpula i del cos superior, com ara teules, rajoles, taulells lluïts i alfardons fabricats a les terrisseries dels creients amb temps de treball regalat o aportats amatentment per l’aljama per embellir a poc a poc aquell edifici que era la seua referència racial i religiosa, eren materials cobejats pels cristians més necessitosos. Durant els dies subsegüents un nombre incalculable d’ifranys, proveïts de sarrons i fins i tot amb algun carro, s’endugueren les deixalles més aprofitables. Només deixaren pols, trossos de barreja i rajoles trencades.

Quan els tagarins reberen permís per a poder apropar-se novament a la mesquita, pogueren contemplar-ne la façana, abans emblanquinada i alba, maculada ara per les marques i els badalls deixats pels amos de la vila. Totes les mirades convergiren sobre l’angle objecte de l’amputació, sobre aquella ferida oberta a l’aire. I fou curiós i paradoxal que, enmig d’aquell silenci prenyat de rancúnia i amargor, l’únic plany que es pogués escoltar en la placeta fos el de Celim Tulul, el muetzí d’ulls en blanc, que era l’únic que no podia veure aquell monyó.

No ploraren, però, aquella vegada les dones de cara rentada i cabells acuradament pentinats i abillats, aquelles tagarines amb cosset fosc i blanca gonella folrada amb colors alegres i vius. I durant uns llargs i tensos moments tampoc no isqué cap paraula dels llavis d’aquells homes de lluents ulls negres i blancs saragüells.

Però, una vegada més, enmig del silenci, cresqué en la ment d’aquella gent dissortada i solidària la ferma determinació de romandre-hi i resistir, de continuar sent. Emblanquinarien novament la façana i reconstruirien l’angle assolat per tancar aquella ferida sagnant.

Subsistí, efectivament, la mesquita que era com l’ànima de l’aljama de Manzal, però el minaret fou prompte un record. Un record mantingut al cor i tramès a fills, néts i besnéts. Però ja no es tornà a escoltar, des del balconet, la veu ferma i aguda del muetzí cec cridant a l’oració i fent la professió de fe muslim: «No hi ha més Déu que Al·là i Muhammad és el segell dels profetes».

Potser fou per això que Celim Tulul morí deu dies després d’haver exhaurit les llàgrimes dels seus ulls glaucs.

Unes llàgrimes remotes, les de Celim, que semblaven reaparèixer a les galtes d’Ahmed Xubudi qui, assegut a l’entrada de la seua balma del Barranc Fondo, podia contemplar vívidament, gràcies al dejú i a la voluntat magnànima d’Al·là, el Just, el Misericordiós i el Compassiu, el passat de la Xarquia.

Ànima individual i indòmita, pietosa i ascètica, Xubudi podia veure i quasi reviure la determinació dels fidels manzalins de fer pinya tancada davant la nova humiliació. Fou reconstruït novament el sostre de la mesquita amb teules i materials generosament aportats per les terrisseries dels creients més benestants i pel treball dels més desfavorits. Les dones emblanquinaren pacientment la façana mentre manobres i obrers de vila es movien destrament per la teulada reparant-la amb esforç i perseverança. El sòcol interior fou restaurat i millorat pels modests artistes i artesans de l’aljama, i encara sobraren taulellets per a voltar amb harmònica sanefa de colors el marc de la porta exterior de la façana.

Quan aquella tasca llarga i pacient, filla de l’entusiasme renascut i d’una determinació feréstega, restà conclosa, els tagarins de Manzal es miraren entre ells i trobaren que la casa de tots havia quedat novament dignificada i en disposició de continuar sent ànima i pols de l’aljama.

La mesquita deixà de ser, no obstant, l’edifici més alt de la població, com ho havia estat durant molts segles. S’acomplia així la voluntat i la intenció del rei de fer-los saber, per si de cas ho havien oblidat, que eren un poble vençut i sotmès. Però el sobirà no aconseguí de matar al més profund dels seus cors l’alè de l’esperança en el compliment de l’antiga profecia anunciada pels alfaquins. Per això entraven tots els divendres al sahn o pati interior, on feien les ablucions rituals, i després penetraven a la liwan, la gran sala de les oracions, amb sòcol de multicolors dibuixos geomètrics i sòl de fina rajola vermella, per fer, sota la direcció de l’imam, les seues pregàries de cara al mihrab de l’alquibla, l’ornada fornícula del mur del fons, que assenyalava la direcció de la Meca i la tomba del Profeta.

Quan tornaven a eixir a la plaça, els tagarins se sabien un poble, un poble assetjat i perseguit però ferm i solidari. Cada casa de l’aljama de Manzal es convertí en un reducte amatent i vigilant on se servaven les entranyables tradicions de la sunna, la dolça parla algaraviada, els abillaments i les robes dels avantpassats, el costum del casament entre consanguinis, prohibit als ifrany, el sawm o dejú del ramadà, el sacrifici dels animals amb el cap dessagnant-se cap a la Meca, el zakat per a l’ajuda als pobres i, sobretot, el bany diari amb aigua verge i cristal·lina, no tocada pel sol ni pel foc.

El poble tagarí esdevenia inassimilable pels seus enemics. I els tagarins de Manzal alçaven el cap més que els de les baronies de muntanya perquè aquells, els moros de la terra, protegits per la llunyania dels seus indrets aïllats i esquerps, mantenien la puresa dels vells costums sense cap esforç, mentre que els manzalins, que eren vassalls de vila, havien de conviure diàriament amb els cristians.

El compliment del ritu diari de les ablucions feia proverbial la seua neteja i el seu abillament que, igualant rics i miskins, els distingien d’aquells cristians, deixats i indolents als seus ulls.

I davant el trànsit d’aquelles imatges d’un temps reviscut, l’home solitari del barranc se sentí profundament orgullós de ser part d’un poble digne i noble i, per uns moments, apartà la mirada del cúmul de boira verdosa a través del qual albirava el passat i s’abandonà a aquell sentiment gratificant.