Arrels a l’aire

L’home solitari del Barranc Fondo veia desfilar, davant la seua mirada ardent, quasi amb la nitidesa de la quotidianitat, els esdeveniments acumulats durant els dies, encara no llunyans, de l’expulsió. Fets àmpliament coneguts per propers, presenciats els uns directament amb els seus propis ulls i ara reviscuts en la soledat de la cova, coneguts els altres mitjançant les notícies que en el seu moment van córrer de boca a orella i ara retornats des del passat en imatges i veus noves per al vident.

Ahmed Xubudi pogué així recordar i veure la història d’un altre d’aquells cabdills de la desesperació.

Mentre Mellini encapçalava la resistència de Búb, un altre cap espontani, Turigi, es posava al front d’un bigarrat nucli de fugitius de la mola de Qurtíj i travessant el riu Xúqr es refugiava a la part alta del seu curs.

A diferència dels moriscs de la vall de Búb que estaven disposats a la lluita desigual, els del Xúqr només buscaven, inicialment, recer entre les serres, clavant les ungles sobre els racons més esquerps, recòndits i mísers d’una terra, verda i florent de fama, que en temps més afortunats fou la seua.

Perseguits i acorralats per les forces reials, els homes de Turigi lliuraren encontres desesperats defensant-se, com gat panxa enlaire, i fent tastar el ferro als soldats del terç llombard del capità Salinas i als cristians hostils de Rakkána, a l’altre costat de la frontera. Però la preocupació constant per la seguretat de les famílies que els seguien, confiades contra tota esperança que els deslliurarien dels implacables perseguidors, es convertia també en un notable entrebanc.

Sentint que el cercle s’estretia, els fugitius es refugiaren als indrets més despoblats i inaccessibles de les serres. Uns quants centenars de desgraciats, posant en comú els queviures que cada família aportava, aconseguiren ajuntar, en coves recòndites i amagades, grans provisions de blat, sal, oli, mel, garrofes i diferents tipus de fruites seques. Aquella arreplega i un severíssim racionament, que afectava principalment els homes adults, més les minses aportacions que podien fer d’aquelles serralades solitàries, permeté als refugiats somniar una aleatòria supervivència, sobre aquella terra fronterera, durant un temps de difícil concreció.

Però la tenalla de la persecució es tancava lentament i el cap d’aquells fugits, «lo rei Turigi», començà a pensar que potser, si neutralitzaven la seua persona, considerada extremadament perillosa, milloraria la sort de la resta dels refugiats. Aleshores oferí deposar les armes a canvi del perdó i l’embarcament segur per a ell i tota la seua gent. Demanà per això la mediació dels senyors de Montroi i de Manzal, els quals acceptaren donar trasllat de la seua petició al virrei.

Als pocs dies tornà el baró de Montroi amb el salconduit del virrei per a Turigi. Ell, en canvi, havia de dirigir-se tot seguit, amb els seus familiars, cap al port del Grau. L’insurrecte demanà per la resta dels fugitius i el de Montroi li digué que el salconduit es referia únicament a ell i els seus familiars. El termini per a presentar-se al Grau era també taxatiu: deu dies; i el senyor de Montroi responia de la seua seguretat. Turigi insistí a incloure la seua gent en el salconduit i obtenir una ampliació del termini fixat. La resposta fou esquerpa: «Tu i els teus només. I deu dies són més que suficients». «No per als dèbils i els xiquets», contestà.

Després de llargs parlaments fou el baró de Manzal, obsedit encara pels problemes de la seua vila, on amb penes i treballs havia aconseguit de posar ordre i humanitat en la tasca de l’evacuació, qui es va comprometre a intercedir novament davant el virrei per obtenir un termini més llarg per a Turigi i que la promesa de perdó i seguretat tingués caràcter general. El tagarí demanà la protecció dels homes de Boïl per arribar a la mar i embarcar als vaixells que partien cap a Berberia. En Felip Albert replicà amb precaució: «Teniu la meua paraula, però ara necessite la vostra que no us moureu d’aquest indret fins que jo torne amb la resposta. I també haureu de convèncer tots els vostres seguidors que accepten incondicionalment abandonar aquestes muntanyes i marxar cap al Grau».

Turigi, recordant experiències recents i inquiet per la seua vulnerable situació, es malfiava del cristià. Reservà la seua resposta fins a conèixer l’actitud del virrei i la concreció de les seues garanties de seguretat. Oferí, en canvi, donar llicència d’embarcament a tots els qui l’havien seguit.

El de Manzal no contestà, però prengué novament el camí de Balansiya mentre les forces de Lluís Jofré, senyor de Montroi, es concedien una treva en la seua tasca de persecució. Això no obstant, al capvespre prengueren algunes posicions i ocuparen unes llomes, com si volguessen anar encerclant Turigi i la seua família en la cova on sabien que pernoctaria.

El cabdill tagarí medità en silenci sota les estrelles brillants del mes de yumadá-al-ulá. Veia al lluny les fogueres i li arribava també, en el silenci nocturn, el riure dels soldats de Jofré. El riure dels seus enemics! Però tenia la paraula de Boïl i també l’expressió del seu rostre que, sense que pogués saber per què, li inspirava confiança.

Però «confiança» era una paraula perillosíssima tractant-se d’infidels. Molts tagarins de diverses èpoques havien pagat ben car el fet d’haver confiat en cristians. I ben propers eren els fets de Roaya i com compliren el seu pacte els ifranys: saquejant, violant i occint els bons tagarins. I Boïl era, al cap i a la fi, un cristià. I la seua paraula la d’un cristià. Caminava sobre arenes movedisses! Pensà després en els pilars d’aquell pacte tan estrany. Ell, com a cap visible de tots aquells fugitius, es trobava assetjat i perseguit com un llop i ara se li oferia un salconduit que no feia esment dels centenars de fugitius anònims que s’ocultaven entre les muntanyes. Aquella proposta absurda només podia amagar engany i traïció. Per una part, Boïl acceptava mitjançar i per l’altra, Jofré, el de Montroi, estrenyia el cercle al voltant de la seua cova, en aquells mateixos moments!

Turigi s’aixecà resoltament i penetrà a la balma on la seua dona dormia un son inquiet. Els menuts, però, ho feien profundament. Els contemplà durant uns segons amb mirada inexpressiva i després, amb un sospir de resignació, decidí despertar-los.

La seua esposa, Dummah, s’alarmà i hagué de tranquil·litzar-la com millor sabé.

—Hem d’anar-nos-en, Dummah. Ara mateix. Ràpidament i en silenci. Remuntarem la vall durant tota la nit. Quan avance el matí i s’adonen de la nostra partida ja serem lluny. No ens detindrem fins al migdia, aleshores farem un alto.

—Però per què? És que hi ha perill? Ens volen atacar?

—Això és el que pense. Recorda de quina manera compliren els cristians el pacte que feren amb nosaltres a la mola de Qurtíj. I no et dic més. No ens tornaran a enganyar. Ens avançarem als seus propòsits. Feu córrer la veu per les coves. Abans d’una hora hem d’estar en moviment.

Poc després, a la llum de les estrelles, Turigi alliberava d’obediència tots aquells que volguessen retre’s als cristians per a ser embarcats, però advertint-los que ell no ho faria. Hi hagué un murmuri de veus apagades carregat de desesperança.

Cap a mitjanit, aprofitant la fosca, un fantasmagòric exèrcit d’ombres, constituït pels qui havien decidit continuar amb ell fins al final, començà a moure’s vall amunt amb la preocupació prioritària d’ofegar el plor de les criatures per no fer el més mínim soroll.

Caminaren tota la nit traient força de la seua debilitat per aquella vall de llàgrimes, però no fou possible acomplir el propòsit inicial de no detenir-se fins al migdia. El número d’atzembles era molt escàs i de qualsevol manera insuficient per als vells, nens de curta edat i dones embarassades. Es detingueren cap a les nou del matí perquè els més dèbils poguessen recuperar forces.

Fou una detenció ben curta perquè el temor de ser encalçats i capturats planava de manera permanent sobre els pensaments dels fugitius, sobre l’ànim d’aquella llarga família d’un rei forçat per la circumstància i forjat en l’adversitat, i sobre l’esperança dels seus incondicionals. Durant una setmana caminaren sense descans, sota un sol roent impropi de l’estació, desfent-se els peus sobre les pedres soltes, la pols i la roca grisa d’aquelles muntanyes fins a arribar en un indret que els semblà relativament segur, per esquerp i allunyat, i es pogueren instal·lar en una profunda cova d’estretíssim accés.

Aquella nit la dormiren sencera enmig d’un silenci quasi sobrenatural que es prolongà fins ben entrat el migdia següent.

No tenien forma de saber que cinc jornades abans el senyor de Manzal havia tornat de Balansiya amb una generosa ampliació dels termes del salconduit.

Des d’aquell moment s’acabà per a Turigi qualsevol possibilitat de benevolència per part del poder cristià. El virrei, tremolant d’indignació pel que imaginava una burla a la seua persona, manà fer pregons públics en els quals posava preu al cap del cabdill agarè, i un allau d’aventurers de tota casta i condició se sumà a les forces reials en la recerca del fugitiu.

Al fanatisme dels ifranys se sumava la seua cobdícia.

Per espesseir més les dents del rastell es cridaren dues companyies del terç de Llombardia, desitjoses de venjar els seus companys, derrotats en repetides escaramusses per aquell cabdill de gents desesperades, i una altra de Torrent amb fama guanyada d’eficaç i expeditiva.

Guiats per un morisc traïdor a la fe i la sang dels seus pares, pogueren localitzar i tenir al seu abast Turigi, però, malgrat el seu nombrós desplegament i la seua perseverança de gossos llebrers, no pogueren capturar-lo. Només aconseguiren agafar presoners dos barons i dues dotzenes de dones i xiquets indefensos.

Però els homes de Torrent cobraren una peça inesperada. Una de les morisques capturades era l’anciana mare de Turigi. Enfurismats per la fuga del fill, que tan a l’abast havien cregut tenir, vessaren tota la seua crueltat sobre la vella. Voltaren amb negra pólvora el jaç on l’havien trobada i la cremaren viva, fent burla despietada dels crits esgarrats de la víctima, a qui deien entre grans rialles que cridàs el Profeta en el seu ajut i que ell la salvaria.

Al·là, en la seua infinita saviesa i els seus designis inescrutables, volgué permetre aquells fets horribles als ulls dels humans.

Però els gossos llebrers demanaven més sang. Un dels més roïns fou el comte de Carlet, qui amb la freda perseverança que només l’odi pot proporcionar, movia les seues peces humanes sobre l’escaquer de les serralades del Xúqr. I permeté el Totpoderós que els seus homes, després d’un enfrontament amb un grup de tagarins, prenguessen presoner un consogre de Turigi. Com si el Destí hagués establert que la família de l’heroi anàs caient lentament, com els grans de sorra d’un rellotge, a les mans dels seus botxins. El presoner, amb la daga a la gola, perdé el valor i acceptà guiar els infidels fins a l’allunyada cova que donava recer a aquell rei dels desposseïts.

Arribats davant l’amagatall, el presoner cridà fort, tal com li manaven, i en resposta a aquella veu captiva aparegueren uns quants moriscs que foren immediatament capturats. Cap d’ells no era Turigi i tots negaven que ningú més estigués dins de la cova, però els soldats eren astuts i sabien què havien de fer. Amenaçaren d’executar de continent un dels presoners, el qual acabà confessant la veritat.

—Es troba dins —digué acotant el cap—. Hi ha també el seu xiquet. Aneu amb compte —afegí per salvar una mica de dignitat.

Els cristians penetraren a la balma i prengueren Turigi, un fill seu i cinc homes més, fidels fins a l’últim moment al seu cap. No trobaren Dummah, l’esposa, que llavava roba al riu en aquells moments. Ningú no podia saber que poc després es llevaria la vida llançant-se pel tallat d’un tossal.

Aquells ifranys no respectaren l’universal costum, existent entre homes de guerra, de salvaguardar la dignitat dels enemics valerosos. Lligaren l’heroi del Xúqr com si fos un facinerós i el comte de Carlet el lliurà al virrei com si s’hagués tractat d’un malfactor de vil condició.

Per millor humiliar el lluitador el feren entrar a Balansiya sobre albardes, damunt d’un ase vell, i feren burla pels carrers d’un home noble i valent.

Poc després penjava, amb una mà tallada, d’una forca de pedra a la plaça del Mercat de la capital del regne, oscil·lant i giravoltant lentament, mentre aquell indret bullia durant el dia amb la remor de compradors i venedors. I a la nit el silenci acompanyava la llum espectral de la lluna retallant contra el cel la torre del rellotge de l’església de Sant Joan i dibuixant sobre el terra la negra ombra de l’enforcat.