Les veus del silenci
Els dies i les nits de Xubudi a la balma del Barranc Fondo es podien comptar encara amb els dits de les mans quan el baró Felip Albert arribà al portal de Balansiya de la seua vila després de deixar a mà dreta la pobla exterior, pràcticament buida, i travessà l’arc on l’esperava el seu administrador, prèviament advertit de l’arribada.
Encara que el senyor de la vila havia participat activament, durant un temps, en l’organització de l’èxode, col·laborant i enfrontant-se en no poques ocasions amb els comissaris reials, no l’havia pogut continuar fins al final en haver estat requerit per la cort per a conduir les operacions de recerca de fugitius a la vall alta del Xúqr.
L’operació general de foragitament s’havia demostrat, a Manzal, com ja havia anticipat la Baronessa Viuda, d’impossible compliment en els escassos i absurds tres dies establerts inicialment pel ban del virrei, però així i tot era ja pràcticament conclosa quan el baró tornà. Només faltava evacuar unes quantes famílies els caps de les quals eren mestres d’obra de terra als qui s’havia obligat a romandre fins que es concloguessen unes fornades que eren ja en marxa.
Tot i que Boïl anava preparat per a contemplar l’espectacle de la seua vila amb la població reduïda a poc més de la meitat, no deixà d’impressionar-lo el silenci ple de ressons de la pobla, la soledat de molts dels camps del camí de Quart i, sobretot, una vegada travessat el portal de Balansiya, l’aspecte del barri que s’estenia a la seua esquerra fins al portal d’Ad-day-a.
El va recórrer acompanyat pel seu administrador, pel batlle i per mossèn Pere, perquè la seua cunyada, la Baronessa Viuda, reclosa com sempre a les seues habitacions del Castell, havia declinat acompanyar-lo. Va ser un curt passeig realitzat en un silenci gairebé total, aclaparats per la soledat dels carrers i carrerons i l’aspecte d’irrealitat que els produïa la llum del capvespre rebotant contra les baixes façanes blanques de les cases.
Una vegada que els soldats i comissaris del rei es retiraren, les ordres del batlle, unides a la vigilància dels homes del Castell, havien pogut mantenir allunyats els cristians vells de la vila d’aquelles noves propietats del senyor, però aquest, mentre avançava pels estrets i irregulars carrers de terra aixafada i humida, tenia la impressió que dels edificis emanava una fosca hostilitat cap a la seua persona. Algunes de les portes i finestres que dibuixaven formes de boques i ulls sorruts sobre els rostres de les façanes, i els colps d’una porta oberta, batuda per l’oreig contra el seu marc, semblaven dir-li que no era ben rebut. Més enllà, cap a la seua dreta, es podia veure un estret passadís cobert que, entre dues cases, conduïa a una petita plaça amb una figuera al centre. Penetrà a l’estret conducte per on havia d’avançar arronsat de muscles i amb el cap cot entre aquelles claustrofòbiques parets i sostre emblanquinats i isqué novament a cel obert. La placeta era més menuda encara del que li havia semblat i quasi totalment tancada tret d’un estret i zigzaguejant carreró sobre el qual les bigues que sortien de les cases a banda i banda sostenien un tendal que proporcionava una incerta ombra. Boïl es dirigí maquinalment cap a un habitatge de sostre baix que presentava una entrada només resguardada per una quasi ingràvida cortina feta de trossets de jonc travessats pel centre per fils que penjaven. L’apartà amb una mà i romangué uns moments al llindar tractant d’adaptar els seus ulls a la penombra de l’interior. Quan ho va aconseguir, pogué veure una petita sala amb una graella penjada a la paret d’enfront i una catifa enrotllada en un dels costats. A mà dreta, molt prop d’on es trobava, un alfardó blanc, encastat a la paret, mostrava una inscripció en escriptura algaraviada blava voltada d’una sanefa del mateix color. En un dels cantons del fons, al costat d’una porta molt baixa, hi havia un cànter d’obra socarrada. Tot «allò» eren propietats seues, com la fruita de la figuera de la placeta, com el barri sencer, com la pobla exterior i els camps del camí de Quart. Propietats atorgades per la cort en compensació per la pèrdua dels seus vassalls. Boïl deixà anar la rústica cortina i isqué novament a l’exterior. Potser també li havia atorgat la cort aquell silenci opressiu? Seguit dels seus callats acompanyants, penetrà al carreró del tendal que conduïa entre revolts i ziga-zagues, travessant el carrer dels Oficis, al portal d’Ad-day-a. Una rata detinguda a la vora d’una façana sortí corrent davant seu, com si volgués marcar-li el camí que havia de seguir. Quan arribaren al portal, Boïl no pogué suportar per més temps aquell silenci que semblava recriminatori.
—Bé està, per avui. Tornem-nos-en ja.
El sol s’havia ocultat i la vesprada moria ràpidament. Es dirigí a l’administrador.
—Resta encara algú per sortir?
—Quatre famílies només, i dos individus aïllats. La resta són conversos autèntics, com ja sabeu: els Nadal, i el Francesc i el Miquel i poc més. I xiquets, clar. Ben pocs. El Daniel ja el teniu al Castell, a càrrec de Justa, la qual ha començat a educar-lo. I tres o quatre menuts més. El de la Maria Murcí, li l’hagueren de prendre per força perquè es posà urpes a l’aire, com la mala pècora que sempre fou. Hagué d’eixir lligada cap al port perquè es va posar com folla i volia matar l’Elisabet Vilar, l’adoptant.
»L’eixida del dia set fou la més conflictiva de totes perquè un grup de mores, quan creuava el portal de València ple de gent tafanera, insultà Valèria, la conversa, i algunes d’elles la volgueren arrapar. L’escorta ho va impedir però allò fou inconvenient i de mal veure. I també hi hagué problemes amb el Geperut de Maula, més foll cada dia que passa. S’ha fet un arc i unes fletxes d’aram i les disparava contra els fardells que els moros portaven al muscle. Deia que allò eren peres de la perera i que buscava la pera gran. Calgué que intervinguessen els soldats per garantir que tot transcorregués en pau i sense entrebancs. Ara sembla més assossegat però va dient a tots que li falta encara la pera gran. I no hi ha qui li ho traga del cap. Però bé, això són ja romanços i de qualsevol manera a la vila l’operació es pot considerar pràcticament conclosa, encara que he de dir-vos que Àngel Ferrer, l’alfaquí, perquè això era i tots ho sabíem, ha aconseguit fugir i es troba en parador desconegut. Els cans no n’han pogut trobar el rastre encara que un dia o altre serà localitzat i vós direu què és el que cal fer amb aqueix fanàtic pertinaç i il·luminat. Ens la va jugar ben jugada, i bé que ens estigué, per confiar en un tafurer com ell. Va demanar permís per anar al seu hort a omplir un sac de fruita per al camí. Se n’anà de vesprada…, i ja no tornà. Culpa nostra, ja ho dic, per fiar-nos de la paraula d’un agarè.
Boïl escoltava silenciós. Estava exhaust i necessitava peremptòriament un descans de dos o tres dies. Un descans que hauria desitjat fruir al seu palau de la capital. Però allò resultava impossible perquè aviat s’hauria d’ocupar del complex problema de l’atorgament de les cases abandonades als cristians vells de Manzal, molts dels quals feia temps que esperaven, per aquell motiu, la seua tornada. Els ho veia en la mirada. Però haurien d’esperar.
Caminant havien arribat al carrer de l’Església i la brisa fresca de tramuntana que pujava del riu li pegava en la cara. Quan desembocaren a la plaça de la Cisterna, tot el cansament acumulat es manifestà feixugament. Se sentí debilitat per la falta de son i va sospirar d’alleujament quan arribà a l’entrada del Castell.
En penetrar al pati interior va distingir, en una de les finestres, la prima i esquerpa figura de la Baronessa Viuda. La lluna ja s’havia alçat sobre la torre de Bat’Arna i el temps era fresc. Pensà en el seu llit, alt, amb dosser i matalàs de plomes, i pensà que s’havia guanyat el dret al descans. Per això decidí enviar a aquella dona difícil l’avís que se n’anava directament a la seua estança i que, tan aviat com pogués —al cap d’uns dies, confiava—, parlaria llargament amb ella de tot el que calgués.
Era cosa decidida. Primer que res faria justícia al seu cos, que reclamava uns drets llargament postergats.
Uns minuts després, trencades totes les regles del protocol i la cortesia, dormia profundament.