El temple

Aquella mateixa nit, les urpes de la fera que habitava el pit de Xubudi atacaren novament, amb fúria redoblada i de forma tan persistent i incisiva que l’ancià comprengué que aquella vegada no era com les altres. En aquells moments de dolor intens el vell sabé, sense cap mena de dubte, que serien ja poques les vegades en què veuria alçar-se el sol assenyalant-li sobre la línia de la mar la direcció de la Ciutat Santa de la Meca.

L’alfaquí es plegà als fets. Acceptaria novament la voluntat d’Al·là i aquesta vegada ho faria, a més, sense que allò li representàs cap sacrifici perquè el món que encara trepitjava havia perdut tots els seus atractius, una vegada que tingué la certesa, absoluta i total, que l’islam ja no tornaria mai més a la terra de la Xarquia.

Fou com si s’arrancàs els ulls del rostre, acceptar aquella veritat punyent i dolorosa, dir adéu per sempre als somnis tantes vegades acaronats, renunciar a rebre els vaixells del retorn, plens de tagarins exultants davant la visió de la seua terra, saber que seria fum de botges humides la reconstrucció de les mesquites, l’enllestiment dels esvelts i blancs minarets, la salmòdia sagrada dels antics muetzins, el reviscolament i emblanquinat dels frescs i tortuosos carrers de Manzal, l’animació de l’alfòndec i la resurrecció de la dolça i musical algaravia vernacla…

Adéu a tot.

Descartà absolutament la idea d’embarcar-se cap al Magrib. Ni pagava la pena viatjar cap a una terra desconeguda per agonitzar-hi durant unes quantes setmanes ni menys encara pensava demanar als botxins de la seua gent que l’ajudassen a realitzar un viatge que aquells considerarien una solució massa fàcil i un càstig excessivament suau per a un home culpable d’haver burlat, durant més de cinc anys, l’ordre reial d’expulsió. No ho veurien, allò, ulls de cristians! Ahmed Xubudi acabaria a la seua terra, a la pròpia vila natal, el seu llarg camí per la vida. Ho faria carregat de amb cap i mirada enlairats i escopint a la cara dels infidels la veritat indefugible del futur que els esperava. Només amb aquella finalitat s’esforçaria per viure els pocs dies o setmanes que li permetés el mal implacable que lentament el rosegava per dins.

Quan començà a clarejar, l’alfaquí ja tenia traçades al seu cervell les passes que faria. Es purificà amb l’aigua de la font, resa la seua salat as-subb prosternat en la direcció del sol que començava a vessar la seua llum sobre la terra dormida, i quan acabà, begué amb delectació i per última vegada l’aigua refrescant d’aquella font roquera que de manera tan amatent l’havia servit durant els anys de soledat i sacrifici. Després, amb esforç i paciència, excavà en la terra un clot on diposità respectuosament, envoltats d’una llarga faixa de seda blanca, els benvolguts llibres sagrats de l’Alcorà, la sunna i la xara; així, amb la seua fusió amb la terra, segellarien el caràcter i el llinatge muslim del territori de la Xarquia. Els ulls ben secs, tornà a cobrir amb la terra ocre i les pedres grisenques del barranc aquells texts reverenciats que des del moment del seu naixement foren guia i camí de la seua existència. Tots tres els duia endinsats al cor i a la ment i ja no els necessitaria en la curta tasca que tenia encara pendent. Però volia deixar-los en lloc segur, fins a la mort dels segles, lluny de les mans profanes i pecadores dels infidels.

Després, fent les passes d’un ritual que només ell coneixia, escrigué sobre la terra el seu nom de cristià, Àngel Ferrer, tot seguit hi escopí al damunt i després esborrà amb l’avarca aquell apel·latiu odiat que mai més no utilitzaria, fos quin fos el preu de la seua determinació.

Contemplà per darrera vegada el vol dels corbs que cercaven el Wád al·Labbiar i aspirà l’olor matinera del romaní abans de penetrar a la cova, d’on isqué poc després amb el sac de xarpellera que contenia les poques i escollides peces de la seua millor roba d’alfaquí, reservada durant anys per a un ús molt més lluminós que aquell que ara li destinava. Però serviria igualment per a l’ocasió. Després, llançà una llarga mirada de comiat sobre aquell indret que durant cinc anys havia estat el seu recer, es carregà el sarró al muscle i sense pressa començà a caminar cap al Migdia, buscant el vell camí de Bani al-Wazír a Balansiya.

Trigà a trobar-lo, després d’abandonar la depressió. Travessà camps de garrofers i oliveres, algunes vinyes i un gran nombre de terres ermes, abandonades pels seus propietaris. Terres de colobra i sargantana, d’escarabat i alacrà, de sol pàl·lid i soledat només atenuada pel brunzir dels insectes.

Quan arribà per fi en aquella antiquíssima via de comunicació, construïda pels vells roumis entre la mar i la muntanya, donà gràcies al cel i s’assegué a l’ombra d’una gran garrofera, on s’alimentà amb una part del gran fong groguenc que havia crescut al recer del costat de la soca que mirava al nord. Allí deixà passar un temps de descans abans de reprendre el camí, ja planer i obert, en direcció a Manzal.

Quan es posà novament dempeus escopí una saliva tocada de sang. Però allò no li impedí de posar-se el sarró al muscle. Afortunadament per a ell, l’ample i polsegós camí amb restes d’empedrat feia un declivi continuat i imperceptible fins a les primeres cases de la vila.

Es va creuar amb poca gent. Un parell de carros d’alfals i una família de calderers carregats amb els seus atuells. Ningú no posà atenció en la seua persona, i això el féu sentir-se alleujat perquè, encara que l’orgull li impedia amagar-se permanentment com si fos una ferestola, hi havia el perill, ben real, de ser identificat com a musulmà. Però, afortunadament, el temps transcorregut des de l’expulsió feia que ningú no hi veiés altra cosa que un vagabund. El deteriorament de la roba que duia ajudava aquella percepció, de manera que cap caminant d’aquells amb qui es va creuar l’identificà com a morisc fugitiu.

El camí de retorn des del barranc, tan diferent del d’anada, resultà ben fàcil i tranquil. Era, però, una tranquil·litat nodrida per un fatalisme que no excloïa una forta determinació interior.

Quan la petita murada de la vila començà a veure’s més propera, el vell pensà que l’orgull bé podia fer un lloc a la prudència. Decidí que romandria fora de la població mentre duràs la llum del dia perquè tenia el raonable temor que cinc anys podien no haver estat suficients per a fer desconegut el seu rostre a molts dels seus antics conciutadans cristians. Buscà un recer discret per passar la resta del matí i tota la vesprada, cosa que no resultà gens fàcil perquè, a mesura que s’apropava al poble i a diferència del que havia observat quan inicià el seu camí, als camps que voltaven la vila hi havia llauradors treballant. Finalment, va veure un garroferar de mitjana extensió que semblava abandonat. Botà el marge de pedres i arribà devora la soca d’un vellíssim i enroscat garrofer on es va tombar. Des d’aquell lloc, discretament allunyat, podia observar una part del camí i l’entrada occidental del mur.

No va advertir una especial vigilància devora l’arcada del portal. Ans al contrari, podia observar que les entrades i eixides de la vila es feien sense cap entrebanc. Algunes de les persones que accedien al poble presentaven tot l’aspecte de captaires, de miskins, que era precisament la impressió que ell volia fer davant les possibles mirades de curiositat. Reconegué després, al lluny i a la seua esquena, la vella sèquia dels Arcs, i també, corprès per l’emoció, la suau elevació —ni a tossalet arribava— que acollia el fossar morisc, on reposaven els ossos dels seus majors. Tancà els ulls i es conformà amb elevar una oració silenciosa pels seus germans, ja que tampoc no es podia permetre la llibertat d’apropar-se a aquella terra sagrada perquè allò hauria posat en perill el seu objectiu final. En canvi, pogué realitzar sense dificultat la seua pregària del migdia, abans de tornar a tombar-se intentant inútilment dormir. Substituí el descans per l’observació atenta dels voltants de la vila i així omplí gran part de la vesprada. En un determinat moment hagué de dissimular la seua presència darrere de la gruixuda soca de l’arbre on s’arrecerava, pel costat contrari al pausat i parsimoniós camí que feia un llaurador que, llegona al muscle, tornava al poble pel llindar d’aquell terreny.

Per fi arribà el capvespre, curt i de llums pàl·lides, que el vell assaborí amb tota la intensitat d’un comiat. Les ombres de la nit arribaven lentament i el fum dels obradors destacava clarament sobre el cel gris de la vila. Quan, finalment, caigué la nit l’alfaquí s’alçà de nou. Reprimí un crit de dolor mentre es duia la mà al pit, però la fiblada va passar i el vell s’encaminà, després de cinc anys, cap al portal de Bani al-Wazír i cap al seu poble natal.

Quan travessà l’emblanquinat arc de mig punt i penetrà al recinte murat, ho féu amb el cap cot i el cos encorbat, mirant de passar com més desapercebut millor. La bruta caputxa sobre el seu cap i el sarró al muscle no concitaren cap atenció especial sobre la seua persona, cosa que als últims moments l’havia tingut preocupat perquè recordava anys i èpoques en què l’accés de forasters pobres a Manzal havia estat força limitat i interdit; però segurament l’eliminació dels moriscs havia creat als cristians del poble una sensació d’alleujament i tranquil·litat que els feia afluixar la vigilància i abaixar la guàrdia. Així i tot, Ahmed Xubudi defugí el carrer Nou, que era el més transitat i on temia ser reconegut, i es desvià cap al carrer dels Oficis, on pogué recobrar els seus sorolls habituals i, durant tants anys, familiars. Vila, el ferrador, continuava traient espurnes del ferro roent a colps de martell. I allí es trobava també Madrella, el corretger, amb el seu cos esquifit i menut, inclinat sobre la seua labor de dibuix repussat en cuir i acompanyat dels seus fills bessons. La porta que fou de Çaad Ibn Had, en canvi, es trobava ocupada per un desconegut i el mateix passava amb el petit comerç de Khafaia, la gerrera. Però hi eren a la porta de les seues cases Gonçal, el teixidor i també Vidal, l’esparter, com a cristians vells —com a cristians— que eren.

Ahmed, l’alfaquí, rebutjà els pensaments que li venien al cap veient els canvis operats en el paisatge humà del polsós carrer i girà, tan aviat com pogué, pel cantó del carrer de la Palmera, que ara es deia de Sant Joan i estava parcialment empedrat amb lloses. Prengué aquella via perquè volia defugir el vell barri morisc que s’iniciava darrere l’Arc del Xiprer, si és que encara existia. Un barri que no volia veure usurpat i ocupat pels cristians.

I també perquè al final d’aquell carrer es trobava l’església dels cristians, que era la seua destinació final. Calculava passar la nit al ras devora la seua porta, com un captaire, si la trobava tancada, i ajornar així, per un dia, el seu propòsit. Però al cap de poc donà gràcies a Al·là quan comprovà, alleugerit, que l’accés al temple cristià era obert. I també li demanà perdó per trepitjar aquell enrajolat impur i respirar aquell aire mefític envaït per l’olor repugnant de la cera cremada a penes atenuat per l’aroma suau de l’encens d’Aràbia.

Ja estava fet! Es trobava dins d’aquell recinte de la impietat i l’error. Als ulls dels seus germans, si l’haguessen pogut veure, hauria estat un sacrilegi abominable, però Al·là, que era just, misericordiós i compassiu, llegia el seu pensament i coneixia la rectitud de les seues passes.

El temple dels homes de la Creu era buit. Només un parell d’espelmes sobre l’altar del fons i unes petites llànties d’oli que penjaven de les parets laterals atenuaven aquella penombra ominosa dels enemics de la seua fe. Fins un temps després no s’adonà de la presència d’un sacerdot ifrany agenollat en un dels extrems d’un tram d’amplis escalons que pujaven fins a l’altar central on es veia una creu metàl·lica i les dues espelmes que primerament havia distingit. Xubudi s’arrecerà prop d’un dels cantons interiors del mur que feia de façana i quasi simultàniament advertí l’existència d’una petita porta de fusta. Una porta que —Al·là era amb ell!— no només era la que el seny li aconsellava buscar sinó que, a més, no era tancada amb clau.

Era l’accés al campanar.

L’alfaquí es trobava en una de les zones més fosques d’aquell edifici de grossos murs i escasses finestres però li semblà bastant més segur penetrar al petit recinte on s’iniciava l’escala de caragol que conduïa a la part alta d’aquell absurd minaret on, en comptes d’escoltar-se la clara veu dels muetzins, retronava en les festes cristianes el contundent i bàrbar soroll del metall. Quan es trobà dins, entretancà la porta perquè, encara que els seus ulls no s’havien acostumat a la fosca, segurament sí que ho estaven els del sacerdot cristià, qui podria advertir-ne la presència. Xubudi no volia córrer cap risc.

Des de la relativa seguretat del seu amagatall contemplà l’home del fons, que semblava una estàtua de pedra de tan quiet com estava. L’escassa llum de l’interior del temple afavoria aquella impressió, de tal manera que a l’alfaquí li semblava una més de les representacions humanes, les siluetes de les quals percebia en les fornícules dels modests altars laterals.

Aquell edifici era una blasfèmia permanent contra la voluntat d’Al·là, clarament expressada en el Llibre Sant revelat per mediació de l’arcàngel Yibrail. Només Al·là podia crear formes humanes o animals perquè només Ell podia insuflar-los la vida. L’obra dels sacrílegs escultors cristians era, per tant, incompleta i miserable, a més d’agosarada, perquè ningú d’ells no podria mai dotar d’ànima la matèria i un dia aquells trossos de pedra, escaiola o fusta la demanarien al seu temerari creador, el qual, impossibilitat de donar-los-la, seria lliurat per Al·là a Iblis, l’Àngel Caigut, qui el conduiria als focs eterns de Gehenna, on restaria castigada, fins a la consumació dels segles, la seua supèrbia i gosadia.

El tragué d’aquell raonament punitiu el moviment del cristià, que s’alçava en aquells moments i que, després de fer una inclinació de cap dirigida a l’altar central, caminà pel corredor que s’obria entre les dues fileres de bancs de fusta dirigint-se cap a l’eixida Semblava un home corpulent i d’edat mitjana a qui Xubudi no reconeixia com el rector que tenia al seu càrrec l’església quan ell fugí pel riu cap al Barranc Fondo. Segurament el predecessor ja devia haver finit el seu errat camí sobre la terra i pogut contemplar, a la llum implacable de l’eternitat, la Gran Veritat, i probablement havia vist de lluny les portes, per a ell tancades, del Jardí dels Bons Creients.

Escoltà amagat com aquell servidor de la Creu tancava, amb fort estrèpit, la porta de l’edifici i poc després Ahmed Xubudi es trobà sol en aquell recinte desconegut. Però allò no pertorbà el seu ànim Aquell temple havia sigut triat per servir el seu propòsit, que no era altre que la major glòria de la fe vertadera.

El vell somrigué malignament en la penombra mentre ordia els detalls del seu pla. Aquell cos enfebrit es va agitar convulsivament en una mena de riure contingut que no era fill de l’alegria sinó de la certesa de trobar-se ja tocant amb la punta dels dits el dolç i gèlid plat de la venjança.

Primer que res hauria d’explorar l’interior d’aquell campanar que l’endemà esdevindria minaret. Deixà enrere l’entrada de la torre i escometé els primers escalons d’aquella estreta escala de caragol que endevinava lluents i desgastats sota les seues avarques. Després de fer tres o quatre empinades revoltes per aquella tenebrosa i opressiva escala, distingí un rectangle de claror sobre el seu cap. Quan s’hi acostà més, comprovà que es tractava de l’únic accés, des dels escalons, a una espècie de plataforma de fusta, sostinguda per grosses bigues encastades en la pedra de la torre. Aquells ressonants taulons horitzontals constituïen el sòl rudimentari del recinte de les campanes. Es trobava a la part alta de la torre, oberta als quatre vents, on només dues campanes de diferent grandària ocupaven els seus llocs als buits dels murs. Els altres dos, orientats a migdia i a ponent, i oberts sobre la teulada de l’església, deixaven el pas totalment franc a la pèrfida brisa de la nit.

Xubudi prestà poca atenció a la campana menor, orientada cap a Bat’Arna i situada en la seua enorme i desproporcionada tronera, la qual deixava veure el cel estelat pels costats i per la part baixa, que quedava bastant per damunt del sòl de fusta. L’espai ocupat per la campana gran presentava, en canvi, una configuració ben diferent. En primer lloc aquella mena de portal, orientat en direcció a llevant, era de major grandària i arribava fins a terra, tres pams per davall de l’extrem del batall, i al seu través s’accedia a un reduït però suficient balconet que avançava sobre el buit, reeixint de la façana del temple. L’alfaquí isqué a l’exterior, posà les seues mans sobre la freda i baixa barana metàl·lica i contemplà el carrer de Sant Joan. Mentalment donà gràcies a Déu perquè veia que la seua voluntat era conforme amb els propòsits de la seua humil persona.

El carrer es trobava fosc i solitari. Només un fanal d’oli al cantó mateix lluitava penosament contra la dominant foscor nocturna, encara que, per davall dels seus peus, i a les cases d’enfront, distingia els dèbils llums de les llànties casolanes a través de finestres mig tancades. Pogué comprovar que, encara que la torre destacava clarament sobre la totalitat dels edificis més propers i sobre tots els de la vila, amb l’única excepció del castell dels senyors, el balconet on era no es trobava massa elevat sobre el carrer. Allò afavoriria el seu propòsit.

Satisfet pels resultats de l’observació, tornà a l’interior del campanar i fou allí on la brisa freda, que penetrava lliurement a través de les desprotegides obertures de la torre, féu presa del seu pit. Un colp de tos, sobtat i inaturable, commogué, durant un temps que li semblà etern, el seu cos castigat. Quan el panteix i les convulsions cessaren, el vell novament escopí sang sobre les desgastades taules del terra i restà assegut contra la paret de rajola, sota la cúpula fosca i basta, mentre recuperava l’alè. Comprengué que el seu temps s’acabava però allò no el preocupà. Sabia que, encara que escassos, els grans d’arena que restaven a la copa superior del seu rellotge de vidre serien més que suficients per a concloure la seua darrera missió sobre la terra estimada de la Xarquia, una terra verda i somrient, la seua, que tornaria a abastar amb la mirada al matí següent. Perquè no seria en aquella ocasió un muetzí cec, segons l’ancestral tradició islàmica, el qui escoltaria Manzal quan el sol s’aixecàs sobre la cinta de la mar.

Allò seria al matí següent. Però, de sobte, el vol zigzaguejant d’una rata-penada que havia penetrat al campanar féu que el vell sentís una sensació opressiva sota aquella fosca cúpula que li semblà feréstega i hostil, com el símbol que era d’una fe errònia i allunyada de tota bondat. Les fosques i mudes siluetes de les campanes se li figuraren éssers d’un món incògnit dels quals no podia esperar cap benignitat. Comprengué que ja havia esbrinat tot allò que de moment volia saber i que no calia prolongar la seua estada ni era necessària la seua presència fins a l’alba del dia següent. I molt menys deixar volar la imaginació.

Se submergí novament en la foscor de l’escala fins a arribar a la vella porta de fusta i de nou a la nau del temple. Una feina important li restava per fer. Tenia temps per davant per dur-la a terme, encara que no sabia ben bé com. Necessitava, indefugiblement i abans que res, assegurar la infranquejabilitat de l’entrada principal —i única— a l’edifici durant el matí del dia següent. Aquella era una tasca fonamental i el vell Ahmed temé haver-la negligida imprudentment. Però de nou es raonà que tenia temps més que sobrat. Els seus ulls s’havien ja acostumat a la minsa llum de les escasses llànties d’oli que penjaven de les parets. L’església de Manzal no era una església-fortalesa, com les d’algunes viles de vora mar, encara que les portes semblaven grosses i fortes i estaven a més reforçades per dues massisses travesses interiors horitzontals. Però allò no significava res perquè era evident que el rector les podia obrir des de fora només fent girar la clau de què segurament disposava.

Ahmed Xubudi es va sentir descoratjat i durant un curt espai de temps cercà sense resultat, per la penombra de la nau, qualsevol cosa que li permetés embarrar, ni que fos rudimentàriament, les portes del carrer. Finalment la seua mirada es detingué en l’altar major, situat en un pla elevat, on s’accedia per tres amplis escalons, i sobre el qual s’alineaven lateralment, a dreta i esquerra, dos ennegrits bancs de fusta destinats segurament a ser utilitzats per les autoritats eclesiàstiques que visitaven la parròquia en les gran solemnitats o pels senyors de la vila.

Amb els bancs de la nau, que semblaven el recurs més obvi, no podia comptar perquè es trobaven tots units per unes guies longitudinals que enllaçaven les potes laterals des del primer fins a l’últim.

Cavil·lant estava sobre la millor manera de traslladar un dels bancs de l’altar, amb les seues migrades forces, fins a l’entrada i apuntalar-lo contra les portes, quan féu dos descobriments quasi simultanis que li retornaren l’ànim. Un fou observar que, adossat a la part interior del mur de la façana, al costat contrari al del campanar, hi havia un banc molt similar als de l’altar major. L’altre era conseqüència de l’atenció ara prestada a un fet que quan penetrà a l’edifici li havia semblat irrellevant. El sòl de la nau de l’església es trobava a un nivell superior al de l’accés immediat a les portes. Aquestes s’obrien sobre un petit espai inferior separat de la resta de la nau per un parell d’escalons. En un brevíssim espai de temps, com si una espurna repentina hagués il·luminat el seu cervell, l’alfaquí relacionà intuïtivament els dos fets. Després, amb força redoblada, feta de fe i determinació, començà a arrossegar el banc de fusta cap al buit inferior rectangular adjacent a les portes. Aquell esforç li comportà un nou accés de tos que el féu detenir-se, temorós que, tant aquella expectoració com el soroll que havia produït el banc en ser arrossegat haguessen cridat l’atenció dels veïns del carrer. Esperà amb l’orella parada, però des de l’exterior no arribava cap senyal indicador que la seua presència al temple hagués estat advertida.

Amb el cor bategant fortament contra el seu pit, el vell escometé la part més difícil de la seua tasca i intentà alçar el banc, posant-lo en posició vertical. I després d’escarrassar-s’hi ho aconseguí, només per comprovar que la seua idea d’encaixonar-lo entre els escalons i una de les travesses horitzontals que reforçaven les portes es quedava en no res, perquè les mides no eren coincidents i l’extrem del banc descansava just enmig de l’espai lliure entre les dues travesses.

Profundament desanimat després d’aquell treball infructuós, el vell es quedà contemplant l’òcul redó sobre les portes, tènuement il·luminat per la minsa claror exterior i que semblava mirar-lo irònicament mentre intentava recobrar el ritme normal de la seua respiració. Una vegada restablert, l’ancià tornà a posar laboriosament en posició horitzontal el banc que finalment acabà adossant contra les portes. Es tractava d’un moble massís i pesant i l’alfaquí estava amarat de suor, però entre el banc i el primer dels escalons que pujaven a la nau restava buit un espai d’una amplària quasi idèntica a l’ocupada. «La meitat de l’espai!». Xubudi mirà novament cap a l’altar major. Al·là li demanava un darrer i imprescindible esforç. Va traure forces de flaquesa i va córrer cap al fons de l’església, on començà a estirar d’un dels bancs del costat de l’altar. El moble era feixuc però al començament relliscà amb relativa facilitat sobre el polit marbre que cobria aquella part elevada del sòl. Més complex, però, fou el treball de baixar-lo pels escalons sense ser vençut pel pes. L’arrossegament per la part central de la nau, de sòl més bast i irregular, va representar un esforç ímprobe per al morisc, que hagué de detenir-se algunes vegades, panteixant aparatosament, per reprendre amb energia decreixent aquella tasca pròpia de penats joves i no d’un vell a les acaballes. Finalment, al cap d’una eternitat de sofriments, puntejada amb salivades sangonoses, arribà devora l’entrada. Encara li restava encaixar la baluerna entre l’escaló inicial i el primer banc ja alineat, però finalment aquell esforç inhumà tingué la seua recompensa quan els dos bancs, ajuntats paral·lelament entre les portes tancades i el tram d’escalons, quedaren pràcticament encastats en l’enfonsat rectangle de l’entrada de tal manera que a penes quedava espai lliure per a posar un dit. L’entrada quedava així sòlidament blocada i el vell caigué agenollat, de cara al resultat del seu esforç, i tocà amb el front en terra mentre el seu cos quasi consumit tremolava febril. Passà un temps en aquella actitud mentre es recuperava parcialment dels efectes d’aquell afany cec, i després mussità una pregària de gràcies al Misericordiós, perquè Ahmed Xubudi, el darrer alfaquí de Manzal, sabia ja que havia de veure realitzat el seu darrer propòsit sobre la terra abans de penetrar al Jardí dels Creients.

Acabada la pregària, romangué en aquella posició fins que s’aquietaren els desbocats batecs del cor dins del seu pit roent i es va assecar la suor que cobria la seua pell bregada d’ancià. Finalment s’alçà i es va dirigir, amb passes insegures i caminar incert, cap a l’accés del campanar on va buscar el sarró que l’havia acompanyat en la seua tornada a la vila i on abans s’havien pogut conservar, durant cinc anys, lliures de la humitat, de l’arna i de la brutícia, les velles i nobles robes que entre el poble tagarí identificaven els intèrprets del sentit real de les lleis i els preceptes de l’Alcorà.

Es va desfer dels seus parracs d’eremita penitent, de miskin menyspreable, i es va vestir cerimoniosament, després de molts anys, amb les peces pròpies de la seua funció múltiple al servei de l’umma. Perquè Ahmed Xubudi, alfaquí de Manzal, que havia hagut d’alternar també treballs d’ulema, d’imam i de xeic, acompliria igualment, quan el sol despuntàs, la funció mai no oblidada del muetzí, que en aquell cas seria el darrer muetzí de la seua vila nativa. Una vegada revestit amb les nobles robes de guia i orientador dels creients entre les complexitats de la Llei, conclogué aquell ritual solitari ajustant-se al cap el llustrós i prohibit turbant de seda blanca.

Finalment, realitzades totes les passes del camí que en aquell dia li havia assenyalat la voluntat divina, el seu cos pagà el llarg deute contret. El vell s’arraulí al peu de l’escala del campanar i caigué en un son profundíssim, en l’absoluta i plena confiança que Al·là el despertaria quan el moment fos arribat.