Deute

Valèria Santjoan, oculta als canyars, recordà com es va cobrir el rostre amb les mans quan la primera fletxa, disparada pel ballester, es va clavar sobre el muscle dret del seu oncle, el vell Àngel Ferrer. I també que no va tenir esme per a contemplar impàvida el previsible final. Féu mitja volta apressadament i es dirigí a sa casa, seguida d’alguns esguards de malfiança de les veïnes del carrer.

Feia molts anys que Valèria s’havia acostumat a entrellucar o sorprendre mirades de recel i sabia que aquell seria un acompanyament que, d’una manera o altra, mai no l’abandonaria fins al darrer dels seus dies.

Des que era encara xiqueta i anava a casa del seu oncle a rebre lliçons de l’Alcorà mai no havia deixat d’observar la suspicàcia als ulls de molta gent. Primer, de les xiquetes cristianes, quan baixava al riu a buscar aigua; després quan, sent ja joveneta, la veien ajudar en la neteja dels cossos dels familiars que morien, abans de vestir-los amb llenç nou i soterrar-los de cara a la Meca. I també va entrellucar el recel als ulls de l’amable rector cristià quan, per amor a Blai Nadal, qui després seria el seu marit, abjurà públicament de la seua fe alcorànica per abraçar la de Jesucrist. I continuà rebent mirades esbiaixades per part dels familiars del seu marit, que no veien amb bons ulls aquell matrimoni mixt. I també d’altres veïns quan, ja casada i amb dos xiquets, endevinava que dubtaven encara de la sinceritat de la seua conversió…

S’hagué d’acostumar al fet que la pràctica totalitat dels moriscs del poble, inclòs el seu oncle, l’alfaquí ocult, li negassen paraula i la salutació, com feien amb tots aquells que es casaven amb cristians i deixaven d’assistir a les reunions de l’aljama.

El colp més dur de tots el va rebre durant els dies de l’expulsió i més exactament la vesprada, que sempre recordaria, en què va sortir del poble, custodiat pels homes del comissari reial, el major contingent de moriscs de la vila. Aquella vesprada va rebre les mirades farcides d’odi d’aquell penós ramat humà que, carregat d’embalums de roba i costals amb queviures, enfilava, carrer Nou avall, el portal de València.

Aquell llastimós centenar i mig d’expulsats, homes i dones, vells i xiquets, conduïts a peu cap a les naus que esperaven al Grau, constituïa un espectacle depriment. Valèria mai no es va preguntar què fou el que la impulsà a apropar-se al portal per veure’ls passar. Potser el desig d’acomiadar-se, per sempre més, de molts dels rostres que acompanyaren anys i moments de la seua vida. O potser un remordiment soterrat per romandre al poble, defugint una expulsió que afectava la quasi totalitat dels cristians nous de la vila.

Recordava el text del terrible decret i les seues escasses exempcions a l’expulsió, entre les quals es trobava ella i els seus fills.

«… els qui haguessen renegat notòriament de l’islam i deixat d’assistir a les juntes de l’aljama i rebut el Santíssim Sagrament».

Valèria Santjoan, abans Fathma Haled.

«… els xiquets menors de quatre anys, juntament amb la mare, si el pare era cristià vell».

Valèria Santjoan, abans Fathma Haled, i els seus fills, Miquel i Pere, de quatre i tres anys, tardanament enviats per Déu.

Hi havia altres excepcions.

«… sis cases de cada cent…».

No era benevolència, sinó interès directe perquè els exceptuats poguessen ensenyar algunes professions i tècniques als autors i beneficiaris de la despulla. Cap morisc manzalí no volgué beneficiar-se d’aquella distinció.

«… xiquets menors de quatre anys, si sos pares els lliuren a famílies cristianes».

Només alguns expulsats extremadament pobres estimaren convenient lliurar els fills a famílies que els semblaren bondadoses i on potser aquells trobarien una vida lliure de les amargors i incerteses que acompanyarien els seus pares naturals. Una desena escassa de xiquets canviaren de pares. En algun cas mitjançant violència o extorsió.

Dies de comiats, plany i dolor.

Valèria Santjoan, commoguda per l’espectacle d’aquella massa humana, trista i dolenta, suportà estoicament, vora el portal del camí de València, els insults de la gran majoria de les dones —«Renegada!, gossa!»—, les imprecacions de molts dels barons, l’intent d’Agnès (Aixa) d’arrapar-li la cara i els ulls, abans de ser reduïda pels escortes, i l’escopinada a la galta per part d’Andreu (Mehmet) l’assaonador.

Quan aquella processó depriment s’allunyà per l’antiguíssima calçada cap a la mar i la incertesa, Valèria, malgrat la violència passada, sentí com si hagués sofert una mutilació insuportable.

Després pensà en els seus xiquets i donà gràcies a Déu. La seua conversió a la vertadera fe venia ja d’anys i fou sincera, com aleshores ho era el seu amor per Blai Nadal que el temps anà refredant progressivament. Els seus fills i la nova fe en Jesucrist, a la qual s’aferrà quasi amb desesperació, l’ajudaren a continuar vivint entre els cristians vells i les seues mirades de dubte i malfiança.

Es feia fàcil endevinar que continuaven sense acabar d’acceptar-la i que per a ells seria, per sempre més, una cristiana nova, xriana nova, assenyalada per una empremta invisible però indeleble, per més misses que sentís i encara que rebés la totalitat dels sagraments. Però s’havia adaptat interiorment a aquella fatalitat inevitable i el costum havia també suavitzat moltes coses. Fins i tot li semblà, els últims anys, que les mirades s’havien reblanit.

I fou aleshores que un dia va córrer pel poble la notícia que un muetzí morisc recitava, com si es trobàs a Berberia, la seua incomprensible pregària des del campanar de l’església.

Valèria, ajupida i oculta entre els canyars de la sèquia, contemplava les estrelles que apareixien lentament i començaven a llambrejar sobre un cel del qual encara no era ama absoluta la foscor. Impaciència i temor feien bategar desordenadament el seu cor. Tampoc no sabia explicar-se què fou exactament el que la va determinar a fer les primeres passes en el difícil i perillós camí encetat i que s’havia proposat acabar, a qualsevol preu i qualssevol que en fossen les conseqüències.

Potser fou la incomprensible i despietada ordre donada per la Baronessa Viuda, que tan mal s’avenia amb tot el que li havien ensenyat sobre Crist i Santa Maria, sa mare, el motiu que la mogué a escoltar la protesta que li naixia al fons del cor…, i també a saldar el deute de solidaritat que creia tenir amb la seua antiga comunitat, l’umma. Fer això pogué vèncer la por.

Por, quan entre l’embolic de roba que havia de llavar a la sèquia amagà un blanquíssim llençol nou…, i unes robes de morisca que temps enrere van pertànyer a sa mare i que en el seu moment es negà a fer desaparèixer. Unes robes que durant anys havien restat intocades al fons d’un vell bagul. I batecs accelerats, quan entre el munt de roba bruta amagà maldestrament una petita llegona i un càvec.

Aquella vesprada duia un pes més gran que de costum, durant el seu camí habitual de sa casa a la sèquia dels Arcs.

La vesprada havia estat triada pacientment perquè Blai no soparia a casa aquella nit. Hi havia fornada a la fàbrica i a ell li corresponia torn nocturn. Així doncs, no tornaria fins al matí següent, quan Valèria ja hauria acomplert el seu propòsit…, per a bé o per a mal.

Les altres dones que llavaven a la sèquia la seua bugada no semblaven sospitar res. Tampoc no n’hi havia motiu. Es tractava d’una vesprada com tantes altres, d’una feina habitual i d’un paisatge familiar…, tret de la silueta que, sobre l’arrodonit i proper tossal, penjava, giravoltant lentament, d’una forca rudimentària.

Moria ja la vesprada quan Valèria s’acomiadà de les altres llavaneres i carregà els seus pesats fardells. Descendí pel petit terraplè que des d’un dels extrems de l’aqüeducte baixava a trobar-se amb la drecera de l’horta que desembocava a la rambleta contigua al mur de la vila i, quan es trobava a una discreta i prudent distància, mirà al seu voltant. Era ja fora del camp de visió d’aquelles dones i tampoc cap carro no avançava per la rambla en aquells moments. Durant un temps prosseguí el seu camí habitual mentre vigilava atentament en totes direccions. Quan estigué segura que ningú no seguia els seus moviments, abandonà sobtadament la rambla i ascendí ràpida pel desnivell on acabava la muntanyeta del fossar morisc. El travessà tan de pressa com va poder. Quan arribà als canyars de l’altre límit, allí on la sèquia feia un ampli arc rodejant aquell terreny elevat, es deixà caure a terra i, amollant el seu pesat embalum, tractà de contenir els folls i sorollosos batecs que omplien el seu pit.

El canyar era dens i constituïa un bon amagatall. Era també previsible que fos més segur encara a mesura que anàs morint la vesprada i minvàs la llum. Allò li retornà la tranquil·litat, augmentada per l’evidència que disposava de temps per a descansar i organitzar els seus pensaments. Un altre avantatge era que, si bé les canyes l’ocultaven de les improbables mirades indesitjades, tampoc no li impedien, movent-se convenientment, aguaitar des del seu amagatall. Allò li permeté veure que dues de les quatre dones que s’havien quedat llavant a la sèquia, en el punt on aquesta embocava l’aqüeducte arcat que salvava el barranc, s’acomiadaven i prenien el camí de tornada al poble. Aviat desaparegueren de la seua vista; quan van penetrar a la rambla que conduïa al portal de València, s’interposà entre elles i els seus ulls tota la massa del tossalet.

La nit arribava ràpidament i al portal principal s’havien encès dues greixoses torxes que flanquejaven aquella entrada principal a la vila. Al cap de poc les últimes dones abandonaven la seua feina a la sèquia i desapareixien també amb la seua càrrega de roba neta.

A poc a poc el nombre d’estrelles incrementava i anunciava una nit ja imminent. Una nit sense lluna, encara que relativament clara. Allò, si bé afavoria Valèria proporcionant-li més seguretat, també acreixia la seua preocupació que li dificultàs el treball.

Però no li impediria de fer-lo.

La cristiana nova s’incorporà parcialment fins a quedar agenollada i procedí a realitzar la primera i més senzilla de les tasques que s’havia imposat. Obrí el fardell de roba i en tragué l’antiga gonella morisca, un cosset de seda, un parell de braçalets i altres joies. Es tragué part de la roba que duia posada i es revestí amb la que fou de sa mare. Després s’ajustà als braços els braçalets de coure i una polsera de plata de la qual penjaven tres monedes de Berberia. Finalment es desféu la trossa i els llargs cabells negres amb alguns fils blancs de dona en saó li caigueren sobre els muscles. Es col·locà al cap una lligadura de color groc canyella on enganxà les llargues enfilades de petites cassoletes de bronze que, penjant des dels costats del cap, arribaven quasi fins a la cintura. Restà quieta durant uns moments, com si meditàs, i després deixà anar un lleu sospir perquè començava la part més penosa del seu deure d’aquella nit.

Conscient de les dificultats, féu amb tota calma les passes inicials. Guardà la seua roba de cristiana entre l’embalum de la bugada i prengué la petita llegona. Després, contemplada només pel llambreig de les estrelles i amb l’única companyia del cant monòton dels grills de l’horta, s’aventurà fora de la humida protecció del canyar. La foscúria li donà confiança, i també la clara consciència que disposava de tota la nit i que no seria de la part dels homes d’on li podrien venir les dificultats.

Tractà primerament de fer-se una idea clara del terreny on es movia. El tossalet on hi havia el fossar, amb una declinació bastant pronunciada cap a la rambleta i el mur del poble, descendia, en canvi, de forma gradual i uniforme cap als canyars, la sèquia i les hortes de llevant, com si volgués facilitar als seus avantpassats difunts la contemplació de l’eixida del sol i l’alquibla de la Meca.

Primer de tot, Valèria decidí cavar la fossa, i deixà per al final la més desagradosa de les feines d’aquella nit: despenjar el cos de l’alfaquí —del seu oncle— i arrossegar-lo —Déu volgués donar-li forces!— cap al clot on dignament podria descansar si tot eixia d’acord amb la seua expectativa.

Per uns moments la seua mirada buscà malaltissament la negra i obsessiva silueta del penjat, a l’altre extrem del fossar, però de seguida va reaccionar i es tragué del cap qualsevol idea que pogués afavorir temors irracionals.

Calia mamprendre el treball i buscà instintivament, a l’escassa llum dels estels, el lloc més idoni. Tenia dos motius per a triar el límit més oriental del fossar, i no era el menor d’ells la por de topar, als primers colps de llegona, amb una tomba més antiga. Aquell perill era segur si s’endinsava cap a la paret central d’aquell camp mortuori. Per això, Valèria trià el que li semblà el límit mateix de la zona d’enterraments, ben allunyada del poble, allà on s’iniciava un curt talús cap als canyars.

Començà a cavar amb les seues mans maldestres i gens avesades a aquella feina. Als pocs moments s’adonà que suava copiosament i que sentia molèsties a la cintura i, com a conseqüència, es desanimà perquè temia haver escomès una tasca massa dura per a les seues limitades forces de dona que ja no era jove. La terra del tossal, la terra argilosa i rogenca del Pla de Quart, era més dura i compacta del que inicialment havia suposat, però allò també li confirmava que es trobava en una zona verge i que no hi havia perill de topar amb una fossa ja excavada, com hauria pogut ocórrer entre la terra més molla del centre d’aquell terreny.

Reprengué la seva activitat i aconseguí ampliar l’insignificant clot obtingut. Tenia por que el metall de la llegona no colpejàs en dur, perquè allò seria el senyal indesitjat que havia perdut el temps i calia començar de nou. Sabia, perquè la conversió no li havia pogut esborrar tota una part de vida viscuda en gran manera segons costums moriscs, que els creients en Al·là —com ara sos pares— eren soterrats directament sobre el fons del clot, coberts amb una pedra plana o amb grans teules que colgaven el cadàver fent-hi dues vessants, com el sostre d’una casa, i revestit tot finalment amb terra verge. Mentre la seua eina només trobàs terra era senyal que tot anava bé.

Descansà novament, amarada de suor, i amollà l’estri, inadequat per les seues dimensions, mentre respirava a fons. Afortunadament la fredor de la nit constituïa una benedicció per als seus pulmons panteixants i els seus músculs posats a dura prova. Encara com, a mesura que eixamplava la fossa, la terra eixia més molla i humida, potser per la proximitat de la sèquia o per la pluja que havia caigut abundosa uns dies abans.

Valèria tenia el cos adolorit i les mans començaven a fer-li mal però l’empenyia, a més d’una determinació fosca i poderosa, el convenciment que havia fet ja molt de camí per a fer-se endarrere ara. El clot s’havia eixamplat visiblement, encara que tenia poca profunditat.

Amb ànim redoblat reprengué el treball. Resultava quasi frustrant comprovar que la pell de les mans començava a ressentir-se precisament quan, a mesura que avançava en la seua tasca, anava adquirint una relativa destresa —o bé minvava la seua malaptesa— en l’ús d’aquell instrument més familiar a la seua vista que a les seues mans.

De sobte saltà una espurna entre els seus peus i s’adonà, amb consternació, que havia tocat pedra dura. Estigué a punt d’abandonar aquell extrem de l’excavació i continuar per l’oposat, però advertí que la pedra no era excessivament gran i que semblava grossa i rodona. No podia, per tant, ser una llosa i això féu que recobràs l’ànim. Poc després la treia fent palanca i la feia rodolar cap als canyars. Davall del lloc que havia deixat, la terra era més molla i la fossa s’amplià perceptiblement. Segons podia veure, la llargària seria més que suficient per al cos del seu oncle, però allò no era més que l’inici del que li restava encara per fer perquè aquella fenedura en la terra era encara estreta i superficial. Valèria deixà en terra la llegona i buscà l’altra eina que s’havia procurat. Moments després gratava el fons del clot excavat amb el càvec però aviat s’adonà de la migradesa dels resultats i optà pel més expeditiu procediment de buidar el forat amb les seues mans.

El contacte de la terra amb els seus palmells i dits sollats li produïa una coentor insuportable, però la neboda de l’alfaquí es movia ja sota l’impuls d’una determinació tan forta que ni ella mateixa l’hauria pogut deturar encara que hagués volgut fer-ho.

Quan finalment es detingué, la fossa s’havia aprofundit palesament i la terra solta s’amuntegava als seus costats. Valèria s’imposà aleshores un descans més prolongat. S’apropà a la vora de la sèquia després de travessar el canyar, i amb una sensació d’alleugeriment que li sabé a glòria enfonsà les mans en l’aigua i es rentà tota la terra que duia enganxada fins als seus colzes arromangats. Després es mullà la cara per traure’s la suor i com pogué se l’eixugà amb la vora de la gonella. Per uns moments tingué la temptació de traure’s aquelles robes, i sobretot els enfilalls de dringadisses cassoletes de la lligadura, que només afegien dificultats al difícil treball que s’havia imposat i que tan penosament aconseguia de dur endavant; però escoltava com una mena de veu interior profundíssima que li deia que l’acompliment d’aquell deure reclamava una identificació integral amb tot allò que constituí el món de la que fou la seua gent.

L’aigua havia alleugerit i calmat la coentor de les seues mans però Valèria comprengué, voltada d’ombra i soledat, que no es podia detenir ni un moment o el seu cos defalliria. Agafà novament la llegona i, amb una energia nova i desesperada, atacà de nou la terra fosca i humida.

No podia dir durant quant de temps es lliurà a aquella activitat frenètica, més enllà del dolor i el cansament. Finalment abandonà la seua ferramenta, es deixà caure agenollada i repetí per segona vegada, amb unes mans que eren ja nafra viva, la tasca de buidar de terra solta aquell rectangle rudimentari. Quan va concloure aquell feixuc treball, el forat era ja fossa suficient per a admetre el cos per al qual havia estat oberta. Afortunadament era costum que les inhumacions morisques es fessen, des de temps immemorial, soterrant els cossos a molt escassa profunditat, pràcticament a flor de terra.

Amb un poal a la mà, Valèria es dirigí novament a la sèquia. Una vegada allí, l’omplí fins a les vores després d’haver submergit per segona vegada els seus braços en l’aigua balsàmica i remorosa. Romangué un temps en un estat de deixament mentre l’aigua lliscava des dels seus colzes. Per fi es posà dreta i, prenent el poal ple per una ansa que es clavava agudament en els seus dits en carn viva, tornà pausadament a la vora del clot que havia aconseguit obrir, amb un esforç ímprobe, en aquella terra dels avantpassats.

Ara sí que podia descansar una llarga estona abans de mamprendre la part final del treball d’aquella nit.

Es tombà lentament entre els munts de terra solta i tractà de relaxar els seus membres turmentats mentre percebia la força dels batecs del cor contra els seus timpans. S’adonà fins a quin punt es trobava esgotada. El cant dels grills, que en tot moment havia acompanyat els seus esforços, constituïa ara un dolcíssim sedant, com també ho era la suau i quasi imperceptible remor de l’aigua de la sèquia fent el seu camí prefixat i continu.

Com que tenia por d’adormir-se, obrí els ulls i quedà encarada a un cel negríssim atapeït de miríades de punters platejats. Va sentir una profunda sensació de pau alhora que l’atracció poderosa d’aquell avenc d’atzabeja fistonejat de blans ulls lluents. Li havia desaparegut qualsevol sensació de temor a un indret on descansaven els ossos estimats dels seus pares, dels seus avis, dels seus ancestres. L’única terra que al seu poble no li fou disputada ni arrabassada per ningú.

Progressivament tornà a la realitat i pensà que encara l’esperava, sobre aquell indret ancorat al passat, la feina de soterrar el vell familiar. Però sentí que aquell deure, que en un principi el percebé —malgrat la seua palesa determinació— feixuc i aclaparador, l’assumia ara —encara que racionalment sempre ho féu— com la més caritativa, justa i emotiva de les tasques. Ahmed Xubudi, germà de sa mare i darrer alfaquí de Manzal descansaria per sempre més amb la seua gent. Valèria (Fathma) notà plens de llàgrimes els ulls i, sense saber per què, els tancà ben fort per contenir-les.

Després d’un temps que no podia calcular, s’incorporà laboriosament i furgà entre el bòlit de la bugada fins a trobar allò que buscava: una dagueta ben polida curosament esmolada i amb la daga a la mà travessà tota l’extensió del fossar fins a arribar al peu de la forca. A l’altre costat de la rambleta, la vila cristiana, el present, dormia confiada, encara que potser l’esperit de Manzal, que era el passat, en contemplava els moviments furtius.

L’ombra immòbil que tenia al davant no era ja el fantasma aterridor amb qui, hores abans, temia encarar-se, sinó el cos d’un ancià de la seua sang que només demanava la dignitat d’una inhumació ritual segons els vells costums.

Fathma observà aquella forca improvisada i pogué veure que la soga que sostenia el cos era passada d’una manera molt elemental, simplement amb una doble volta, per damunt del travesser i després baixava diagonalment fins a la meitat de la biga vertical, on era fortament lligada. Allò fou una sort, perquè una forca convencional potser hauria ofert una major dificultat per al compliment del seu propòsit. Aplicà el tall de la dagueta sobre la corda, per damunt dels nusos fets sobre la biga. Moments després el cos de Xubudi caigué sobre la terra amb un soroll apagat.

La seua neboda s’inclinà uns moments sobre aquella massa inerta. Tenia per davant el darrer gran esforç físic d’aquella nit, irrepetible en la seua vida, i cavil·lava sobre la millor manera d’actuar. Resultava evident que l’havia d’arrossegar de cap a cap del cementiri perquè ni en el seu estat natural, sense el dur càstig físic a què havia estat sotmesa, hauria pogut carregar aquell cos. L’arrossegaria…, amb el màxim respecte possible. Descartà per horrorosa la fugissera idea d’estirar de la corda, tancada encara sobre el coll del mort, i per ignominiosa la d’arrossegar-lo agafat per un peu. L’alternativa única i més digna era la d’estirar d’un dels seus braços erts.

Moments després, Valèria comprovava com podia ser de pesant un cos mort, ni que fos el cos menut i eixut de l’ancià. I també fins a quin punt es trobava esgotada. Però premé els llavis i els punys. Conclouria allò que havia començat. La cintura semblava a punt de partir-se-li i la pell de les mans era ja pura sang, però la seua voluntat era de ferro. Amb mil esforços, panteixant sorollosament, xafant matolls, entropessant amb pedres, enfonsant mig peu a cada passa que feia en la terra molla, caminà travessant aquell poble dels difunts fins que, després d’una eternitat, es trobà de nou al costat de la fossa oberta que esperava el cos del seu oncle i allí Fathma descansà novament, però ho féu ja amb la certesa que el més dur ja estava fet. La pietosa missió que encara quedava pendent seria la més lleugera i emotiva d’aquella nit irrepetible.

Començà per deslliurar aquell coll prim i arrugat de la soga que l’oprimia. No fou faena fàcil perquè no volia utilitzar la dagueta i ferir involuntàriament aquella pell ja prou castigada, però li costà infinitament afluixar un nus que feia més de trenta hores que suportava el cos del vell. Finalment ho va aconseguir. Enrotllà la corda, ja inútil, i la llançà a la sèquia.

«Ara, oncle meu, et llavaré abans de lliurar-te a la teua terra morisca. Et faré un senzill wudu i amb això n’hi haurà prou perquè ets un sahid mort per les teues creences i no és necessari el gusl, tal com mana l’Alcorà per a aquells que es troben en impuresa gran. No et llavaré tot el cos perquè la meua nova i vertadera fe no em permet contemplar més cossos que els dels meus fills i el del meu marit i senyor. I l’aigua no serà tan neta com a tu t’hauria agradat ni com jo voldria, però és aigua fresca, no calfada pel sol ni pel foc, com mana el llibre de la teua fe».

Passà el drap mullat pel rostre, els cabells i la barba; pels peus i els braços d’Ahmed Xubudi que mirava les estrelles a través de les seues parpelles entreobertes. I després buscà i trobà el llençol blanc entre el bolic de roba que tenia al costat del canyar.

«No puc vestir-te amb roba nova per al teu viatge però sí que ho és aquest llençol de lli que no ha tocat encara cap cos».

Estengué el llenç, cobrí el fons de la fossa i féu rodar el cos de l’alfaquí sobre el munt de terra solta fins que caigué al poc profund forat. Fathma s’inclinà i dificultosament pogué girar aquell cos que havia caigut bocaterrosa fins a posar-lo de costat, cara a Llevant i l’eixida del sol, cap a l’alquibla de la Meca. Després l’embolcallà amb aquell sudari improvisat i procedí, amb les mans i els peus, a tapar aquell forat amb la terra solta que abans l’omplia fins que la superfície tornà a igualar-se després de cobrir el cos de l’alfaquí de Manzal.

«Ho he fet tan bé com he sabut, oncle Ahmed. Ja ets allà on hauries volgut: al fossar dels teus germans, mirant a la Meca. Seràs el primer a veure l’eixida del sol. No he pogut posar una pedra plana entre tu i la terra que et cobreix, com era tradició entre els tagarins de la Xarquia, ni dues fileres de teules, com s’acostumava a fer a Manzal, però almenys et cobreix terra solta i verge, sense senyal distintiva, perquè els musulmans compareixen igualats davant Al·là, en fossar obert, sense tanca ni valls d’obra. Però tu ho faràs amb els teus vestits d’alfaquí, perquè has sigut el segell dels alfaquins de Manzal».

Fathma es detingué uns moments per contemplar el cel, Manzal propera i callada, la soledat del tossal… I per escoltar novament la remor de la sèquia i el cant dels grills. No pensà ni per un moment que ningú pogués advertir el rastre deixat pel cos del vell mentre l’arrossegava entre pedres i matolls, ni veure la terra nova, rogenca i humida, assenyalant clarament la situació de la nova fossa. Veurien només, des de lluny, la forca solitària però ningú no tornaria a pujar al tossal perquè ho impediria el vell temor supersticiós al fossar morisc, només trencat per l’ordre delirant de la Baronessa Viuda. Ahmed Xubudi podria esperar tranquil la sortida del sol.

«Salam, oncle Ahmed, ja ets on volies, amb la teua germana i els teus avantpassats. Que la pau del Totpoderós t’acompanye».