Memòria propera
I com que a la ment d’Al·là tot està previst, també arribà el moment en què, sobre les mates de romaní que cobrien l’escarpa frontera del barranc directament situada davant la cova del vell solitari, començà a dissipar-se lentament el cúmul de boirina verdosa que durant tres dies i tres nits l’havia acompanyat. L’esquinç, obert al vel del temps per la mà divina, es tancà novament després d’haver alliberat tots els arcans del temps pretèrit.
Tampoc no era ja necessari, perquè la memòria mortal del darrer alfaquí de Manzal bastava per a reconstruir les darreres hores que, cinc anys enrere, havia passat a la vila, com també tot el procés que acompanyà la seua dramàtica fugida.
Els records humans del vell completaven així les coneixences que, gràcies al do atorgat per la Divinitat, havia pogut adquirir sobre el temps passat.
Quan les visions desaparegueren, l’ancià, posposant la seua rendició al baldament físic i mental que l’envaïa, deixà vagar la seua memòria per tots els moments d’aquell dia inoblidable en què hagué d’eixir fugint del seu poble nadiu.
I Ahmed Xubudi recordà com va dubtar i com trigà a decidir si acompanyaria el seu poble en l’exili massiu o romandria amagat a la terra dels seus avantpassats. En favor de la primera opció hi havia el deure, que sentia com a ineludible, de continuar sent el suport de la fe i dels records dels manzalins quan s’instal·lassen en un país desconegut per a la gran majoria, però després pensà que a Berberia, entre germans de llengua i religió, amb mesquites i escoles en llibertat sota la protecció d’un sobirà creient, el seu ajut seria útil però prescindible en un exili que preveia curt. A més, sentia dins seu com una força tel·lúrica que el lligava a la Xarquia amb vincles que ni podia ni volia trencar. En aquella terra es trobaven els ossos dels seus majors, l’origen del seu llinatge, les mil veus i records del passat, els noms d’indrets, camins, rius i tossals; l’esperit i la paraula de la seua gent. Àfrica, en canvi, era la terra dels germans lliures però també un aire ressec carregat de polsina arenosa, un sol inclement i uns costums diferents. I també races idòlatres i perilloses a les muntanyes del Rif i de Kabília. Tenia el pressentiment que llanguiria en aquell món proper però diferent, encara que fos recer i caliu per a la seua creença i la seua llengua perseguides. Llanguiria com ho faria el baró de Manzal entre les boires d’Irlanda voltat d’esglésies benèvoles.
Decidí finalment romandre a la Xarquia. Però no se li escapava que aquella seria una elecció més fàcil de fer que no de posar en pràctica, perquè els homes dels comissaris reials havien redoblat la vigilància dels camins des que s’havien començat a difondre notícies de moriscs fugits o amagats. Després de moltes cavil·lacions, Ahmed Xubudi decidí que el Barranc Fondo, apartat i solitari entre el Wád al-Labbiar i el camí de Bani al-Wazír, era el lloc més idoni per a esperar ocult el dia de la tornada dels exiliats. Ell, el més humil servidor de Déu, es constituiria així en el símbol de la resistència dels musulmans i de la pervivència de la seua fe enmig dels infidels, en la baula de la continuïtat entre exili i retorn. Mentrestant, disposaria de temps i silenci per a l’oració i per a l’estudi dels seus llibres sagrats. I quan els manzalins retornassen a la seua vila natal, ell es trobaria prest per a rebre’ls amb els braços oberts.
Però el problema immediat era com arribar al barranc, situat a més d’una llegua cap a ponent. Descartà immediatament el camí de Bani al-Wazír. Era veritat que es tractava de la via més directa i que després, a través de dreceres pedregoses, aconseguiria trobar el barranc sense gaires dificultats. Però precisament per aquella ruta baixaven cada dia cap a la costa, escortats per escamots de soldats, ingents quantitats de moriscs, carregats com bèsties, els quals eren conduïts al Grau on els esperaven els vaixells que els haurien de traure de la península. Resultava per tant més prudent, i així ho decidí, fugir per vora riu on, encara que no era impossible la topada amb algun escamot aïllat de soldats, la vigilància seria molt més laxa, potser purament formulària, perquè quasi tots els homes d’armes cristians estaven ocupats controlant els grans grups que abandonaven aldees i moreries. Segurament, quan el curs del riu s’allunyàs de Manzal, fins aquell perill desapareixeria.
Tampoc no podia descartar totalment una altra possibilitat, com ara la de topar-se amb alguna d’aquelles quadrilles de ganxers semisalvatges que seguien i vigilaven, corrent avall, els grans troncs que procedents de les masses boscoses dels Serrans tenien com a punt de destinació les fusteries de ribera dels voltants de Balansiya. Però aquell era realment un perill mínim perquè, encara que la casualitat el fes creuar-se amb alguns d’aquells feréstecs grups, la naturalesa del seu treball els havia convertit en éssers taciturns i silenciosos, un grup a part i al marge, per a bé i per a mal, dels assumptes que preocupaven els habitants de viles i senyorius. A més de no poder perdre de vista ni per un moment els troncs que lliscaven aigües avall i dels quals havien de respondre en arribar a les fusteries.
Fugiria pel riu. Però hauria de moure’s amb peus de plom perquè els homes dels comissaris semblaven llebrers que endevinaven fins els pensaments. I això per no parlar del Geperut de Maula, aquell vell nan rebordonit que odiava els tagarins i que no perdia detall de res. Per això decidí esperar a la vigília mateixa del dia que tenia assenyalat per a dirigir-se al Grau.
A mitjan vesprada agafà un sac, on havia posat unes quantes coses imprescindibles pacientment triades, i demanà permís a un dels soldats apostats a la placeta de la Sal per baixar al seu hort de vora riu, devers Quart, a agafar provisions de raïm i figues. Posà com a raó la seua vellesa i la caminada que l’esperava l’endemà. El soldat se’l mirà un moment, com si dubtàs. Per uns moments, durant els quals el cor de Xubudi galopà desfermat, semblà decidit a escorcollar el sac, però després l’argument del vell li semblà versemblant i, d’altra banda, pensà que aquell ancià decrèpit d’eixuts garrons tampoc no podria anar molt lluny si intentava fugir.
Però va errar.
Quan Ahmed Xubudi, conegut amb el nom cristià d’Àngel Ferrer, obtingué el butlletí del permís amb el segell del comissari i enfilà el camí de Bat’Arna, que a la mateixa eixida del poble es convertia en una pronunciada costera avall, donà gràcies a Al·là, amb els ulls humits, per la benevolència amb què havia acollit el seu fervent prec intern. Resultava evident que havia planificat i actuat amb una certa imprudència i fiant massa a l’atzar, però allò havia quedat compensat per la negligència del soldat. Com que no volia tornar a temptar la fortuna, féu una marrada per esquivar el molí del senyor i a través de senderols rivetats d’herba arribà a la vora de la sèquia de Mansl Ata. En lloc de travessar la llosa que feia de rudimentari pontet en un dels estretaments i baixar després les poques passes que la separaven del riu, va seguir durant una llarga estona la vora d’aquella via d’aigua feta per la mà de l’home. I caminà fins que trobà un lloc on els canyars eren molt densos i que, a més d’ocultar-lo totalment de mirades indiscretes, li permetien dominar una gran extensió riu amunt. Es tombà sobre la terra humida per recuperar forces amb vista a l’esforç nocturn que l’esperava i també per deixar passar les darreres hores de llum de la vesprada.
Les emocions dels últims dies, la remor sedant del riu i la saviesa del seu cos conspiraren per fer-lo caure en un son profund i reparador.
Quan va despertar, era ja nit tancada i la lluna minvant era molt alta. Tampoc no li arribava altre soroll que el de l’aigua del riu lliscant entre les pedres i el rítmic impuls d’un molí que hi havia a prop.
L’alfaquí s’incorporà fins a quedar assegut. A poc més de mitja llegua davant seu, una irregular i apaïsada línia de dèbils llumets assenyalava la presència de Bat’Arna. Molt més prop, a uns centenars de passes a les seues espatlles i a unes desenes de pams per sobre el nivell del canyar on es trobava, el mur de Manzal s’alçava fosc i hostil. La torxa que cremava sobre l’arc de la porta de Bat’Arna era l’únic llum exterior de la vila per aquell costat. La posició elevada del poble, al tossal on s’assentava, no deixava veure per sobre el perfil de la murada altre edifici que el Castell del baró, els merlets del qual es retallaven difusament fantasmagòrics contra el cel estelat. A través d’un parell de finestres arribava la dèbil claror de les habitacions senyorials.
En aquell moment un gos lladrà en la llunyania i l’alfaquí es posà instintivament en guàrdia perquè comprengué que els cans constituïen realment el més seriós dels possibles perills amb què es podia enfrontar. Un qualsevol cas, resultava evident que s’havia de posar en marxa.
La lluna minvant representava un factor de fortuna. La lluna plena hauria pogut delatar els seus moviments als ulls d’un observador fortuït. I una nit fosca, que l’hauria ajudat a passar desapercebut, seria també un entrebanc important per a una llarga caminada per terreny poc conegut.
El vell Xubudi s’alçà i agafà el sac on havia amagat, entre alguns estris elementals i unes quantes peces, els llibres de l’Alcorà, la sunna i la xara. Se’l posà al muscle i eixí del canyar. Travessà la sèquia per un pas de posts de fusta i baixà amb precaucions, entre herba i pedres humides, fins a la mateixa vora del riu mirant de xafar pedra a fi de no deixar petjades. Aquella seria la seua precaució primordial mentre no s’hagués allunyat de la vila, perquè els gossos que duien les patrulles eren el major dels perills a tenir en compte. Amb decisió procedí a descalçar-se i ficà al sac les seues avarques. Finalment entrà resolut al corrent i començà a fer el seu camí riu amunt trepitjant l’aigua de la vora.
Comprengué aviat que aquell avanç resultaria summament penós. El seu cos, malgrat la seua aparença, era fort i dur; però els peus, que avançaven lentament per l’aigua, entropessaven sovint amb pedres submergides i tampoc no podien endevinar els desnivells i clots ocults sota la superfície. Resultava una prova ben dura i les ombres de la nit, que per una altra banda eren les seues aliades, tampoc no afavorien gaire el seu avanç. Però no li era possible prescindir d’aquella precaució, si volia burlar el probable rastreig dels gossos, l’endemà. Calia suportar aquell turment almenys fins que hagués establert una distància prudent entre la seua persona i l’angle de ponent de la murada de la vila. Mitja llegua de distància seria la separació mínimament prudent abans d’eixir de l’aigua i tornar a calçar-se.
Però aquella distància se li féu eterna. Normalment no xafava més de mig pam d’aigua, però les pedres eren un càstig duríssim per als seus peus d’ancià i la rapidesa tampoc no podia ser molta si volia evitar un accident seriós en un clot ocult o un desnivell sobtat Així i tot, va caure de genolls a l’aigua un parell de vegades, i es mullà fins a la cintura, però aconseguí mantenir sec i estalvi el preciós contingut del sac que duia al muscle. Optà clarament per la lentitud perquè també tenia por que el seu avanç no resultàs força sorollós pel xipolleig que produïen els seus peus, i que fos escoltat a gran distància, en el silenci de la nit. Encara que la seua raó li deia que era la remor del riu el so que manava en la foscúria.
Però arribà un moment en què el dolor a les plantes dels peus se li féu tan insuportable que decidí tornar a xafar terra tot i que la distància que s’havia marcat abans de fer aquell pas encara no l’havia coberta. Però podia, no obstant, resultar suficient. S’assegué sobre l’herba de la riba i, tan bé com pogué, s’assecà i masegà amb la pròpia roba aquells peus alesiats. Després descansà durant una estona curta. Aquella detenció li proporcionà un cert alleujament. Es calçà novament les avarques i es posà dret. Tenia adolorides les plantes però la diferència entre caminar descalç sobre aigua i pedres i la glòria de trepitjar ben calçat sobre terra i herba li donà noves forces.
Abans de reprendre el seu camí llançà una ullada furtiva sobre Manzal encara propera, com si s’acomiadàs de la seua murada ombriva i del dèbil punt de llum marcat per la torxa del portal de Bani al-Wazír. L’entreclaror de l’empetitida finestra del Castell era ja quasi imperceptible, però, en canvi, la reverberació rogenca dels fumerals de quatre dels obradors de la part cristiana de la vila, dels quals emergien de tant en tant petits brolladors d’espurnes que pujaven en efímer trajecte cap a la negra capa estelada, constituïen la referència més notable de la vila en ombres.
El vell amollà un sospir abans de reprendre el seu camí parsimoniós, però ho féu amb un ritme molt més segur i sostingut. Continuava, no obstant, trobant obstacles i entrebancs que la foscor contribuïa a accentuar. En alguns punts la separació entre terra i aigua no era gens nítida i en altres els canyars arribaven fins a la mateixa línia del riu i el forçaven a fer àmplies marrades. Amb relativa freqüència el terreny ascendia configurant tallats quasi verticals sobre l’aigua, cosa que l’obligava a remuntar el desnivell entre pedres i mates punxoses. Però continuava endavant, tossudament endavant. Cap a ponent i sense perdre mai el riu.
Més d’una llegua devia haver fet caminant quan el seu cos digué prou. Davant d’ell s’alçava un petit monticle cònic, però ja abans d’arribar, el seu olfacte li havia dit de què es tractava. Xubudi anava xop i amb les robes adherides fins a mitja cuixa i feia temps que el seu cervell es negava a admetre la creixent sensació de fred. Però la quasi miraculosa aparició d’aquell munt de fem cald el féu plenament conscient que estava materialment gelat i que les dents li petaven. Decidí que era el moment de posar fi a aquella primera etapa perquè, a més, havia reconegut l’indret, visitat anys enrere alguna vegada, quan va veure la silueta de la modesta cabana d’Ibn Murzuk, expulsat una setmana abans juntament amb la seua dona i els seus xiquets. Després de meditar llargament, decidí que el munt d’adob de l’hortet seria, si no el millor dels llits, sí el més prudent per al seu cos esgotat perquè la cabana podia tenir segellada l’entrada i, en qualsevol cas, constituiria una greu imprudència encendre, per calfar-se, una llar que podria delatar la seua presència.
Pacientment escarbà un forat en el fem, on introduí primerament el sac i després la seua persona. Finalment, es cobrí fins al coll. Aquell caliu benèvol després del penós esforç realitzat, la baldadura que arrossegava i la remor de l’aigua el feren caure en un son profundíssim i quasi instantani, protegit per l’estrella de Mizar que brillava clara sobre el riu.
I aquella fou la primera nit que somnià la vinguda del Profeta muntat sobre el seu corser blanc i amb el verd estendard de la fe tremolant a la seua mà esquerra.
Era ja ben avançada la vesprada del dia següent quan el van despertar les rialles d’unes quantes persones, que li semblaren properes però no podia veure.
Es notava descansat gràcies a la llarga dormida i aquell fet, sumat a la possibilitat d’un nou perill, féu que es desensonyàs en pocs segons.
Eren veus masculines les que escoltava. Aquells individus que parlaven en romanç semblaven fer broma entre ells, però Xubudi no aconseguia veure’ls. Segurament eren prop de la cabana de Murzuk, però el cau que l’alfaquí s’havia procurat la nit anterior es trobava orientat precisament en direcció oposada a la casa, a l’altre costat del munt d’adob. Allò no eliminava el perill, de manera que s’hi entaforà tant com pogué i mirà de cobrir-se, amb el fem que tenia sobre les espatlles, el cap, que era l’única part del cos que durant la nit havia mantingut mig descoberta. Això provocà un petit esllavissament en aquell costat del femer. La fetor que havia de suportar no era la principal de les preocupacions, en aquell moment, sinó la de passar absolutament inadvertit a la vista d’aquells individus.
La invisible colla continuava la seua festa particular i Xubudi s’ho apanyà per a fer uns badalls entre la immundícia que li cobria el cap, per poder veure al seu davant. I no hagué de trigar molt per a comprovar l’oportunitat d’aquella precaució perquè una mena d’espantall aparegué, corrent, fent salts i rient amb tota la gana, dins del seu camp visual. Es tractava d’un soldat d’aquells que a la vila s’ocupaven de l’expulsió dels tagarins però que s’havia posat un vestit de morisca, trobat segurament a la cabana. Aquell semblava ser el motiu de la gatzara. Al cap de poc, l’alfaquí pogué veure un segon company que perseguia el disfressat corbella en mà. La resta semblaven atiar la persecució llançant-los pinyes estovades. I, per si la situació no era encara prou compromesa per al fugitiu, pogué escoltar, clars, inequívocs i alarmantment propers, els lladrucs d’un gos. Ahmed Xubudi detingué fins i tot la respiració mentre el llebrer irrompia, excitat i juganer, en el seu camp visual saltant i corrent entre els dos homes.
Durant uns moments, que li semblaren hores, el vell tancà els ulls, com si així es pogués aïllar millor del perill. Quan els tornà a obrir, res no havia canviat i la seua presència continuava sent inadvertida. Silenciosament, beneí aquella sentor fastigosa que impedia al sensible olfacte del ca percebre la seua pròpia i delatora olor.
No podia estar segur del temps que romangué quiet i encongit entre el fem quan, finalment, qui semblava el cap d’aquell escamot donà l’ordre de posar fi al joc i de dirigir-se cap a Manzal: «Hem de patrullar pels horts de la pobla i ja és hora».
Quan els cinc homes amb el seu perillós acompanyant s’allunyaren riu avall, en direcció a la vila, l’alfaquí s’aventurà a traure el cap per poder respirar amb llibertat. No gosà eixir del seu recer fins que els soldats foren ja unes siluetes menudes en la llunyania. Mirà cautelosament en totes les direccions sense veure ningú. Aleshores isqué del seu cau i procedí a espolsar-se la roba per desprendre’s de les indesitjades adherències resultat de la llarguíssima dormida en aquell càlid, moll i pestilent amagatall. Finalment es desvestí i entrà al riu on es féu una gusl o ablució alcorànica completa per purificar el seu cos després de la nit passada en aquell lloc immund. Era una necessitat higiènica però també un ritu ineludible abans de fer la preceptiva salat al-magrib o oració del capvespre, la qual requeria que s’assolís prèviament la puresa alcorànica o tahara abans de dirigir-se a la Divinitat.
Una vegada complert aquell requisit, isqué del riu i, sense posar-se la roba, inevitablement bruta però de la qual no podia prescindir, s’agenollà, descansà el cos sobre els talons i s’orientà en la direcció de Manzal, que era també la de la Meca. Correctament encarat a l’alquibla, féu l’oració ritual de la seua fe i donà gràcies a Déu per haver-lo conduït estalvi fins aquell punt i moment. Després s’alçà decidit, es vestí de nou amb les seues robes fetoroses i begué unes glopades d’aigua del riu. Agafà del peu d’una de les oliveres que voltaven la cabana un grapadet d’olives, suficients per al seu cos magre i sofert. Llançà una mirada superficial sobre l’habitacle que havia estat llar i foc d’Ibn Murzuk i finalment es tirà el sac al muscle i reprengué el seu camí per la ribera del riu en direcció al sol ja moribund.
Inicià amb bon ànim la que imaginava darrera etapa del seu camí perquè sabia que el Barranc Fondo, amb la seua barreja de flaires a herbes de muntanya i la seua agresta solitud, ja no podia ser lluny.
I així fou. Faltava poc per a la nit quan el terreny s’elevà novament entre mates de morera fins a desembocar directament al barranc. Una fosca pineda cobria el cim de la seua inconfusible vessant de ponent i Xubudi sabé que pràcticament havia conclòs el seu penós viatge i que es podia considerar fora de perill en aquella callada i acollidora soledat.
Caminà pel llit del fondal, que guanyava en profunditat a mesura que s’allunyava perpendicularment del riu, abans de començar a enfilar-se per la paret occidental coberta per tota mena de matolls baixos. El vell resseguí un filet d’aigua que lliscava entre les pedres fins a arribar al punt d’on brollava, entre dues roques grises voltades de baladres de flor blanca. Allí amollà la seua càrrega i descansà estès en terra una llarga estona. La remor llunyana del riu, el cant dels grills i el cansament que arrossegava conspiraren per fer-lo caure en un son pesat, sense que hagués pogut fer la salat al-Issa, l’última de les oracions diàries del bon creient.
Com si Al·là li ho hagués volgut tenir en compte, el seu descans fou imperfecte, aquella nit. Somnià un gos brut i enorme que clavava les seues dents groguenques en el coll d’una xiqueta aterrida i hores després despertà, amarat de suor, d’un altre malson on la mesquita de Manzal s’ensorrava sobre els seus pares, encara joves, enmig d’un núvol de pols i de fem pestilent.
Però l’alba rosada, que el trobà despert, li tornà l’ànim. Explorà amb calma els voltans de l’indret on es trobava i al cap de poc descobrí l’entrada d’una balma de dimensions reduïdes però que considerà que per a ell era més que suficient. Aquella ferida en la roca, situada a la part més elevada de l’escarpa de Ponent, seria durant cinc anys recer i centre de la seua nova vivia. Perquè comprengué que s’havia de fer a la idea que la seua vila natal li restava prohibida fins que Al·là disposàs que havia arribat el moment del retorn. Mentrestant s’hauria de conformat amb la seua visió llunyana emergint entre la boirina violàcia de les albes i ocultant-se en la nit després de ser banyada per la llum ataronjada dels capvespres. I també amb el negre fantasma nocturn només assenyalat per la reverberació rogenca dels fumerals dels alfars, en les nits sense lluna.
Però Ahmed sabria esperar i guanyar-se pacientment la vivència incomparable del Dia Gran, el de la tornada a la seua llur manzalina.
Ara, cinc anys després d’aquella fugida, quan el seu cos i el seu esperit es trobaven al límit de la resistència després de tres dies i tres nits de profundes vivències i coneixences, aïllat de l’entorn i sumit en les incògnites dimensions dels temps, Ahmed Xubudi sabé, amb certesa profunda, que el Dia Gran era ja ben proper.