Fum

Quan tancà la porta darrere seu, Valèria deixà caure el pesat fardell i restà asseguda en terra tractant de calmar els batecs del seu cor, que li semblaven eixordadors i capaços de despertar tot el veïnat i delatar-la en l’últim moment. Però a poc a poc el seu ànim s’aquietà, com ho féu també el seu pit, i al cap d’un temps notà de sobte una gran gelor. Tot el fred que el seu cos, suat i exposat a la persistent brisa de Ponent, no havia notat durant el temps que passà al fossar, se li féu present en aquells moments.

El seu marit, que feia el torn de nit al forn de l’obrador, no arribaria fins al matí i els seus fills eren al col·legi per a cristians nous de València.

Valèria es trobava sola a casa i es disposà a cloure i barrar definitivament un temps que havia alenat breument però intensa durant aquella nit que no oblidaria en tota la seua vida. Aguantant l’esgotament físic que sentia, encengué la llar. L’argelaga i els feixcars prengueren ràpidament en unes flames sorolloses i vives que aviat passaren als troncs. Amb fruïció gaudí d’aquell foc que li semblà un premi ben merescut per al seu cos castigat, i al cap de poc se sentí reconfortada. Aquella llar era la seguretat, el recer, el son tranquil a la nit. Recordà com viscudes per una altra persona les escenes de la seua baixada pel talús del fossar, carregada com una atzembla, sense veure bé on trepitjava i amb perill constant de rodolar perillosament; el moment en què creuà l’arc del portal d’Aldaia sense veure una ànima, les seues passes temoroses i que li semblaven delatorament sorolloses a través de l’ombrívol carrer de la Fusta i l’amagada plaça de la Figuera, amb moltes de les cases de l’antic barri morisc encara deshabitades. I després, com al principi del carrer de la Fleca, il·luminat només per la dèbil flameta d’oli que parpellejava al peu d’una marededéu de Gràcia encastada en la fornícula d’una paret, s’hagué d’ocultar al buc d’una porta fins que girà pel proper cantó el vigilant nocturn. Finalment, després d’una eternitat de temors i precaucions, desembocà al polsegós i solitari carrer dels Oficis.

Li semblà inacabable el curt camí fins a la porta, baixa i massissa, de sa casa. Encara recorregué, amb mirada cauta, les portes i finestres properes tement que alguna veïna insomne o tafanera no vigilàs els seus moviments. Segura per fi que no hi havia perill, deixà cautelosament en terra la seua càrrega i, amb cura extrema, ficà la clau al pany i la féu girar en un forrellat que no xerricà tant com havia temut. Entrà amb tot l’embalum i tancà definitivament, amb gran precaució, aquell pesant rectangle de fusta folrat exteriorment de zinc. El soroll fou mínim però encara li mancava passar el sobresalt dels lladrucs sobtats d’un gos d’alguna de les cases del carrer. Però Valèria se sabé a recer i donà gràcies a Déu.

Ara, a la llum groguenca de la llar, vessà aigua del cànter en una safa i es llavà detingudament aquelles mans d’aspecte tan llastimós.

Sabia què fer a continuació. Obrí l’embolcall que l’havia acompanyat durant les darreres hores i en tragué totes les peces de roba de sa mare. Una a una les anà llançant a les flames, que protestaren inicialment, produint un gran baf en atacar la humitat i la suor que les xopava, abans de revifar de nou.

«Perdona’m, mare meua estimada», murmurà dins seu.

Mentre el passat cremava i es reduïa a cendra i s’esvania un fum blanc i espès, Valèria deixà al seu lloc habitual la galleda, la llegona i el càvec i posà la bugada en una gran ferrada. Després tornà com hipnotitzada cap a les flames. Arreplegà d’esme les modestes joies morisques que poc abans havia dut sobre el seu cos i les llançà també a la brasilada que s’havia format sobre el fons de la foganya.

No fou una decisió racional i premeditada la que la féu buscar el seu mocador blanc, estendre’l sobre el pis enllosat i agafar un carbonet negre que uns moments abans havia saltat del foc. S’agenollà i, amb els únics signes aràbics que recordava, escrigué sobre el lli la primera paraula que els seus pares li havien ensenyat de menuda: el seu propi nom morisc.

«Adéu, Fathma», mussità amb la mirada perduda mentre llançava al foc aquell últim vestigi del passat. «Adéu a tots».

Sobre el poble adormit, el fum blanc s’elevà vertical des de la teulada de la casa abans que la brisa suau però persistent se l’endugués cap a la mar, com si volgués fer-li seguir el camí que els tagarins havien fet un lustre abans. Passà sobre el vell fossar del tossalet buscant el núvol que en aquells moments ocultava, devorant el seu fulgor, l’estrella de Mizar, el segon cavall del Carro, i l’estrelleta bessona d’Alcor, que era el seu genet.

Saturn, la més lenta de les estrelles mòbils, creuava parsimoniós el cel, marcant el temps als homes i als pobles.

El silenci regnava com a senyor indiscutit de la vila adormida perquè el vent de Ponent era encara brisa suau i imperceptible.

Però ja havia començat a deixar-se sentir sobre el Regne de València, en aquella nit de l’Anno Domini de 1614.