Profecia

A la placeta la tensió havia augmentat progressivament. El silenci atent produït pel canvi d’idioma de l’home del campanar s’havia vist seguit d’una progressiva agitació de la gentada que s’apinyava davant la porta de l’església a mesura que el morisc esgranava el seu rosari d’amenaces i negres auguris contra els cristians. Era cert que una part dels congregats feia burla d’aquell «sermó d’agarens», com deien entre rialles, però una majoria creixent sentia reviure la vella recança contra els moros dels quals creien haver-se’n deslliurat i que ara tornaven a tenir davant dels ulls, personificats en aquell vell fanàtic.

Però en realitat era un fanàtic que no es dignava dedicar-los una sola de les seues mirades inflamades. Tant l’esguard roent dels seus ulls negríssims d’obsés malalt com el torrent de les seues imprecacions semblava passar per sobre els seus caps i les teulades de les cases i continuar, riu avall, fins a la vella capital del regne, com si en ella veiés el símbol de la derrota agarena.

Un torrent d’imprecacions i amenaces contra el fills del Regne Cristià.

—… i oblidareu les valls nevades d’on vinguéreu i la terra, l’aigua i l’aire que nodriren els vostres besavis; perdreu la memòria de les planes seques i rogenques de verda vinya i grisa olivera que foren bressol de les vostres mares i de les mares de les vostres mares.

»Us rebordonireu com la planta a què se li nega l’aigua i el sol resseca. Es podriran i encongiran les vostres arrels que ja no us sustentaran, i les vostres branques seran fluixes i rèptils perquè no hi ha arbre que bé s’enlaire cap al cel si manca d’arrels profundes, sanes i fortes.

»I us tornareu molls i folls i no morireu en sang sinó en greix perquè serà la vostra fi una fi sense lluita noble i oberta, Al contrari, acabareu voltats de les dolçors i la letargia que envaeixen els homes lliures de cos i esclaus d’ànima i mai no obtindreu la noble fi del lluitador.

Des de la plaça pujà un crit irat de dona. «Mort al moro!». Aquell crit fou seguit d’altres exclamacions iracundes. «L’hem de traure de l’església!», «Pengem el blasfem!». Una pedra dirigida pel braç d’un jove pujà, en ampli arc, i colpejà la barana on era el morisc; però el sobtat canvi de to i l’enduriment de la veu que seguí al colp de la pedra contra el metall no semblava tenir res a veure amb el clamoreig de la plaça. El vell de la torre continuava dirigint la seua veu d’orat contra la llunyana ratlla de la mar que es dibuixava, als seus ulls, blava i nítida orlant València.

—Plaurà a Al·là, el Just, castigar-vos amb la més implacable i subtil de les seues malediccions. Confondrà els vostres pensaments i les vostres raons i oblidareu per sempre més la vostra nissaga. Els néts no coneixeran les paraules dels avis ni els fills les dels pares. I caureu en la més gran de les misèries, ço és: no sabreu distingir amics d’enemics perquè així és com Al·là, el pare dels bons creients, us conduirà a la vostra fi. Sereu molls i complaents, blans i dòcils amb els vostres botxins i us tornareu esquerps i hostils contra els vostres germans. Tota la força se us n’anirà blasmant la vostra pàtria antiga i els vostres llinatge i sang. Només contra ella sereu roca ferma i pedra codissa mentre que us tornareu argila blana entre els dits dels vostres enemics, que us formaran i emmotllaran al seu caprici i voluntat.

—Fora el moro! Fora, fora! Mort a l’agarè!

La plaça bullia i les pedres buscaren aquella esquàlida au de mal averany. Unes poques arribaren al balconet i dues colpejaren el cos d’aquell irat missatger de desgràcies.

En aquell moment arribà mossèn Joan seguit dels menestrals i d’un dels ballesters del senyor de la vila. Les malediccions i les pedres deixaren pas a un aplaudiment dels més propers al cantó per on havien entrat a la plaça La veu es corregué ràpida.

«Ja són ací». «És Gassent, el ballester». «Ara tindrà el que es mereix». «Mateu-lo!».

Mossèn Joan avançà aprofitant l’espai que espontàniament se li obria fins a situar-se, flanquejat per Gassent, sota la mateixa perpendicular del balcó. A les primeres files es féu el silenci mentre per tota la plaça minvaren els crits i les converses.

El rector cristià es dirigí a l’alfaquí muslim.

—Àngel Ferrer, et parla de nou mossèn Joan, el rector d’aquesta església. Has de baixar immediatament, obrir les portes i lliurar-te al senyor. Només així salvaràs la teua vida. M’escoltes?

La plaça emmudí expectant, però el vell no detingué ni per un moment la seua prèdica apocalíptica, amb els ulls en direcció al cap i casal del Regne.

—… i ni tan sols us serà concedit acabar sabent que acabeu. Al vent de Ponent, que ara maleïu, li obrireu les vostres cases, com si fos brisa nova i neta. I quan els vostres enemics us pixaran al damunt direu que plou i que és bona pluja.

—Mort al moro! A mort! A mort!

—… i les paraules estranyes portaran al ventre pensaments estranys que senyorejaran la vostra ment…

—Agafem-lo!

—… no sereu pinya premuda sinó magrana molla i frèvola.

—Però, consentirem açò?

—I us podrireu primer que res pel cap, però després el mal passarà al coll i al pit i arribarà fins a l’últim extrem del vostre cos maleït.

Gassent, amb la ballesta preparada, mirà interrogativament mossèn Joan, qui amb un gest li indicà paciència.

—Àngel Ferrer —cridà amb tota la seua veu—, estàs sentenciat a mort si no calles ara mateix la teua boca pecadora i ixes d’aquesta església que profanes amb la teua presència i les teues paraules. Em sents? Ací amb mi es troba el ballester que et donarà mort si no baixes i et lliures. La Baronessa Viuda així ho ha manat. M’escoltes, Àngel Ferrer? Et mane que baixes.

El profund silenci que s’havia fet entre els vilatans permeté escoltar novament la invariable admonició de l’alfaquí que continuava amb els ulls dirigits a l’horitzó de llevant.

Mossèn Joan, amb gest de resignació, féu una senya a Gassent, qui aprestà la ballesta. En l’últim moment el capellà li posà la mà al braç.

—Àngel Ferrer, per última vegada t’ho dic. Lliura’t al senyor o prepara’t a morir.

Tots comprengueren que les paraules del rector feien el mateix efecte que si les dirigís a les pedres del mur que circumdava la vila. El clergue abaixà el cap.

Uns segons després, una pesada fletxa es clavava al muscle del morisc. Aquest féu un violent pas endarrere, però aviat tornà a apropar-se a la barana. La seua ferida no semblava mortal i per un moment semblà disposat a arrancar-se l’asta que sobreeixia de la pell, però finalment els seus braços s’alçaren al cel i la seua veu sonà més rècia que mai en la seua algaravia nativa.

—Gràcies, Al·là, per haver-me permès veure i anunciar la fi dels teus enemics.

Però abans que Gassent pogués aprestar de nou la seua ballesta, que apuntava a terra, una segona fletxa, l’origen de la qual ningú no va advertir, es clavà sordament en el costat esquerre del vell i aquesta vegada l’efecte fou fulminant. Tots van veure com l’alfaquí morisc es duia al pit una mà convulsa i es doblegava sobre el balcó. Però ningú no reparà en el desconcert del rector i del ballester, mirant-se estupefactes l’un a l’altre.

Dalt del campanar, el morisc, centre de totes les mirades, deixà anar per la boca una glopada de sang i algunes de les gotes caigueren sobre un parell de xiquets que miraven embadalits aquell espectacle colpidor. Lentament, el cos del vell s’inclinà més i més sobre el balconet. Per un moment semblà que es quedaria travessat sobre aquella barana baixa, però finalment es vinclà cap al davant i, enmig del crit contingut dels vilatans, el seu cos es precipità al buit i impactà sobre la terra de la plaça amb un colp sord.

Aquell soroll macabre féu tornar al peu del campanar les mirades de Gassent i de mossèn Joan. El clergue, per un moment, havia cregut advertir un moviment furtiu al darrere del fumeral de la teulada de la casa del Geperut de Maula, enfront mateix de l’església, i es disposava a assenyalar en aquella direcció quan escoltà aquell soroll horrorós als seus oïts.

Quasi als mateixos peus del rector, l’alfaquí, escurant les engrunes d’una vida que escapava a tota pressa d’aquell cos eixut i ensangonat, deixava anar, amb un fil de veu, les seues darreres i entretallades paraules.

—Morireu en un aiguabarreig…, sense conèixer la dignitat de la lluita i de la solidaritat…, com l’hem coneguda nosaltres…, els tagarins de la Xarquia d’al-Andalus.

Però als cristians que rodejaren el seu cos exànime i veieren els seus ulls vidriosos, que semblaven ja contemplar les portes del jardí de les brunes hurís, els fou impossible entendre les seues darreres paraules perquè havien estat pronunciades en la llengua de l’Hedjaz, que era la llengua dels àngels.

I tampoc no va escoltar ningú el remugueig entre dents del Geperut de Maula, qui en aquell moment aguaitava al carrer des d’una finestra de sa casa, davant per davant de la façana del temple i a l’esquena de tota la gentada.

—Ja ha caigut l’última pera de la perera.