La Viuda

Les habitacions de la Baronessa Viuda feien, a les poques persones que havien tingut l’ocasió de veure-les, una impressió inequívocament conventual. Les parets emblanquinades, amb alguns esvorancs produïts per la humitat que pujava del riu; el sostre acanalat, amb les bigues d’un marró fosquíssim, quasi negre, fruit de les repetides pintades fetes —es deia— amb sang de boa; el sòl de grans lloses color de terra fosca i els escassos mobles existents proporcionaven una incòmoda sensació d’inhòspita fredor i de distanciament hostil.

Adossat al centre de la paret de la dreta, mirant des de l’entrada, hi havia un llit, alt i vell, de fusta de noguer, amb posts de pi. Dos gèlids llençols, que semblaven estar sempre humits, s’interposaven entre el matalàs i una flassada descolorida coberta amb una vànova arnada d’apagat color grana. Tant la roba com el moble pregonaven la lenta però persistent decadència de la casa que era també la d’aquella dona que un temps fou celebrada per la seua beutat i el seu vigor.

A la mateixa paret on es trobava la porta d’accés a l’habitació, una massissa calaixera feia d’altar a una imatge de la Mare de Déu del Roser coberta per una campana de vidre i flanquejada per dos canelobres amb les espelmes quasi esgotades. Un bagul de color indescriptible, amb robinats reforços metàl·lics i una espècie de taula-escriptori devora el finestral fronter constituïen, junt amb un parell de cadires de seient de cuiro, tot el mobiliari de l’àmplia habitació.

A les parets només un enorme i patètic crucifix sobre el llit i un quadre de l’Adoració.

L’única nota alegre d’aquell ascètic habitacle era el lluminós i multicolor paisatge que quedava enquadrat pel buit del finestral. També s’hi veien les hortes i els camps de vora riu i, més enllà, els conreus de dacsa i alfals que començaven quasi a les ribes mateixes de l’aigua i arribaven fins a les primeres cases de Paterna, la vila mare, caracteritzada pel blanc de les seues cases assolellades i per la prepotent i groguenca torre. I per damunt de tot, el blau del cel.

Aquella visió plena de vida, que tan fortament contrastava amb l’adusta i crepuscular habitació, atreia, bon punt hi entraven, les mirades dels visitants. Lamentablement l’esquàlida silueta de la Baronessa Viuda es destacava clarament de besllum, com si volgués mantenir sota el seu control i la seua vigilància el somrient quadre exterior.

L’absència habitual del cunyat i de la seua germana, que s’estimaven més viure al palau de la capital, havia anat a poc a poc concedint terreny en la vida i l’administració del castell a aquella dona amargada, malalta i taciturna.

Gran part de les hores les deixava passar asseguda al costat de la finestra de l’habitacle, però això no impedia que arreu del casalot pesàs la sensació de la seua presència opressiva. Allò, juntament amb l’hàlit de fredor distant que emanava i la destresa que havia arribat a adquirir en l’administració domèstica, feia que fos respectada i temuda pels seus servidors.

Però aquells que la tractaven sabien també que sovint l’assaltaven estranyes dèries i que darrerament el seu cap feia fugides, més freqüents cada vegada, de la realitat diària.

La viduïtat i l’escàs contacte amb la seua filla i hereva, allunyada d’una mare a qui només semblava necessitar per a la signatura de papers amb contingut econòmic, havien contribuït a agrejar un caràcter que ni en els millors anys es va caracteritzar per la jovialitat excessiva. Després, la prolongada malaltia, de la qual mai no es va restablir totalment en aquella estança penetrada per la punyent humitat del riu, li havia deixat com a empremta indeleble una pell lletosa i semitransparent on les venes del front es podien percebre sense dificultat, uns ulls grisos afonats, i molts de blancs entre el seus cabells escassos, partits en ratlla pel centre del cap i arreplegats darrere en una trossa alta, i uns llavis prims i descolorits. La seua cara ossosa, la figura alta i magra i la seua veu rogallosa, puntejada per una tos crònica i enervant, alimentaven la fosca llegenda popular sobre una dona a qui ben pocs tenien accés.

La cunyada viuda del baró Felip Albert, aïllada, fins i tot físicament, de la resta de la família, dona de paraules escasses i altives que produïen el silenci al seu voltant, estava aquell matí asseguda a l’escriptori contestant una carta quan fou interrompuda per Ursola, la seua donzella.

—Senyora, ha vingut mossèn Joan amb uns veïns del poble. Esperen al pati i volen parlar-vos.

—No puc rebre’ls ara. Em trobe ocupada —argüí secament.

—Senyora, diu el mossèn que els porta un cas molt greu.

—El baró és a la cort de Madrid i la baronessa al seu palau de València. Si l’assumpte és un important, que esperen a la setmana vinent, quan en Felip Albert potser serà present.

—Senyora, us pregue que perdoneu la meua insistència, però pel que diuen es tracta d’un cas molt urgent, a més de greu.

La viuda deixà la ploma sobre la taula i sospirà amb resignació i contrarietat.

—Ja veig que és encara llunyà el dia en què mossèn Joan aprenga a resoldre tot sol els seus problemes. Fes-lo passar i adverteix-li que siga breu perquè dispose de poc de temps.

Quan el rector fou conduït per la donzella a les habitacions de la cunyada del senyor —els tres menestrals s’hagueren d’esperar al pati, devora les cavallerisses—, sentí una vegada més aquell incòmode encongiment que sempre l’escometia davant aquella fosca porta de quarterons. S’hagué de confessar que mil vegades més s’estimava trobar-se davant l’arquebisbe o del sol·lícit i afable Felip Albert que comparèixer davant d’aquella espècie de parca tibada i d’actitud quasi insultant. Però era forçós parlar-li.

—Bé, senyor rector, quin és el cas que us obliga a traure’m del meu treball?

El clergue mesurà les paraules.

—Senyora, podeu tenir la seguretat que no es tracta de cap caprici ni d’un assumpte banal el que ens ha portat davant vós. Per dir-ho ras i pla, neccssite que em proporcioneu mitja dotzena d’homes del baró.

—Mitja dotzena! La baronia no disposa dels terços de Nàpols, com hauríeu de saber. Travessem moments difícils, com tot el regne, i vassallatge comença a ser una paraula buida de substància i que el temps acabarà fent oblidar. Sis homes, demaneu. Puc saber per què?

Mossèn Joan engolí saliva. Segons com relatàs el seu problema podia, fins i tot, semblar ridícul. Millor seria exposar la situació, sense afegir-hi ni traure’n res.

—Senyora, a l’interior de l’església hi ha un morisc fugitiu. Un dels que burlaren l’autoritat del baró, el vostre cunyat. Ha tancat les portes per dins i resulta impossible l’accés a l’edifici perquè deu haver-hi acumulat obstacles al darrere. Ara és a dalt del campanar i des del balconet recita les seues oracions agarenes en llengua d’algaravia. Els veïns temen que no estiga cridant la seua gent.

La viuda escoltava hieràtica, però l’expressió dels seus ulls s’havia modificat.

—Un fugitiu morisc, dieu? I per què no us heu dirigit al batlle o al Justícia de la vila?

El rector es mogué nerviosament.

—Senyora, de vegades les coses vénen com vénen i ha plagut a Déu que, en aquesta circumstància, també el batlle i el Justícia siguen a València.

—Més correcte seria dir que ha plagut al dimoni. El poble sense autoritats i amb un moro fugitiu dins de l’església!

—Pot ser, a més, que no es tracte d’un fugitiu corrent. Alguns veïns diuen que és Àngel Ferrer, l’antic alfaquí, encara que altres ho dubten perquè no és fàcil distingir les seues faccions. Però, qui siga, desafia el baró i la seua autoritat i profana la casa de Déu. Disposeu vós què fem i considereu que potser és cert que crida els agarens perquè ens ataquen.

L’esfinx que tenia al davant es mostrà sarcàstica.

—Crida els agarens! A veure si heu begut massa vi abans de consagrar-lo, mossèn Joan. Sabeu bé que el regne és ja ben net de moriscs. Les mesures de perfeccionament de l’expulsió ordenades per la cort s’han complert amb tot el rigor. I ara! Àngel Ferrer, dieu. Deu ser ja un vell decrèpit, si és que no somnieu. Però bé, potser teniu raó. Així doncs no era mort! Però sis homes per a un vell…! Ni els tinc ni falta que us fan.

—Cal reduir-lo, senyora.

Les paraules de la viuda semblaven de gel quan contestà.

—No el reduireu, mossèn Joan. L’única cosa amb trellat que heu dit és que és un fugitiu que insulta l’autoritat del baró i que profana l’església. Vivim temps dolents i això que m’heu relatat no és cap excepció en el viure diari. Comence a trobar-me cansada de tanta disbauxa i indisciplina com veig a la baronia. Cal donar un escarment perquè l’autoritat dels senyors torne a ser la que fou. No necessiteu sis homes. Us acompanyarà Gassent, el ballester, i ajusticiarà el rebel. Sense contemplacions. Ja ha viscut una llarga vida i de la resta en dispose jo, en absència del baró. Una vegada executat, us encarregareu de resoldre el problema de les portes de l’església. He parlat amb claredat?

El clergue restà mut i atònit. Recordava la seua indignació davant la cantilena agarena de l’home del campanar i com havia pensat en un càstig dur i exemplar però no se li havia passat pel pensament fer matar un ancià possiblement foll. Havia mentit deliberadament, exagerant el problema de la hipotètica crida als moros des del campanar, perquè volia ajut ràpid. Però allò…

La resseca silueta perfilada a contraclaror del finestral passà sobre els seus escrúpols. Cridà la donzella amb una campaneta i quan aquella aparegué a la porta, dictà breument les seues instruccions.

—Ursola, el senyor rector se’n va. Digues a Gassent que deixe el que estiga fent a l’almàssera, que prenga la seua ballesta i que l’acompanye perquè ha d’executar un morisc fugitiu. Digues-li també que el vull ací abans de mitja hora i amb la seua feina acomplerta, de la qual em farà relació detallada. Ara he de continuar escrivint i necessite estar sola. Adéu, mossèn Joan.

La viuda de l’anterior senyor de la vila es perfilava contra la claror del finestral. Amb la seua gonella rossegant de setí color burell, guarnida de vellut negre; amb el cos i les mànigues de tafetà grana; amb l’ampli escot, per on aguaitava la blanca camisa amb puntes, i amb la seua fosca i premuda faixa, aquella figura espigada i eixuta semblà al rector molt més dura, implacable i despietada que la llunyana torre ocre, banyada pel sol, que es dibuixava al darrere d’aquella magra silueta humana, autèntica personificació de la fredor distant.