Via dolorosa

Temps antic

Records grocs i borrosos, mig diluïts en la immesurable llunyania del temps, eren els que contemplaven els ulls turmentats d’Ahmed Xubudi, darrer alfaquí de Manzal.

Al principi el vent de Tramuntana bufà suau i imperceptible, com innòcua brisa, sobre la Xarquia. El Rei Conqueridor semblava el pare de totes les gents dels seus regnes. Només feia ús de la força en últim extrem perquè sempre cercava la capitulació i el pacte.

Els cristians vencedors eren molt escassos encara i al principi foren acceptats, com un mal menor i tolerable, pels tagarins, els quals tancaren els ulls davant el fet que, tan aviat com els fou possible, els ifranys ocuparen tot el nord del regne i la totalitat de la costa, i prengueren possessió de les millors cases de les viles i ciutats on s’assentaven. Però eren pocs i això permetia als fills de la terra continuar amb els vells costums, mantenir la religió i les mesquites, i continuar aplicant les lleis i tradicions de l’Alcorà, la sunna i la xara. L’organització interna de les aljames conservades es mantingué intacta.

A Manzal i Bat’Arna, atorgades pel rei a Artal de Luna el Vell, els cristians s’hi instal·laren pràcticament des del dia següent a la derrota. En el conjunt del regne eren pocs…, però el seu nombre mai no deixava d’augmentar. Dia a dia baixaven des del Nord i s’escampaven, com formiga roja, per tots els indrets de la terra, fora dels més esquerps, muntanyencs i àrids. Els tagarins, en aquelles ciutats on se’ls permeté conviure amb els cristians, es veieren obligats, a poc a poc, a recloure’s, marginats i inferioritzats, en barris a part.

A Manzal i Bat’Arna els primers ifranys arribats mostraren la seua preferència per les cases i els horts del poble situats de cara al riu…

L’alfaquí, assegut a l’entrada de la balma amb les parpelles badades i la ment concentrada sobre el tènue rodal de fosforescència que semblava haver-se format a la paret frontera del barranc, contemplava amb dificultat un passat boirós i remot on aquell rei-pare bondadós aixafava sangonosament la rebel·lió d’Al-Azrak, a les serres d’Alquy i Luxen, i amenaçava amb l’expulsió general de tots els descendents d’Agar. I també com demanava a les seues gents del Nord la vinguda de cent mil cristians per assentar-los en aquella terra usurpada i assegurar-se’n així la dominació.

Els nouvinguts eren minoria. Ho foren durant molts anys, però eren minoria sempre creixent. Els notables musulmans i gran part de la gent més il·lustrada començaren a emigrar voluntàriament cap a una Granada tolerant i acollidora, i això facilità les coses als nous dominadors.

A mesura que els ifranys creixien en nombre augmentaven també les seues exigències i la seua prepotència. A les ciutats on inicialment havien permès als creients mantenir-se en alguns barris, començaren a produir-se assalts. I així, entre els anys 655 i 657 de l’Hègira foren assaltades les moreries d’Al-jazirat, Llirya, Murbaytar i Abija. La de Balansiya sofrí atacs i saqueigs el 687, el 777 i el 833 i la d’Ella, el 806. Però en aquelles viles es pogueren considerar afortunats si es compara amb el que va ocórrer a les de Xulella i Quart, d’on foren expulsats la totalitat dels seus moradors els anys 710 i 712 i repoblades íntegrament amb colons vinguts del Nord.

Altres mesures, aparentment pacífiques però en realitat discriminatòries i humiliants, caigueren sobre els antics amos de la terra: petxes abusives, prohibició d’exercir determinats oficis, limitacions al dret de residència per millor facilitar la subjecció, assofres o contribucions personals als senyors cristians… El dogal s’estrenyia més i més.

Sobre l’any 825 de l’era musulmana s’esdevingué un fet transcendental que a tots passà desapercebut: per primera vegada els cristians esdevingueren majoria en un regne refet i pastat a la seua mesura i conveniència. Però allò no influí en l’arribada de nous colons, que no es detingué en cap moment. El seu degoteig era com la pluja fina de les muntanyes, imperceptible però insistent; i la seua expansió per la terra com la de l’oli sobre la textura del llenç. Els orgullosos tagarins de la Xarquia s’havien convertit en «els mudèjars del Regne de València», «els moros de la terra», serfs, vassalls, esclaus…, mil paraules diferents per a reflectir la pèrdua progressiva de les seues llibertats i l’atac permanent a la seua dignitat.