La mort de la mesquita

Sufocada la revolta de la muntanya, el pacte secret de les aljames i de l’estament dels musulmans benestants amb la cort semblà, si més no, garantir una treva temporal. Però aviat es pogué veure que els fruits obtinguts pels signataris no serien molt més abundosos que els derivats de la insurrecció. I això perquè, en el fons, es tractava d’un pacte no tant amb la cort com amb la Inquisició.

I, sobretot, perquè era un pacte amb cristians.

Un pacte amb paraula i promeses de cristians!

L’esperit indòmit d’Ahmed Xubudi, el darrer alfaquí de Manzal, es veié sacsejat per una forta escomesa de rauxa i rebel·lia davant les infàmies que podien presenciar els seus ulls afavorits pel do diví de conèixer el temps passat. El seu pensament, ràpid i inaprehensible com una centella i indominable com un llampec en la nit, fregà fins i tot el sacrilegi perquè, durant un efímer instant, sentí, dolorosament, que era injust que Al·là hagués pogut permetre tanta malvestat contra el seu poble per part dels impius i tolerar tants sofriments d’innocents.

Però el llampec passà i els hàbits de pietat i fidelitat al Totpoderós tornaren a dominar el corser que al cervell de Xubudi amenaçava de desbocar-se.

El penediment arribà tan sobtadament com la rauxa. Mentre l’aura verdosa desapareixia davant els seus ulls a l’altra paret del barranc, el vell s’esquinçà la roba amb dits frenètics i després s’arrapà les galtes amb les ungles fins a fer-se brollar la sang. I Al·là, que era misericordiós, volgué acollir aquella penitència espontània i la seua disposició magnànima per al serf humil es mostrà obrint de nou als ulls apesarats i penedits de Xubudi la contemplació del pretèrit en el mateix punt en què s’havia interromput.

De nou, la ment de l’alfaquí fugitiu pogué reprendre el seu trist camí per les dreceres sangonoses del passat.

I veié el respecte que les estipulacions contingudes en el pacte signat per les aljames amb la cort meresqueren als amos de la terra.

Pacte amb cristians!

Paraula de cristians!

Mots al vent. Escrits sobre l’aigua.

El Sant Ofici féu cas omís de la concòrdia signada i redoblà el seu zel en la persecució d’aquells que anomenava ja «cristians nous». Com a conseqüència, els judicis per heretgia i la crema d’éssers humans a les fogueres foren cosa més freqüent cada vegada. En canvi, es restablí, només per als nous convertits, l’antiga prohibició de canviar de residència i la de viure prop de la mar, inicialment abolides per bastir la insostenible ficció de la igualtat entre tots els súbdits del rei.

La determinació d’anihilar el poble tagarí de la Xarquia era ja palesa com la llum del dia. Cada dia portava una nova humiliació, un nou abús, una nova malifeta contra els seus costums i les seues tradicions.

Fou l’any 955 de l’Hègira quan l’arquebisbe de Balansiya, com a cap nominal dels nous cristians, obligà a plantar creu i a voltar amb una tàpia tots els fossars moriscs per fer-los iguals als dels cristians.

A Manzal l’ordre no es va complir, en part per motius econòmics i en part perquè el terreny —el fossar ocupava ja el tossalet proper a la sèquia dels Arcs— ho dificultava. Però en canvi els moriscs manzalins no es van escapar de la segona i més dura ordre d’aquell príncep eclesiàstic que governava des del seu luxós palau de la capital del regne: totes les mesquites havien de ser enderrocades perquè ja no tenien cap funció útil entre els nous cristians.

La mesquita de Manzal se situava prop del mur de la vila comprès entre els portals d’Ad-day-a i de Balansiya. No era gran ni destacada entre les de la Xarquia, i la sentència de mort caigué sobre ella sense estridència, com una incontestable determinació del fat.

Els musulmans manzalins es plegaren novament davant el sacrilegi. Decennis de patir en silenci afliccions continuades i creixents els havien conduït a una espècie de marasme paralitzador. Foren escassos els signes d’hostilitat o de consternació. Tal com, quan un segle abans, es manà demolir el minaret, els moriscs de Manzal contemplaren amb mirada inescrutable la destrucció de la seua casa de la fe. Només unes quantes dones ploraren i la vella Aixa intentà arrapar l’oficial del rei que dirigia la destrucció. Fou colpejada sense gaires miraments per tres dels soldats que acompanyaven aquell hieràtic executor d’ordres nascudes de la intolerància, fins que els seus fills Suleiman i Mehmet aconseguiren arrossegar-la fins a sa casa i deslliurar-la així d’una mort segura.

Ahmed Xubudi no necessitava concentrar la mirada en el boirós forat obert al vel del temps per a recordar unes escenes que duia gravades a foc en la memòria per haver-les viscudes directament. En el seus designis inescrutables, Al·là havia disposat que fos ell l’alfaquí de Manzal a qui pertocaria passar l’angúnia indescriptible de veure enderrocar l’antiga mesquita, mare amatent, recer i consol de la seua gent.

Les autoritats van procedir per sorpresa, com s’havien acostumat a fer cada vegada que perpetraven una infàmia contra el poble morisc. El mateix baró de la vila, Felip Boïl, sorprès per la mesura, intentà inútilment intervenir-hi a fi d’alleugerir la duresa de les ordres. L’única cosa que va poder aconseguir fou que s’atenguessen els precs del mateix Xubudi de poder traure uns pocs llibres i escrits de l’interior de l’edifici condemnat. Aquella cessió a contracor arribà després d’una estranya discussió, freda però tensa, entre el baró i l’ombriu i pàl·lid oficial reial, de faccions ossoses i ulls com brases de caliu.

El foraster recordà al senyor de Manzal que el generós termini atorgat pels reis d’Espanya a aquella morisma infecta perquè es fessen cristians s’havia complert amb excés i que la simple subsistència d’aquell edifici era ja una provocació contra el poble cristià, com ho era igualment l’obstinat manteniment dels vestits i usos moriscs i més encara el d’aquella vilíssima llengua aràbiga que amb visible satisfacció i notorietat parlaven aquelles gents i que a ell li feria els oïts encara que al baró, pel que veia, no semblava que li fes nosa. I alçà el to de la seua veu per dir-li que els alfaquins, com a autèntics sustentadors de tota la morisma, eren els veritables culpables, juntament amb la còmplice tolerància dels senyors de moriscs, d’aquell estat de coses, tan lamentable, que ell, per la seua banda, tallaria d’arrel si pogués tenir lliures les seues mans.

El baró Felip se’l mirà impassible.

—Però no les teniu, senyor oficial. Les vostres instruccions són únicament enderrocar l’edifici. Res no diu el manament que m’heu ensenyat referent als béns que s’hi troben dins. Us recorde que aquests béns són dels meus vassalls i per tant meus, com a senyor natural que sóc, d’aquests cristians nous. Per tant és sobrera la vostra observació sobre el parlar algaraviat dels meus serfs i sobre la seua forma de vestir. Us pregue que us limiteu a complir ço que s’indica en el manament.

Felip Boïl de la Scala i Joan parlà amb tranquil·la autoritat. Ho feia amb tot el pes que li donaven vuit generacions de senyoriu sobre la vila, fitant els ulls grisos del seu esquelètic interlocutor. Aquell foraster superb i ignorant, desconeixedor dels secrets i les particularitats del vell regne, li havia parlat amb l’esquerpa acritud de la seua polsegosa terra de Ponent per rebaixar-lo davant els seus serfs, i allò era cosa que no podia pair ni tolerar el senyor de la vila, encara jove i sempre altiu, de poblada barba rogenca i un inequívoc posat d’aristocràtica autoritat en cadascun dels seus gestos.

Però l’emissari reial era coriaci.

—Si aquest alfaquí recull els seus llibres plens de faules mahomètiques, continuarà vessant verí sobre els cervells dels vostres vassalls i no dubteu que cadascuna de les seues llars es convertirà en una nova mesquita.

Boïl se li posà davant i clavà la seua mirada d’àguila en les ninetes grises d’aquell funcionari insolent.

—Això és cosa que compet únicament al senyor de la vila. Teniu dues setmanes per a fer la vostra tasca, temps de sobra. Tindreu tota l’ajuda que calga, però ningú no posarà la mà sobre els béns de la meua baronia. I no hi afegiré cosa més.

Es girà cap a Ahmed Xubudi, aleshores home fort i en saó.

—Pren dos mossos de l’aljama i que t’ajuden a traure tot allò que cregues convenient. Tens una hora per a portar-ho a ta casa i allí deu restar per al teu ús exclusiu. Tot allò que no t’endugues serà portat al Castell, on disposaré el que convinga. Quan tot açò s’haurà dut a terme —digué dirigint-se novament a l’oficial— podreu començar el vostre treball.

Els fills de Meriem, també coneguda al poble pel mot cristià de Teresa Ponç, l’ajudaren en la trista feina. Guardaren en un petit bagul el llibre sant de l’Alcorà, escrit en el meravellós àrab de l’Hedjaz que, des que va morir l’últim ulema, només ell era capaç d’entendre completament. Posaren al seu costat els rotllos de la sunna i un desfilat munt de paper xativí amb recopilacions de la xara. I també alguns ocults vestits de cerimònia. Després, l’alfaquí de Manzal deixà lliscar la seua trista mirada sobre el buit edifici, que li semblà més fosc i vulnerable que mai, com si estigués deixat de la mà protectora d’Al·là i els seus arcàngels. Les seues passes sonaren apagades sobre les lloses ocres del tiwan, la gran sala d’oració. Era dimecres i ja no hi hauria cap possibilitat de realitzar les oracions del divendres. Fou conscient que ja no tornaria mai més a pujar pels desgastats escalons del petit minbar des d’on habitualment es dirigia als seus veïns com a única autoritat real de l’umma de Manzal.

El sòcol de polits taulellets de geomètrics dibuixos reflectia borrosament la seua figura i la dels dos joves que l’acompanyaven amb la derrota dibuixada als rostres. Reservà la darrera mirada per al mur de llevant que assenyalava l’alquibla de la Meca, melic de la terra. Sentí un rebrot de rebel·lia dins del seu pit seguit d’una crida quasi instantània a la prudència. En realitat havia tingut raó l’oficial perquè cada casa morisca seria, efectivament, una nova mesquita, com ho seria cada cor tagarí. L’esperit i les paraules sagrades de l’Alcorà, i amb elles la presència impalpable però perceptible d’Al·là, continuarien confortant el poble del Profeta, per damunt d’allò que pogués manar, o admetre, el baró.

Ja es disposava a eixir, però es detingué, després tornà sobre els seus passos en direcció cap al mihrab. Al mateix centre exacte, un alfardó blanc de contorns ornats amb blaus arabescos geomètrics reproduïa, en lletres d’idèntic color, el primer versicle de l’Alcorà. Intentà traure’l del seu lloc, encara que sabia bé que estava fermament encastat al mur. Tampoc no disposava de cap instrument que li facilitàs la tasca. Fou un intent absurd i condemnat al fracàs des d’un principi perquè aquella peça, de bisellats contorns interns, semblava absolutament integrada al mur, com les vetes ho estan al marbre, i aguantà incòlume els moviments febrils i maldestres dels seus dits suats, com si volgués morir amb el temple. S’hagué de conformar amb un taulellet més menut i irrellevant, situat en un dels murs laterals, que des de feia temps estava mig solt i hauria acabat caient. Un modest rectangle amb una mitja lluna blava voltada d’estels.

L’alfaquí Ahmed Xubudi féu una senya als dos joves portadors del bagul i amb el cap cot es dirigí al sahn o pati interior, on les seues mans prengueren contacte per última vegada amb la cristal·lina aigua de la font de les ablucions. Després, amb expressió indefinible, isqué a la placeta i sense mirar ningú es dirigí cap a sa casa seguit dels dos fills de Meriem.

Tres setmanes després, la mesquita era només un record. Tres setmanes durant les quals Xubudi no menjà altra cosa que panses i olives seques. Es vestí de sac i es cobrí el cap amb cendra per merèixer el perdó diví després d’haver acceptat sense resistència la destrucció de la casa de la fe a mans dels impius.

El dia vintè va sentir al fons del seu cor la veu del Misericordiós i el Compassiu, qui reconfortà el seu ànim recordant-li, una vegada més, la sura alcorànica que permetia als fidels la pràctica de la taqiyya o simulació d’acceptar altres cultes davant una amenaça greu. Allò comportaria moltes més humiliacions. Haurien de participar en la festa cristiana dels diumenges, acudir a les seues esglésies, escoltar les seues misses…, però dins del seu cor, en la intimitat, serien «més moros que mai», tal com afirmaven escandalitzats els seus enemics. I ho serien per tot el temps que encara mancava per al compliment de la vella jofora que anunciava la tornada del Profeta, a través del cel, muntant el seu cavall blanc i desplegant l’estendard verd. Amb ell tornaria la llum de l’islam i seria reconstruïda la mesquita, i enlairarien un nou minaret, més formós encara que l’antic, on un nou muetzí cec cantaria la salat mirant cap a la Meca, cap al santuari dels santuaris on es conservava la pedra negra de la Ka’ba, al voltant de la qual caminà set vegades el patriarca Noè, en acció de gràcies…

El jove alfaquí Ahmed Xubudi es tragué el sac, s’espolsà la cendra dels cabells, féu les ablucions rituals i es vestí amb la seua roba habitual. Quedava temps encara per al compliment de la profecia. Temps de negror i patiment, però el poble tagarí estava avesat a l’adversitat.

El mateix any en què caigué la mesquita moriren, amb diferència de dos mesos, els pares de Xubudi, qui encaixà la nova coltellada del Destí amb el cor adolorit però els ulls secs. La desaparició d’aquells éssers estimats formava part de les previsions d’Al·là i també de l’ordre natural de les coses. El fill sabia que un dia se’ls trobaria novament al Jardí dels Bons Creients i això feia suportable aquella absència temporal.

El colp passà. I transcorregué també aquell any terrible. D’altres fets més favorables compensaven els mals permesos per Al·là, i així resultava evident la voluntat divina que als cristians els resultàs bastant més factible enderrocar la mesquita que esborrar els costums i diluir l’ànima dels tagarins.

Per això, a Manzal, les exigències del Sant Ofici i els seus voltors de creu verda sobre vestidures negres es complien amb molta laxitud. L’algaravia continuava viva, i es mantenia l’ús dels vestits tradicionals. Els moriscs practicaven a casa tots aquells rituals que no requerien publicitat: la sahada, amb els genolls en terra i el cap mirant cap a Orient, el sawn durant el mes del ramadà, el zakat per ajudar els necessitats. Feien cada dia les ablucions i complien totes les normes higièniques manades pel Profeta, sacrificaven els animals —mai els porcs— amb el cap mirant a llevant, continuaven menjant habitualment el seu pa d’ordi, amb els signes tradicionals marcats a la corfa, les seues coques de panses i figues barrejades amb mel i els seus grapats de tramussos. I abans es deixaven matar que tastar el vi. Als carrers de Manzal es deien Josep, Isabel o Joan, però a casa tornaven a ser Mehmet, Fathma o Çaad. I quan els obligaren a parlar romanç a les juntes de l’aljama que s’havien de fer en presència del senyor o d’algun dels seus representants, fiscalitzador i vigilant, les convocaven de manera informal i en grups reduïts en cases i horts i les feien en el llenguatge algaraviat dels seus avantpassats. Quan el moment arribava i emmalaltien de mort, cridaven l’alfaquí, mai el rector de cristians, i els cadàvers eren després llavats i vestits amb roba nova i soterrats segons el costum ancestral del poble morisc. Un costum que es va seguir fins a l’últim detall quan moriren els pares d’Ahmed Xubudi.

Durant els anys següents el fill hagué de fer d’ulema, d’alfaquí i de metge; i també de xeic, d’imam i d’alcaid del seu poble perseguit. I el seu poble el respectà i l’obeí. Com havia obeït, quan ell era encara més jove, l’últim i semiclandestí ulema de la vila, el qual s’inclinà per la prudència i per refrenar els impulsos ardents del cor que incitaven la gent a sumar-se a l’alçament de l’Alpujarra granadina. La consigna fou clara: no escoltar les arengues ni els consells dels emissaris granadins per no donar als enemics de sempre l’ocasió i el pretext que esperaven. I els manzalins van obeir. També obeïren Xubudi quan, anys després, els demanà, per la seua fe, que tancassen l’orella i el cor a les predicacions dels sacerdots cristians que exigien molt més que la seua assistència a la missa dominical o l’ús de noms de batejats i furonejaven en les seues llars i en la seua vida familiar. Els tagarins de Manzal es van tancar com una pinya davant aquells clergues cristians de mirada fanàtica i llenguatge incomprensible. I ho feren igualment davant els escassos rectors que els adoctrinaven en romanç valencià.

Es tancaren com una pinya verda i compacta.

Però el Destí volgué demostrar que fins i tot les més atapeïdes pinyes podien tenir badalls.

Mai no es pogué pensar l’alfaquí Xubudi, en aquells agredolços temps de patiment i solidaritat entre germans, que el més arter i sobtat dels colps, el més atordidor i dolorós, li arribaria de tan prop. D’un ésser que duia la seua mateixa sang i que pertanyia a la seua pròpia família.

Bregat per l’adversitat externa, amb la pell endurida per les continuades afliccions provinents dels cristians i per la llarga i habitual soledat derivada de la desaparició dels pares, Ahmed Xubudi es quedà en canvi atordit davant la notícia, increïble, que la filla de la seua pròpia germana, la bella, jove i volenterosa Fathma, havia renegat de la fe dels seus majors a causa de la seua passió per un manzalí cristià.

Allò no era, com la mort dels pares, ocorreguda vint-i-cinc anys enrere, un fet previst per la ment divina i dins de l’ordre natural de les coses, sinó una sotragada anímica devastadora per al responsable de l’umma manzalina. Per a major convulsió d’aquella comunitat assetjada, la jove neboda, quinze anys encara no fets, demostrà tenir el tremp coriaci que caracteritzava la família. Alçà la barbeta, plantà cara a tots i defensà el seu amor. Deixà veure, ben clarament, que l’afecte que els tenia i que sempre els tindria no seria prou per a barrar-li el camí que ja havia triat i la determinació que havia pres: cap home que no fos Blai Nadal, el capataç de l’obrador del Miramar, elegit pel seu cor, seria el seu marit. I també era irrevocable la seua voluntat d’abraçar la fe del profeta Jesucrist.

Ahmed Xubudi fou la darrera basa jugada pels pares de la jove per doblegar aquella voluntat indomable. Sabien que tots, els senyors, els rectors cristians, el batlle i el regne sencer farien costat a una conversió autèntica encara que vingués de la mà d’un amor adolescent.

L’oncle Ahmed era l’únic, darrer i desesperat recurs a jugar per la comunitat tagarina.

I Ahmed Xubudi hi fracassà.

Durant més de dues hores tractà de fer raonar un cor encès pel foc de la passió. I fou més inútil encara enfrontar una passió amb una altra. Les admonicions de caire religiós, les crides a la lleialtat a una umma perseguida, al nom de la família i a la història del seu llinatge foren com aigua molla sobre pedra codissa. Amb una estranya mescla de dolçor i energia, l’adolescent d’ulls negres, llargs cabells i prima cintura resistí amb fermesa els patètics embats de l’oncle, turmentat per aquella defecció dolorosíssima.

L’alfaquí solitari i pietós no pogué evitar un final esqueixat en aquella conversa que havia pretès bonancenca i presidida pel seny.

—Està bé, Fathma. Ja veig que has fet la teua tria. I també és evident que penses que tot jugarà al teu favor i en contra del teu poble, però escolta’m bé, neboda. Només encertes en la segona part: és veritat que tot està contra el teu poble però t’equivoques si penses que hi haurà alguna cosa al teu favor, i el temps t’ho farà veure. Ja mai més no seràs tagarina, però tampoc no aconseguiràs ser ifrany. Seràs considerada mora entre els cristians i cristiana entre els moros. Se t’esquinçarà per sempre més la pau…, i l’ànima.

—Ho sé, oncle Ahmed, i em fa mal el dolor que us cause…, però estime Blai.

Anys després de l’enderrocament de la mesquita de Manzal, una altra mena d’enderroc, molt més destructiu encara, s’havia produït al cor d’Ahmed Xubudi, l’alfaquí secret de l’umma de Manzal.

I fou a costa de molt d’esforç que aconseguí reeixir-hi.

I d’aleshores datà la seua determinació de romandre cèlibe, com els rectors cristians, i de defugir per sempre més la companyia de les doncs, font de feblesa i defecció.