El solitari del Barranc Fondo

L’ancià de cos menut i remagrit alçà uns ulls negres, que, estranyament vius i penetrants, es movien al fons d’unes òrbites voltades per les profundes i bigarrades arrugues que omplien el seu rostre apergaminat.

Amb la mirada resseguí serenament el vol distant de la parella de corbs que planaven sobre aquella fenedura de la terra coneguda com el Barranc Fondo.

Aquelles aus negres i gralladores que feien el seu habitual camí diari des de les penyes del Salt del Corb fins al proper Wád al-Labbiar, i la posició del sol, indicaren a Ahmed Xubudi, conegut durant molts anys pel nom cristià d’Àngel Ferrer, que l’hora de la salat era arribada. S’agenollà sobre l’estret repetjó de pols i pedra que constituïa l’entrada de la seua balma, semioculta per la brossa, i tocà en terra amb el front mentre mussitava els versicles sagrats de l’Alcorà en direcció a l’alquibla de la Meca i la tomba del Profeta.

Acomplert el precepte del Llibre Sant, s’incorporà pausadament i es dirigí, amb passes lentes però encara fermes, cap a la font que rajava a un centenar de pams més amunt de la seua balma, entre dues roques grises del barranc a què pràcticament es reduïa, des de feia més de cinc anys, el seu món.

Begué quatre o cinc glopades escasses fent cassoleta amb la mà i després descansà l’esquena contra la roca mentre dirigia la mirada cap a les llunyanes cases de Manzal, ara tancat i prohibit, que es perfilava contra els raigs del sol naixent sobre el seu tossal situat entre la depressió del riu i el barranquet del migdia.

Només el modest campanar de l’església cristiana i la casa-palau del senyor de Boïl destacaven clarament entre la grisor de les humils vivendes i els fumejants obradors que ressortien sobre el mur que voltava el poble, el qual, camí de Balansiya avall i entre la boirina de l’alba, semblava trobar-se més lluny que no era en realitat.

Mentre contemplava la imprecisa silueta de la població, el vell alfaquí de Manzal, ara exiliat del seu poble nadiu, es dugué la mà al pit, com si volgués aturar l’avanç del mal que vivia al seu interior i l’inici d’aquell dolor que rarament l’abandonava.

La malaltia havia crescut, pausada i implacable, durant els darrers anys i Ahmed Xubudi sabia ja que li restava poc de temps. Tampoc no lluitava contra aquell fet, perquè la seua fe li ensenyava que era absurd, pecaminós i inútil tractar d’eludir el camí que cada home tenia prèviament assenyalat per la saviesa d’Al·là, el Misericordiós, el Savi i el Compassiu.

Eren ja cinc els seus anys d’ascesi i sacrifici voltat d’una soledat obligada per la necessitat de salvar la vida i aprofitada després per a acumular, mitjançant l’oració i el renunciament, els mèrits suficients per a arribar a fer-se mereixedor del do final, do llargament impetrat al Totpoderós i que confiava obtenir abans que li arribàs el moment del traspàs definitiu.

Ahmed Xubudi sentia un gran orgull de pertànyer al poble morisc. Se sabia rent i columna, força i esperit del seu poble dissortat. Les injustícies infligides a la seua gent pels ifranys de la Creu mai no pogueren doblegar-li l’ànim ni la feréstega determinació d’identificar-se, fins al moll dels ossos, amb el seu llinatge, i solidaritzar-se, fins a les últimes conseqüències, amb les afliccions del seu poble.

Aquell amor, esculpit amb llàgrimes i cendra, presentava una altra cara oposada i complementària: l’odi invencible contra els botxins cristians. Era un odi antic, de segles, que havia crescut més encara durant aquells cinc anys de soledat i silenci, acompanyat només de la remor del vent o la pluja i del familiar entorn d’asfòdels, àloes, ciclàmens, margallons, baladres, romanins i altres herbes aromàtiques i remeieres que, esguitades ací i allà d’atzavares i pins aïllats, cobrien la terra rogenca i les roques grises dels talussos i del fondal.

El vell contemplà al lluny les negres columnes de fum, produïdes per la combustió de la llenya de romaní, coscolla i argelaga, que sorgien pels fumerals de les terrisseries d’aquell poble que l’havia vist nàixer. Un poble ja perdut, arrabassat, i ara hostil i sorrut. Després, la seua mirada anà més lluny, i es detingué en la veïna Bat’Arna, crescuda i escampada al voltant de la seua robusta torre, que es destacava, nítida i poderosa, sobre el cel d’aquell Nord del qual arribà un dia l’inici de totes les dissorts per als fills de l’islam. Una torre orgullosa però no prou ferma per a salvar els creients de la subordinació, les humiliacions i la servitud. Una torre construïda pels seus avantpassats, com la xarxa de sèquies i sequioles que fecundaven i enverdien les terres que voltaven la vila veïna.

L’esguard del vell lliscà després lentament en direcció a llevant, més enllà de Manzal, cap a les difuses cases de Mansl Ata i les blanques alqueries de Xilvella, voltades d’una mar de verdor. Inconscientment defugí la contemplació de Quart, el poble que havia donat a tot el pla circumdant un nom que anava lligat a la primera gran atrocitat que en aquella contornada es perpetrà contra la seua raça i religió. No volgué mirar, aquell matí, la població d’on primer van ser foragitats els seus habitants primigenis. Els implacables abats de Poblet, senyors poderosíssims de la seua llunyana fortalesa eclesial, no pogueren aguantar ni cent anys, un sospir en l’alenar d’Al·là, sense desposseir de les seues llars, els seus camps, el seu cel i les seues aigües, els fills d’aquella vila, i el poderós i llunyà monestir del Nord hi enfonsà les seues urpes. Això s’esdevenia quasi tres-cents anys abans que el terrible ban del virrei de Balansiya, marquès de Caracena, fes públic el Decret d’Expulsió, que contenia i desplegava el desig del rei: «He resuelto que se saquen deste reyno todos los moriscos».

Aquest fet tingué lloc l’any 986 de l’Hègira, el 1609 dels cristians, però molt abans ja l’ombriu abat de Poblet havia decidit ser capdavanter en els abusos que es cometrien contra el poble del Profeta i així fou com les cases de la vila veïna, prèviament buidades dels seus legítims propietaris, van ser lliurades íntegrament als cristians, que arribaven des del Nord en un degoteig incessant.

Ahmed Xubudi, darrer alfaquí de Manzal, s’agafà el costat del pit, com si volgués contenir aquell pèrfid dolor intern, mentre els seus ulls s’aclucaven en contemplar Balansiya la Gran, aquella que fou cort i verger dels seus majors i ara era el símbol del triomf dels infidels i l’emblema de la humiliació dels creients. Una ciutat ifrany, enemiga. Però la seua mirada es va reblanir quan, més enllà, percebé la blava sanefa de la mar, perquè sabia que des d’allí arribaria la salvació. Pels seus camins de bromera tornarien germans, veïns i amics, amb el somriure del triomf, oblidades i perdudes en la pols del passat les antigues humiliacions. Tornarien a habitar les seues cases, obrint les velles portes amb les claus conservades a l’exili; tornarien a encendre les seues llars, a poar l’aigua dels seus pous i a menjar el fruit dels seus camps. I aixecarien novament les mesquites i en reconstruirien els minarets. Reviscolaria l’aljama de Manzal i tornaria a escoltar-se pels seus carrers blancs i frescs la dolça algaravia materna.

El vell alfaquí tancà els ulls, com volent refrenar un goig prematur, però els seus llavis somreien. Sabia que eren ja poques les llunes que li restaven per veure, però confiava cegament que n’hi hauria prou per a poder presenciar el compliment de la vella jofora que ell mateix havia tramès a tants infants muslims. Ahmed Xubudi veuria arribar pel cel el Profeta, en el seu cavall blanc, a emparar el seus fills tants segles deixats de la seua mà des que el Rei Conqueridor entrà a Balansiya i Artal de Luna el Vell s’instal·là com a primer senyor cristià de Manzal i Bat’Arna. Tornaria a ser l’alfaquí de Manzal i a caminar pels seus carrers, atzucacs i placetes, ni que fos uns quants dies, perquè així ho voldria Al·là.

I després podria morir tranquil·lament i la seua ànima seria acollida per les hurís de negríssims cabells que l’esperaven al Paradís, al Jardí dels Bons Creients.

Mirà novament en la direcció del poble i li semblà com si es trobàs més a prop.

Cinc anys de soledat en aquella secreta balma d’accés ben dissimulat a través de l’estret badall obert entre roques, mig cobert per les argelagues.

L’eixut ancià que l’habitava era fill d’un poble sofert i frugal, en part per herència racial i en part per les dureses imposades durant el seu llarg camí per la història. A aquelles dues circumstàncies que confluïen sobre la seua vida l’alfaquí aportava, a més, una predisposició a l’ascesi consubstancial a la seua fe. Arrels de margalló, minsos grapadets d’olives, quatre o cinc panses i alguns escassos dàtils ressecs, més l’esquifida fonteta que rajava entre les roques properes, sobraven per a mantenir aquell cos desgastat però d’ànim ferm en un ramadà permanent.

Però Ahmed Xubudi arribava ja, per les seues passes, a la fi d’aquell llarg camí imposat pel seu propòsit de fer-se mereixedor de la gràcia que a Al·là, el Misericordiós, el Just i el Compassiu, li havia demanat.

Tampoc no li importava saber que el camí del seu vell cos no aniria possiblement més enllà de l’any que el contemplava: el 991 des de la sortida del Profeta de la Meca, 1614 Anno Domini dels cristians, ja que per a la nit tan llargament esperada i per a la qual tant s’havia preparat, faltaven només quatre arcs del sol sobre el zenit i quatre eixides de lluna sobre el Barranc Fondo. Quatre dies d’intensificació del seu sacrifici i quatre nits de vigília, fins que aquell llarguíssim ramadà de cinc anys exhalàs el darrer alè i ell, el més humil serf d’Al·là i el més perseverant seguidor de les sàvies paraules del Profeta, pogués contemplar, sobre la quieta superfície de l’aigua del seu tassó, el futur pròxim del poble morisc de la Xarquia: el seu retorn a Balansiya, acompanyat dels crits alegres de les gavines, deixant enrere l’adust i ressec refugi temporal de la terra germana de Berberia.

Aquell era el futur que es delia per contemplar i que Al·là li permetria veure.

Però el preu àcid que calia pagar per aquell privilegi era reviure novament —intensament—, durant tres dies i les seues nits, el passat de la seua gent.

El passat del poble muslim de la Xarquia ja era conegut per Ahmed Xubudi, alfaquí de Manzal, perquè ell precisament havia estat guardià i transmissor de la tradició a centenars de xiquets.

En secret i corrent perill permanent de delació per part dels renegats autèntics, sempre disposats a fer mèrits davant els rectors cristians, amb la denúncia dels germans de raça que mantenien en secret els costums i ritus ancestrals. Però tots els xiquets de Manzal pogueren conèixer, gràcies a ell, la història de la seua nació. I també els d’Ad-day-a, Xilvella, Bani Ma’bad i Bat’Arna, on es traslladava d’amagat sota els garbons de llenya o d’alfals que omplien els carros, contravenint les severes disposicions del baró Felip Albert, de la casa de Boïl, senyor de Manzal, qui castigava implacable els canvis de residència no autoritzats dels seus serfs moriscs.

No havia resultat fàcil ensenyar als xiquets, d’ulls inquiets i alegria innata, aquella història dissortada patida a les mans dels cristians. Uns cristians que havien estat tractats fraternalment quan l’islam senyorejà tot al-Andalus, a l’igual que els seguidors de la religió mosaica, però que després, quan fou voluntat d’Al·là que els seguidors del Profeta els quedassen sotmesos, ja es pogué veure amb quina moneda els pagaren.

Ahmed Xubudi veuria —Inxal·là!— sobre l’aigua del seu cossi d’obra de terra el futur del seu poble però no li era necessària per a conèixer un passat, guardat amb cura exquisida i tramès de pares a fills, recordat a les mesquites i ensenyat a les escoles de les aljames.

Els seus ulls és badaren i els llavis es premeren quan pensà en el tracte que els havien reservat aquells cristians als qui sempre consideraren quasi com uns iguals, com a gents del Llibre que eren.

Sota les estrelles, voltat per les fragàncies de l’espígol, la farigola i el romaní, i concentrant els poders de la seua ment, reforçats per la dura ascesi, sobre un punt concret del talús fronter del barranc, Ahmed Xubudi començà a complir el requisit ineludible de veure passar, per davant dels seus ulls enfebrits, la història de la gent tagarina, únic camí possible perquè l’Altíssim li permetés després la contemplació d’un joiós futur ja proper: el retorn victoriós a Manzal.