Unes butxaques plenes de pedres.

El dia vint-i-vuit de març de 1941 Virgínia Woolf, l’escriptora londinenca nascuda el 1882, trià la seva mori a les aigües del riu Ouse_r que l’acolliren durant ires setmanes. Després va ser trobada riu avall, i el 21 d’abril fou incinerada a Brighton.

Han estat escrites diverses teories sobre les circumstàncies que la portaren al suïcidi. Les crisis depressives que patia havien fet que intentés suïcidar-se ja anteriorment. Aquesta vegada, ben decidida, escriví cartes de comiat i es llançà a l’aigua amb les butxaques plenes de pedres.

Les causes són molt difícils de precisar, perquè ningú no pot ocupar el lloc en la ment d’un altre, i sols podem obtenir una impressió aproximada del que pensa i sent realment una altra persona. És el drama de la nostra solitud: ningú no ens pot conèixer mai totalment.

Virginia ha estat estudiada i interpretada en formes distintes. És una personalitat complexa, que ens mira des de les fotografies amb un somriure enigmàtic i uns ulls que proposen camins difícils. Bé. És la seva expressió i cal prendre-la a través d’aquesta insuficiència d’imatges, mig diluïdes sobre l’espai d’un temps perdut. Però les seves paraules són totes entre nosaltres per donar una mesura àmplia i variada de les possibilitats creadores de l’escriptora.

Els seus últims dies els va viure Virgínia amb el seu marit, Leonard Woolf, en un poble del comtat d’East Sussex, on tenien una casa amb jardí, el terreny baix del qual s’estenia cap al riu. Allà escriví força, però les circumstàncies havien variat radicalment el seu entorn, i crec que això s’ha de tenir molt en compte a l’hora d’enfocar la seva mort. Eren en guerra.

La Luftwaffe obscureix el cel britànic.

L’intent d’invasió de Gran Bretanya pels alemanys tingué el seu punt decisiu en l’anomenada Batalla de la Gran Bretanya, que durà del 8 d’agost al 31 d’octubre de 1940. Durant la blitz, la Luftwaffe volia aconseguir el domini total de l’aire amb un projecte de quatre fases que pretenia arrasar els aeròdroms de la RAF i immobilitzar les unitats de l’Armada Reial. Els primers atacs foren diürns i progressivament passaren als nocturns, encara que no deixaren de produir-se atacs de dia.

Els aparells usats pels alemanys foren els JU-87 i 88, diversos tipus de Heinkel i Dornier. Goering qualificà aquest equipament de definitivament superior. La RAF oposà a aquesta maquinària els Spitfire, els Hurricane i en alguns casos els Boulton-Paul Defiant.

Entre els primers dies de setembre de 1940 i finals de juliol de 1941, foren llançades sobre Londres 50.000 bombes explosives, i les bombes incendiàries superaren en molt aquest nombre. La ciutat fou bombardejada dia i nit. Altres ciutats foren també destruïdes. Entre Anglaterra i Gal·les foren afectats 2.750.000 edificis. Moriren a Londres 14.281 persones, civils en la seva gran majoria, i en resultaren ferides 20.325, sense comptar les baixes de l’exèrcit.

La Luftwaffe es retirà sense aconseguir els seus objectius, però les incursions continuaren, en major part sobre el sud, a les zones costaneres. L’esforç esmerçat a repel·lir aquesta agressió sense precedents obligà la Gran Bretanya a realitzar un treball immens d’adaptació. Tot s’hagué d’organitzar de nou i sotmetre’s al ritme de la guerra: la producció d’armament; la regressió dels cultius agrícoles; l’abasti-ment interior quan no podien ser importades moltes matèries; la transformació industrial cap a maquinària bèl·lica; el desplaçament massiu de personal cap als centres fabrils; el racionament alimentari i tèxtil; la supressió de transports, tant per manca de combustible com per destinació a tropes i material de combat. Cal no oblidar la desfeta de Dunkerke, on fou abandonat un important contingent de material bèl·lic. I que la Gran Bretanya lluitava també al nord d’Àfrica, i a l’Atlàntic protegia els combois contra el poder efectiu dels submarins alemanys. Calia tot l’esforç per superar un enemic implacable i ben armat.

A tot aquest panorama d’escassesa, s’hi afegia l’atenció als refugiats de l’altra banda del Canal, que trobaren protecció a les Illes. Es muntaren campaments i residències fins i tot per a pobles pescadors sencers de la costa flamenca, i per a infants orfes. I encara hi havia la manutenció de les tropes de reforç canadenques, i dels exèrcits que lluitaven a l’Àsia. Tot fou resolt amb eficàcia, però a costa d’un treball esforçat, d’una organització fèrria i d’un aprofitament total de recursos.

Raons de pes.

Leonard i Virginia Woolf posseïen una impremta a Londres, la Hogarth Press. L’edifici resultà destruït i traslladaren peces de la maquinària i material divers a la seva casa de Rodmell al camp. L’activitat, naturalment, quedà interrompuda. Les cases on havien viscut a Londres també resultaren afectades. Les reflexions que fa Virginia quan contempla la devastació d’allò que havia estat viu i, sobretot, quan s’adona del terrible silenci al cor de la ciutat, són amargues i desoladores.

Aquells dies els súbdits britànics vivien amb cl temor constant de ser envaïts. L’agressió s’havia deturat de moment, però els alemanys podien tornar-hi, reorganitzats. Noruega, Holanda, Bèlgica, França, havien estat dominades. Les impressions del moment eren pessimistes, tot i la moral que s’intentava inculcar des del Govern i que, efectivament, van demostrar els habitants de les Illes. Els Estats Units encara no havien intervingut en el conflicte, tot i els requeriments que se li feien. La guerra no era popular i un vuitanta per cent dels americans s’hi oposava. Eren els dies que Churchill sols podia oferir sang, suor i llàgrimes.

Des de la Batalla de la Gran Bretanya fins a les primeres ofensives en gran escala, ja reforçat l’armament i fabricats a ritme intens els nous avions, s’escolaren uns mesos: fou el temps que trià Virginia per morir. Un temps incert, amenaçat, fatal. Quan el mes de juny de 1941 Alemanya agredí Rússia, Anglaterra començà les sortides espectaculars de la RAF contra objectius vitals. Primer fou la costa francesa i belga i després ja el cor d’Alemanya, les indústries i els arsenals, els ports i els aeròdroms. També havien sortit els mesos anteriors, i de fet les cròniques comenten atacs per part dels Commands d’operacions combinades, però no foren de tanta envergadura. Els èxits enfortiren la moral de la població. Els aliats s’organitzaven. Però ella ja no hi era.

Cal considerar tot aquest ambient per tenir una clau important del comportament de Virginia. El seu món social, del qual ella depenia, i en el qual lluitava per destacar, havia desaparegut. Per tant, l’esforç i l’ambició no trobarien objecto. La seva producció considerable, que l’absorbia fins el moll dels ossos i era causa de sofriments fins i tot físics, es trobaria sense ressò, com llançada al buit, destruïda. Res no feia suposar una resolució immediata d’aquestes situacions, i potser ella cregué que tot s’havia acabat per sempre, no ho sabem, però alguns indicis en els seus escrits ens permeten de suposar-ho.

Llavors tenia cinquanta-nou anys, i també el fantasma de la vellesa, de la decadència, s’emmirallava als seus vidres, encara que fos de lluny. I després hi ha la por, el temor a caure destrossada per una bomba, terror que ella explica ben gràficament, i que molt bé pol motivar una decisió com la seva. No és que aquests fossin els únics motius, però sí que devien influir en gran part a l’hora de sospesar les raons. La resta, cal buscar-la més enrera en la seva vida.

Després de la mort.

Aquesta obra no vol entrar en precisions històriques. Més aviat es centra en una vida que existeix però que resulta incomprovable. Una certitud que sura a través i sobre del temps. Explica els dics que seguiren la mort de Virginia, i els personatges que podien haver existit llavors en un poble similar, a l’East Sussex. La gent normal, corrent, que vivia quan ella va morir. Que coexistia amb ella, però que ella no va conèixer perquè altres coses retenien la seva atenció. Els seus interessos no coincidien.

En bastants moments de Virginia trobem una mirada despectiva per la gent que corre com conills cap als seus caus; gent que té cara de panot, o porta uns barrets ridículs, o és fada i poc agraciada, estúpida, vulgar i desman votada. De vegades Virginia resulta cruel.

Ella, aquí, es una presència, però més encara és una memòria. Potser no té prou connexió amb els personatges circumdants, o amb els fets immediats. Però la seva situació també és insòlita. I la gent és la que treballava, naixia i moria aquells dies, allà. Tampoc el poble no és ben bé el mateix, però ho és el riu i no són les poblacions de la costa.

El personatge sense nom, tot memòria, que apareix gairebé sempre en quart lloc a cada capítol, podria ser l’ombra o la claror de Virgínia. Com podria ser-ho d’algú més que hagués passat per circumstàncies semblants. Però la intenció és d’apropar-nos a l’atraient personalitat, en aquest moment dins i fora del temps, que és l’interval entre la seva mort i la descoberta del seu cos, quan l’esperit encara fluctua entre formes i espais familiars.

No és, per tant, un resum dels seus fets, sinó una visió molt particular. En podria dir un assaig post-mortem, però no m’agrada prou, i en diré un intent d’adaptació a la vida.

… amb l’herbei sobre el pit i al meu cap una llosa,…

El riu Ouse neix a West Sussex, a mig camí entre Londres i la costa. S’interna a l’East Sussex, entre boscos, prades i dunes, passa poques poblacions, la més important de les quals és Lewes, i mor a Newhaven, en un paisatge sense gaires relleus orogràfics. La vall de l’Ouse és bella en dos moments del seu recorregut: el del seu naixement fins un terç, i el final, gairebé fins a la desembocadura. Una tercera part discorre per terrenys més àrids.

El poeta William Cowper (1731-1800) fou un observador malenconiós de la natura. Ell mateix també malalt depressiu, patí el seu pas per la vida i es dolgué de la fugacitat del temps. Existeix un poema seu, que Marià Manent va traduir de l’anglès i que, per aquelles troballes entre esperits afins, s’escau, com l’anell al dit, d’associar a aquests moments de la mort de Virginia:

LA POLLANCREDA

O. X.