2

Butlletí de notícies de la BBC.

«El Primer Ministre senyor Churchill donà detalls al Parlament de la potència britànica de bombardeigs contra l’enemic, que va camí de ser duplicada. La fabricació de caces es recupera amb energia si es compara amb els dies que la RAF guanyà, ara fa uns mesos, la Batalla de la Gran Bretanya. Avui l’aviació britànica de caça ha aconseguit una superioritat tècnica sobre l’alemanya en actuació, maniobra i velocitat. El senyor Churchill afegí encara que la Gran Bretanya, lenta però de manera impressionant, guanyava la Batalla de l’Atlàntic. Les forces armades de la Gran Bretanya es mantenen vigilants contra la invasió».

* * *

Mary i Emily es disposaren a passar una llarga vetlla. Fora no hi havia cap llum encès, i les cortines tapaven les possibles escletxes dels porticons, potser vells o mal ajustats. En cl silenci pelfat algun espetec de llenya que es cremava alçava espumes altes. Havien carregat la llar perquè les nits encara eren fredes, i es feien més fosques dins del cor de les dues dones. Havien casat els fills, i ara eren dues mares solcs. Emily Bray s’havia endormiscat, i Mary repenjà el cap, amb els ulls clavats al sostre.

Mary tenia vint-i-dos anys quan es va casar. En passaren dos més i arribà el primer fill. Recordava aquell matí de dissabte clar, quan pujà a les golfes a buscar el seu bressol, que era plegable, de metall daurat, i del qual sols hi havia la carcassa. Caldria polir-lo i folrar-lo amb bona roba perquè era una peça bonica i ben treballada, amb capçals esfèrics sobre coronetes de fulles. Somrigué per la precisió del record.

A les golfes hi havien fet cap amb el temps tants objectes diversos que calia entrar-hi amb esperit d’exploració: aixes, cistells, bicicletes, capses, llits desmuntats i una munió d’andròmines que reposaven ocultes als racons més foscos.

Com que el dia era net i ample, rodó i sense interferències, volgué repassar el contingut d’algunes capses; potser hi trobaria identitats perdudes o velles històries d’amor. S’assegué al llindar de la porta, mig sol mig ombra, disposada a fer un petit viatge en el temps.

A la capsa primera, de llauna estampada, hi desaren els consells pediàtrics de quan ella va néixer: cambres clares i ventilades, sol, higiene. Els pares havien retratat l’infant que llavors la mirava amb cara astorada i un vestidet vaporós. Sospirà i desà els documents d’aquella menuda història particular. També trobà una targeta de cel·luloide, on al darrera algú havia escrit amb tinta blava: In dolorem paries filium.

Pensà en aquella frase, pronunciada per veu d’home els primers dies de la Bíblia, i en totes les dones que s’hi havien sotmès. Quantes dones, i quina cadena de dolor, des del principi dels temps! Potser sí que havia existit un jardí primari, quan el món encara era buit i els primers éssers aprenien a poc a poc el nom de cada cosa. Els matins i les tardes devien ser plàcids i el sol madurava la fruita, les falgueres, els cossos i els dies. Era, potser, un camí obert a la felicitat, que un home i una dona seguien sense pressa, tot deturant-se davant de cada petita meravella.

De totes maneres, els camins ja eren esborrats, com les ciutats dels deserts, de les quals resta una llegenda, un mur i una ombra nòmada. El temps havia allunyat les imatges, que s’enxiquien en la immensa distància.

Quan s’encarava amb la perspectiva del temps, Mary trobava antics éssers oblidats, petits i preciosos com dins d’un llibre d’hores, miniat per a ús de ducs i princeses, amb uns dibuixos rics i vius, i unes olors alhora noves i velles. Ella també s’hi passejava, i dins d’aquell llibre d’hores, homes i dones del verger primitiu caminaven sobre la gespa primera, entre rosers d’emparrar, blaus i vermells.

El llibre d’hores que Mary s’imaginava seguia la cursa de la volta del cel, blava, groga i lila. Una de les primeres tardes, algú es devia acostar a la dona per dir-li: In dolorem paries filium. Mary no sabia en quina llengua va ser dit, però la repetició havia arribat així fins als seus dies, a través de pàgines i pàgines, que ja eren ales de papallona morta. Va ser un cop de pedra, i es trencà alguna fibra dins del cos de les noies del llibre d’hores. Elles i totes les que seguiren havien après un nom abstracte: el dolor. No s’oblidà de ferir cap dona, i les havia de perseguir fins l’extinció del gènere. Se salvà un vitrall gòtic amb Santa Úrsula i les onze mil verges, la santa patrona del mantell d’ermini i el cabell de mel, suaument colltorçada.

Mary, asseguda a la seva escala un dissabte assolellat, veié com les noies del llibre d’hores es posaven un vestit ample de color d’anyil amb incrustacions d’estrelles, i esperaven el pas de les llunes mentre sentien créixer dintre seu una matèria que de cada dia es feia més feixuga, que es nodria d’elles com un enorme paràsit, fins que es van tornar monstruoses. Un cop aconseguit el límit de tensió de fibres, ossos i muscles, i ferida per punts sagnants i diversos la carn que l’havia sostingut, la forma inconeguda sortia a la llum del món mentre les dones es buidaven d’elements viscosos que els lliscaven sense força entre les cuixes.

Nues, indefenses, obertes, jeien sobre l’herba, sobre una pell, manta, estora, llit o llençol, tancaven els ulls abaltides i esgotades i somiaven alguna cosa amable que les rescabalés dels fets: un bocí d’aire lliure enmig dels núvols, una barca lleugera en aigua calma, una música feliç o un vestit blanc de seda ajustat de cintura. Aquell llibre d’hores prenia el color de la sang i la feblesa trencadissa dels ossos.

Mary havia tancat la capsa metàl·lica i comprovà que es feia tard. El llibre d’hores fugia cap a les rutes marítimes empès pel ventijol, i les petites i estimades, figures feien adéu amb la maneta prima, rosa pàl·lid. Ja eren totes blaves sobre l’aigua, i potser no tornarien.

Baixà el bressol i tancà les portes de fusta amb dos volts de clau al pany. D’allò feia ara vint-i-tres anys.

Escorcollà cl foc, i amb el soroll Emily es despertà. Enraonaren una mica.

* * *

Tenia a la punta de la llengua aquella pregunta: «Leslie, t’he dit mai com sóc realment?». Tornaven cap a casa, i Rose volia allargar el camí. Cada moment es deturava. «Sóc covard, tinc por, em sento cada vegada més feble». Ell la besava i ella no es decidia a parlar.

El camí s’enfosquia i potser la boira cobriria aviat tot aquell sector. Duien la roba xopa, i Rose enraonava dels nuvis, de la feina. El seu alè s’enlairava en petits fumerols. L’herba molla de la vora del torrent li havia deixat brins als cabells i a l’abric. Els dos cossos, premuts, compactes, s’havien arraulit a terra en un teixit primari, en una conjunció nuada. La pal·lidesa de Rose es destacava en la tarda creixent sobre l’herba i la terra. Ara havia perdut fins i tot el color dels llavis, i tremolava.

Li semblà que l’aigua del torrent s’havia endut el seu fluid vital, que alguna força oculta es desprenia de la seva pell i la clavava a terra per sempre. No li quedava energia, i Leslie intentava que reaccionés, sense aconseguir-ho.

—Entraré un moment, Rose. —Trucà a la porta de la casa i obrí la senyora Bray. Mary s’alçà de la seva butaca de cretona i els féu passar de seguida.

—Seieu, que deveu arribar morts de fred. Doneu-me els abrics i mengeu alguna cosa. Encara hi ha pastís, i la crema ha quedat tan bona… —i assenyalà la plata rodona, amb restes d’un bescuit. A un costat, les engrunes i un ganivet amb la fulla untada de crema; també hi havia les petites rosetes de mantega.

—Em sembla que marxaré, ja. S’ha fet tan tard, aquí enraonant… La senyora Bray s’acostà al penjador amb una certa recança, per buscar el seu abric. Adreçà una mirada circular a tota l’estança, càlida, sols il·luminada per la llar i una pantalleta amb peu de fusta.

—Fa bona nit, oi, fills?

—Fins ara sí, però la boira s’ha escampat molt. —Leslie havia penjat els dos abrics molls, i surava una olor de llana humida. Se serví una copeta de vi dolç i esperà fins que la dona fou fora.

—Hem estat bé, Mary. Demà tornaré, cap al tard.

Mary agafà un xal i acompanyà Emily fora. Al lluny la boira feia créixer estranyes pampallugues, com immensos fantasmes amb les urpes embolicades en flocs de cotó.

Quan entrà veié la cara esblaimada de Rose, i Leslie Que no es decidia a marxar.

—Et convé descansar, Rose. L’hospital aquests dies…

—No és tan ple ara, senyora Page. M’estaré una mica més vora el foc.

Mary prengué el cistell de roba i pujà escales amunt, cap a l’habitació. Es girà, a mitja escala, i els digué que ja podien quedar-se l’estona que volguessin.

—Tanca la porta quan surti Leslie. No se sap mai, ara, amb tants refugiats… Bona nit.

Rose i Leslie s’assegueren a les butaques, més a la vora del foc, que ella contemplava abstreta, com absent. Ell la mirava, preocupat.

—Tornaré, Rose. Ara tot està més tranquil. —Però sabia que no era cert. Estaven alerta, en un temps de preparació del qual no es preveia el desenllaç. Dover rebia fortes escomeses de la costa ocupada. Si bé després dels bombardeigs de Londres havia disminuït la intensitat dels atacs, el sector de Folkestone fins a Ramsgate era un objectiu continuat, i la defensa antiaèria anava ben justa. Els alemanys també s’entrenaven metrallant pesquers, que no duien armes. Quantes històries perdudes a l’aigua, rescatades de l’aire, tornades a terra.

Demà les retrobaria totes, i també les vetlles al Sailor’s Rest, el piano atrotinat… la por. Fins quan? No hi havia resposta. Ara el preocupava Rose, amb aquell decandiment que no li coneixia.

* * *

Henry Burnside s’alçà treballosament de la vora del camí on era assegut, i s’eixugà les mans, un xic enfangades d’haver-les repenjat a terra per descansar més bé el cos. El devien esperar i apressà el pas en adonar-se que ja era fosc. Cap llum no indicava posicions que poguessin comprometre les cases i exposar-les a la punteria enemiga. En passar vora el torrent li semblà que sentia fressa entre les mates altes i es deturà. Eren passos que continuaven avall. Reprengué la marxa, segur que no l’havien vist.

Pensà en tots els problemes que s’havien presentat aquells mesos: ferits, refugiats del sector de Londres, proves que calia fer en la cirurgia de guerra. Els butlletins mèdics americans ara arribaven amb molt de retard, però aquella investigació del fetge calia continuar-la. Londres era un cos en paràlisi, un gran volum sofrent, una fesomia leprosa, distorsionada. Havien emergit del substrat tots els elements putrefactes que s’arrossegaven a l’ombra, al subsòl, al submón. Ara tot era una massa informe, que eixugava i llepava les seves ferides com un gos nafrat sota l’amenaça, encara, de les pesades incursions enemigues.

Enmig dels parcs, grans cràters despullaven les arrels dels til·lers i castanyers. Tremolava el sòl quan la bomba rebentava la gespa i enterrava les urpes poderoses en el vellut dolcíssim. Els ulls aquosos s’alçaven tristos des de la terra, i una passivitat fatal articulava sons sense esma i preguntes sense resposta.

Ja gairebé arribava a l’hospital i en la serenor d’aquell vespre es féu la il·lusió que s’havia negociat una treva, que es retirava, a banda i banda, la bogeria immensa, la bromera rabiosa, la mort, com un drac primitiu, a la fi vençut.

—Bona nit, doctor Burnside. —A l’entrada, la infermera Walters disposava fitxes i dictava ordres, amb una expressió impassible. Ferma, pensà Henry, sembla que tingui articulacions d’acer. S’hi podia confiar.

—Passaré visita a la meva sala; que m’acompanyi la senyoreta Hill.

—Sí, doctor. Hi ha hagut tres ingressos: una granja, al nord.

—Veuré el doctor Austin.

—Atén un part, el de la senyora Hopkins.

La gent infantava, també, en aquells dies. La senyora Hopkins era evacuada londinenca, i havia arribat amb un altre fill, de sis anys. El nen era atès en una granja convertida ara en residència i escola. Hi convivien refugiats de l’altra banda del Canal i evacuats del nord. Naixien nens i nenes, jueus, cristians, igualats aquí per la remor amenaçadora dels bombarders, l’ombra dels quals covava la carn amb ales de mort. Entrà a la sala seguit de la infermera Hill.

* * *

No l’havien trobada, encara. No ho sabia ningú, si tornaria. Feia hores que la buscaven i el sol era ja una memòria llunyana. I pensà que era això, ella també, des de llavors: una memòria.

A la casa hi entrava un aire humit per la finestra que s’havien deixat oberta. Ella, feta memòria, fluctuava entre les parets, les butaques i la llar apagada. No sentia el fred, no li calia tancar els vidres. Flotava i era feliç, encara amb un rictus de sorpresa, de situació tot just descoberta.

Se sentia lleugera com mai no havia pensat que ho podria ser. Potser els dies llunyans d’adolescència… però era diferent. Ara ni el coll, ni les sabates, cap mena d’opressió corporal, sols una ingravidesa, un retall de boira. I articulà un somriure, el primer.

Veié com l’aire movia els fulls amb les últimes paraules que havia escrit. Somrigué amb més amplitud; ja era lliure d’allò que temia. Prengué la forma del divan i s’hi ajagué. A poc a poc se sentí confortada, adaptada als límits materials d’allò que la contenia, i amb una lleugera eufòria s’hauria disposat a iniciar una conversació estimulant. Però no hi havia interlocutors.

El record la portà fins un punt precís, llavors devia fer vuit mesos. Era quan decidí que si no escrivia aquella tarda ja es podia donar per vençuda. Plovia com no ho havia fet gairebé des d’un mes enrera. Les liles penjaven, xopes com mocadors de reines endolades, tot el calat avall morint-se de tristor. Els ulls se n’anaven amb l’aigua i seguien els reguerons del camí, entre la grava, cap a la carretera que no es veia. La ploma no encetava paraules, no podia ni sospirar sobre la blancor del paper, lleuger d’ombres grises en aquella hora de tarda. No podia.

Acostà la cara als vidres i no se sabia si l’aigua corria per fora o per dins, mullant la imatge blanca, desdibuixada i freda, com una còpia antiga en un cartró humit. Li tornà aquella opressió al pit, aquell nus que no es podia desfer, que ara ja no s’estovava esmicolat en paraules i més paraules desades al fons dels calaixos vells.

Les paraules se li havien deturat totes dins i l’ofegaven; fulls i més fulls s’amuntegaven sobre la taula amb alguna frase començada. So-la, so-la, so-la, es repetia el mot amb una insistència malaltissa, es repetia sobre el paper i repercutia dins seu com un martell que reblés aquell brogit interior, i a cada cop un dolor pelfat, sinuós, es dissolia sense pressa per la seva sang i tot el cos es liquava amb un recordatori únic: ets morta.

Però llavors encara no havia pres el determini. Potser tot canviaria i la vida retornaria a la pell cansada que contemplava la finestra amb una deixadesa total. Era un abaltiment que tendia al desmai, a deixar-se caure i perdre la noció del temps. La pluja intensa hi ajudava i corria des dels arbres cap a les pedres, les estàtues i els reixats de ferro. Omplia bassetes i concavitats, escletxes assedegades i Porcellanes oblidades als racons descoberts.

La pluja xopava fustes podrides als rafals, omplia sabates i desferres a la ciutat enrunada, trobava resistències marmòries i metàl·liques, però sempre era acollida al riu i portada a mar, després d’immensos pelegrinatges de terra.

Al mar tot hi cabia, tot ho engolia, acollia curosament els cossos, hi jugava i de vegades els tornava, com un record vell que ja havia contemplat prou. Ella veia una estesa de papers mullats surant sobre l’aigua tèrbola, tan avall que ja no els podria veure mai més.

Per a qui escriuria, si tots els cossos eren dispersats? Quines paraules anirien a trobar les mans disposades, si no hi havia finestres, vidres ni cortines, les llums rosa i crema ja no il·luminaven amants, i tota la sang era escampada a terra? A qui havia d’explicar el pas del temps, aquell temps que ja l’havia tocat amb les mans descarnades?

Llavors es movia tota l’esfera on ella era continguda, transparent, blava i rosa, i les figures es decantaven avall, queien com seda morta i sempre més quedaven al fons, sense sortida.

Feia vuit mesos, llavors, i havia escrit més, força més. Però alçà els ulls i li semblà que tot l’exterior era de vidre.