10

Butlletí de notícies de la BBC.

«La proporció creixent dels bombarders anglesos s’adverteix quan comparem les xifres d’ara amb el mateix període de l’any passat. Els atacs de dia són quatre vegades més intensos, i els nocturns més de tres. A mesura que les nits s’allarguin, aquesta artilleria volant penetrarà més profundament a Alemanya i el càstig serà més fort».

«Els alemanys utilitzen la major part del seu trànsit coster en un esforç per descongestionar les comunicacions del continent, tan castigades per la nostra acció. Això significa més objectius per a la RAF».

* * *

S’havia fet fosc gairebé sense que Rose se n’adonés. Després de dinar havia agafat un llibre de l’escriptora de Londres que deien que era ofegada. I s’entrentingué a repassar els punts que havia escrit aquella dona sobre l’aigua. Semblava, en efecte, que un fil conductor l’hagués estirada des de les fredes profunditats. Aigua salada o dolça, això semblava indiferent. Rose medità, es deturà sobre cada punt que li confirmava les seves suposicions: la gent es marcava els camins. El que passava era que ningú no hi parava esment, absorbits sempre amb les feines més acostades, que els reclamaven l’atenció immediata.

Rose creia que si algú prengués la paciència d’anar seguint enrera la pista dels suïcides, trobaria els indicis, tots seguits, amb una certitud que faria esfereir. Ella ara els anava trobant a poc a poc, perquè coneixia algunes obres de la dona que vivia més amunt, cap al riu. I les anava col·leccionant una per una, com el caminant que recull bocinets de molsa diferents i els observa, se’ls guarda i sap que tot allò és una unitat en el bosc.

Hi havia coses que no entenia gaire. L’escriptora es mostrava sarcàstica, i a Rose li semblava en ocasions massa dura, fins a cert punt despietada. Com si no trobés res ben fet. Es complaïa a ridiculitzar els personatges que sortien. Rose pensava que aquella dona tenia poca compassió. O que potser el món, el seu món, no l’havia feta gaire feliç, i ella en certa manera es venjava fent pagar aquella dissort als protagonistes. Però és clar, Rose no hi entenia gens. Havia comprat els llibres a Londres, perquè deien que eren novetats, potser una forma diferent descriure… no ho sabia. Però en alguns punts havia arribat a comprendre el mecanisme que portava la dona a resultar tan crítica. No devia ser feliç. I d’allà a pensar algunes vegades en el suïcidi, segons com es mirava i si la vida allargava massa les situacions, hi havia un pas curt.

Gairebé no s’hi veia per llegir, deixà el llibre sobre el cobrellit i examinà una altra vegada els objectes de la seva cambra, amb una mirada rodona. Li agradava de fer-ho, i sempre, segons el color de la llum que entrava, els trobava diferents. Ara destacava més un relleu, ara una porcellana, després el vidre d’un retrat… tot anava agafant vida pròpia, encara que fos solament el moment efímer de passar l’escassa claror del capvespre, daurada, per sobre.

Rose sempre havia estat viva en les coses que la voltaven. Hi abocava la vida, i cada objecte o persona en prenia part. Per això, si alguna vegada s’havia trobat sola, ja des de petita, li desapareixia aquell suport i el seu equilibri en patia: li era presa una part d’ella mateixa, i notava com es desfeia a bocins. Comprenia com algú podia desitjar ser endut per l’aigua: ja començava amb la sensació del plor, quan el fluid surt del fons cargolat del cos, del punt més càlid, i baixa sense parar per les galtes, pel coll, per les mans. El plor buidava lentament les reserves interiors.

I llavors era dolç ajeure’s entre llençols frescos, sense gairebé sentir-se la pell, i deixar-se anar, perduda ja la memòria i la sensibilitat en estadis anteriors, anar avall, avall, i una aigua tèbia emplenaria totes les cavitats, es filtraria a poc a poc entre els teixits, aigua color de planta aquàtica, verda i grisa. Tota la textura s’aniria transformant, els roses, els vermells i els blancs passarien a grisos de plata, ocres tèrbols com núvols dintre dels ulls, cobrint els neguits, allunyant l’angoixa. Rose comprenia la mort per aigua.

S’adonà que era fosc, i pensà que havia d’escriure a Leslie.

* * *

El doctor Henry Burnside extragué sang del cor de la rata. La barrejà amb heparina, per evitar-ne la coagulació, separà les cèl·lules del plasma i desà aquest a la nevera. Agità les cèl·lules amb una solució salina, en separà el líquid salí, el guardà i llençà les cèl·lules. Ja havia aconseguit allò que Clarence Holland havia batejat amb el nom d’extracte. Amb el plasma i l’extracte, Clarence obtingué la substància capaç de guarir un fetge destrossat. Ara Burnside havia de continuar la recerca i començar les primeres experiències.

Consultà el rellotge i decidí plegar. La tarda s’havia allargat massa i pensava portar un medicament a Rose.

—Males notícies del nord, Burnside. —Austin, cellajunt, remugava les paraules amb un soroll semblant a la tempesta que comença.

Henry alçà els ulls tot deixant a mig aire els braços que despenjaven l’abric. Sense paraules, féu un gest d’interrogació.

—Arnesen, des de Noruega. Ja saps que els van obligar a afiliar-se a l’Associació mèdica, controlada pels sequaços de Quisling. Ara diu que hi ha rumors que volen requisar l’Hospital de la Creu Roja. Les veus han començat a circular, però no se sap res definitiu. Arnesen voldria marxar, però no ho té fàcil, de moment. La situació se li fa intolerable des que els munyen fins a la sacietat per obtenir tota mena d’informacions. Rebenta, això, noi.

I Austin alçà el cap i els braços cap al sostre, amb un gest com d’enviar algú ben lluny. Seguia mormolant frases d’amenaça contra enemics invisibles, que fiblaven el pensament de continu, com vespes enfurides. No eren tan distants, si es considerava bé: ell i tots els seus, i la terra que trepitjaven es veien envoltats per aquell odi que conqueria a poc a poc els països, i els cossos amb les ànimes penjant com parracs al vent, esperits sotmesos com gossos lligats que s’esgoten amb estrebades ben inútils.

—És cert. Però cm consta que un noranta-cinc per cent d’aquells «afiliats» forçosos van presentar la dimissió, oi?

—Era la primera i ben normal reacció. Però ho paguen ben car, perquè les detencions han estat continuades. Creu-me, Burnside, això és insostenible. I estem envoltats. Quan creus que trigaran a estrènyer la corda i ofegar-nos tots?

Henry s’encongí d’espatlles.

—Al fons de tot d’aquesta desfeta, sento com es va afermant una resposta, i ho sento, si tu vols, d’una manera visceral. És una lenta recuperació, però els engranatges es mobilitzen. Hi ha voluntat, Austin, i n’hem de sortir. No et pensis que Amèrica no em sedueixi…

Allà, darrera de les aigües, immensos laboratoris experimentaven sota cels serens, amb tota mena de mitjans, i allò els ho veien nimbat d’una aurèola gloriosa, desitjable, d’una estabilitat definitiva.

Retornà a la realitat i continuà l’acte de despenjar l’abric. Havia de portar la medicina a casa de Rose. El cert era que aquí l’esperaven, era realment necessari, i aquesta certitud, més dolorosa, vencia el desig d’un viatge que potser fóra definitiu.

* * *

La porta no era tancada amb clau i Burnside pogué obrir. Mary devia ser fora, i ell pujà l’escala per donar la medicació a Rose. Trucà a la porta de la cambra.

—Endavant, doctor.

S’havia llevat i portava una bata de llana suau. S’estava dreta vora la finestra, sobre una pell de be color marfil, esponjosa i dolça. Mirava enfora, i es mig tombà quan entrà Burnside.

L’home somrigué i deixà el maletí sobre la taula. En tragué una ampolla i s’acostà a Rose per donar-li les instruccions d’us.

La noia s’acabà de girar, i amb el rostre seriós, els ulls profunds, gairebé confosos amb la fosca creixent, alçà els braços i els passà pel coll de Burnside, alhora que repenjava el cap sobre el seu pit, l’home encara amb l’abric que conservava la fresca del vespre.

Deixà el flascó sobre la taula, i a poc a poc envoltà l’espatlla de Rose, mentre amb l’altre braç li acariciava el cabell. Alçà*cl cap i mirà l’exterior sense veure’l, assimilant aquella reacció inesperada. Se li representà a l’hora tota la situació que comportava aquell cas, des dels primers dies de l’arribada de la noia fins la recent partida de Leslie. Ara ell en tenia sorpresa, però, i ella? S’hauria d’haver adonat d’alguna cosa que li passà inadvertida, en la seva relació professional? Havia endevinat aquest desenllaç a través d’una correcta i silenciosa disposició de treball?

Intentà alçar la cara de Rose i adreçar-li una interrogació muda. Ella el mirà llargament i inicià un somriure, gairebé esborrat pel color de l’hora tardana. Llavors ella acostà més el seu cap, i volgué atreure el de l’home amb la mà passada pel darrera del clatell. El besà amb una avidesa desesperada. I ell s’hi deixà anar, oblidant tots els camins i tots els interrogants. Li semblà que s’abandonava a un corrent impetuós i en aquell moment el seguia d’esma, no sabia fins on l’havia de portar.

Llavors Rose desféu l’abraçada i s’assegué damunt del llit, amb les mans a la falda i el cap baix. Començà a plorar. Primer en silenci, després amb una força incontenible; es portà les mans a la cara, i les espatlles se li movien en forma espasmòdica. Ell se li assegué al costat i intentà agafar-li una mà. Ella de primer es resistia, però després la hi abandonà i amb l’altra encara es tapava la cara.

Burnside es preguntà si Rose sabia la gravetat de la seva situació. Si la noia havia intuït allò que era un naufragi en la cursa de la seva vida jove. I si, endevinant-ho, havia intentat salvar-se oferint tota la vida que podia donar, encara. Com aquell que, davant el perill imminent, alça entre les seves mans allò que més estima i ho lliura a un testimoni que pot, encara, salvar allò que semblava perdut. I en resta agraït, tot i que li costi la vida.

El silenci havia envoltat tots aquells actes, i sols quedava entre l’aire, suspesa, una remor apagada de roba, suau i càlida, i el respir apressat sobre la pell. Henry atragué cap a ell el cos de la noia, lentament, i besà els seus cabells mentre pronunciava el seu nom, una, dues vegades, com si anés accedint a una realitat nova, els ulls acostumant-se dins d’una estança fins llavors desconeguda.

—Rose, Rose…

* * *

Era ja negra nit, i decidí sortir cap a una exploració pels voltants de la casa. Ell s’havia retirat a dormir. Descansava després de la recerca, que havia resultat feixuga. I parlar amb la gent, i esperar i, també, desviar sospites. Era necessari convèncer, encara, algú que potser considerava el fet de la desaparició amb un cert gest interrogant. Es donaven circumstàncies molt estranyes, aquells temps. Tot resultava distorsionat, i les intencions, de vegades, amagaven propòsits sinistres.

Havia llegit una bona estona abans d’adormir-se. I ella havia voltat sense alçar ni una mota de pols, ni moure un sol plec de cortina, ni de la roba del llit. S’acotxà un moment per posar-se sota el feix de llum que baixava de la pantalla cap al llibre: ell no alçà els ulls, envermellits pel cansament. De tant en tant alçava el cap i fixava la vista en un punt imprecís de la paret; després tornava a les pàgines, que girava de pressa i amb energia. Fins que s’estirà i apagà el llum. Però tenia els ulls oberts.

I devia fer fred, però ningú no havia encès la llar de foc. Llavors ella decidí abandonar les parets. Sí, així era. Des que havia arribat a la casa, i s’instal·là allà, tenia la sensació que aquella construcció la protegia, li feia d’efectiva o sòlida carcassa per allò que ella havia perdut: la consistència. Potser, en la seva lleugeresa nova, se sentia nua, desposseïda, a punt per emprendre qualsevol camí en qualsevol sentit. I observà que les parets estimades la retenien. Allà ella també hi havia deixat molt, i l’acumulació de substància feia que l’habitatge resultés una prolongació d’ella mateixa. D’ella i d’ell, i de tots els qui hi havien residit abans.

Retrobava les coses aferrades a un món pretèrit, però també vivia amb intensitat unes sensacions noves, estimulants, engrescadores. Eren el seu corrent d’aire propici per deixar-se anar cap a una emigració fantàstica. Però si volia podia quedar-se al lloc acostumat, res no l’obligava. I sortí cap a l’excursió nocturna.

Era negra nit i hi veia, percebia els contorns com si els envoltés un halo: cada perfil vegetal, cada contorn d’edifici, una tanca, una porta, un vianant.

Quan fou a la vora del riu recordà un somni que l’havia angoixada temps enrera. Eren en un declivi herbós, vora el mar. L’herba presentava un verd brillant sobre les roques, i sota hi havia el mar també d’un verd intens però fosc i profund. Els personatges eren ella, el seu home i els banyistes dispersos per la costa. Com que el terreny feia un desnivell pronunciat, ells dos relliscaven avall, en un primer moment sense perill, però després ja amb el pànic irresistible de qui no es pot aturar. L’home va caure a l’aigua, i ella esperava que rebotaria amb els peus i sortiria, però no era així i es feia tard.

Angoixada, va cridar socors pertot arreu, i la gent no la sentia. Fins que passat un temps, algú va acudir a buscar el cos sota l’aigua. Després, de sobte, es trobaren en un centre de recuperació i semblava que ell es retornava, però llavors no era ben bé ell. En aquell moment el somni variava i perdia força, i s’havia despertat amb ànsia: ell era al llit que dormia. Algú, a l’hospital, havia parlat d’unes ventoses que s’adherien i impedien la pujada del cos.

Després d’aquell somni pertorbador havia volgut saber quines causes l’hi havien portat. Es reconeixia un cert terror als pantans, llacs, aigües embassades, aiguamolls i rius enterbolits. No li havia fet por passejar en bons vaixells per llacs i rius. Però si l’embarcació no li semblava adequada, no hi pujava.

Alguna vegada el seu pare l’havia fet capbussar a la força, quan era petita, i si treia el cap de l’aigua l’empenyia una i altra vegada. Ell deia que s’havia de ser fort, però ella no ho podia suportar. També, de petits, havien passejat amb el pare en barquetes, en algun parc que ara no recordava. Llavors ell posava un peu a cada banda i feia trontollar la feble embarcació, però els petits quedaven esgarrifats, ella sobretot.

Sempre havia temut caure amb el cotxe dins d’algun llac o riu, i seguia les notícies de cossos arrossegats pels aiguats, de desastres causats per inundacions o esllavissaments; i de vegades somniava que s’enfonsava en aigües pantanoses, en aiguamolls profunds, sense voler, i es trobava atrapada sense saber com: semblava que el terreny la perseguia quan ella intentava fugir-ne. Alguna cosa avançava cap a ella, però no era ella qui hi anava, no hi hauria arribat mai.

No sabia d’on li venia l’angoixa, potser de tot allò que havia extret ara de la memòria. No havia tingut mai cap contratemps amb l’aigua: sotsobrar, caure, cap principi d’asfíxia, ni antecedents familiars. Ja hi havia pensat moltes vegades, i estava segura que antigues arrels sense nom s’interferien en la seva sang i l’acostaven indefectiblement a l’aigua, als orígens.

Ja era a tocar del riu, i s’ajagué bocaterrosa. Una transparència especial, mai no observada abans, li permetia distingir els detalls a les vores de l’aigua: les pedres cobertes de llim; les larves de frigània, que semblaven petits estoigs recoberts de pedretes, i que avançaven lentament, diminutes, amb el seu interior tan fràgil; la cua de cavall; els branquillons que l’aigua arrossegava en el seu pas avalotat, i que recalaven a la vora, arrecerats entre fang, pedres i bromera.

Ficà la mà a l’aigua i es sobtà de no sentir la fredor i el xoc contra la seva pell: la seva carn no oferia resistència al pas del corrent, no es formava l’ondulació momentània, lliscava a través, sense produir cap estremiment ni calfred. Retirà la mà vivament, perquè aquella impressió nova era talment com si la mà se li hagués desprès del cos: la veia, però no tenia tacte. Pensà que s’hi hauria d’anar acostumant. Però, quant temps necessitaria?

Oh, havia dit un disbarat: semblava que ja no tenia temps, tampoc. Girà els ulls amunt, on tot era negre, i, encara, potser, amb costums perduts de poc, total, eren dos dies? Li vingué un desig com de plorar, però es desféu aviat en l’ambient, com la boira. Això era, també: no tenia llàgrimes però una boirina tènue, com un alè, quedà sobre la inflorescència d’un vern.