1

Butlletí de notícies de la BBC.

Ofensiva de la RAF

«Ahir, durant el dia, davant de la costa belga tingué efecte amb èxit un altre atac contra La navegació enemiga. Aparells Blenheim amb caces escortes atacaren un comboi i un vaixell de 2.000 tones, que resultà enfonsat. Altres reberen de ple en les descàrregues explosives. Perdérem un bombarder i un caça».

Activitat aèria.

«Anit foren llençades molt poques bombes sobre la costa est d’Anglaterra i Escòcia. En alguns punts causaren desperfectes, però el nombre de víctimes és reduït».

* * *

Caminaren una estona sense dir-se res. Quan foren a l’alçada del torrent es deturaren perquè l’aigua baixava abundosa; aigua de primavera, rabent, sinuosa entre la ufana de la vegetació fresca. S’assegueren aprofitant una clariana entre els verns i les vidalbes. L’herba era nova, però ells es movien a través de l’obaga, i el vespre havia visitat cl fons de la vall amb passes furtives, prenia posicions, s’hi quedava.

Ajaguts a terra sentien córrer l’aigua i amb ella fugien i es desfeien les amenaces més properes. L’aigua dessagnava el cos massa xop, excessivament pesant de la terra, i el silenci eixugava ferides, les amorosia.

Encara no havia arribat la nit, i amb ella el temor, que s’aferrava als cors com roba mullada. El silenci era atapeït i opac, tot de vellut sense vores. Rose tingué un lleuger calfred i mirà Leslie amb una basarda fonda, involuntària.

—No, no hi pensis, ara —li besà els ulls—. No —i li deturà amb la boca l’alè de les paraules que anaven a sortir dels llavis d’ella.

El so no acabat d’articular es deixà vèncer, i la noia es lliurà sense esma. Rose i Leslie ja havien abandonat la festa i ella es trobà en un llarg moment sense voluntat, com deixada emportar per alguna cosa més forta. Lucille i Geoffrey ja eren casats. Podia dir que els envejava? Tot i que ella i Leslie s’estimaven,… Be; ara tots dos nois havien de marxar. Sols els donaren permís per dos dies, i Rose encara no trobava paraules per omplir-los.

Havia vist Lucille, cordial i satisfeta, però ja ho era de sempre, tan amable i atenta. A Rose li feia estrany que de considerar això li vinguessin llàgrimes als ulls. Sort que es feia fosc i Leslie no ho notaria.

De més amunt encara arribava alguna veu i les rialles s’escampaven. Es confonien amb la fressa d’ocells que anaven a jóc. En aquella hora la humitat pujava a flocs, envaïa petites superfícies eixutes, s’escampava amb tendresa sobre els cossos que trobava i tot prenia un toc d’acer amb alguna clapa, encara, ferruginosa entre les fulles, ja molt avall. Una escorrialla de sol vell es deturà a les cames de Rose, tan blanques, i desaparegué del tot després d’encendre els líquens de la riba.

* * *

A la sala encara ballava algú. L’ambient de fum i begudes prenia ara ja aquella qualitat freda sobre els vestits i la pell. Un grup de convidats s’arraulia a la vora del foc abundós, amb bona provisió de troncs arrenglerats. Algú entrà i estengué les mans cap a les flames.

—Ha estat una bona festa, Mary… —Era el capità Packer. La mare de Lucille somrigué mentre desava els bols als prestatges, amb cura. Encara no havien estat destruïts, pensà, i els acaronà amb una tendresa protectora. Si tot morís alhora, s’havia dit més d’una vegada, seria suportable. Però sobreviure sola tot allò estimat, els fills, els amics, les coses… Ara mateix ja no hi eren tots. I els ulls anaven a entelar-se, sovint li ocorria, aquells dies. Però sospirà a fons i el nus de la gola es desféu, avall, mentre eixugava una plata ovalada.

S’havien portat bé. Als costats de la llar s apilava la llenya que li portaren. I encara sobrava confitura, llet, ous. Un tapet nou, brodat per Emily, la mare de Geoffrey, era estès sobre la taula dels regals. Tot allò era tan estrany, en aquell temps, que llavors ja no pogué retenir les llàgrimes i s acarà a la cuina fregant una taca imaginària.

Vesprejava, i del riu pujava una boira no gaire espessa, desganada, arrossegant-se pels brucs i l’estepa, i que es desfeia entre els arços a la vora dels camins. Els joves s’havien escampat per fora i se sentia riure algú.

Sortí a recollir la roba i encara alguna taca de sol rovellava els llençols, però la primavera inflava el paisatge. Quanta feina per fer, Déu meu, pensà Mary. I no es podien esperar braços nous fins… S’eixugà els ulls. Si es deixava portar pels pensaments que li venien estava llesta. Tot semblava que s’acabava allà, a l’horitzó, on les detonacions llunyanes i les resplendors estranyes tallaven tot projecte i iota esperança. Seria forta una vegada més. Encara que aquell dia portava inevitablement una càrrega suplementària i atapeïda, que maldava per alliberar-se.

Entrà a casa amb el cove i s assegué a la vora del foc. La senyora Bray l’ajudà a plegar la roba, i les peces humides les posaren a eixugar sobre el munt ben ordenat de llenya tallada. Dins hi havia també ara una olor nova i agradable. El capità Packer havia portat una braçada d’arços, amb les flors que eren tot just poncelles tancades amb força. També duia un ramet de violetes, que col·locà en un bol. Les flors s’acotxaven, perdudes.

—La pluja ha fet córrer els torrents i ha obert escletxes noves vora el riu. Potser pujarà més l’aigua, encara. Me n’hauré d’anar, Mary. Adéu, senyora Bray.

S’havien acomiadat els últims convidats, i amb l’obrir i tancar la porta l’interior de l’estança havia perdut aquell rastre dens de tabac i begudes barrejat amb algun perfum pesant —potser clavell?—. La casa reprenia els costums nocturns i es preparava per al silenci. Rose no havia tornat, però millor que fos així. Una altra pena, pobra noia, pensà Mary mentre desava el cove al costat de la màquina de cosir.

La senyora Bray comentà que se sentia un soroll lleuger, creixent, d’on devia venir? Era més cap a l’est, semblava, i passava en direcció al sud.

—Una ofensiva nostra —digué a poc a poc, com una pregària entre llavis.

En tot el que anava d’any els avions de la RAF havien travessat el Canal, li semblava a ella, en una proporció de tres a un, si ho comparava amb l’any passat. Els pesats bombarders repetien els seus atacs sobre la costa ocupada. Tot esclatava, i el fum cobria el món fins descansar com una ombra de mort sobre les petites estances domèstiques.

—John sortí abans d’ahir al vespre, però anava en un dels nous Fly. Diu que són tan ràpids i lleugers que no donaran a l’enemic ni temps de veure’ls. I ara Geoffrey… però de moment, qui ho sap, potser no el faran moure de la costa.

I la senyora Bray s’imaginava Geoffrey, acudint amb permís des del lloc de comandament a Dover. Ella li prepararia la roba, algun pastís de carn; no tornaria amb els peus endurits pel fang de les maresmes normandes, on el vent arranava alhora l’herba i els cossos segats dels fills.

Havia alçat els ulls, com si veiés per la finestra aquella imatge llunyana, retallada pel foc. Però retornà a la realitat: ni mitjons de llana, ni caçadores humides, i el pastís se l’hauria de fer per a ella sola, engrunes fredes sobre cl tapet, i una forquilla glaçada. Tots dos nois en servei actiu, i ella, ara, definitivament sola. Emily, tan feble… Se sentia herba trepitjada, sofrint sense arribar a morir.

Geoffrey i Lucille ja eren casats, d’aquella tarda, i la festa s’havia acabat, plegada, recollida, desada com la roba dins del cistell de Mary Page. Ella sí que no perdia res, perquè Lucille es quedava a casa. Però Emily Bray, amb els dos fills a la guerra sentia ja el fred d’un vespre que seria tallant, un full d’acer darrera l’altre sobre la seva carn. Acotà el cap i deixà lliscar les llàgrimes, mentre Mary intentava col·locar en un gerro el braçat d’arços del capità Packer. Es girà cap al fons i plegà les mans sobre la falda.

—Vols una mica més de te? —li oferí Mary en acabar la disposició dels troncs rebels i punxents—. Queda’t a sopar, que em faràs companyia. No crec que Rose trigui gaire, però com que Leslie li marxa demà…

La nit feia destacar al lluny, a la costa, els reflectors i les il·luminacions que acumulaven tota la tristor d’aquells dies. Si bé Abberbay no havia estat dels llocs més afectats Pels bombardeigs del 39-40, sí que era situat al pas de l’aviació, encara que la lluita ara es concentrava entre Folkestone i Ramsgate. Tota la zona del canal era assetjada i destruïda. I a Emily Bray li semblava que Geoffrey, allà, prop de casa, estaria protegit.

Havia començat a ploure i decidí que potser fóra millor que es quedés a sopar amb Mary. L’ajudaria a endreçar una mica i esperarien que arribés Rose. Era bona noia, Rose, però semblava retreta; somreia i no s’explicava gaire.

Rose era a dispesa a casa de Mary des que havia perdut tota la família en els bombardeigs de Londres. Potser encara no s’havia refet del tot. El doctor Burnside comentava que era una bona infermera, eficient i silenciosa. Leslie l’estimava. Però aquella plaga de la guerra… Ara marxaven tots, i després sols calia esperar aquelles remors sinistres a la nit.

La roba de la vora del foc s’havia eixugat, i la que era molla Emily l’anava girant. Encara, amb l’escassesa que hi havia, podien tenir l’escalfor de la llar, gràcies al terreny que envoltava la casa de Mary, una granja extensa que ara sols el vell Spencer ajudava a cultivar. I sempre hi havia algun aliment extra que ajudava els magres racionaments.

* * *

El doctor Henry Burnside tornava cap a l’hospital i caminava abstret, per la sendera de grava. No sentia gairebé el riure dels convidats més joves que s’allunyaven cap al poble. De tant en tant rosegava mitja tija d’herba alta, àcida, de vegades sucosa, sempre amarga. L’hospital aquells dies tenia algunes places vacants, cosa que li permetria experimentar una comunicació que li havia fet Clarence Holland, de l’Associació Medica Americana.

Es tractava de la sutura dels fetges destrossats per les bales, de difícil resolució. En tot cas, es perdia molta sang, i si es produïa alguna hemorràgia, el resultat era negatiu. Clarence havia trobat un sistema, semblava eficaç, però calia comprovar, assegurar-se’n. Temps, dies d’observació pacient. I no els tenia. Donà puntada de peu a una pedra del camí. Mai no s’acabaria. Mirà avall, cap al sud. Venia una nuvolada espessa de la banda d’Eastbourne, i sentí un vol pesat, més a l’est. Els Halifax, mormolà. L’endemà aniria a Newhaven, on havia estat destruïda la llar dels mariners i havia mort el vell Becham. Rebaté una altra pedra. Havien navegat junts, perquè Joyce Becham era un bon guia, que sabia conduir els combois de pescadors arriscant la vida una i altra vegada. Compartiren dies molt durs, i Joyce encara tenia corda per una estona, d’allò n’estava segur.

Ara s’havien casat Geoffrey i Lucille. Quedaven pocs pares, aquells dics a la costa. Lucille Page l’havia mirat un moment amb llàgrimes, i ell cregué que eren d’alegria, però ara pensava que la boira llenegosa del riu penetraria sense remissió fins i tot els cossos, xuclaria els cervells i desapareixerien tots els colors de les galtes, dels ulls, dels camps, de les velles parets i de les fosques granges; dels campanars i les torres i fins i tot dels ocells que els habitaven. Tot seria buidat, blanc com un camp immens després de la batalla, on les hienes, els xacals i els voltors han fet l’àpat ritual. No; ell no hauria volgut que marxés John, ni Geoffrey, ni cl vell Becham, que després li eren retornats a bocins, vessada la sang en terres estranyes, una sang que el món no necessitava per a res.

Ell hauria acollit els cossos tendres que portava al món, però els seus braços eren descarnats, impotents, tan curts com els de qualsevol mare; i cada mare, pensava, creia que podia arribar de costa a costa. S’ho representava gràficament, amb ducs mans; l’una volia impedir que avancés el bocí sinistre de costa ocupada, obrir els dits i deturar els bombarders solament amb els ossos fràgils. Amb l’altra mà volien protegir la blanca porció de roques on les arrels sobrevivien amb una esperança estranya.

Es mirà les mans i féu un gest circular. Tenia la forma del nadó mort que havia extret aquell matí d’un cos jove metrallat a la carretera.

La boira arribà als seus ulls i pensà que havia de tornar a l’hospital, però una lassitud immensa impel·lí el seu cos a descansar un moment vora la tanca d’un prat. Fixà els ulls a terra i veié uns narcisos silvestres com descabdellaven la sedosa corona groga, que Taire feia brandar lleument. Hi havia alguna violeta, i pensà en les parpelles que es tancaven cada dia entre el fang, xopes de rosada, llàgrimes o pluja, qui podia saber-ho? En aquell moment de tarda calma, un reflex encès ferí per un instant les seves ninetes entre els arbustos, ja prop de terra. Una alenada tèbia portava el color del sol que es ponia, i encara volia vigilar els moviments furtius ran de l’herba, potser per dir adéu a tot allò que moria i germinava.

Estengué les mans i la llenca de color rovellat s’extingí entre els seus dits, com tants dies perduts que ell no podia retenir. Cinc dits, deu dits, estesos, eren com una ombrel·la dels marges, i l’aire de guerra segava els prats per incendiar la collita encara verda.

* * *

Havia quedat una finestra oberta. L’aire féu aletejar per un moment els papers sobre la taula, coberta ara d’ombres blaves en el silenci d’un moment deshabitat. La casa era humida, el foc s’havia apagat i els vidres duien encara senyals de pluges anteriors. Ara la tarda s’aquietava i un dit de sol resseguia amb feblesa i desgana objectes diversos als prestatges, a la taula, a terra, en una ullada imperceptible.

Ella no hi era. Havia sortit i no sabien quan tornaria. No hi havia conversa, ni murmuris de veus, ni tan sols l’advertiment ja vinc, ara torno, espera’m, o m’he deixat el cistell, tanca la porta. Algun ocell passà prop de la finestra i no trobà ningú que 1 escoltés. Les branques dels oms vibraven amb tremolins foscos, però no foren observades. Sobre la butaca, l’entapissat blau i salmó esperà llargament un cos per envoltar-lo; esperà l’escalf duna pell tèbia i d’un vestit de llana, perquè la primavera brostava per tot arreu amb una exuberància molla, àcida i fresca, que feia esborronar lleugerament els cossos. Encara sortia fum de les xemeneies, i s’amansia recollit entre els arbres com la llana perduda entre els arços: blanca i càlida d’ovelles temoroses.

Ella havia marxat i no sabien on. Baixava crescut, el riu, inflat i valent com un exèrcit antic que parteix al matí, quan encara el sol no es pot reflectir en les armes brunyides. Un exèrcit amb la meitat de plata, i per sota de fang empastat als peus que volen conquerir la mort. Sempre que un riu surt de mare porta un desig de mort embolicat en seda, entre el pit que li batega. Quan pot abastar qui l’escolti l’amortalla primer amb teixits verdosos, i després, satisfet, abandona la llarga carícia viscosa i deixa els senyals de la conquesta: una unció de fang sobre el cos, o a la boca, per segellar un silenci de complicitats furtives.

A la superfície, entre els joncs, brillà per un instant el sol i descobrí les larves a l’aigua sorna. Les flors de cucut, no del tot obertes, enyoraren el dia. No hi havia ous encara al niu de les merles; avingudes recents desdibuixaven les vores arenoses, com un llavi mossegat que es retira de l’escomesa. Tot el llarg del riu, en aquell sector, no emmirallà cap imatge plàcida, aquella tarda.

L’aigua del torrent, més avall, s’ajuntava amb força al corrent principal, però ja havia perdut la veu i el color dels amants entre els freixes i els saltants escumosos. Ara tot era fred i les mans quedaven ertes si algú s’aventurava, entre els joncs, a deixar-les anar.