16

Butlletí de notícies de la BBC.

Activitat aèria.

«Ahir, durant el dia, tres Spitfires que volaven pels voltants de Cherburg atacaren una estació radiotelegràfica amb foc de canó i metralladora. Es pogué observar una gran explosió, i les dependències radiotelegràfiques s’incendiaren. A la nit volaren molt pocs avions aïllats sobre la costa Est de la Gran Bretanya. Bombardejaren tres llocs però els danys foren escassos».

* * *

La mà de la cantant inicià el gest suavíssim, que dominava tota la tensió i captava la mirada dels oients. Es movia a poc a poc i alçava el cap amb els ulls tancats, invocant aquelles energies ocultes que acudeixen sobre els artistes des de llocs insospitats. Dins de la sala, amb cortines vermelles, tot convergia sobre els ulls adolorits. La veu inicià el domini de l’espai, vencé la resistència de la carn i amarà els cos d’una gran tendresa que s’escampava.

Mary escoltava i veia la cantant reflectida al mirall, que li tornava el perfil. L’artista vestia seda negra i rosa, i al seu voltant cada objecte era ben situat, viu per ell mateix, encès i palpitant. Els llums, els miralls i les cares del públic responien atents a una sola intenció.

Mary portava un vestit de llana blanca emmotllant-li el cos, com un borrissol nacrat. Sortia de l’escuma del cant, les ones batent sobre la pell, mullant-li la cara, i l’aigua no parava de moure’s, inquieta, implacable. Va tenir la certesa que aquella marea arribaria a ofegar-la. Era la lluita de sempre. Calia que es deixés morir a l’arena, sola, perquè l’aigua ja li havia pres tot allò que estimava? Es mirà les ungles rosades i les puntes de les sabates, fines, impecables. Sempre hi hauria unes sabates amb pell setinada, llisa, i un esmalt tendre, i també una crema diferent, albercoc, nard, angèlica, li deixaria la suavitat cremosa a la punta dels dits, perquè li penetrés a fons les galtes, el coll, el front, tot allò que no podria canviar.

La cantant patia la inquietud del poeta que havia escrit tota la tragèdia del temps. Les celles expressaven l’angoixa estudiada. I Schubert va triar la lletra perquè ell pensava també el mateix, i ho traduí en una música tan sentida que resultava dolorosa. Exposada amb aquella triple agressió, la certitud del pas del temps s’anava enfonsant al cor com estelles de vidre, primer cristal·litzades per un poeta, després polides per un músic i finalment clavades per una veu dins de l’espai més vulnerable.

Eren cançons per cantar sobre l’aigua, segons un conte de Stollberg, i l’escriptor acabava dient que el temps passaria… fins que jo mateix, sobre ales brillants també desapareixeré del temps canviant. Això era cert. Dins de la sala hi havia algunes pintures murals que representaven al·legories, amb els rostres impenetrables, altes, clares, indiferents a tot allò que simbolitzaven.

En aquella sala, que les senyores havien preparat curosament per al concert, qui s’hi havia emmirallat anys enrera? Els miralls s’inclinaven per rebre belles imatges, però ja les havien perdudes. Els seients de seda rosa ara contenien cendres, i la llar de foc apagada sols podia suggerir ossos enfredorits. Hi havia ombres a les parets, als angles del sostre, i darrera de les cortines. Havien marxat les ales lluents? El poeta deia que sí, s’estimava més pensar-ho d’aquella manera —i ell podia triar—, que no pas imaginar-se sota uns quants pams de terra podrida. Estava resignat a ta seva desaparició, i Schubert també, però volien a totes passades que els recordessin, eren allà, en una sala perduda a la costa sud d’Anglaterra, fermament decidits a fer-se immortals. I ho aconseguien, almenys en aquell instant i per boca d’una dona que sabia dominar el temps, i que atreia la dispersió material per tal de fer-ne una nova emissió de vida. Cantava.

Però Mary, què podia deixar? Un vestit de llana blanca, de tacte suau; un calaix amb retrats i mocadors; potser unes notes escrites. Dispersió, no res. Tot gest amorós que podia haver fet, donat o rebut en qualsevol moment de la vida ja era esborrat. La carn i la pell envellien, tot feia solcs per preparar els camins de la tristesa.

Es mig tombà per aturar les llàgrimes que li queien sense ella voler-ho. Al seu costat seia Henry Burnside, que la mirà i veié com es treia el mocador. Quan Mary reposà les mans a la falda, ell posà les seves al damunt, amb tendresa, amb una interrogació confiada, a través de la pressió continguda. Ella féu un gest d’estremiment, molt lleu, però no les retirà.

La sala en penombra atreia tota l’atenció sobre la cara i les mans de la cantant. Eren, de veritat, unes ales aquells pobres braços que intentaven traspassar la por?

* * *

La senyora Vera, professora de ballet a la residència, convencé tres professores més per assistir al concert. Volia portar-hi les seves alumnes més grans.

—És una llàstima que no puguin venir-hi totes…

—Tampoc és un concert per a criatures —oposava la senyora Wilkinson—. Què hi diu vostè, Lucille?

—Veurà, senyora Wilkinson, crec que podríem intentar una altra cosa.

—Quina? —La senyora Vera Lindskaia es posà alerta, alçant el barbó.

—Proposar a la cantant i la pianista que volguessin venir aquí, a cantar pels nens i les nenes i pel personal… llavors potser s’hi podrien afegir les noies que treballen la terra…

—Però Lucille, ja sap que no disposem de diners per pagar un concert.

—Oh! Sí que estaria bé, això! —La senyora Vera unia les mans, i ja s’imaginava acompanyant les artistes, compartint la seva afecció, ella que havia estat desarrelada de la seva terra, del seu públic. No era que estigués descontenta de la seva situació, no. Però havia deixat tantes coses… De ben jove que vivia a París. Després es traslladà a Londres. Tot s’havia anat enrarint, semblava que no hi hagués lloc per a la dansa. L’art era considerat frívol, enmig de dues guerres transcendents…

La senyora Vera Lindskaia sentia la música com la seda d’un matí de maig. Se sentia transportada per l’impuls de forces positives que acompanyaven els passos de dansa per indrets desconeguts. La música descendia del bronze de les campanes de festa; plorava lleugera com les flors sobre els cossos perduts. 1 el que ella considerava més important: preparava els camins per als pobles que volien avançar en llibertat.

Aquest era un aspecte molt oblidat pel públic, i per això la senyora Vera creia que educar per la música i l’harmonia del cos era ben bé una opció de vida, i que s’havia d’aprendre com el respirar, o com l’olor del pa de cada dia. Però tota música era feble quan s’oposava als exèrcits en ordre de batalla. I el món ara tornava a sentir sobre el pit les dures petjades del metall de la mort contra la terra. I contra aquella força pesada ella sols podia enfrontar-hi un gest que es perdia en l’aire, un poema, una cançó. Ella estava convençuda que la música construïa un pont de llum i de pau per sobre de tota violència, i que mentre es mantingués aquell pont, aquell espai, encara algú es podia sentir viu. Ella professava, per sobre tota altra cosa, que la música havia de ser la llibertat espiritual en un món que negava, llavors, fins i tot les dimensions humanes més elementals. La música, les arts, eren una força espiritual que mai no havia de ser vençuda.

Què en quedava, ara, de tota aquella bellesa? Tot havia estat sepultat dintre de cràters amb olor d’àcids i de sofre: papallones, herba, flors, i somriures perduts. Queien els grans edificis i les altes torres. I morien també els petits paradisos eteris, aquells que els artistes sentien, més enllà de les misèries de cada dia.

—Sí, és una bona idea! —Repetia Vera, que intentava captar cada fil que la lligués als espais perduts.

—Si vostès ho creuen oportú, puc anar a parlar amb la cantant, aquesta tarda, abans que no comenci el concert. Què els sembla? —Lucille s’oferí a fer la gestió, no perquè compartís els ideals de la professora de ball. Mai no havien intercanviat confidències. Però el seu sentit pràctic la portava a organitzar activitats, i aquesta li semblava convenient. Ja estaven prou capficats, aquells dies, i el concert ajudaria a distreure el personal.

—Provi-ho, doncs, Lucilie. I ja ens dirà alguna cosa amb temps. Jo no em vull perdre el concert. I recordi què li he dit dels diners. Vaig a informar la directora.

Lucilie somrigué i s’acomiadà. Després de dinar aniria cap al poble, a veure què podia aconseguir. Ella confiava en la bona voluntat de la gent. En aquest cas, de les artistes.

A mitja tarda tornà Lucilie a l’escola i comunicà a la directora que la cantant i la pianista havien accedit a donar un recital 1 endemà per al personal de l’escola i la residència, amb caràcter gratuït. La comunitat d’Abberbay ja els havia subvencionat el concert d’aquella tarda, i per elles seria un plaer actuar en una institució com aquella, que acollia nens refugiats i dones que treballaven la terra…

—Està bé, Lucilie. Li agraeixo la gestió. Vol cridar la senyora Wilkinson? Bé els haurem de preparar alguna cosa. Què li sembla si les convidéssim a sopar amb nosaltres?

—Oh, és una bona idea, senyora Graves. Ara aviso la senyora Wilkinson.

Lucilie sortí, contenta, i entrà a la saleta que servia de classe de música, on Vera Lindskaia afilerava les nenes per començar un exercici.

—Senyora Lindskaia, vull fer-li saber que la cantant vindrà demà a la tarda i donarà un recital aquí per a tots els qui vulguin assistir-hi. Què li sembla?

Vera aplegà les mans i les alçà a l’altura de la cara, mentre somreia i es mirava les nenes.

—És una bona notícia, Lucilie. Són uns temps tan foscos, aquests, que tota llum és benvinguda. Gràcies. I ara, nenes, comencem l’exercici. A veure…

Lucilie marxà de la petita saleta sentint la veu de Vera, com marcava el ritme, i els peus infantils com saltaven sobre el terra enfustat.

Pensà que la vida continuava sempre com un batec: màquines, motors, marxes, passos de dansa, gent que venia, gent que marxava. Tot fluïa, circulava, retrobava els seus camins, encara que l’amenaça estengués les seves urpes de por com una bèstia que espera el moment just de l’atac.

* * *

Henry Burnside havia escoltat els primers compassos del concert iniciat per la cantant, i li semblà que alguna cosa s’alliberava, dins seu, i a poc a poc li vingué la impressió que flotava a través d’un ambient creat allà mateix. Es deixà portar per aquella veu plena i càlida. Tancà els ulls un moment i veié una aura de pau sobre dels camps i de les aigües, per sobre de les maresmes, de les dunes, dels prats i les granges. Mig somrigué.

Llavors recordà, per associació, una altra mena de resplendors que el diari alemany «Volkischer Beobachter», del novembre passat, desitjava amb fermesa: A partir d’avui, els feixos del lictor hauran d’aparèixer regularment al cel d’Anglaterra, com a símbol de victòria i de destrucció. D’allò sols feia cinc mesos. Els feixos havien retardat la seva aparició, potser no arribarien mai a brillar, en la nit.

En el seu interior la suggestió alliberadora de la veu de la cantant havia sofert un retrocés amb el record de l’amenaça. Era la por, que mantenia una lluita dintre seu, en un espai de combat restringit, però tan ample que podia abastar de fet tot el món tal com ell el concebia. No es deixava guanyar, i tampoc llavors. Vençut al malson, es deixà anar altra vegada a través de la veu modulada amb fermesa, i escoltà el poema de les ales de plata i el pas del temps sobre l’aigua. La vida, mentrestant, gronxava els cossos.

Quan obrí els ulls mirà al seu voltant i l’auditori escoltava amb atenció, en la penombra. Li semblà que Mary, al seu costat, s eixugava una llàgrima. Pensà que la música obria camins insospitats, si hom es deixava portar i no oferia resistència. Sempre era alliberadora. Si bé s’analitzava, tenia els efectes terapèutics del drenatge, que eliminava del cos els humors nocius. I alhora preparava les facultats superiors i les afermava. La llàstima era que l’acció benèfica sols durava el temps just del concert, o de l’audició de música, qualsevol que fos. I els bons propòsits es desfeien, mal consolidats, mig embastats. S’oblidaven tot just quan es recollia l’abric, al vestíbul, i hom trepitjava el carrer mullat. Hauria calgut repetir molts concerts, inculcar la música des del bressol, fer-ne tota una filosofia de tal manera que en una vida ja no hi hagués lloc per cap dissonància. Era la utopia.

La mà de Burnside es posà sobre les mans de Mary sense pes, gairebé a punt de retirar-se si es produïa un moviment de rebuig. Però res no es mogué, fins i tot les respiracions semblaven absents de la sala. I la cantant mirava amunt, amb les mans plegades a l’altura dels llavis, rosa tota ella entre la seda negra.

* * *

Ella, ara ja dins de casa seva, contemplava com l’home que havia estat el seu marit sopava a la vora de la llar de foc, amb els ulls fixos en el joc de guspires que s’enlairaven per caure sense força. La mà de l’home es deturava sovint a mitja alçada de la boca, fins que reprenia el gest de menjar, Quan acabà, es deixà anar a l’ampla butaca, com aquell qui ha fet un esforç. Tancà els ulls.

Li semblava estrany, seure allà, davant d’ell, com tantes vegades havia fet, en aquells mesos des de la tardor passada fins aquell final de març. Havien passejat, conversat, segut al jardí mentre els avions passaven i traspassaven. Ella havia treballat amb una intensitat febrosa, superada ja aquella indecisió terrible, però treballava amb una consciència tossuda d’inutilitat. Com si s’estavellés una vegada i una altra contra els vidres sense trobar una certitud.

Sortia a passejar sovint. De vegades veia les boires que venien com un ramat des de les últimes pastures blanques. S’havien desfet de cordons umbilicals sense memòria, d’antigues ferides amb crostes soterrades, de llunyanes cicatrius glaçades, de sutures originals adormides. Eren lliures.

I ella? Trobava la seva consciència. No es podria fer i desfer com una boira. Passejava, tornava a passejar, rumia* va, oblidava, es feia propòsits, tractava d’esborrar, d’arxivar matèries nocives en llocs definitius. De vegades l’angoixa es retirava lentament, vençuda, com restes d’escata o peixos abandonats sense nervi. Però hi havia moments que pujava a flor de llavi, com la bromera sempre renovada dels saltants del riu.

Ells, tots dos, havien decidit lliurement sobre la seva vida. Havien triat. Però aquesta vida els prenia bocins vius i després els dipositava als defores, gastats, a la vora d’estacions i pobles, entre els arbres calcinats. El viatge s’enduia ulls i colors i rebregava la pell a poc a poc, tant d’anar i venir, tantes nits i dies, i la pluja, les mans, els cossos, els dipòsits de la sang, dels pensaments, tot era esbocinat a poc a poc, abandonat per força.

Quan per les finestretes dels vagons del temps es veien adéus de cases i mans sense nom, calia tornar, deturar-se i saber alguna cosa més; però les collites passaven i creixia un altre blat, pans nous, moresc tendre, llums diferents a la nit dels suburbis. Era un desgast de material que es rovellava i es perdia entre tones de maquinària inservible, a les vies, als molls, als aeroports.

Ella intentava retrobar l’equilibri. Havien conversat molt, al jardí, a casa. Quan la claror es desplaçava i es perdia trossejada per les branques altes, ella sostenia la tassa de te a mig aire mentre intentava retenir l’última llum. Observava que havia passat el moment de glòria, i el reflex que marxava assenyalava un camí més enllà del món abastable. Més enllà del noguer, de la tauleta, de la roba de llit, de 1 ultim ocell, de la torre de pedra. I aquest camí no podria ser aconseguit, almenys des d’on ella el contemplava, perquè no era posseïdora de la llum. Aquell ornament intens i fugaç solament passava un cop cada dia, i un dia és decisiu sempre, per algun motiu concret.

Llavors tenia la sensació que havia perdut la partida. Amb les mans cargolava el tovalló de fil groc i sentia que els instants de joia s’allunyaven perquè algú dictava, feinejava i manipulava el món des d’estances o compartiments remots.

Algú, en lloc inconegut, s’havia fabricat uns mecanismes per distribuir llum i temps i vigilava els engranatges, com un rellotger-inventor renaixentista. Brunyia, ajustava, polia, i s’encantava amb la precisió dels dispositius engegats a rodar entre el fred i el foc, pels espais siderals. Aquell joc fascinant requeria tota la seva atenció. Mentrestant, la capa de carn i de sang que cobria el món servia escenes animals amb aparença feliç i de vegades amb lluites desastroses.

Dins de la finestra els gerros blaus s’enduien la preferència a l’hora de contenir la llum i l’escampaven a petites clapes per la paret del menjador, com una lleugera glòria per a cada hora precisa, on sempre hi havia un punt culminant i un moment depressiu.

Tot el record adquirí un color gris, com de cendra apagada. El foc s’havia anat decandint. Alçà els ulls i per la finestra es veia alguna estrella. Semblava que la nit seria bona.