11

Butlletí de notícies de la BBC.

«Els nostres caces interceptaren aparells alemanys de vol en picat i caces que tractaven d’atacar unitats britàniques que navegaven davant la costa del nord d’Àfrica. Foren abatuts quatre bombarders i quatre caces, i n’hi hagué diversos d’avariats. L’Armada anglesa continuà els seus èxits. Torpedinà un creuer italià i un dic flotant. El primer, de set mil tones. I també enfonsà dos mercants. El dic flotant anava escortat per un destructor i dos torpedners, i en el moment de l’atac es trobava a menys d’una milla de la costa italiana. Almenys un dels nostres torpedes encertà el seu objectiu».

* * *

Després d’esmorzar es prepararen per al passeig. La senyora Wilkinson s’assegurà que la gran clau de ferro reposava al fons de la seva bossa. Els nens i les nenes portaven tots les botes de goma, per tal de la humitat. Avançaren en filera de dos, i després de caminar gairebé un quart, arribaren al parc. Lucille hi havia anat algunes vegades, i sempre trobà la casa deshabitada. La senyora Wilkinson guardava la clau, perquè la finca era d’uns amics seus que havien marxat a Amèrica.

Les herbes creixien gairebé fins al genoll, però hi havia trossos de gespa encara suau, a la vora del brollador i de les estàtues. Obriren el reixat i el tornaren a tancar al seu darrera, amb un xerric.

Passaren a poc a poc per la gespa humida del matí. Els nens feien gatzara, i enfonsaven els peus en el tou acariciant com la seda, amb olor àcida i el tint de l’herba premuda, al calçat, a les mans, viscosa entre la pell.

—Podeu córrer cap a la casa!

I els infants s’escamparen fins que la distància els féu petits, puntets de llana acolorida que alegraven la sòbria superfície abandonada.

Havia començat a sortir un sol tímid, que no escalfava gaire. Lucille i la senyora Wilkinson comentaven la festa de la tarda anterior: els reis, els soldats, el berenar.

Lucille li explicà la seva sortida a Ninfield, la petita lluna de mel sota la pluja i les impressions de Geoffrey sobre aquella guerra que semblava encallada a banda i banda del canal, clavada allà per a ells, però amenaçant gairebé tot el món. Parlaren de la situació dels mestres a Polònia, on havien sofert una duríssima repressió, amb locals clausurats, internaments, desaparicions…

Un calfred somogué les espatlles de la senyora Wilkinson, de natural temorosa. Lucille tractà d’animar-la.

—Es que quan intento dormir, se’m representen escenes esgarrifoses. Si almenys vinguessin els americans…

—Ja envien tècnics i material, no ha de patir per això. De totes maneres, ja veu que ens anem recuperant. Quan no van poder entrar l’estiu passat… ara ja no ho intentaran, cregui’m.

—Com és que els nens no se senten? Ai, potser els ha passat alguna cosa, correm, Lucille.

I caminaren de pressa fins arribar a la façana de la casa, tota tancada com un rostre hermètic.

—On són, has vist cap on anaven?

Perquè allà no es veia ningú. Els petits punts acolorits havien desaparegut, i el silenci sols era trencat per ocells que es cridaven.

Avançaren cap a la banda esquerra, on hi havia grans castanyers, i llavors els semblà que sentien riure algú. Eren tots allà, estirats a terra, i es miraven l’un a l’altre, amb la mà posada a la boca com per contenir el somriure, però la seva atenció s’adreçava a un punt que les mestres encara no encertaven a veure. Quan foren darrera d’ells, intentaren mirar en la mateixa direcció, i llavors els veieren.

—Nens! Alceu-vos de seguida i torneu cap aquí immediatament. La senyora Wilkinson arrufà les celles, i amb les mans feia amples gestos com per acomboiar aquella fila inquieta, que ara duia les vores dels abrics i gairebé tots els davants rabejats i empastifats de fang.

La parella que jeia a terra es veié sorpresa per les visites inesperades, i cuitaren a alçar-se. Encara trigaren uns instants mentre no s’endreçaven la roba. Entre l’herba nova destacava la blancor de la carn mal coberta, fins que desaparegueren darrera dels arbres. Els infants es giraven, encara. Lily digué:

—Mireu, ara torna, ella, i busca alguna cosa.

La noia s’havia deixat el moneder.

Ara els nens i les nenes feien via cap al brollador vorejat d’estàtues. Hi havia una filera de nans, amb els colors deslluïts per molt de temps sense que ningú en tingués cura.

—Quina llàstima —deia la senyora Wilkinson—, com perden, les finques, si els amos no les vigilen… Oh, Lucille, si haguessis vist quan es van casar… quina festa! Hi havia fanalets xinesos, focs artificials, criats que servien les taules parades al jardí, i menjars d’allò més fins. Tenia un gust exquisit, la senyora. Sovint també feien música al saló, i de fora es veien les lluminàries com resplendien, a la nit.

I movia el cap amb un gest de resignació.

En el seu fons més íntim, reconeixia que era millor que fossin fora. Però, oh, no podia ni pensar-ho. No obstant això… admeté, sense voler-ho creure del tot, que els havia tingut enveja. Eren rics i feliços, i ella, encara que els visités i fos convidada, no tenia la seva posició, i desitjava encara tantes coses que la vida no li donà, que s’estimava més no veure’ls, no assistir a les provocacions inconscients que l’esplendor de la casa li oferia. Procurà apartar aquells pensaments, perquè li feien mal, en tots dos sentits.

—Senyoreta Lucille, miri!

Ara un grup de nenes estirava Lucille per les mans i la feia seguir, més enllà del brollador i dels nans de colors, cap a la primera estàtua.

Lucille la mirà i s’adonà que la figura havia estat escapçada. Era una dona nua, esculpida per Candiani, i que havia fet portar d’Itàlia.

La dona tenia el cap lleugerament alçat, com si intentés saber quina cosa havia d’arribar, o quin camí havia de seguir; la seva era una actitud interrogant, ni de resignació ni de fuga, sinó de tirar endavant, amb les mans caigudes als costats del cos.

El braç dret, una mica apartat del cos, havia estat trencat pel mig, i el tros que faltava no es veia per enlloc. Una mutilació gratuïta, en el silenci vegetal, sense dolor, freda. Lucille s’estremí i contemplà tot el paisatge al seu voltant, resseguint cada fulla amb una mica d’inquietud, perquè llavors començava a témer les presències furtives. Però rebutjà qualsevol sentiment pertorbador i es centrà, activa i eficaç, en la seva realitat immediata.

—Apa, nens, veniu a buscar les pomes!

I distribuí una poma per cap.

La senyora Wilkinson començà l’explicació.

—Veieu? Aquesta casa és d’estil…

Amb la distància es perderen la veu d’ella i la fressa dels passos infantils. També s’havien perdut un braç de marbre i una cita furtiva, i potser no es recuperarien mai. De tornada, la senyora Wilkinson decidí escriure als propietaris per comunicar la mutilació de l’estàtua.

* * *

La noia alçà els ulls i els descansà deixant-los lliscar per l’aigua fins un horitzó bromós: allà, dins la boira, hi havia un paisatge ocult…

La noia feia xarxes. Eren un grup de noies i dones més grans que feien xarxes, noves, amb l’agulla plena de fil tibat, i una olor seca es barrejava amb la salabror i les deixalles de peix. Les dones portaven mocador al cap, nuat dalt; davantals de flors i de pisana, i enraonaven. Algú cantava? Semblava que no se sentien cants. S’acostà un pescador i examinaren, ell i dues de les dones, la xarxa plegada, la primera d’un munt que en tenien al darrera del grup.

—Us han avisat? —L’home parlava flamenc.

—Què passa? —Els ulls i les mans deixaren per un moment la feina per interrogar l’home.

—Busquen una dona, que es pensen que es va ofegar riu amunt, i no l’han trobada. Com que sou a la vora, si algú veiés passar el cos… en fi, que aviseu de seguida.

—Era d’aquí, era refugiada? Jove, gran? —Les dones preguntaven, volien saber detalls.

—Sembla que era de Londres, però vivien més amunt d’Abberbay; ja passava dels cinquanta… Bé, com van les feines?

—Aviat tindrem llesta la més gran.

—Doncs treballeu de valent, noies, jo me’n torno a rascar.

Eren flamencs. Gairebé pobles sencers de pescadors s’havien refugiat a la costa anglesa. Ells, les seves barques, els palangres, tot el que tenien, arrossegat, com el peix dins la xarxa, fugi de la invasió i s establí a la costa veïna, sempre mirant enllà, cap als camps tendríssims xops de boires baixes, i a les platges combatudes per la persistència del vent. Les dunes, 1 espessetat dels núvols que omplien el país com una abraçada humida, el pas dels dies entre els canals, les barcasses, una campana que avisa el pas.

Els homes llavors netejaven les quilles de les adherències que els impedien una major velocitat i lleugeresa. Calia feinejar en aigües sornes, les barques petites cap per avall, les grans mig tombades, fins que tot quedés tan llis com una closca d’ou. Els homes, amb llargs raspalls forts donaven els últims tocs a la feina. Els homes que quedaven. Perquè els altres s’allistaren amb la defensa per detectar mines i atacs aeris.

Les dones repassaven i teixien, a la platja, els cabells al vent o sota el mocador de flors. La noia que alçava els ulls cap a un poble esborrat, darrera d’un horitzó distant, ara també, com les altres, tombava el coll amb una lleugera inquietud, mirant a la banda on el riu desguassava. Si baixava algun cos…

* * *

«Benvolgut Leslie,

»He trigat a escriure’t, ja ho sé. Perdona’m. No m’he trobat gaire bé, i el doctor m’ha fet quedar al llit. Ara sembla que estic una mica més animada. També hi va influir el fet que tu marxessis. No sé si t’hauria d’haver contat tot allò la nit del casament de Lucy, però em vaig sentir més lleugera.

»Aquella tarda… devies pensar que no estava gaire per tu. Però és que ja em trobava molt cansada, sense esma. De totes maneres, en guardarem un bon record, oi?

»Rose, en acabat d’escriure aquest punt féu una pausa, i alçà els ulls a la finestra, com si d’allà li pogués venir la frase per continuar escrivint. S’adonava que li era difícil escriure, com ho diria? Íntimament a Leslie. I ell era tan bon noi… s’interessava tant, l’escoltava sempre, patia per ella… Li vingueren temptacions d’estripar la carta, però havia de sortir. No podia inquietar Leslie, que també necessitava les seves paraules, ara, allà. I pensà en els terrors nocturns, el soroll creixent dels bombarders per sobre dels seus caps.

»Pensa, Leslie, que el meu record t’acompanya en les nits fosques, quan fas guàrdia, i fes com si estiguéssim conversant plàcidament a la vora del foc. Imagina’t que somric, i que t’espero…

»Lucy ja va tornar i està molt animada, ella sempre és més alegre, jo ja sé que sóc pessimista per naturalesa. Han vingut els reis a visitar l’escola, però jo era al llit i no els he vistos.

»Adéu, Leslie. T’estimo molt, i espero que ben aviat et donin permís. Dos dies són ben poca cosa, i jo em sento tan sola, encara que tots estan molt per mi».

Signà la carta, la rellegí i féu un gest de mitja conformitat. Podia haver estat més efusiva, és clar, però el seu cor perdia força. No s’ho volia acabar de creure, però perdia força pel cantó de Leslie. I la guanyava… Tancà el sobre. Prou. Estava massa cansada.

* * *

«Estimat Geoffrey,

»Fa tan poc que no et veig, però ja em semblen mesos. Dos dies, tan sols… el cor se me’n va i no puc deturar-lo, creu-me. De vegades em sembla que no ho podré resistir. Quan tornaràs, estimat? Ara el meu llit em sembla foraster, bé, potser no t’ho hauria de dir, però t’esperava tant… Sí, sóc a casa i estic bé, encara que és cruel aquesta separació, és com una ferida oberta. No vull desanimar-te amb les meves queixes.

»A l’escola treballem de valent, ja no hi caben més nens, pobrets. Me’ls estimo molt. Si jo pogués… saps que m’agraden molt, els nens, Geoffrey?

»Van arribant més noies grangeres, i sembla que l’Exèrcit de la Terra (quin nom més gran, oi?) funciona. He pensat molt sobre tot això, i veig que dones i noies s’estan incorporant amb tota eficiència a les feines més difícils, les fàbriques, per exemple. Ja saps com penso, jo, però cal una guerra per demostrar que no som inútils ni servim per fer bonic? Es hora que els homes canvieu una mica els vostres punts de vista i us mostreu més humils. Però és clar, tota la glòria i les medalles, per a qui són? No t enfadis, ara, Geoffrey, eh? Jo estic somrient quan t’escric. I tu quan llegeixis la carta, també.

»Et torno a dir que espero amb candeletes un permís teu? Toca la carta i veuràs quina força et dóna. Fins ben aviat, t’abraça,»

* * *

Encara observà una estona el fons acostat de l’aigua, i veié un objecte blanc, entre les pedres i el llot. Afinà la vista, fins que pogué precisar què era allò. Es tractava d’un braç, més ben dit, d’un fragment de braç, tot blanc; semblava de marbre, però, d’on podia haver arribat allà? Arrossegat per l’aigua? Pesava massa, i era molt a la vora. Es destacava entre les pedres, però algunes algues el començaven a acariciar; devia ser allà de poc temps, altrament ella l’hauria vist, ella que passejava sempre per aquelles vores.

No se sentia cap soroll, tret de la remor de l’aigua. Pensava en el braç de marbre. A l’altra banda hi havia una finca gran, amb jardins i bosc… és clar, devia ser d’allà, perquè una vegada l’havien visitada i hi tenien algunes estàtues, però ara no en recordava la forma exacta. Tant se valia. Eren uns temps de destrucció. Li vingué un pensament… hauria estat bell trobar tota la figura dins de l’aigua. Un anunci, un presagi? Blanca, immòbil, amb cl gest deturat per sempre. També morien, els éssers inanimats. Els fugia la intenció i el sentiment que l’artista intentava donar-los, i que ells havien de transmetre una vegada col·locats en una sala, un jardí, un museu. També morien.

Ella havia estat mutilada com l’estàtua. Quan la guerra li tallà els camins a seguir en un futur, ja no tenia sentit avançar més: hauria topat contra un mur o hauria caigut al buit. Per això havia decidit fugir, deixar-se anar, tallar les seves amarres per sempre. S’havia sentit buida dins d’un futur també buit.

Aquells últims dies, cada matí, en posar els peus a terra, feia un moviment mecànic, una mitja volta. Era d’hora encara, i en l’habitació tèbia el rellotge comptava els minuts en silenci entre els llibres i l’ombra. Començava el camí cap a la porta, i s’adonava que cada dia el gest era el mateix. Arribà un matí que volgué deturar-se a pensar-ho: no era cada dia, sinó cada moviment, que resultava mecànic; des que es llevava i sortia del llit, fins tots els que seguien per continuar vivint.

Es trobà empresonada per l’obligació d’aquells gestos, i no podia fugir-ne encara que ho volgués, perquè la vida la tenia subjecta en petits cercles de llum i ombra exactes, repetits i dolorosos. Aquella dependència ja l’havia sentida en altres ocasions, en èpoques diferents, però aquelles impressions havien estat fugaces. Ara ho comparà amb la figura de marbre, i pensà que la imatge era bona: empresonada, immòbil, però encara amb carn dins, per continuar un sofriment absurd.

És clar que hi havia una diferència entre les èpoques anteriors, i era que potser abans les havia trobades més lleus perquè reflectien un camí d’anada. Existia un temps tendre que encomanava un sentit propi. Jardins en primavera, lleugers vestits d’estiu, moments joiosos, oblidats, i actituds senzilles, que encara no portaven el pes de la vida.

Ara trobava que la consciència dels actes obligats a repetir-se, duien per força al cansament i desguassaven en la mort, sense cap possibilitat d’aturar-se.

I encara que en pogués prescindir, canviant d’escenari, en un ambient estrany, insòlit, el gest hauria de ser el mateix i viuria igualment presonera d’una imposició marcada sobre la seva carn.

Havia d’obeir quelcom que ordenava i determinava els seus actes. 1 encara que d’aquesta subjecció se’n deia mecànica o vegetativa, i no era ni tan sols tinguda en compte, sí que era ben cert que l’obligada repetició acostava a la decadència i a la mort.

Sota el fantasma de la guerra, ella reconegué que moria ofegada pel tedi, perquè en els seus cicles vitals, massa coses es repetien dins seu, i li semblava sentir rondes d’hores ja oblidades, ecos antics que sonaven, potser, a la vora, i rostres perduts que afloraven per veure-la de prop. Arribava un moment que necessitava tota la seva força per fer un pas davant de l’altre.

El dilema entre la mort voluntària o la vida imposada, que retardava una mica el moment final, era una alternativa fosca.

Recordà unes paraules del seu home, dites alguna tarda, potser a la platja, no sabia ben bé on: Ara per a nosaltres pot caure la tarda, i no sabem si serà una aurora, encara que l’aurora es prepara quan per a nosaltres és fosc. Era fosc, ja, per a tothom.

Fins que acabà d’evocar aquests pensaments, havia estat ajaguda sobre l’herba, però no en tenia el tacte, ni quedà senyal al lloc, com resultava quan alguna persona o bèstia s’havia ajaçat en un tou herbós. Semblà solament que una brisa lleugera movia les tiges, gairebé un sospir o una ala de papallona.

Decidí contemplar el pas de les estrelles, entre els núvols que s’escampaven amb lentitud, cap a l’oest. Estirada, d’esquena o bocaterrosa, sotjà el vol de les aus nocturnes i algun crit furtiu de bèstia atrapada. Res més. Ningú no podia assegurar-se una aurora.