4

Butlletí de notícies de la BBC.

La guerra marítima.

«A Londres s’han publicat magnífiques fotografies d’un destructor britànic en el moment d’esberlar un submarí alemany. En la primera fotografia apareix el destructor, que llança fum en gran quantitat per les xemeneies i envesteix el submarí a tota velocitat. En la segona, el destructor s’allunya, i el submarí se’ns presenta completament destrossat. En la tercera fotografia pot observar-se el salvament dels nàufrags».

* * *

El temporal pegava amb forta embranzida contra els vidres i empenyia la pluja amb fúria, arramellant les grosses gotes per sota dels voladissos fins que a l’extrem es formava una gruixuda canalera.

Algunes barques s’havien aventurat en la grossa maror, passada l’aigua més fosca per l’avinguda dels desguassos, verda i grisa, amb una pesantor de tones de vidre líquid. Els homes duien impermeables marrons, i s’aferraven a les cabines com pops a les roques.

No havien d’haver-ho intentat, pensava Burnside, mentre deixava el got sobre el taulell. Allà la costa no presentava gaires al·licients, però s’estremia com una gata d’ulls grisos, alhora submisa i imprevisible. Des d’aquella finestra del Sailor’s Rest, podia veure el far, que aquells dies era testimoni de naufragis i salvaments. Entre les dues costes del Canal, les llegendes d’arriscades aventures serien recordades amb calfreds. La mort s’endevinava entre els jardins, les prades i les cases que miraven al mar. La primera línia mostrava els ulls buits dels edificis aterrats.

El vent feia moure parracs com banderes sinistres i la pluja s’inventava torrents i canals sobre llits sense teulada. Ara veia tot allò, i bevia després d’acompanyar per última vegada el vell Becham.

Joyce Becham era enterrat, i de la Llar dels Mariners sols en quedaven tres compartiments aprofitables. L’un era el bar, i allà Burnside recordava com Becham havia acompanyat els combois per recollir els ferits i portar-los a la costa. Aquells nois dels vaixells enfonsats, alçaven els braços cap a les embarcacions d’ajuda que voltaven a la recerca de supervivents, amb el perill constant de resultar tocades elles també. Vells pescadors, Becham era un més entre ells, serrat de barba, colrat de pell i amb una claror febrosa als ulls que intentava foradar les boires espesses per rescatar algun cos pàl·lid que l’aigua festejava.

Burnside havia estat allà els dies de la gran batalla, quan tota atenció era necessària. De vegades sortien a pescar, i moltes vegades van ser metrallats pels alemanys, que descendien a vol rasant i atacaven les flotes de pescadors desarmats. Era llavors que gairebé sempre acudien els Spitfire i els Hurricane per tal de repel·lir les agressions.

Des de llavors va quedar establerta una mena de relació entre els pescadors de la costa afectada i els aviadors de la RAF. Els pescadors vigilaven i recollien els paracaigudistes que es veien obligats a llençar-se a mar quan els aparells eren abatuts. 1 gairebé tot el drama havia tingut l’aire per escenari, amb aquells terribles duels aeris. Quin porc negoci era la guerra!

Burnside considerava aquells dies com els de màxima energia que els homes i les dones eren capaços de demostrar. Es vivia a pressió, sobretot a la costa, on la freqüència dels atacs gairebé no donava temps a reaccions depressives.

El pensament es desvià una mica de Joyce Becham i els temps viscuts junts, per passar a representar-se la fesomia perduda d’un oficial alemany que havien rescatat més cap a l’est, quan Burnside atenia els ferits d’un vaixell mercant. El vaixell escorta havia rebut ordres de vigilar un submarí probablement tocat, i de recollir-ne els possibles tripulants. Emergiren gairebé davant del mercant, i en rescataren tres.

El primer va resultar ser un oficial. Duia una armilla salvavides de bona fabricació, que els permetia mantenir-se a la superfície si les condicions climàtiques eren mitjanament favorables, i durant un espai de temps superior al considerat normal. L’home era ros, anava descalç d’un peu, i els cabells mullats li formaven un llarg serrell sobre el front. El somriure que va fer quan arribà dalt, agafat per dos homes que l’ajudaren a pujar, era de satisfacció i alleujament. Burnside s’havia preguntat més d’una vegada què devia sentir, en aquells moments. Alegria de veure’s salvat? Devia haver patit molt durant l’enfonsament del submarí? Quins drames externs i interns motivaren aquell somriure franc? Potser els qui el salvaren esperaven trobar un gest de penediment, qui cap si d’odi? O en tot cas de tristor per la tragèdia acabada de passar? Però el cert era que l’oficial somreia, amb un gest obert, fins i tot amistós.

Els altres dos, aquests calçats amb les botes, havien resultat seriosos i es demostraren abatuts. Eren de cabells més foscos, joves tots dos. Després d’aquest fet, s’havien esborrat de la memòria de Burnside i apareixien de tant en tant, quan escoltava o llegia notícies de salvaments similars.

Terra endins, potser, la relativa llunyania de la línia principal d’atac predisposava a les consideracions malenconioses i a les determinacions de vegades fatals que prenien la gent, sovint desplaçada, desarrelada i amb un futur tan desdibuixat que gairebé tallava els camins de la vida. Ell havia estudiat les reaccions d’aquells que tenia prop o havia tractat i sabia fins a quin punt la por, l’odi, la venjança o l’abnegació es produïen segons les situacions geogràfiques d’acostament als conflictes. Tothom tenia un límit de resistència i mai no es podia generalitzar. Cada cas reclamava atencions úniques… però la guerra ho barrejava tot en un sac brut: pells anèmiques, ossos trencats, llits de llautó, la seda d’una faldilla, la bota de cuiro i els cadàvers al fons de les barques. A la cabina, un patró amb els ulls negats pilotava entre ferralla pesada. Ara, a través dels vidres emplujats, un home li feia adéu.

* * *

El gest d’aplicació de la crema de bellesa sobre el cos produïa en la pell de Mary una sensació de plenitud untuosa, i es deixava penetrar per aquella influència beneficiosa de l’emulsió blanca i perfumada. Amb les mans es resseguia el cos encara humit, i el tacte suau sobre el conjunt encara elàstic semblava que s’allargués sense límits.

Es mirà al mirall, entelat pel vapor de l’aigua, i es trobà la imatge esfumada, esborrada de tot detall imperfecte. Podia prémer la pell sense el temor d’enfonsar els dits en un tou de greix. Somrigué pensant en algunes apreciacions discutibles, però era ben clar que la promoció dels productes cosmètics anava adreçada a mantenir en els homes aquell gest continuat d’agradable sorpresa i d’esperances delicioses.

Tot era preparat, amb un gran poder persuasiu, per tal d’obtenir relaxacions, absorcions, renovacions, transformacions, ereccions, tonificacions, i tornada a començar, cada cicle amb els seus engranatges perfectament disposats i lubrificats. Sobre la lleixa s’arrengleraven substàncies àcides i fresques; a través dels vidres verdosos, les ampolles precioses contenien una agradable gamma de grocs pàl·lids per obrir un matí d’aventura excitant. Aquí Mary tocà a terra. Quina aventura? Tot era perdut per sempre. Pensà en Henry, i tot seguit mogué el cap per desfer-se d’un pensament que la perseguia de temps. Potser… Però les aventures eren ara quotidianes. Mary descansà la mirada en les ampolles arrenglerades al tocador, i es complagué amb la suavitat dels tons i el disseny dels flascons. Ara era difícil trobar segons quins productes, però ella en tenia un bon assortiment. Li agradava mirar aquell rengle que era tot ell com una glòria que passava.

Plovia a bots i barrals. Pensà en la parella, que devia reposar a Ninfield. A la nit tornaria Lucille, i ella tindria la impressió que tot seria com abans. El temps passava. Es vestí i baixà per tal de preparar els esmorzars. Havia acollit pensionistes diverses vegades, però ara sols tenia Rose. Es feia estimar, i aquells últims dies la veia tristoia, neulida. Potser que no la despertés, encara, però l’hospital…

El dia començava amb els tràfecs del matí, buidant uns edificis i omplint-ne uns altres. Els volums es desplaçaven indefinidament, i en aquella hora encara s’arrossegaven per terra els somnis mal plegats i les ombres brutes de la nit. Les energies jeien abandonades ais llits entre els llençols rebregats, i els cossos esperaven els inevitables olors de cafè, torrades, o allò que el racionament permetés. Dins dels ventres de metall bullia l’aigua, i cent mans, mil mans, alçaven tasses sobre platets de porcellana. La vista ballava dins d’un got, submergida en llet, teniu, i dos ulls a la tasseta reflectits, brillants, ballarins, desdibuixats entre el vapor. El te.

A la cuina amb mobles de color de mel, les cortines de flors feien una sanefa més fosca. Mary disposà una safata de fusta amb dues tasses de porcellana i tragué de l’armariet un pot de galetes de mantega. La llet cremosa lliscava pels llavis i la gola de Mary amb la suavitat d’un blanc pastós. Deturà el glop a la boca i n’assaborí la substància amb els ulls tancats per un moment, concentrada en l’aroma gairebé imperceptible, i amb el toc de la porcellana als llavis, tèbia i amb una consistència ben modulada.

Somrigué satisfeta, enretirà la seva tassa i es disposà a trucar a la porta de Rose.

* * *

La pluja despertà Lucille, que es girà cap al cantó de la finestra. Mirà el rellotge i veié que era tard, però de totes maneres no caldria apressar-se per sortir, amb aquell temps. Els braços de Geoffrey l’envoltaren i ella s’hi deixà anar. En aquell moment el món eren tots dos, i aquest món s’acabaria al vespre, efímer com una volada de papallona. S’arraulí contra el cos càlid que se li oferia: era tot el que posseïen, ara, i no podien deturar el temps.

Després de dinar, quan semblà que la pluja es retirava, sortiren a caminar pels voltants i seguiren un caminet cap al nord. Tot era xop i l’aigua s’escolava formant xaragalls, amb fressa menuda i oculta. Arribaren a un tancat amb cadena rovellada, que saltaren, per veure un edifici ruïnós que els arbres mig tapaven. A banda i banda un jardí vell acollia ara plantes silvestres, flors de pèsol aponcellades, roses encara per florir i l’herba donzella amb les suaus floretes ran de terra, mig aclucades.

Maons, rovell de líquens a les parets adormides, i unes escales amagades que portaven a una terrassa oblidada, tot fou resseguit pels joves mentre per alguna canalera l’aigua de pluja s’escorria com les restes d’un somni. Tot era tan bell com una jove princesa morta, igualment velat per una boira tènue, i esperant el moment de la resurrecció parcial.

El camí, les senderes, la casa sense alè i el cant dels ocells amb les ales molles: era la pau dins l’amenaça latent.

* * *

Els homes entraren a la sala d’estar, pujaren a les habitacions i ho resseguiren tot. Ell s’assegué un moment vora la llar apagada i digué:

—No ha tornat. —Llavors ja no afegí encara. I acotà el cap.

Passà una estona i sortiren altra vegada. Ell havia tancat la finestra. Ella s’ho mirava i no féu acció de moure’s. Quan marxaren els digué «a reveure», però fou un vol de papallona nocturna.

Els tres homes ja no se sentien. Ella entrà a la seva cambra i donà una ullada als papers que encara no havien estat desats. Ningú més no ha entrat a casa, aquesta tarda.

No hi ha temps, encara, es digué. Quan se n’adonarien? Ell ja s’ho devia pensar, i potser els altres també. Però aquell pensament no li produïa cap emoció. No se sentia estranya, i la paraula mort no li deia res.

Més aviat es trobà amb ganes i disposició de recollir les experiències que amb els anys s’havien dispersat, i que ara la memòria li acostava amb una lucidesa esplèndida.

Es mirà la carpeta dels gravats, de la qual s’escapava la Punta del dibuix que representava la Creació, de Miquel Àngel, a la Capella Sextina. Considerà les primeres impressions que li havia causat la vista d’aquell dibuix i fou com un dia de sol sobre la vall, ampla, amb lleugeres ombres tremoloses que el moviment celeste desplaçava amb tendresa.

Un grup de senyores d’Abberbay li havien demanat que parlés, una tarda, a la biblioteca del poble. Ella decidí enraonar de la Creació. Començà per explicar la imatge d’un home adormit. Adam, el primer, però també el de sempre: l’home que hi havia a cada casa, l’home omnipresent, la potència del qual es deixava sentir com una ombra benefactora. Un home dormia, i era de tarda.

L’home de casa descansava nu sobre els llençols: els músculs i el sexe, laxos. Ningú no l’havia de torbar, perquè el seu repòs era també el de tota activitat decisiva. D’acord amb cl seu Creador, l’home sabia que era harmoniós i perfecte, molsut, ben plantat, capaç de dominar sobre tota cosa que se li oposés.

L’Adam pintat per Miquel Àngel reposava sobre una creació esplèndida, on repenjava la seva pròpia figura, el cos singular ja elaborat en plenitud. Un arbre escapçat li feia de dosser. L’arbre havia necessitat més temps per créixer i morir, perquè la vida vegetal s’estenia en capes decreixents fins l’albada anterior al dia cinquè.

Però Adam havia estrenat un pas d’home sobre la terra. Un pas cautelós, sorprès, afermat i dividit, així per ordre, fins que vingué el cansament després de la inspecció dels nous dominis que li havien assignat. Per això fosquejava gairebé quan caigué adormit entre les roques i l’arbre, que li feien de motlle.

Déu vigilava com un guardià nocturn preparat per a una llarga vetlla. Era Aquell que sabia si cada llum era al seu punt just; si els aires mantenien la densitat precisa, i quines forces ocultes preparaven la crescuda dels éssers, llavors que tot naixia i encara no s’havia incorporat la paraula mort com a contrapunt de la florida de la carn.

I en aquell instant s’inicià el fet en el silenci: un ésser tot sencer, humit encara de substàncies viscerals, emergí de la carn oberta d’Adam, que dormia amb un son inalterable. Aquell ésser que sorgia de la penombra de la primera tarda al capvespre, gairebé com un remei a l’oblit, seria conegut amb el nom de dona. Apareixia acotxada, en una positura certament difícil, perquè s’havia d’estirar des d’un recés estret, com la crisàlide. Però el seu primer gest no era el d’alçar els membres a l’aire i prendre possessió de Ics dimensions noves, eixugar-se els líquids viscosos, somriure i trobar la llibertat. No.

Encara no havia acabat de treure la cama dreta de l’interior tebi i polpós de l’home, que ja, ajupida i tot, badava la boca amb un posat que podria titllar-se d’imbecil, i aplegava les mans en un acte de submissió al creador; aquest li indicava que s’enlairés de braços, com aquell qui imposa un exercici a l’animal ferotge que vol domesticar.

En aquell punt del record, ella féu una pausa, alçà els ulls a la finestra i començà el gest maquinal d’enretirar-se els cabells amb les mans. Se li havia fet tan real aquella composició daurada i roja, que sense proposar-s’ho enfondia la mirada més enllà de l’espai real, dels cossos adormits, de la densitat material i del temps cronològic al qual pertanyien, primer, l’obra renaixentista, i després l’home adormit i les senyores que l’havien escoltada.

La dona, els afegí, no acabà mai, ni en l’escena ni en la vida real, de posar-se dreta: d’un cos passà a retre acatament a l’altre, i d’aquesta manera va començar la vida al món, sense entendre mai del tot per què l’acord de voluntats mascles li va fer jugar aquell paper d’imbecil·litat. I això des del moment de la seva entrada involuntària en el sistema. Ella pensava que la situació d’estupidesa ja portava molts anys de rodatge, i havia comprovat que la majoria de les dones s’hi avenia de gust, però això no els ho havia dit.

Costava una mica sortir de les humanitats ancestrals. Hom podia imaginar les dones amuntegades com un tou de pasta molla, que contenia tot de fluids viscosos. També hi havia les llàgrimes. Però la figura s’havia d’eixugar i enfortir, perquè l’estovament no permetia que els cossos adoptessin d’una vegada la posició vertical de domini sobre tota cosa creada. I si no es dominava es passava a ser dominat, de manera que resultava urgent trobar d’una vegada l’equilibri.

Retornà lentament a la tarda i somrigué en la penombra, mentre els objectes de la cambra reflectien prismes abans grocs, ara blaus.